La següent parada que fem en el recorregut de la península d’Absheron és a Suraxani. En realitat, el poble no el vam veure, vam anar directament a visitar el temple del foc, Atashgah Mabedi.
La península d’Absheron es caracteritza pels seus focs i des de l’antiguitat hi ha hagut el culte al foc i es va convertir en un gran centre dedicat al zoroastrisme i arribaven els peregrins, per mar o per terra.
Quan l’Islam va arribar a Azerbaidjan i a Iran, els zoroastrians van haver d’abandonar els seus temples, i molts van fugir cap a la Índia, d’altres es van concentrar en aquesta península d’Absheron on van adoptar el nom de parsis.
El zoroastrisme és la religió més antiga i la primera que va ser religió d’estat. El fundador d’aquesta religió va ser Zaratrusta; no està molt clar el seu origen i la informació que hi ha és la que van deixar escrita els historiadors de l’època medieval. Sembla quer va viure aproximadament cap al 1000 a. C. i podria haver nascut a Azerbaidjan. Un dels seus principis era que calia protegir la puresa del foc, de l’aigua i de la terra. El que va afavorir la difusió va ser que Dario I, rei persa que va viure cap al 400 a. C., la va convertir en religió oficial. Actualment els seguidors d’aquesta creença s’anomenen parsis, la majoria viuen a la Índia. 
Pels seguidors d’aquest culte, que veneraven el foc, Bakú i els seus voltants era un lloc molt atractiu. Tota aquesta regió, rica en petroli i gas, que emergia fàcilment a la superfície, cremant espontàniament devia ser impactant.
L’escriptor francès Alexandre Dumas, va fer un viatge de nou mesos pel caucas l’any 1858 i va recollir les seves impressions en un llibre. Va visitar el temple del foc, Atashgah i explica que va pujar a un turó per veure bé la zona. El va impressionar veure uns 4,5 Km2 de terreny amb forats dels que sorgien les flames, i al mig el temple.
En aquella època hi havia flames a les quatre cantonades del temple, i també sobre l’altra que hi havia a sota. El foc cremava dia i nit, tant en el temple com el del voltant, el vent donava forma a les flames, però no arribava a apagar-les, a vegades ajudava a propagar el foc pel terreny.
Un viatger que va visitar la regió en el 1683 ja parlava de set forats amb foc etern; i abans, en el segle X, es parlava de que no massa lluny de Bakú hi vivien els adoradors del foc.
M’imagino la impressió que devia fer aquell terreny cremant de forma misteriosa, sense que res pogués apagar el foc. Devia semblar màgic.
Quan Dumas hi va ser, en el temple hi vivien alguns “sacerdots” i deixebles, i va poder presenciar una de les cerimònia religiosa. Un d’ells havia arribat feia uns mesos de la Índia. En el temple hi va veure dues figures representant divinitats.
Llegeixo que el nom de Suraxani podria venir de Sura khana, temple dedicat a Sura, que era la divinitat zoroastriana de l’aigua i de la fertilitat. Els temples del zoroastrisme estaven dedicats a diferents divinitats. El calendari tenia 360 dies i estava dividit en 12 mesos de trenta dies. Alguns dels mesos, el dia 30 era el dedicat a una de les divinitats, i per tant era una festa religiosa. Per celebrar-ho la gent anava al temple, es reunien i es menjava i bevia. Tenien 30 divinitats, i sembla ser que a la península hi havia 30 temples. Moltes de les torres que hi havia devien ser temples del foc, o s’havien construït en el lloc on hi havia hagut un temple dedicat al foc.
Moltes tradicions que segueix la gent de Bakú, i del país en general, tenen una base en el zoroastrisme. Un exemple és la festa del Novruz, que es celebra cada any, el primer dia de l’any o la festa de l’equinocci de primavera. Ara és festa oficial però no ho era en l’època soviètica, i llavors molts cops la prohibien. En aquesta festa la tradició és saltar per sobre el foc, encendre espelmes, pintar i decorar ous... el menjar també és especial, es cuinen plats que tenen també un origen ritual. Està prohibit apagar el foc de cop, i sobretot, apagar-lo amb aigua. Una espelma que s’apagui de cop significa mala astrugància. En el zoroastrisme l’aigua també és sagrada. 
Llegeixo que aquí a Azerbaidjan, hi vivien uns sacerdots zoroastrians de la tribu dels mags; aquest terme es va estendre després en altres llengües. En àzeri es diu mug, i hi havia l’estepa dels mags, Muga duzi, i molts altres assentaments que començaven amb mug. Pels musulmans la paraula, mag o mug estava associada a zoroastre, o als adoradors del foc, així que els llocs en que el seu nom està relacionat amb mug eren indrets en els que hi havia un temple del foc o hi vivien seguidors de Zaratrusta. 
Durant segles, a la península d’Absheron i a Bakú hi havien viscut hindús, seguidors d’aquesta religió. Eren comerciants i per tant tenien els seus caravanserralls i els temples dedicats al foc. Inicialment estaven a Bakú, però amb el temps això creava alguns problemes amb la població musulmana, pel que van decidir evitar tensions i construir un temple fora de la ciutat. Van seleccionar la població de Suraxani, ja que quedava prou allunyada i perquè ja hi havia hagut un temple del foc. 
Així el temple Ateshgah es va construir cap al segle XVII o XVIII, per hindús, on hi havia hagut un altre temple. En algun lloc he trobat que es pensa que el primer temple podria haver-se construït en el segle VI, però no està clar, ja que amb l’arribada de l’islam van destruir els temples i documents de zoroastrisme. Alguns seguidors d’aquesta religió van fugir del país cap a la Índia. Ara be, el comerç entre Azerbaidjan i la Índia va permetre el contacte entre els seguidors del zoroastrisme en els dos països. 
Molt abans de la construcció d’aquest temple, la gent ja adorava aquest lloc, es parlava de que hi havia set forats d’on sortia foc, dia i nit.
El temple construït pels hindús, que és el que es veu ara, era més gran que l’inicial. Era temple i caravanserrall alhora, o potser monestir. Hi ha un mur que tanca un recinte pentagonal, en el que al mig del pati hi ha, el que devia ser el temple: un pavelló quadrat per protegir l’altar. En el sostre d’aquest pavelló hi havia 4 xemeneies, una a cada cantonada, de les que sorgien les flames; també sortia foc de l’altar.
Tot al voltant del mur hi ha les cel·les, crec que 24, on vivien els sacerdots i deixebles i on s’hi allotjaven també els peregrins i visitants. Les habitacions no tenien finestres i per evitar l’acumulació de gas al seu interior, es recobria el terra amb argila, i tenien uns forats al sostre. 
Segons va explicar un visitant rus de finals del segle XVIII tenien forns per fabricar el pa, i que per tenir foc només calia foradar una mica el terra. Prop de l’altra hi havia un espai on s’incineraven els morts amb el foc sagrat. 
Tant a les parets del recinte com en les cel·les s’hi ha trobat inscripcions gravades a la pedra. la més antiga és del 1713 i la més recent del 1827. Una de les inscripcions és en persa, però la resta en hindi.
Quan l’islam va arribar a Azerbaidjan, per atraure als peregrins cap a la nova religió, van aprofitar aquests llocs que ja eren sagrats per la població i hi van construir mesquites. Així poc a poc van anar destruint els temples zoroastrians.
Però abans de que passes això, Ateshgah va ser un important centre de pelegrinatge, venien filòsofs i devots del foc, seguidors del zoroastrisme, comerciants... era un centre molt actiu. Una de les inscripcions que hi ha fa referència a uns peregrins que venien d’Esfahan.
El temple del foc etern, que impressionava a la gent de l’antiguitat ja que la flama perdurava dia i nit i no s’apagava mai, devia la seva màgia a la bossa de gas que hi havia sota seu.
Al voltant de 1870 la península de Absheron era un dels primers centres d’extracció de petroli. En unes fotografies antigues vaig poder veure unes torres d’extracció just al costat del temple. El temple va estar funcionant fins al 1880 quan els últims hindús que hi vivien van marxar cap a la Índia. Suposo que l’ambient al voltant del temple ja no els hi semblava adequat.
Va arribar un moment, l’any 1969, en que la bossa de gas es va acabar i la flama eterna va deixar de cremar. Actualment el gas ve canalitzat des de Bakú i només s’encén quan hi ha visitants.
L’any 1975 el temple d’Ateshgah va convertir-se en un museu i he llegit en algun lloc que a vegades venen peregrins iranians i hi fan cerimònies religioses.
En arribar allà a mi em va cridar l’atenció l’espai per aparcament. Com que estava tancat no hi havia gairebé cap cotxe, i potser per això em va donar la sensació de desangelat. A part del recinte del temple, hi ha un altre edifici, tancat, que semblava destinat a botigues, bars, restaurant... No ho sé ben be. Hi havia obres, igual que la ciutat de bakú, tot en plena efervescència preparant les coses pels primers jocs europeus (que hores d’ara ja han començat i potser acabat).
Al final vam tenir sort i ens van deixar entrar al temple i van encendre el foc. En les cel·les que hi ha al voltant del pati hi ha representades, amb figures de talla humana, la vida que duien allà. Molts eren ascetes, feien dejunis intensius, arrossegaven cadenes, caminaven sobre les brases... però també es poden veure els mercaders fent negocis. Hi havia una habitació reservada pels malalts, i en la que el llit estava orientat de forma que sense bellugar-se poguessin veure el foc.
