El santuari conegut com Shah Cheragh es troba també prop del basar. És un important centre de pelegrinatge i un no es pot perdre la seva visita. És espectacular. Jo vaig visitar-lo dos cops el mateix dia: hi vaig anar a la tard, per veure amb llum de dia la decoració i el lloc, i hi vaig tornar després de la posta de sol per veure la il·luminació.
És un santuari d’accés lliure, però amb cert control. Per entrar es passa un control de seguretat, separat homes i dones. Per accedir a l’interior les dones han de portar xador. O sigui que després del control de motxilles i bosses, comproven que et posis el xador. Si no en tens elles te’n deixen, però has d’esperar que en vagin a buscar i te’l portin. 
A més, si ets estranger, no pots anar per lliure per dins del recinte. T’ha d’acompanyar una persona de l’oficina de relacions internacionals, o un nom similar. Una persona que parla anglès i que és la responsable de vigilar-te i explicar-te la historia del lloc. 
Els dos cops que vam entrar era el mateix procés. T’has de carregar de paciència perquè triguen molta estona aportar-te el xador i enviar algun dels guies locals. 
Quan van arribar els xadors el problema era col·locar-se’ be. Ens van ajudar a posant-se’ls. Per sort no era negre sinó blanc amb estampats marró o blau. És un incordi anar amb xador; a mi se’m desmuntava a cada moment, em tapava els ulls, em queia, se m’entortolligava a les cames... Complicat fer fotografies, aguantant-lo perquè no caigui i no se’t vegi la roba de sota. Perquè cal recordar que ja vas tapada i amb mocador, i el xador és encara una capa més que has de dur a sobre. 
La dona que ens acompanya porta un xador negre y una banda blanca i verda creuant-li el pit, el que et permet trobar-la quan et despistes. A més pul·lulant pel recinte hi ha uns homes amb una mena de plumero verd que serveix per tocar-te i avisar-te quan no vas correctament vestida. 
Aquest és el centre de pelegrinatge més important de la ciutat de Xiraz. Tot i que a la ciutat hi ha molts monuments islàmics interessants, el més important des del punt de vista religiós és aquest mausoleu, el de Syed Amir Ahmad que també es coneix com Ahmad ibn Musa.
Amir Ahmad i el seu germà Mir Muhammad, eren dos dels disset germans de Imam Reza; es van refugiar aquí quan els abbàssides perseguien als xiïtes. Amir Ahmad va morir aquí, en el 835 i no està clar si va ser assassinat. Les seves despulles estan aquí enterrades. 
Originalment hi havia tan sols un senzill mausoleu, però en el segle XIV la reina Tashi Khatun, que diuen que era molt piadosa i molt amant de l’art, va fer erigir una mesquita i una escola de teologia en aquest lloc. També s’hi va fer construir una tomba per ella. Llavors es va convertir en un important centre de pelegrinatge. 
És d’aquesta època l’alcorà que va presentar la reina (cap a l’any 1345) de 30 volums escrit en or, i decoracions també d’aquest metall. És l’alcorà que es conserva en el museu pars. Dels edificis fets construir per aquesta reina no queda gairebé res. 
Aquest lloc se l’anomena localment Shah Cherag, que vol dir “rei de la llum”. L’origen d’aquest nom és per la forma en la que es va descobrir la tomba. 
Diuen que es va veure una llum que sortia d’una de les sepultures d’un cementiri. Es va excavar la tomba que emetia llum i es va descobrir un cos que duia una armadura i que portava un anell amb una inscripció que indicava que era la tomba de Ahmed, fill de Musa al Kadhim. Aquest descobriment es va fer cap a l’any 900 d. C. 
En el segle XII hi havia un senzill mausoleu, i com ja he dit, en el segle XIV es va construir la mesquita. I la decoració amb miralls i rajola de colors seria ja d’aquest període. Amb els miralls es volia intensificar la llum. 
El pas del temps i els terratrèmols van malmetre molt aquest recinte al llarg dels segles. La mesquita va haver de ser reparada molts cops. I la cúpula blava es va renovar l’any 1958; es va canviar per una estructura més lleugera i més resistent, però amb la mateixa forma que l’original. 
A Xiraz hi ha més santuaris dedicats a descendents i familiars dels 12 imams xiïtes. Es considera que aquests llocs, o els sants als que estan dedicats tenen propietats miraculoses i els peregrins que venen a Xiraz aprofiten per demanar ajuda en malalties tant físiques com psicològiques. 
És un lloc impressionant. Al capvespre és quan hi havia més gent, i la il·luminació està molt ben aconseguida. L’hi dóna un toc molt especial.
Aquell vespre vaig anar a sopar a una teteria un tant particular. M’hi van acompanyar sinó, no l’hagués trobat per molt que m’expliquessin on era.
Des de fora no vaig veure res que em fes pensar que allà dins servien alguna cosa per menjar.
Era una entrada d’una casa. Hi havia un pati, amb algunes taules. Gent fumant la shisha; em va sorprendre trobar-hi una noia asseguda sola i fumant.
Era un lloc molt casolà i el menjar era molt bo. Vaig prendre un estofat d’albergínia i tomàquet amb carn. Sort que quan m’hi van acompanyar ja havien concretat el preu i me l’havien dit, perquè la comunicació amb el noi que servia era molt difícil. 
En sortir d’allà després de sopar encara hi havia botigues al voltant del basar que estaven obertes.
Per Xiraz la conducció és similar a la de Teheran, és a dir, poc respecte pels passos de vianants, quan n’hi ha. Les grans avingudes costen de creuar, per això a la nit vaig optar per fer una mica de tomb, però creuar pel pas elevat que hi ha. Em va sorprendre gratament veure que té escales mecàniques. Ara be, només funcionaven les d’un cantó.
