Avui deixem enrere Bukharà i el seu oasi per anar cap a Samarcanda. El primer tram de trajecte, és per l’oasi, es veuen els arbres fruiters, i camps cultivats. Després, el desert. Molts trams de carretera estan en força mal estat, pel que el camí es fa llarg. 
Ens vam desviar de la ruta principal per arribar-nos a Xahrisabz o Shakhrisabz, que vol dir ciutat verda. Després de dinar vam fer la visita, i la veritat és que feia una certa mandra, ja que el sol i la calor et deixaven sense esma de res. Suposo que també les hores de cotxe.
Es troba a uns 80 km al sud de Samarcanda. Tot i que ara és una ciutat moderna, la seva historia es remunta a uns 2700 anys enrere. Va tenir un paper clau en la historia d’Àsia central.
Antigament s’anomenava Kesh, i era la capital de l’antic estat de Sogd. Era un important centre cultural i comercial. L’any 329 aC Alexandre el Gran va estar per aquí i la cultura grega va deixar-hi la seva empremta. Al llarg dels segles van governar diverses dinasties. En el segle VIII va ser un important focus de les revoltes contra l’islam i el mon àrab. 
Prop d’aquí hi va néixer Amir Timur, que en nostre mon se’l coneix més com Tamerlà. Aquest nom prové de Timur lenk, o Timur el coix, ja que degut a una ferida a la cama, coixejava.
Quan va accedir al poder va convertir la ciutat de Kesh en la seva residència i és quan l’hi va canviar el nom per l’actual, Xahrisabz.
Va fer construir un palau, conegut com Ak-Saray, que vol dir “palau blanc”. Volia un palau que impactés, per les dimensions i bellesa. Hi ha diverses llegendes al voltant d’aquesta construcció.
En una d’elles es diu que va fer cridar a l’arquitecte i l’hi va explicar el que volia. Aquest va demanar permís per fer servir l’or del que disposaven. Un cop l’hi van donar permis va començar a construir grans blocs amb argila barrejada amb l’or per fer els fonaments. Timur estava davant i no va protestar per aquest fet. Llavors el mestre va destruir altre cop els blocs i va retornar l’or al dipòsit d’on l’havia agafat. 
Quan Timur l’hi va preguntar per què ho havia fet ell va respondre-l’hi que volia veure si era capaç d’assumir les despeses que comportaria aquella construcció.
L’obra va tirar endavant, l’edifici estava acabat i faltava el revestiment amb la decoració de les parets. Timur donava pressa als artesans perquè ho enllestissin, però no va tenir èxit. Va fer cridar a l’arquitecte però havia desaparegut després de penjar una cadena de l’arc de la porta principal.
No hi havia cap altre artesà que pogués completar aquella obra amb la mateixa destresa que l’anterior mestre. Així que el palau va quedar inacabat una temporada. Ara be,un bon dia l’arquitecte va reaparèixer. Va comprovar que la cadena estava més baixa que quan havia marxat i llavors es va posar de nou a la tasca i es va iniciar el revestiment amb rajoles de les parets.
Timur l’hi va preguntar que perquè havia desaparegut deixant l’obra inacabada. Ell va explicar-li que no volia desobeir-lo, però que en aquell moment no es podia enrjolar ja que amb el pas dels dies s’hagués fet malbé. Un edifici d’aquella mida requeria d’un cert temps per assentar-se.
Es va trigar més d’un quart de segle per construir el palau, però pel que deien els que el van veure en el seu moment era una obra impressionant. Hi havia diferents patis, de mides diverses, fent el més gran 120 metres d’ampla per 240 metres de llarg.
La porta principal es calcula que tenia uns 70 metres d’alçada. Ara, el fragment que es veu té 40 metres d’alçada i ja sembla impressionant, o sigui que gairebé el doble, tan sols l’arc de la porta, devia ser brutal. Costa d’imaginar. De fet aquesta porta feia 50 metres d’amplada, una mida que tampoc és gens habitual.
Aquesta porta estava orientada cap a Samarcanda, que era la capital. En la decoració de les parets predominen les rajoles de color blau. Hi havia també inscripcions, algunes de l’alcorà i altres sense significat religiós.
Es conserva una d’aquestes inscripcions, en la que hi diu que la construcció es va acabar l’any 798, que correspon al 1395-96 i hi apareix també el nom del mestre artesà que la decorar, que era de Tabriz.
Aquest palau, a l’igual que els altres complexos arquitectònics que hi ha a la vora, els va destruir a mitjans del segle XVI per Abdulla Khan, després d’haver sotmès a la ciutat a un setge.
Hi ha una part de la muralla restaurada, del mateix estil que la de Bukharà. I després s’entra en l’espai on hi havia el palau. És un gran jardí en que destaca les parets que queden en peu, escapçades d’aquell grandiós palau.
En una altra zona dels jardins hi ha la mesquita Kok-Gumbaz, que té la cúpula blava,i això és el què l’hi dona el nom. La mesquita actual es va construir, sobre les restes d’una anterior, l’any 1435. Forma part d’un conjunt que es coneix amb el nom de Dorut-Tillyavat. Aquesta és la mesquita del divendres més gran de la ciutat.
La va construir Mirzo Ulugh Beg, net d’Amir Timur, que va ser un famós astrònom i científic. Hi ha una inscripció a la porat on diu que la va construir ell en nom del seu pare.
Diuen que la cúpula blava representa el cel net de núvols sobre els dominis del gobernador.
Tot aquest complex es va construir en el 1371, després de la mort d’un eminent líder religiós, fundador del sufisme, Shamsiddin Kulal. Aquesta home va ser el mentor espiritual de l’emir Taragay i també de Timur.
La seva tomba es va convertir de seguida en un lloc on venien els seus seguidors a retre-li homenatge i a pregar. En l’època de Timur la tomba estava coberta per unes lloses de marbre, i més tard, durant el regnat d’Ulugh Beg és quan es va construir el mausoleu. Prop d’aquesta tomba hi ha una madrassa i la mesquita de la cúpula blava.
Dos anys després de la construcció de la mesquita, Ulungek va fer construir un mausoleu pel clan timúrida. Aquest mausoleu s’anomena Dor-us Siyodat. Es va construir després de la mort prematura del fill gran de Timur, Jakhongir.
Hi ha també la cripta de Timur. Es va descobrir de forma accidental, l’any 1943, quan un nen que estava jugant a pilota va caure en un forat. Al centre de la cambra hi ha el sarcòfag i les inscripcions que hi ha expliquen anècdotes de la vida de Timur, per això la cripta rep aquest nom. Ara be, el sarcòfag està buit.
Des d’aquesta ciutat es veuen les muntanyes, de fet es troba en una zona una mica muntanyosa. Després de la visita vam continuar la ruta, altre cop per una carretera en força mal estat, fins a Samarcanda.
El primer tram de carretera és per la zona muntanyosa, on el que predominen son les pastures, a diferencia dels altres oasis, en els que hi havia cultius. Fins que no s’arriba prop de Samarcanda no es troben els camps treballats.
