Anem cap al centre de la ciutat, passem per la plaça de les fonts per arribar a la muralla i la ciutat antiga de Bakú, anomenada Icheri Sheher, que es refereix a la ciutat que hi ha a l’interior de la muralla.
Sobre quin és l’origen del nom de Bakú hi ha un cert debat. En el segle IX es feia referencia a una ciutat anomenada Bakuye; més tard, en fonts europees, a la mateixa ciutat se l’anomena Baga, Baki i Bakkhi i en les fonts russes Baka. En el segle XVIII els perses l’anomenen Bardkube, que vol dir la ciutat on bufa el vent.
El nom de ciutat on bufa el vent és molt escaient ja que hi ha molt pocs dies l’any en que hi hagi calma. En azerbaidjanès s’anomena Baki.
Hi ha diferents opinions sobre l’origen del nom: pot ser que tingui el seu origen en el zoroastrisme i que vulgui dir sol o deu; també podria venir de la paraula turó, ja que es troba sobre un turó. O podria fer referencia a les tribus bakan, o bagi, que vivien a la península d’absheron, en els segles XII-V a. C..
Les muralles de Bakú son del segle XII. Han estat reconstruïdes i restaurades diverses vegades. La fortalesa tenia dos muralles concèntriques separades per un fossar; la distància entre les dues muralles era 15-20 metres.
Una de les muralles s’endinsava en el mar uns 500 metres, el que permetia l’arribada dels vaixells al port, sense incidents. El fet que la muralla pogués resistir l’embat de les onades, indica una tècnica de construcció acurada. En aquell temps a la ciutat hi vivien unes 2000 persones. 
L’any 1953 es va trobar una pedra amb una inscripció en la que indicava que la muralla s’havia construït en el 1171-72. 
Amb l’arribada dels russos, es va enjardinar la zona entre les dues muralles i al vespre es podia veure a la gent passejant per allà.
Amb el creixement de la ciutat, el segon perímetre de muralles es va enderrocar en el 1883, per poder engrandir la ciutat. Ara be, com que les portes d’aquesta muralla tenien valor històric el khan les va fer traslladar a la muralla que es conservava en peu. De totes formes, no es va traslladar tota la porta sinó només les pedres que tenien inscripcions. Els murs que estaven al mar també es van enderrocar.
Un visitant del segle XVII va deixar constància de que la ciutadella de Bakú tenia 70 torres i tres portes, una en cada banda (pel cantó de terra ferma). En el seu interior hi havia centenars de cases, jardins, horts, mesquites, mercats, cases, de banys... deia que la ciutat era el port de Shamaji. 
Explica que la gent de Moscou viatjaven sovint aquí per comprar sal, safrà, petroli i seda. També comentava que hi havia zones sense vegetació, i que si una persona o animal hi posava el peu una estona es cremava. Les caravanes aprofitaven aquestes zones per fer un forat i cuinar el pa o altres aliments.
Els narradors del segle XIX explicaven que la ciutadella tenia dos ponts llevadissos, construïts en fusta, de 12 metres de llarg i 6 m. d’ampla.
Alexandre Dumas, en el 1859, en el seu llibre sobre el caucas descriu la fortalesa de Bakú com una de les més inexpugnables de l’època medieval. 
La fortalesa incloïa també la que s’anomena la Maiden Tower i el castell de Sabayil o Bayil. Els historiadors encara troben sorprenent totes aquestes construccions defensives, sent així que en aquell moment Shamaji, que era la capital i la ciutat més poblada de l’estat de Shiravanshahs, no tenia muralla. 
El primer cop que es menciona aquesta població (es pensa que feien referència a Bakú) és al segle V, en un manuscrit bizantí, en el que es parla de les ciutats de l’Albània caucàsica i d’una ciutat en la que el foc emergeix del fons del mar. 
Icheri Seher és una de les poques ciutats medievals que han sobreviscut a Azerbaidjan; conserva l’estil de la ciutat d’aquell temps, amb carrers estrets, laberíntics.
La majoria de monuments antics estan en la part baixa, més propera al mar, i l’estructura dels carrers es del segle XVIII.
En aquest lloc ja hi havia hagut assentaments humans en el paleolític i ha estat habitat de forma continua fins ara. S’han trobat evidencies de cultures diverses, del zoroastrisme, sassànides, àrabs, perses, shirvan, del període otomà i del rus. 
Bakú formava part de l’estat de Shirvan, que va existir entre el segle IX I l’any 1538, quan va ser annexionat a l’Iran safàvida. L’any 1585 la ciutat va ser capturada pels otomans I en el 1723 van ser els russos els que van ocupar-la I la van cremar. L’any 1783 passa a formar part de l’imperi rus. 
La ciutat emmurallada té carrers estrets, diuen que era una forma de defensa, però també era una protecció contra el vent. Per això els carrers son curvilinis, per evitar les ratxes de vent a l’hivern i en ser estrets hi ha ombra i son més frescos a l’estiu. 
En els segles XVII-XVIII el comerç augmenta amb el que es van fer canvis en la ciutat, connectant el port amb la part alta, i comunicant els dos mercats principals, el de la part alta (joieria i altres objectes) amb el de la part baixa (menjar i tallers d’artesans). En la via principal hi havia també caravanserralls, mesquites cases de banys… 
A part de Icheri Sheher, intramurs, part de la població vivia als suburbis, Bayir Shahar, que vol dir la extramurs.  |
| protector de bigotis per dormir |
Hi ha una escultura dedicada al poeta Aliaga Vahid (1894-1965) molt curiosa. És un cap gegant, però tot el seu cabell està esculpit. De lluny a mi em semblava un gran cap amb el cabell rinxolat, però en apropar-m’hi em vaig adonar de que tot estava cobert de figures en relleu. Impressionant.
 |
| sandàlies de bany |
Una altra escultura que em crida l’atenció és la que es titula “les set belleses”. Representa 7 “armudus”, les tasses que es fan servir per beure el te. El nom de l’obra fa referencia al títol d’una obra de l’escriptor Nizami Gencevi, i és que aquestes tasses recorden el cos d’una dona. Aquest monument vol ser també un reconeixement al te i la seva importància en la societat azerbaidjanesa; en tots els pobles i ciutats hi ha les cases de te, que son un important punt de trobada de la gent. 
Sobre un turó de la ciutat és on es va construir el palau dels xas, l’anomenat palau dels shiravanshahs. La major part d’edificis que formen el complex van ser construïts entre el segle XII i el XV. El palau dels Shirvanshahs va ser construït quan Shamaji va deixar de ser la capital, que es va traslladar a Bakú.
Les cúpules i les parts elevades del palau van quedar destruïdes en el segle XVIII quan les tropes navals russes van atacar la ciutat. Entre els segles XVIII i XX es va restaurar. Els tresors del palau es van traslladar primer a Tabriz i després al palau de Topkapi a Istanbul.
Aquest complex consta de diferents edificis i habitacions. Hi ha el divankhana, on es feien les reunions i recepcions. Hi ha la zona residencial, on vivia la família, el mausoleu dels xas, la mesquita, els banys, el mausoleu de l’astròleg de la cort... Des de les habitacions de dalt tenien bona vista sobre la badia.
Els banys del palau es van descobrir en el 1939, en una vinya, quan s’estaven fent excavacions.
Un dels problemes que presenta el palau és que l’aigua va penetrant en les pedres i aquestes filtracions fan malbé l’estructura.
Icheri Sheher forma part del patrimoni de la Unesco, per preservar-la d’enderrocs il·legals, que hi havia hagut en l’època d’expansió, i protegir-la ja que en estar tant propera al mar, evitar que es deteriori.
En el palau hi ha exposats objectes curiosos, de l’època dels xas, pintures i dibuixos amb escenes de la vida quotidiana en l’antiga Bakú.
A més, en els jardins del palau hi ha exposades les restes recuperades de la fortalesa de Sabayil (o Bayil) que va quedar destruïda per un terratrèmol en el segle XIII.
El castell de Sabayil és un misteri que ha donat peu a moltes llegendes al llarg dels segles. Una d’elles diu que una ciutat de la riba del mar caspi estava governada per una dona molt bonica anomenada Sabayil. Un dia mirant al mar des d’una torre va veure una atractiu jove nedant cap a ella i es va enamorar d’ell. I l’home també es va enamorar d’ella. Aquest enamorament va fer que Zeigh (el jove nadador) fos cada dia més fort.
Ara be, un dia Zegh va veure a una altra dona i també es va enamorar d’ella. Això va fer que perdés la seva força i quan va anar a veure a la Sabayil nedant, com que ja no tneia força les onades el van engolir. Ella, no podent suportar la tragèdia, es va tirar al mar per morir amb ell. I els seus súbdits en homenatge l’hi van donar el seu nom al castell.
Una altra llegenda relaciona a Alexandre el gran (també anomenat Iskandar) amb una ciutat anomenada Sabayil.
Iskandar volia capturar una ciutat de la riba del mar caspi, però la població no es rendia, així que va demanar consell al seu mestre Aristòtil. La ciutat estava sota el nivell del mar i una gran pedra protegia l’entrada per evitar que l’aigua la inundés. Aristòtil va inventar un líquid que podia esmicolar la pedra convertint-la en calç. Amb aquest producte va poder foradar la pedra i l’aigua va escolar-se cap a l’interior de la ciutat, inundant-la. Els habitants van fugir i la ciutat inundada es va anomenar Sabayil. 
Llegendes a part, hi havia un castell, anomenat Bayil Gasri, que va desaparèixer. Segons les cròniques antigues, en el 1306 hi va haver un gran terratrèmol en el mar caspi. Una possibilitat per la seva desaparició seria que el nivell de l’aigua hagués pujat i la illa on es trobava el castell hagués quedat submergida.
El nivell del mar caspi ha fluctuat molt al llarg dels segles. Des del 1723 fins a començaments del segle XX el nivell va baixar i cap al 1930 diuen que es podien veure les ruïnes del castell sota l’aigua. Quan les aigües estaven tranquil·les fins i tot es podien veure pedres gravades.
Això va ser una sorpresa, ja que va passar de ser una llegenda a ser un fet real. Hi havia hagut un castell en una petita illa a la badia de Bakú a uns 300 metres de la costa.
Ara se sap que el castell estava envoltat per una muralla I torres, probablement de vigilància. En el 1430 un geògraf de Bakú va escriure que la ciutat tenia dos castells en pedra, un d’ells, el més gran estava a la costa i el petit en una illa al mar. Els mongols no van poder destruir el de terra ferma, però el de la illa va quedar parcialment tocat.
Com que aquest castell ha passat segles sota l’aigua no s’ha conservat gran cosa; queden els fonaments i s’han pogut recuperar unes 700 pedres gravades. Molts dels escrits son en persa i deixen registre de la genealogia dels Shiravanshahs.
En algunes pedres hi ha gravades cares humanes i d’animals. Es pensa que les figures d’animals representaven els anys que havia estat cada xa en el poder, ja que a l’edat mitja, per aquestes terres, cada any estava associat a un animal.
A l’interior del castell s’hi va trobar una moneda encunyada a començaments del segle XIII. Sembla ser que el castell tenia 9 habitacions, dos d’elles amb llar de foc. També s’han trobat restes de canonades de diferents diàmetres, que devien ser canalitzacions d’aigua.
Segons la inscripció que hi ha en un baix relleu la construcció s’hauria acabat en el 1235. El que encara no està clar és quina finalitat tenia aquest castell. Podria ser un temple zoroastrià, dedicat al culte al foc; una altra hipòtesis és que fos utilitzat com a caravanserrall, però les portes eren massa petites i no podrien passar-hi els camells. Cap d’aquestes hipòtesis sembla bona. Molts científics opinen que devia utilitzar-se com a sistema de defensa marítim. També es diu que podia haver sigut, en temps de pau, una oficina de duanes, i també podria ser que els mercaders s’allotgessin aquí.
Una altra construcció emblemàtica és la torre Maiden, o torre de la donzella o de la verge, o Giz Galasy.
Aquesta torre, del segle XI, es va construir sobre una construcció anterior del segle VII o VI a. C.. de fet, és una construcció feta en dos períodes diferents. Té 8 pisos, cadascun d’ells amb voltes al sostre i una obertura central.
Els tres pisos inferiors son dels segles VI o VII a. C. i podien ser un observatori astronòmic o un temple del foc. S’ha trobat en el segon i tercer pis unes canalitzacions per on podia haver pujat el gas, per tal de tenir la flama eterna cremant. Les escales per pujar son de pedra, tallades a la paret i hi ha petites finestres.
Els pisos superiors son del segle XII i hi ha inscripcions cúfiques (l’escriptura més antiga en àrab), commemorant la reconstrucció feta en el segle XII. Aquesta part combina la pedra amb el guix.
Té 29 metres d’alt i com amb molts altres edificis emblemàtics, hi ha un munt de llegendes al seu voltant. Una d’elles és que un ric governant es va enamorar de la seva filla i s’hi volia casar. La noia davant del greu problema que se l’hi plantejava, ja que no es podia oposar al seu pare, l’hi va demanar que primer l’hi construís una torre molt alta, des d’on pogués veure tot el territori. Quan la torre va estar acabada la noia va pujar a dalt de tot i es va llançar al buit. D’aquí el nom de la torre de la verge o de la donzella.
Però el seu nom també podria fer referència a que és inexpugnable. Les parets tenen 5 metres de gruix i la base té un contrafort. És una massa impressionant. Ara és un museu i des e dalt i ha vista sobre la ciutat.
Ischeri Sheher tenia diversos caravanserralls. El caravanserrall Kasumbek, del segle XVI o XVII, tenia dos pisos i allotjava als mercaders que arribaven per mar. Al costat tenia la mesquita.
Un altra caravanserrall era el de Multani, del segles XIV o XV, que l’utilitzaven els mercaders indis; al seu davant hi havia el caravanserrall Bukhara, del segle XV que va ser construït pels mercaders d’Àsia central i al seu costat tenia els banys.
La ciutat antiga és tranquil·la, agradable per passejar-hi, i a més estaven preparant-la per filmar-hi una pel·lícula basada en l’obra de Kurban Said, Alí i Nino. Aquesta obra transcorre a finals del segle XIX, pel que s’estan amagant i camuflant els objectes moderns, per escenificar les places i mercats d’aquella època.
La vella Bakú és una ciutat per perdre-s’hi, per descobrir pausadament els seus racons, les façanes, els balcons, els detalls, la gent... Això passa també en les altres zones de la ciutat. Son moltes ciutats en una, molta diversitat. Molt agradable, malgrat el seu vent. I suposo que al abril maig és una bona època per estar allà. A l’hivern hi deu fer molt fred i a l’estiu et deus morir de calor.