De Cali a Popayán en cotxe el trajecte és d’unes tres hores. Vam parar a mig camí en un autoservei de carretera per dinar. Vaig prendre pollastre acompanyat amb arròs i patates, i una ampolla d’aigua.
Vam arribar a Popayán a primera hora de la tarda i vam sortir a explorar aquesta ciutat, que a mi em va agradar molt.
Popayan és la capital del departament del Cauca, que està al sud-oest del país. Es troba en una vall, la vall de Pubenza, entre les serralades occidental i central, a 1760 metres d’alçada. Com ja vaig comentar aquí els andes es divideixen en tres serralades.
El primer que vam fer va ser pujar a visitar el Morro de Tulcán des d’on es veu als seus peus tota la ciutat; destaca que totes les cases estan pintades de blanc.
El morro del Tulcán és una piràmide de l’època prehispànica. Els estudis realitzats indiquen que es devia construir entre el 1200 i el 1600 d. C. Aquest va ser un període de canvis substancials en la forma de viure a la vall. Aquests canvis es van donar a diferents nivells, demogràfics, de patrons agrícoles, en construcció, enterraments, en la metal·lúrgia i la ceràmica... Es pensa que aquests canvis estaven relacionats amb un major accés als recursos naturals, que els hi va permetre un major desenvolupament, millor qualitat de vida i tenien també excedent alimentari.
Quan van arribar els espanyols el morro ja estava abandonat. No sembla que l’abandonament fos degut a l’arribada dels estrangers i els estralls que això va causar en la població.
Els primers pobladors de Popayan eren els indis pubenenses i el morro de Tulcán és un dels monuments més rellevants d’aquesta cultura prehispànica. Sembla ser que era un temple on s’adoraven als deus, al sol, la lluna, la pluja i les estrelles. Però també era un cementiri.
Té forma de piràmide truncada i es va descobrir de forma casual al voltant de 1950. S’estaven fent unes obres i es van trobar unes totxanes col·locades de forma ordenada que va fer sospitar que es tractés d’alguna construcció. Llavors es van iniciar les excavacions i pel que es va trobar es va pensar que era un centre de culte.
S’hi van trobar unes tombes, d’adults i nens, objectes de ceràmica i ornaments. Es pensa que els pubenenses van fer aquesta construcció elevada de forma que fos visible des de qualsevol lloc i tothom la pogués veure.
La ciutat de Popayan es va fundar en el 1537, després que l’exèrcit s’avancés a l’arribada de Belalcázar i sotmetés a la població. La presencia espanyola, els enfrontaments bèl·lics i les malalties importades van fer disminuir de forma significativa la població.
En la celebració dels 400 anys de la fundació de Popayan es van fer grans festes i es va decidir erigir dos monuments. Un era l’estàtua eqüestre de Belalcázar, el fundador de la ciutat i l’altre la del cacic Puben. Estava previst que l’estàtua del cacic anés a dalt del morro i la del conqueridor en una plaça de la ciutat. Curiosament l’estàtua homenatjant al cacic que va lluitar per defensar aquestes terres va desaparèixer i la que van col·locar al morro va ser la del conqueridor.
Va ser quan van col·locar l’estàtua de Belalcázar que es va aplanar la superfície i va quedar en forma de piràmide truncada. Hi ha veus crítiques, que consideren que col·locar al morro l’estàtua de Belalcázar és menystenir la cultura indígena i apropiar-se d’un llegat que no era hispànic.
De les restes antigues pràcticament o queda res. El que domina és l’estàtua eqüestre, un entorn molt verd i la cista sobre la ciutat. Hi ha parelles, famílies, gent fent voleiar estels... és un lloc agradable i un tant ventós.
Des d’allà vam anar baixant cap a la població. Diuen que Popayan té un dels centres històrics colonials més grans del país i del continent.
La seva gastronomia forma part del patrimoni immaterial de la humanitat per la Unesco, ja que ha preservat els mètodes tradicionals de cuinar, que s’han transmès de forma oral de generació en generació. Les seves processons de setmana santa també formen part del patrimoni immaterial de la Unesco.
Just al peu del morro hi ha “el rincón payanés” que és una reproducció en petit d’alguns punts emblemàtics de la ciutat. És un lloc tranquil i molt recollit; en un espai reduït hi ha una placeta, una església, el pont dels sospirs... diuen que s’ha construït com a reclam turístic.
A uns 20 Km de Popayan hi ha el volcà Puracé; aquesta és una zona sísmica i la ciutat ha patit diversos terratrèmols. L’últim va ser en el 1983; va ser de magnitud 5,5 en l’escala de Richter. Van haver-hi més de 300 morts, la cúpula de la catedral es va enfonsar quan hi havia 90 persones a l’interior.
Era un dijous sant a primera hora del matí. Gairebé 2500 cases totalment destruïdes, les dels barris més pobres. En els altres barris més de 6500 cases molt afectades en la seva estructura. Durant uns mesos part de la població va haver de viure en tendes que havia donat el govern nord americà. La reconstrucció de la ciutat es va fer majoritàriament en cinc anys, tot i que alguns edificis van trigar més.
Els edificis històrics es van reconstruir utilitzant materials similars als originals i mantenint la mateixa estructura, basant-se en les fotografies que hi havia d’ells.
El procés de recuperació de la ciutat va portar noves inversions i un cert creixement econòmic. Torna a ser la ciutat blanca que era, però amb millores a nivell d’infraestructures.
La ciutat és molt agradable per passejar, els carrers són tranquils i feia molt bon dia. Es respira encara l’aire colonial en les seves façanes i patis. Havia sigut la capital del sud de Colòmbia, abans de que l’hi agafés el relleu Cali.
En l’època colonial era una parada gairebé obligada en el trajecte entre Quito i Cartagena. A més, en el segle XVII les famílies benestants, propietàries de les hisendes sucreres a la vall del Cauca, es van anar construint cases en aquesta zona que tenia un clima més agradable. Així van començar a apareìxer grans mansions, esglésies, monestirs i escoles.
Vam visitar l’església més antiga de la ciutat, construïda en el 1546, que es coneix com l’església de l’ermita. La ciutat està plena d’esglésies que vas trobant aquí i allà mentre vas passejant.
La religió té un paper important en la vida local, i les processons de setmana santa són patrimoni immaterial de la Unesco.
Llegeixo que la tradició de les desfilades religioses per setmana santa es va iniciar en el 1566, o sigui uns 30 anys després de la fundació d’aquesta ciutat; 30 anys en els que els colonitzadors van anar expandint els rituals catòlics i convertint a la població. I evidentment, també van portar fins aquí les processons. Portaven imatges des d’Espanya i també des de Quito, figures que representaven diferents escenes de la passió.
Aquesta tradició va arrelar amb força a Popayan, que ja porta més de 450 anys celebrant-les sense interrupcions. Fins i tot en períodes de guerra civil els dies de setmana santa es feia una mena de treva de forma que se seguien fent les processons.
Pel que expliquen és impressionant de veure. Cadascun dels dies sants surten d’una de les esglésies del barri antic, i desfilen per davant de totes les altres.
Vam entrar en un edifici antic i senyorial, amb un pati central i al seu voltant en diferents sales hi ha exposats els passos de setmana santa.
Expliquen mil i una anècdota sobre diferents racons de la ciutat. És una llàstima que no les recordo. Només una. Era setmana santa, no sé de quina època. La guerrilla estava a les muntanyes esperant el moment per entrar a la ciutat. Els soldats havien fugit deixant a la població sense protecció. I la gent, desesperada va començar una marxa pel poble, amb espelmes, resant i demanant ajuda a Déu.
Els observadors de la guerrilla en veure tantes llums van pensar que la ciutat tenia una bona defensa i van desistir d’atacar-la. Després d’això, en agraïment a Déu per haver-los salvat, cada setmana santa sortien a desfilar i diuen que aquest és l’origen de les processons de setmana santa. Això em sembla una mica contradictori amb que les iniciessin els espanyols, però suposo que aquest fet va propiciar que agafessin una gran rellevància per la població local. 
Un altre punt emblemàtic de la ciutat és el pont del “humilladero”. És un pont de 240metres de llarg i amb onze arcades. Es va construir en el segle XIX per comunicar els barris perifèrics amb el centre. Al costat hi ha un altre pont, més antic, el pont de la custodia, construït l’any 1713, que era per on passaven els capellans quan havien de creuar el riu del molí per anar a atendre algun malalt.
És una zona molt agradable, enjardinada, un lloc de relax on hi van parelles i famílies. Si no recordo malament, passat el pont l’ambient de la ciutat canvia i recomanen no anar-hi.
Vam sopar en un local on l’especialitat era la carn. Les carns d’aquí son molt bones, res a envejar a la carn argentina. Ens la van servir acompanyada amb plàtan fregit. Per acompanyar-ho no podia faltar el vi, xilè, com pertot el país.
L’hotel on estàvem, l’arcada payanesa, era senzill però molt agradable i estava molt ben situat, prop del centre històric.
