Al migdia vam anar cap a l’aeroport per agafar un vol cap a Cali. Abans d’anar cap allà ja havien avisat que en lloc de sortir a les 3 h sortiria a les 4 h. Un cop a l’aeroport vam saber que anava amb retard. Sort que és un vol d’una hora! Vam arribar a Cali a 2/4 de 7 de la tarda, quan en aquest país ja és completament fosc.
Ens van portar directament a un local de salsa: “El Mulato Cabaret”, que feia poc més d’un mes que havia obert.
Luis Eduardo Hernández, conegut amb el sobrenom de “el mulato” és el ballarí de salsa de més renom de Colòmbia i diuen que també de tot el continent americà. Els seus orígens són humils, d’un dels baixos estrats socials.
A Colombià tenen sis estrats socials. Els de més poder adquisitiu, les classes benestants, son els estrats 5 i 6. Una infantesa dura, en una família de ballarins. La seva il·lusió era el ball. Amb la seva parella, a la que també l’hi encantava ballar van començar a presentar-se a concursos i poc a poc es van anar donant a conèixer.
Ha viscut en diversos llocs del mon; va passar un temps a Jamaica, també als Estats Units... Però aquest ballarí i coreògraf enyorava el seu país i va decidir tornar.
Va crear una escola de salsa o swing llatí, a la que hi pot assistir gent de qualsevol estrat social. Als nens la condició que els hi imposa és que estudiïn. Només els deixa viatjar amb la companyia si treuen bones notes. Cada setmana controla com porten els estudis. Ens expliquen que els hi marca una disciplina, ja que molts d’ells, per les seves situacions familiars no tenen. 
El local “el Mulato Cabaret” diuen que el va obrir perquè la gent tingués un lloc on anar a ballar en diumenge. Està ubicat en una antiga bodega i té una solera especial. A la porta un cotxe antic, on s’atura tothom a fer-s’hi fotografies.
Té dues plantes. A la part baixa hi ha l’escenari, la pista i taules al voltant. A dalt tot de taules al costat de la barana per veure l’espectacle o els que ballen a baix. També hi ha espai pel que vulgui ballar.
Allà mateix vam menjar unes empanades, ja que era tard i no hi havia res més obert. Hi havia bastanta gent ballant amb molt estil. El que més em va sorprendre eren els cossos de les dones, especialment els culs. Uns culs enormes, a mi em semblaven deformats. No els trobava gens bonics, tot i que els movien amb gràcia tot i el volum. No sé si eren postissos o operats. Pits també, però els culs és el que em va impactar més. 
No sé si és en tot el país, però en molts llocs ens van comentar la tendència molt arrelada de les noies a fer-se operacions de cirurgia estètica per modelar-se al gust de l’home del moment. 
Al mati següent vam fer una breu visita de Cali. La veritat és que em vaig quedar amb la impressió de no haver vist res gairebé de la ciutat.
Una de les coses que vam veure va ser el monument dedicat a Jairo Varela i el seu grup Niche. El monument representa unes trompetes i trombons, metàl·lics de mida considerable.
Just al davant hi ha el parc dels gats. Aquest parc va paral·lel al riu Cali. L’any 1996 es va iniciar la recuperació de la llera del riu. Es va col·locar una escultura en bronze de mida considerable d’un gat.
Deu anys més tard, per continuar amb la renovació de l’espai va sorgir la iniciativa de posar-hi també les novies del gat. Vam participar diversos artistes locals. Hi ha una col·lecció de gates, pintades i decorades de formes vistoses, estrafolàries algunes... És una entreteniment mentre passeges pel parc.
Després vam anar al mirador Sebastian de Belalcazar on hi ha una estàtua d’aquest personatge i es té bona vista de la ciutat. Belalcazar va ser el fundador de Cali. La ma dreta de la figura assenyala la sortida al mar. Aquest lloc és punt de trobada els diumenges per la tarda on sovint hi venen artistes a donar-se a conèixer.
A part de l’estàtua hi ha tres banderes: la de la ciutat de Cali, la de Colòmbia i la de la vall del Cauca, on es troba la ciutat.
Seguint per la carretera s’arriba al cim del “cerro de los cristales” a 1440metres d’alçada. El nom de la muntanya és degut a que s’hi poden (o podien) trobar molts cristalls de quars.
A dalt hi ha una escultura gegant de Crist Rei. Sobre un pedestal de 5 metres d’alçada hi ha la figura que fa 21 metres d’alt, i que té els braços oberts em creu. Hi ha vista sobre la ciutat, tot i que hi ha molta boirina, però es pot veure la grandària de Cali.
En aquestes muntanyes s’hi havia refugiat la guerrilla i operava des d’aquí dalt. Com tantes altres poblacions van patir assassinats i segrestos. Ve d’aquells anys convulsos que hi ha la prohibició d’anar dos homes en moto. Vestien de negre, un conduïa i l’altra feia anar l’arma i matava. Ara han de dur la matricula de la moto anotada al casc.
Vam tornar a Cali i vam fer una parada per provar la “lulada” un refresc a base de la fruita anomenada lulo, acompanyat de gelat i llet condensada (opcional).
Per últim visitem l’església de la Mercè, patrona de la ciutat de Cali. Aquí va ser on es va fundar la ciutat. A part de la Mare de Déu de la Mercè, en una capella lateral hi ha la verge del Remei, patrona també de la Cali i de la vall del Cauca. És una església molt sòbria, pintada de blanc, senzilla en formes i continguts. Em va agradar molt més que les que estan recarregades de figures i decoracions.