La plaça de les fonts és un dels punts emblemàtics de la ciutat. Lloc de trobada, de passejades, amb escultures curioses, restaurants i terrasses, edificis restaurats... un dels edificis que m’agrada és el del museu de la literatura. És en aquest punt on torno una i altra vegada, després de qualsevol passeig.
A començaments del segle XVIII Rússia va centrar el seu interès en aquesta zona, ja que tenia molts recursos naturals i estava en un lloc estratègic. L’any 1723, Pere I va enviar 7 vaixells, des d’Astracan cap a Bakú; volia ocupar la costa del mar caspi. Va assetjar i bombardejar la ciutat fins que es van rendir. I per consolidar la seva posició, va afavorir que cristians armenis s’instal·lessin a Bakú.
L’any 1724, els armenis van obtenir permís per instal·lar-se en altres províncies del mar caspi; sembla que la presencia d’armenis a Bakú prové d’aquell temps. En aquella època havia unes 5000 persones de diferents grups ètnics, que havien arribat a Bakú per treballar a les drassanes.
Preservar els territoris conquerits l’hi costava un gran esforç militar a Rússia, i després de la mort de Pere I, en el 1735, es retiren de Bakú, que torna a quedar sota domini iranià, amb el xa Nadir.
Després hi va haver el khanat de Bakú; entre ~ 1750-1770 es va potenciar el comerç, i va prendre gran importància la construcció de vaixells, per utilitzar-los tant amb finalitats comercials com militars.
Al llarg dels anys la zona se la disputen els perses i els russos, passant d’unes mans a les altres. Les guerres entre Rússia i Iran, acaben amb un tractat l’any 1828, en el que es divideix el territori àzeri entre les dues potencies. Bakú queda a la part russa i la ciutat encara estava essencialment confinada a l’interior de les muralles, però a partir d’aquest moment comença a créixer cap a l’exterior.
L’explotació del petroli va jugar un paper clau en el desenvolupament de la ciutat i també en el de Rússia. Degut al creixement industrial, Rússia necessitava molt petroli. El govern del tsar controlava els pous de petroli i crec que va ser al començament, que va deixar que la gent pogués extreure el seu petroli. Un any més tard, se’n va desdir i els pous es van vendre a particulars, en subhasta.
El creixement de la industria del petroli va afavorir el desenvolupament en altres sectors. En aquell temps un 40% del transport marítim de Rússia es feia a través del mar caspi.
L’any 1883 hi va haver el primer tren que connectava Tbilisi (a Geòrgia), amb Bakú. El telèfon va arribar a Bakú en el 1886, uns anys més tard que el telègraf.
A finals del segle XIX era un dels principals centres culturals de Rússia i la ciutat més gran i important del caucas. Però a començaments dels segle XX, amb la caiguda del preu del petroli, les condicions laborals van empitjorar i va augmentar molt l’atur. I van començar les protestes dels treballadors. La vaga més important va ser la del 1903 (o 1904); una vaga general en la que els treballadors de 40 empreses petrolieres es van unir i van aconseguir que se signés un conveni de treball, que es coneix com la constitució del petroli. Diuen que va ser el primer moviment col·lectiu de la historia dels treballadors russos
Les revoltes contra l’opressió van continuar; El govern tzarista incitava als enfrontaments inter-ètnics, espcialment entre azerbaidjanis i armenis, el que va provocar enfrontaments sagnants en el 1905, el que va facilitar qye el govern pogués imposar la llei marcial i van intervenir les forces armades contra els manisfetstants de Bakú. Al mateix temps el govern intentava fer d’intermediari entre els treballadors i els industrials de les petroleres. 
Amb la caiguda del govern tsarista, les condicions dels treballadors del petroli va tornar a empitjorar. L’any 1917 els soviètics controlaven la ciutat. El març del 1918 el soviet de Bakú va ser el responsable de la matança d’uns deu mil ciutadans, majoritàriament musulmans, es va atacar el barri turc i es van bombardejar barris àzeris per mar i aire. Va ser el genocidi àzeri. 
El desenvolupament de Bakú va continuar durant el període soviètic. Al govern central l’hi convenia tenir controlat el petroli d’Azerbaidjan, i per tenir-los contents va declarar que aquesta era una república soviètica model en l’est islàmic i entre els anys 1924-1937 va fer forces millores a la ciutat. 
Una de les millores va ser la construcció del primer tren elèctric de la Unió Soviètica, en el 1926, per connectar Bakú i les barriades on vivien els treballadors. Es van construir grans parcs i avingudes. 
Durant la segona guerra mundial hi havia gran demanda de petroli i Bakú es van batre tots els rècords d’extracció. Molts països cobegen el petroli de Bakú.
L’any 1942 alemanya planejava apoderar-se de Bakú i dels seus pous de petroli. Van inutilitzar uns 700 pous i es van endur material de perforació. Malgrat això, la ciutat va reobrir pous antics i els va posar en funcionament. Com que molts dels treballadors van haver d’anar al front, van ser les dones les que es van ocupar dels camps de petroli.
Després de la Guerra la ciutat va continuar creixent. Es va convertir en un important centre industrial de la unió soviètica, en part gràcies al seu port.
El metro de Bakú es va inaugurar l’any 1967 i va ser el primer de l’orient mig.
En el 1988, amb el conflicte de Karabaj, en que Armènia reclama que aquesta regió ha de formar part del seu país, fa que molts àzeris fugin d’Armènia i unes 200.000 persones arriben a Bakú.
Com ja he comentat anteriorment, per frenar els moviments nacionalistes i les protestes, que podien portar a la caiguda de la URRS, el govern soviètic extrema la repressió i hi ha la matança indiscriminada de població civil, el gener de 1990. Aquests fets van potenciar encara més el nacionalisme i amb la caiguda de la Unió Soviètica va néixer la república d’Azerbaidjan, l’any 1991. 
Ara be la independència no va solucionar tots els problemes, un d’ells era les fronteres amb Armènia, que havia ocupat una cinquena part del seu territori; això havia provocat que hi hagués més d’un milió de refugiats, desplaçats de casa seva.
Els magnats del petroli van tenir un paper clau en les millores que s’anaven fent a la ciutat ja que hi contribuïen econòmicament. Els edificis que es construïen no tenien tots els mateix estil sinó que cadascun el dissenyava en l’estil que l’hi agradava més: neo-gòtic, neo-renaixença, neo-barroc, clàssic, imperi, pseu-doriental o morisc, modern. El que tenien en comú era la seva majestuositat i que estaven molt decorats.
En el període soviètic, va aparèixer un nou estil de construcció, he llegit que en diuen el període del constructivisme econòmic, beneficiós i estètic. Formes simples, combinació de ferro I formigó o imitacions, ja que tant d’un material com l’altre no n’hi havia gaire en aquell temps i això encaria l’obra.
El Museu d’història era la casa d’un dels magnats del petroli, Zeynalabdin Tagiyev. Tagiyev va néixer a la ciutat antiga de Bakú en una família pobre; des de molt jove ja treballava per ajudar al manteniment de les seves germanes. 
En el 1873 havia començat el boom del petroli i amb uns amics va comprar un terreny al poble on hi ha la mesquita de Bibi Heybat; al començament no van tenir sort i els seus amics l’hi van vendre la seva part i se’n van tornar a Bakú. Poc després, d’un dels pous va començar a brollar i en el 1877 era ja un dels homes més rics de l’imperi rus.
De tots els magnats del petroli va ser un dels més respectats. Va especialitzar-se en la millora de les tècniques d’extracció i en l’equipament, patentant algunes de les seves màquines. A part d’estar en el mon del petroli també participava en la industria del peix i del tèxtil. Va fundar una escola pels fills dels treballadors i va finançar la construcció d’una mesquita. Tenia també vaixells, crec que va arribar a tenir una flota de 10 embarcacions.
Molts dels magnats del petroli, en el període soviètic van acabar vivint en la pobresa i algun es va suïcidar. Però Tagiyev ha sigut sempre respectat al país, ja que va fer molt per la societat. Va contribuir a la construcció d’un teatre, en el 1883 i a la seva reparació quan el van cremar en el 1909. I l’any 1911 va finançar la construcció del que seria el teatre de l’opera i el ballet. Va finançar també la primera escola per nenes de l’orient mig.
Juntament amb altres empresaris, van contribuir a que Bakú tingués el primer tramvia arrossegat per cavalls, que va començar a funciona l’any 1892.
Bakú va patir problemes d’abastiment d’aigua, i amb l’ajuda d’aquest home es va fer una canalització en ceràmica, des de les muntanyes del caucas, per dur l’aigua a la ciutat.
Pel que llegeixo, va ser molt ric, però també va retornar molt a la ciutat i la seva gent. La llista de coses i projectes que havia finançat és impressionant. Va potenciar molt la cultura, crec que ell no tenia estudis, i volia que els joves poguessin estudiar. En aquesta línia, algunes obres que els clergues prohibien, les va fer imprimir per compte seva a Teheran.
Era un devot musulmà i estava a favor de la traducció de l’alcorà al àzeri, cosa que entrava en conflicte amb els clergues de la ciutat. Així que va remoure cel i terra per obtenir el permís pertinent i que es pogués fer la traducció i la seva publicació.
Quan Azerbaidjan passa sota control soviètic, la seva casa i les seves possessions li van ser confiscades, com a cosa excepcional, ja que havia contribuït al benestar social, l’hi van deixar anar a viure a una caseta al camp, prop de Bakú, on va morir el 1924. Quan ell va morir la van confiscar i van fer fora a la seva família i la seva dona va morir en la misèria l’any 1938.
La visita del museu va ser molt interessant; hi ha peces curioses i també té gràcia perquè veus el palau on vivia. El mobiliari elegant, es veuen les diferents sales, làmpades, motllures, tot molt decorat. Em fa gràcia el bressol. Alguna habitació té estufa, amb estucats. El despatx on treballava, molt espaiós i agradable.
A part de l’edifici, el museu recull peces de diferents períodes de la historia del país. Hi ha pedres amb gravats, similars al que vam veure a Gobustan, figures planes de pedra, algunes amb deformacions al cap, uns carros amb rodes, trobats en una tomba... tot això d’alguns segles abans de la nostra era. Després hi ha peces de diferents èpoques, des del segle I o II fins al segle XVIII. Hi ha objectes d’astronomia, caixes de llapis decorades... Hi ha fotografies antigues, vestits de l’època... una mica de tot. 
I també una sala que m’impressiona: hi ha les fotografies de massacres perpetrades contra la població àzeri, en el 1918 i en el 1992. Potser n’hi havia altres, no ho recordo, però les fotografies em van colpir i també el fet de que aquí eren tropes armènies les que mataven a la població. Vaig recordar la visita a Armènia, tot el que havia llegit i vist sobre el genocidi armeni. Els dos pobles han patit els atacs a població civil, tots dos pobles han acumulat víctimes innocents.
Passejar pel centre de Bakú és agradable, està net i cuidat i per molt que passegi sempre trobo un nou detall en el que fixar-me.
