A les afores de Bukharà hi ha també unes quantes coses a veure. El primer complex recinte que vam visitar va ser el mausoleu de Baha-ud-din Naqxban que es troba a uns 12 Km de la ciutat.
Aquest era un filòsof sufí amb molt renom a Orient, i el seu mausoleu s’ha convertit en un centre de pelegrinatge musulmà.
Baha-ud-din va viure en el segle XIV i va fundar una ordre sufí, que anys més tard va prendre el seu nom.
Tenia molta fama i molts seguidors de la seva filosofia, que diuen que es basava en una frase: el cor amb Déu i les mans al treball. Venia gent de tots els racons, no tan sols del seu país sinó de terres llunyanes.
Va ser el mentor espiritual de Tamerlà i va anar més d’un cop a a la Meca. Al seu mausoleu l’anomenen la Meca d’Àsia Central. Es diu que si fas tres cops, caminant, els 12 Km que separen la ciutat del mausoleu, és com si haguessis anat a la Meca.
Aquí hi venen molts pelegrins a fer pregària, a demanar perdó o que demanar solució per algun problema.
Vam trobar-hi grups de pelegrins, anaven acompanyats per algú que dirigia la pregària. Anaven homes i dones, algunes criatures també.
El mausoleu es va construir uns 150 anys després de la seva mort, però el complex que es veu actualment es va construir al llarg del segles XVI-XX. Hi ha dos mesquites, madrasses, un minaret i la necròpolis dels emirs. El minaret és del mateix estil que els que ja hem anat veient, però molt més baixet.
Les mesquites una és pels homes i l’altre per les dones. Així com al pati hi havia moltes dones en els grups de pelegrins, dins de la mesquita quan jo hi vaig entrar no hi havia gaire afluència.
Em va agradar perquè és un recinte molt tranquil, en que no hi vam trobar cap estranger (que no fos d’Àsia central). No hi havia tampoc massa gent, i és espaiós.
Després vam anar a visitar el palau d’estiu del darrer emir de Bukharà. El nom d’aquest palau és Sitorai Mokhi-Khosa, que vol dir “estrella, igual que la lluna”.
Els arquitectes van fer servir un mètode tradicional per tal de descobrir quin era el lloc més fresc. En els diferents indrets que tenien pensats com a possibles llocs on construir-hi el palau hi van deixar un tros de carn de xai. El lloc on la carn va trigar més a fer-se malbé va ser l’escollit.
Els següents emirs van anar fent ampliacions; els jardins es van construir ja cap a finals del segle XIX. En l’època del darrer emir de Bukharà es parlava del palau antic i del nou, per diferenciar les dues zones del recinte.
Segons la llegenda, el palau nou, estava dedicat a la dona de l’emir, Sitorai. Els treballs van durar uns quants anys, els arquitectes eren de molt bons, formats a Rússia, van saber combinar l’estil oriental i occidental i era una construcció de gran bellesa. Quan Sitorai va morir, van posar el seu nom al palau, nom que encara es conserva.
El palau ha estat molt restaurat. És sorprenent. De l’exterior combina les parets blanques amb la fusteria de color blau cel, amb un porxo decorat també en aquests tons. En certa forma de l’exterior és senzill i bonic.
Quan entres, el contrast amb l’exterior és un xoc per la seva decoració. Era un palau que servia de residencia de l’emir i la seva família, però també de lloc de reunions i recepcions de dignataris d’altres contrades. Així doncs hi havia espais privats i públics.
Hi ha sales i salons, amb decoracions diferents en cadascuna d’elles. Algunes d’elles tenen una decoració força atapeïda; està tot cobert, parets i sostre.
Després de la desaparició de l’emirat de Bukharà aquest palau es va convertir en museu. S’hi poden veure des dels objectes que hi havia hagut al palau en els segles XIX i XX, com altres obres d’art, majoritàriament russes i japoneses.
Després vam anar a la necròpolis Chor Bakr, que està a les afores de la ciutat. També sela coneix amb el nom de “ciutat dels morts”. Aquí hi vivia una comunitat de dervixos i hi tenien el seu cementiri.
En el segle X, durant la dinastia samànida, a Bukharà hi vivia una família que tenia gran influencia en la vida política i espiritual de la ciutat.
El cap d’aquesta família, Abu Bakr Saad, era descendent del profeta Mahoma, i va ser el fundador de la dinastia Bakr. Va ser enterrat aquí a després al llarg dels segles els seus descendents. Això va fer créixer la necròpolis. El nom de Chor Bakr significa “quatre germans”, ja que en el moment en que se l’hi va donar aquest nom hi havia enterrat el pare, tres membres masculins més de la família; al menys un d’ells o potser els tres eren fills seus.
El complex que es veu actualment data del segle XVI, i forma part del patrimoni de la Unesco. L’any 1560, el governador de la ciutat va voler retre homenatge alclan familiar i va fer construir una mesquita, una madrassa i una khanaka, que em sembla que es un recinte de pregaria sufí.
Aquests tres edificis es troben just després de l’entrada, formant una plaça. Després al llarg de tot un carrer, hi ha arrenglerades les khazira, que són unamena de panteons; és a dir petites construccions en les que hi ha la tomba.
Inicialment en aquesta necròpolis s’hi enterraven únicament els homes, però a partir del segle XIX la cosa va canviar i ja es van començar a enterrar-hi també les dones.
En la plaça on hi ha la mesquita i la madrassa hi ha un petit minaret. S’assembla al de la ciutat, Kalyan, però de mida molt més reduïda. Aquest minaret es va construir a començaments del segle XX.
Actualment aquest complex te unes 30 estructures. A més hi ha uns jardins, que es van construir ja en el segle XVI. Hi ha canals que porten l’aigua des de la ciutat fins aquí i al seu voltant hi ha arbres, que creen espais d’ombra; diuen que es va fer per quan venia el governador que no hagués d’estar a ple sol i passar calor.
Hi ha una creença popular que diu si vens de pelegrinatge a Chor Bakr i visites quatre de les tombes en un sol dia, si demanes un desig se’t compleix.
De tornada a la ciutat vam anar a dinar en un restaurant ubicat en una casa tradicional. És interessant de veure. La família es dedica, a part del restaurant, a l’artesania. Confeccionen peces de roba amb brodats. Em va xocar una mica veure un home dedicat a aquesta tasca de fili agulla, que a casa nostra ha sigut sempre una feina femenina. Venen les peces que fabriquen, des de bosses, cobretaules o teles per emmarcar. Tenen una bona exposició.
Després de dinar vaig descansar unes hores a l’ombra, ja que a fora estàvem a 40 graus i era insuportable. Ja al vespre vaig sortir a fer l’últim passeig per Bukharà.
Vam descobrir una petita plaça molt tranquil·la, en la que hi havia un altre minaret i un restaurant molt agradable. Era un lloc molt tranquil, a dos passes del centre però semblava un altre mon, sense gent, poca llum... I el menjar molt bo.
