Com ja vaig dir, vam arribar a Taxkurgan que ja era l’hora de sopar. Era fosc i estàvem cansats i quina no va ser la nostra sorpresa en arribar a l’hotel! Ens esperaven amb una pancarta de benvinguda i tots formant a l’entrada.
De la ciutat de Taxkurgant no vaig veure pràcticament res. El lloc on vam anar a sopar, una pizza, i al matí següent el supermercat on vam comprar el pic-nic per prendre en el camí de tornada cap a Kaixgar.
El poc que vaig veure em va semblar una ciutat moderna i tranquil·la. Em va saber greu no estar-hi un dia per poder passejar i fer-me’n una idea mes clara. La ciutat està a prop de 3100 metres d’alçada, pel que la temperatura és agradable. Està envoltada de muntanyes. 
És un destí molt turístic pels xinesos que visiten la regió de Xinjinag. El reclam d’aquesta ciutat és la visita del que es coneix com “la ciutat de pedra”.
Taxkurgan forma part del districte de Kaixgar, però és una regió autònoma tadjik, governada per xinesos tadjiks. De fet la ciutat està molt a la vora de la frontera amb Tadjikistan. Taxkurgan és pràcticament l’ultima ciutat de la Xina anant cap a Pakistan per la carretera de Karakoram.
El nom de la ciutat, Taxkurgan, significa fortalesa de pedra. Hi ha investigadors que creuen que la torra de pedra que descrivia Ptolomeu feia referencia a aquest lloc; considerava que la torra marcava el punt mig entre Europa i Xina.
En l’època de la dinastia Han (des del 202 aC fins al 220 dC) en la regió occidental del que ara forma Xina, hi havia 36 regnes. Un d’aquests regnes era del de Puli, i Taxkurgan va ser una ciutat important d’aquest regne.
Va ser durant la dinastia Han que es va iniciar el que coneixem ara com ruta de la seda. Aquesta població es trobava en la confluència de diferents rutes comercials, fet que l’hi conferia gran importància. Enllaçava orient i occident.
Va ser també la capital del regne de Sarikol (713-741). Un regne que va existir en l’altiplà del Pamir. Els governants de Sarikol eren descendents de famílies nobles de Kaixgar. Devien dependre de Xina ja que l’hi pagaven impostos, però a canvi rebien or i plata, per tal de que controlessin les fronteres. 
Aquest període corresponia a l’època en la que a Xina governava la dinastia Tang (del 618 fins al 907), que tenia la capital a Xian. En aquesta època es van pacificar els territoris occidentals, o sigui el que correspon a la província de Xinjiang. Va construir aquí una fortalesa militar per poder mantenir la zona sota control. 
El segle VIII va ser el més pròsper i de major desenvolupament de la dinastia Tang, en part gràcies al comerç internacional. I això depenia de l’estabilitat de la regió de Xinjiang.
La gent del pamir es considera que son d’origen persa. I aquí s’han trobat restes d’un temple dedicat al foc, o sigui del zoroastrisme, que era la religió dels antics perses, aans de l’arribada de l’islam. Els tadjiks es van convertir a l’islam en el segle X.
El zoroastrisme va sorgir a l’Índia en el segon mil·lenni aC i en els segles V-VI es va expandir cap a la Xina. Aquesta religió reverencien al foc, que purifica i allunya alsmals esperits.
Prop de la fortalesa s’han trobat algunes tombes de seguidors del zoroastrisme, per això es pensa que potser va ser la via d’entrada d’aquesta creença cap a la Xina.
Sembla que els tadjiks d’aquesta zona es diferencien dels musulmans d’altres parts de la Xina ja que segueixen fent rituals que poden tenir una base en el zoroastrisme. Un cop a l’any fan cerimònies del foc a casa.
La fortalesa, o ciutat de pedra, es coneix també com el castell de la princesa. Aquest nom ve d’una llegenda sobre l’origen de la fortalesa.
Una princesa xinesa anava, acompanyada per tot el seu seguici, cap a Pèrsia a casar-se amb el rei. Quan estaven al que ara és Taxkurgan es van trobar amb una batalla. Els soldats que l’escortaven per protegir-la la van fer pujar a un turó proper; uns van pujar a dalt amb ella i els altres es van quedar al peu fent guàrdia, vetllant per la seva seguretat. Quan la situació es va calmar i anaven a continuar viatge van saber que la noia estava embarassada.
En un primer moment els soldats es culpaven els uns als altres, però ella els hi ho va treure del cap. Els hi va dir que era obra del deu sol, que cada migdia havia passat a veure-la, muntat en un cavall blanc. Els soldats no van gosar portar-la a Pèrsia davant del rei, i van construir un castell dalt del turó i es van quedar allà amb ella.
D’aquell embaràs va néixer un nen, que es va convertir en un jove fort i savi, molt respectat per tothom.
Va crear el regne de Kabhanda i es considerava descendent de xinesos per la part materna i del deu sol per la paterna.
Segons els historiadors aquest regne va existir en el segle II dC i va ser fundat pels ancestres dels tadjiks.
Xuanzang va ser un monjo xinès, de família confucionista, que va viatjar a l’Índia per estudiar el budisme i de retorn a Xina, l’any 649 es va aturar aquí a Taxkurgan. Va viatjar difonent el budisme per diferents punts d’Àsia central. Va viure un any a Turfan, acollit pel seu rei, i també es va aturar a Kaixgar.
En la crònica que va fer Xunzang del seu viatge descrivia Taxkurgan dient que laseva gent seguia el budisme, que hi havia uns 10 temples, amb uns 500 monjos, de la branca del budisme Hinayana.
Va explicar que el rei havia destinat part del seu palau per convertir-ho en un temple on poguessin viure-hi els monjos ancians. El rei va enviar alguns militars a l’Índia per poder portar cap aquí eminents personalitats budistes, que transmetessin les seves ensenyances a la gent de Taxkurgan.
Quan a començaments del segle XX l’arqueòleg Aurel Stein va visitar Taxkurgan va trobar que les descripcions que hi havia fins aquell moment de la ciutat de pedra eren molt reals, que s’ajustaven al que ell hi va trobar.
Durant la dinastia Yuan (1271-1368) el govern va fer reparar l’antiga fortalesa i les construccions que hi havia i va ampliar la ciutat. Després, a finals de la dinastia Qing (1644-1911) es va construir la nova ciutat i es va abandonar la fortalesa de pedra. 
La ciutat fortificada tenia una muralla externa i una interna. La muralla externa va quedar destruïda diversos cops, la darrera vegada en el 1933. La muralla interna es va conservar millor. Es troba sobre un turó d’un 20 metres d’alçada. 
El riu que passa per aquí té el mateix nom que la ciutat i en el 1999 va provocar importants inundacions,
Prop de la fortalesa hi ha un altre recinte arqueològic, Quxman, un cementiri descobert en el 2007, on hi ha les tombes de seguidors del zoroastrisme.
Tot i que vam trobar-hi turistes, en quedar una mica allunyat de tot, l’afluència, comparat amb altres llocs de Xina, és baixa. De totes formes a mi em va semblar que per lo remot que és n’hi havia bastants.
Hi havia la ciutat construïda durant la dinastia Han i Yuan, i la posterior, de la dinastia Qing, que és quan es va abandonar ja la ciutat de pedra.
Al sud de la ciutadella hi ha les restes d’un temple budista. S’han trobat restes d’objectes de terrissa, monedes de la dinastia tang, robes teixides en seda.
La construcció vista de fora és molt bonica. A l’interior del que queda de muralla no queda gran cosa. Hi ha en les parets alguns nínxols en els que hi devia haver alguna figura. Potser era la part del temple. A l’exterior encara queda menys que a l’interior i devia ser l’altre part de la ciutat. És una extensió força amplia.
Des de dalt es té bona vista sobre la plana, amb el riu i els prats verds. Una altra de les coses que es visiten quan vens aquí és el que es coneix com la prada d’or. És una zona d’aiguamolls, amb unes passarel·les de fusta, per les que pots recórrer la praderia i tenir altres visions de la fortalesa. Des d’aquí és més impressionant el turó on es troba.
Hi ha un pont penjat, que queda a poca distancia de l’aigua però es belluga bastant, sobretot perquè sempre hi ha qui passa corrent. També tenen un iak per si es vol muntar-lo i fer-se la fotografia...
Una de les coses que em va sorprendre moltíssim és la zona d’aparcament que han muntat. És enorme. Està tot preparat per rebre quantitats importants de cotxes i busos. Hi ha una gran avinguda, l’aparcament... tot un muntatge que sorprèn ja que quan hi vam ser nosaltres potser hi havia unes 50 o 60 persones com a màxim.