Tornem cap a Bakú i em dedico a explorar la part més nova de la ciutat, tot i que sovint hi ha edificis propers en estils ben diferents. Algunes construccions encara no estan acabades, com l’estadi olímpic.
 |
| Centre Heydar Aliyev |
La primera parada la fem al Heydar Aliyev center. Aquest centre es va inaugurar l’any 2012. És un edifici molt singular.
En una extensió de terreny molt amplia, coberta de gespa destaca l’edifici en color blanc, de formes curvilínies. La seva aparença la descriuen com una onada, pujant primer cap al cel i retornant cap a la terra. El color blanc vol representar un futur brillant i també en reflectir la llum potencia la visió de la seva forma.
És impressionant. Em va agradar molt, el mirés des d’on el mirés. Diuen que el sostre es va fer amb un entramat metàl·lic de 90 Km de llarg, que es va omplir amb peces de diferents formes geomètriques. 
Seguint per fora, sobre la gespa, unes figures d’animals, gegants, de colors vius, contrasten amb el blanc de l’edifici. Per l’altra banda, escultures curioses, com la del caramel, em fan venir el somriure als llavis a cada moment. Era la sorpresa constant la que em feia somriure i gaudir del moment.
 |
| museu de les catifes |
El seu interior també és en formes curvilínies. És una llàstima que em van fer deixar la càmera de fotos a l’entrada; només deixaven passar les càmeres de butxaca. Em va saber greu perquè hi havia coses força interessants, i si no ho fotografio després me n’oblido.
En una de les sales del museu es presenta un recull de la historia d’Azerbaidjan i també de l’antic president del país Heydar Aliyev. Hi ha també una part etnogràfica i una part de bakú en miniatura (o potser era del país, no ho recordo).
 |
| Petita Venècia |
En la part etnogràfica és molt curiós perquè hi ha una col·lecció d’instruments, cadascun en una vitrina i quan et psoes al davant, sents el so que fa. Molt simpàtic i et permet conèixer els sons de cadascun d’ells. Ja ho diu en la publicitat, que fan servir les últimes tecnologies!
El museu de les catifes és un altre edifici singular. Té forma de catifa mig enrotllada. Només el vaig veure per fora, però vaig trobar molt original el disseny.
Prop del mar, hi ha el parc que anomenen la petita venecià de Bakú. Va ser construït en el 1960, és un jardí amb canals, illes, ponts, barquetes que et permeten desplaçar-te per les seves aigües.... hi ha un restaurant en una de les illes...és un lloc molt agradable i hi ha un munt de famílies amb els nens gaudint d’aquest parc.
En el passeig que hi ha a la vora del mar hi ha una escultura divertida: un pescador, recolzat a la barana. Més enllà, un pintor, prop del jardí de cactus. És una ciutat plena de contrastos i racons curiosos, i moltes escultures per tot arreu.
El centre comercial que hi ha al passeig marítim també és de disseny modern. I en canvi, a l’altra banda de carrer, els edificis d’èpoques anteriors. I en aquesta zona el pas subterrani és sorprenent, tant pel tipus de rajola emprat com pels grans vasos de pedra que decoren els laterals. Molt senyorial.
Abans de marxar vaig trobar un article en el que es parlava d’un pas subterrani que s’havia descobert l’any 2008 en fer la reconstrucció del parc Vahid. Vaig buscar pel parc a veure si trobava l’entrada o alguna referencia, i vaig preguntar, però ningú en sabia res. 
Aquest túnel es va descobrir per casualitat i els treballadors que el van trobar van poder avançar tan sols uns 200 m, ja que després estava negat d’aigua i sediments. Diuen que, en base a les fotografies que es van fer en aquell moment, el túnel estava molt ben construït, tant el terra, com les parets i el sostre estaven coberts de pedra tallada. Al seu interior hi van trobar algunes monedes del període soviètic.  |
| Museu de la literatura |
Es pensa que potser havia sigut construït a finals del segle XVIII per ajudar a fugir el governador en cas de disturbis a la ciutat; en aquell temps Bakú era el centre del moviment revolucionari del caucas.
Una altra versió diu que podria ser un dels passos que connectaven la ciutat amb el castell Sabayil, que com ja vaig explicar ara esta sota les aigües del mar caspi. S’han trobat diversos túnels entre la ciutat antiga i el mar.
Segons les fonts de l’època medieval, la ciutat de Baku tenia dos muralles concèntriques, de les que ara només es conserva la interior. Estaven separades per un fossar, d’uns 25-30 metres.
Al voltant del 1775 es va construir un parc en aquest fossar i la muralla exterior, que ja no era necessària, es va destruir; les pedres les van vendre a la població de Icheri Sheher, que les va fer servir per la construcció de les cases. Hi ha qui opina que el pas subterrani podria ser d’aquella època. També sembla que cap als anys 1950, quan es va renovar el parc del fossar, ja es va trobar l’entrada del pas. 
També s’ha trobat un pou del segle XVI o XVII prop de la muralla, però no sembla que fos per aigua, sinó que es creu que era per us familiar. De fet a cada casa hi havia en el pati un pou. 
O sigui que hi ha una mica de misteri al voltant d’aquests passadissos subterranis. Suposo que en pujar les aigües del mar caspi, a més de fer desaparèixer la illa on hi havia el castell de Sabayil, també es devien omplir d’aigua aquests túnels i segueix sent una incògnita quina era la seva finalitat i a on conduïen.
El que és curiós de Bakú és que en cinc minuts anant a peu, pots passar d’estar al costat d’un edifici modern o trobar-te a la ciutat antiga o topar-te amb algun edifici modernista. I el nus de la ciutat és la plaça de les fonts, a tocar d ela muralla, amb l’edifici del museu de la literatura, amb les escultures i fonts donant el toc de gràcia...
I una mica més enllà la ciutat d’edificis de segle XIX, façanes bellament decorades, restaurades i netes. És una ciutat en la que es pot arribar a molts llocs a peu, i sinó, sempre hi ha el metro.
Ciutat entranyable i ventosa. Alegra i suposo que a l’hivern freda. És una ciutat que mereix la pena visitar-la i caminar-la, descobrir-la, perdre’s pels seus racons, observar la vida com passa assegut en qualsevol banc o cafè.
