Vam sortir de Kaixgar abans de les 7 del matí, ja que teníem que sortir de Xina per entrar altra cop a Kirguizistan. El pas de frontera de Xina és terriblement llarg, tant per entrar com per sortir. Els controls comencen a 150 Km abans de la frontera entre els dos països.
Quan portàvem sis hores, una mica abans de la una del migdia, havíem passat 4 controls, amb escanejat de maletes un cop, revisat el passaports en cada parada, escaneig facial un cop. Havíem arribat al cinquè control, a 5 Km de la frontera per sortir ja del país, però era ja tard, ¾ 1, i havien parat per dinar. O sigui que ens vam haver d’estar allà, dues hores i mitja esperant a que tornessin a obrir el pas.
En aquest control no hi havia lavabos, però si alguna botigueta i petits restaurants. Vam anar, com deu fer tothom, al darrera de les construccions a fer les nostres necessitats.
Si no estic confosa vam creuar set controls pel cantó xinès i dos pel cantó kirguís. Una mica abans de les 4 de la tarda vam entrar a Kirguizistan. Allà ens esperava el nostre vehicle, que estaven esperant des de les 9 del matí. Ells també havien hagut de passar controls dels dos països abans d’arribar al punt de trobada. Ens duien el dinar que em vaig menjar de seguida ja que estava una mica famèlica.
El pas fronterer entre els dos països esta a 238 Km d’Oix i a 250 Km de Kaixgar. És un pas natural de muntanya, anomenat Irkestam pass. He llegit que la primera persona que va creuar aquests pas es deia Chang Chien, en elseu viatge cap ala vall de fergana, enviat per l’emperador xines, a la recerca d’aliats.
L'any 1893 es va eixamplar el camí entre Oix i Irkestam, es van instal·lar fortaleses i es va desenvolupar la zona. Es deia que la pista era apte per vehicles de rodes, ja que en aquell temps el transport es feia majoritàriament amb animals.
L’Irkestam pass es troba a uns 2800 metres d’alçada. Això fa que no estigui obert tot l’any. Les condicions climàtiques només permeten que s’obri uns quants mesos. Durant molts anys tant sols estava obert pel transport de mercaderies.
S’havia parlat molt d’obrir-lo també al pas de la gent, però no va ser fins a l’estiu del 2002 que va ser possible que els viatgers poguessin creuar la frontera entre Kirguizistan i Xina per aquí.
L’origen d’aquesta frontera es de mitjans del segle XIX, quan l’imperi rus controlava bona part d’Àsia central. En aquest zona la Xina té tres fronteres: amb Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan; aquests tres països en aquella època estaven sota control rus. L’establiment de la frontera és de l’època de la dinastia qing, en el 1860.
L’any 1893 la Rússia tsarista va desenvolupar la regió que enllaça Oix (Kirguizistan) amb el Irkestam pass, que la connecta amb la regió de Xinjiang, a la Xina.
Durant les revoltes en la regió de Xinjiang de finals del segle XIX, l’exercit xines va estar molt present en la regió i hi va haver un reajustament de fronteres xino-russes en el 1915. En l’època soviètica, les males relacions amb la Xina van fer que el pas fronterer estes tancat i no es va tornar a obrir fins al 1998.
Si no estic confosa el pas fronterer no es troba en la part més alta del pas de muntanya. Llegeixo que als oficials que treballen aquí (no se de quin dels dos països), un any en aquest lloc els hi compta per dos de servei militar.
Aquest pas separa dos regions molt diferents tant des del punt de vista geogràfic com cultural. S’ha trobat documentació en la que es parla d’aquest pas, en el que durant la dinastia han, en els segles II i III dC, aquí hi vivia gent i hi havia també personal armat.
Una mica més avall del pas, en la carretera del Pamir, hi ha el poble de Sary Tash. Es troba en la regió d’Oix, ja al Kirguizistan. El nom del poble vol dir pedra groga. No sé massa be perquè; potser pel color de la terra, però com que vam fer-hi tan sols una parada tècnic, no tinc ni idea de quin color era la terra.
En aquest poble es troben la carretera que du cap al pas i Xinjiang, per la que veníem nosaltres, la que porta cap a la frontera de Tadjikistan i la que porta cap a Oix i uneix amb la vall de fergana entrant ja cap a Uzbekistan.
Com he dit, vam fer una parada tècnica, per lavabos i un te. Una família ens havia preparat el te en una iurta que tenien al seu terreny.
Des d’aquí vam continuar ruta cap al camp base del pic Lenin que es troba a 3600 metres d’alçada.
El pic Lenin, que es troba entre Kirguizistan i Tadjikistan, té 7134 metres d’alçada. Diuen que es un dels set mils de més fàcil accés, i que per això hi ha molts accidents, perquè la gent es confia una mica massa.
El campament està equipat amb unes tendes força confortables. Hi ha dos espais, un primer a l’entrada on es pot deixar l’equipatge (que no sigui massa gran) i l’interior on hi ha dos llits plegables, equipats amb matalàs i un sac de dormir. L’espai és reduït, però s’hi està calent. Amb el sac vaig al·lucinar. Vaig arribar a tenir calor.
El llit estava cobert amb una manta de llana, i això ja ajuda a mantenir-se calent, i juntament amb el sac gruixut i molt càlid, s’estava la mar de be. La doble porta també ajuda a mantenir el confort. Hi ha una petita tauleta de nit, amb una lampareta i endoll. O sigui que no s’ha d’anar amb llanterna.
A la nit va fer molt de vent, i se sentia la remor des de dins de la tenda, però com que no estava en la de l’extrem, vam estar be. Això si, quan vaig haver de sortir a mitja nit per anar a la latrina feia molta mandra, ja que t’havies d’equipar be per no passar fred. De totes formes va ser molt agradable. Silenci, el vent fred, l’ombra de les muntanyes... és una sensació que m’agrada molt.
Hi ha una tenda comunitària, que serveix de menjador i punt de reunió. És curiós coincidir turistes i alpinistes en el mateix espai. Després de sopar ens van dir que no féssim soroll quan anéssim a dormir, ja que com que aquella tarda havien baixat de la muntanya estaven cansats.
El menjar estava força be, especialment si es té en compte les condiciones en les que es cuina. És bufet lliure. Venen begudes, i els preus els tenen marcats en dòlars. Era l’aniversari d’una persona del nostre grup i l’hi van preparar un pastis que estava molt bo. Vam demanar a la cuinera que sortís ja que la volíem felicitar; ho va fer però era una noia molt jove i molt tímida. La veritat és que em sorprèn com en llocs remots la gent pot arribar a preparar coses tant elaborades.
Una de les coses que em va xocar del campament és que les latrines, tenien el símbol indicant les que son per dones i les per homes, i n’hi havia el doble per homes que per dones. Suposo que té a veure amb la relació homes/dones que hi ha en les expedicions, que suposo que predominen els homes
Un altre dels detalls que hi ha en aquest campament i no en els que havíem estat de iurtes és que aquí en el lavabo hi ha paper per eixugar mans. Sabó en els altres també n’hi havia, però el paper per les mans no.
El camp base es troba en l’altiplà Achik-Tash. La serralada que es veu, més o menys, i de les que forma part el pic Lenin es diu Trans -Alay.
La pista que puja fins al camp base és molt bonica. Hi ha un punt en el que es té una bona vista sobre la serralada, mentre estàs envoltat de prats. La vista depèn de les nuvolades.
El dia abans havia plogut molt, i estaven preocupats perquè per arribar al camp base s’ha de creuar un riu, i tenien por que anés massa ple d’aigua. Els hi preocupava que no arribéssim amb llum i dificultes el creuament del riu.
Vam arribar encara amb llum, el riu tenia un cabdal reduït i tampoc hi havia neu al campament. A més encara no estava del tot tapat i es veien una mica les muntanyes. O sigui que vam tenir sort.
