Azerbaidjan_1: Kish

 Avui sortim de Geòrgia per entrar a Azerbaidjan. Encara tenim un tram de carretera abans d’arribar a la frontera i segueixo veient per tot arreu les conduccions de gas, elevades, fent arcs per deixar el pas lliure, pintades de colors, molts cops a joc amb la casa que hi ha al darrera.

A mida que ens apropem a la frontera augmenta el nombre de camions. I quan ja som a la vora estan parats fent cua. Nosaltres hem de passar a peu amb l’equipatge. El tràmit és mol lent. Primer el control de passaport, comproven si hi ha visat d’armenia i si s’ha estat a la regió del Nagorno Karabakh, i et fan la fotografia; després passes el control de l’equipatge on hi ha dues noies que em donen una mica de conversa en un anglès limitat.

Acabats els tràmits ja som a Azerbaidjan. Un altre mon, tan proper i tan llunyà. A Geòrgia ja hi havia estat abans però a Azerbaidjan no, o sigui que estreno país, tot em ve de nou, i és una sensacions que més m’agrada de viatjar, la descoberta, la sorpresa. 

Aquí la moneda que s’utilitza és el manat, que té gairebé el mateix valor que l’euro (1 € = 1,08 manats).

La primera cosa que em crida l’atenció és poder llegir els rètols. Fins aquell moment no me n’havia adonat de lo frustrant que resulta ser analfabet. Veure símbols i coses escrites i no entendre-ho. Per tant, fa il·lusió veure que reconeixes les lletres, tot i que no totes, recorda al turc. Ara be, conèixer els símbols no és entendre la llengua, tot i que arribes a captar alguna cosa. 

L’altra cosa que sorprèn és el canvi de paisatge, més verd, més vegetació i molta més gent per tot arreu. El que no havia canviat era el temps, seguia fent un dia lleig, boirós i amb plugim de tant en quant. 

El nom d’Azerbaidjan tindria el seu origen en el nom del general persa Atropates, que vol dir guardià del foc. Tenint en compte aquest nom es pensa que la família d’aquest general devia ser zoroastriana.

 

Gran part d’Azerbaidjan havia format par l’Albània caucàsica, un regne que va aparèixer a finals del segle IV a. C. Segons els escriptors antics, aquest regne estava format per 26 tribus, però a principis de la nostra era el nombre d’ètnies s’havia reduït sensiblement i se’ls coneixia ja com els albanesos (del caucas). Era un regne feudal i en el segle I de la nostra era, els reis eren d’origen persa.  

Aquest regne va arribar a aplegar diverses religions: zoroastrisme, cristianisme, islam i també el paganisme. El cristianisme va ser religió d’estat en el segle IV quan regnava Urnayr. Un dels fets que va ajudar a que arrelés el cristianisme va ser que tant la bíblia com altres textos de teologia es van traduir a l’albanès i s’escrivien en el seu alfabet. 

L’església apostòlica albanesa, que era autocèfala (o sigui independent de les altres) és una de les més antigues del Caucas. Eliseu, un deixeble d’un dels apòstols va estar per aquí predicant el cristianisme, cap als anys 50-60. Un dels llocs per on va estar va ser a Kish. 

Amb la conquesta àrab, va arribar l’islam. Els nou vinguts es van instal·lar en les regions baixes, a les planes, el que va comportar una barreja ètnica i també que bona part de la població es convertís a l’islam. Ara be, en les zones de muntanya, es va preservar la identitat ètnica i van seguir sent cristians. Els cristians de l’Albània caucàsica van conservar la seva independència religiosa fins al segle XIX, en que va passar a dependre de l’església Armènia. 

L’església de Kish es coneix com l’església de sant Eliseu i en alguns també com l’església de la mare de Déu. Segons uns historiador del segle VII, en el segle I va arribar aquí Eliseu, i hi va construir una església en la que predicava. 

En el segle X la població es va convertir a l’església ortodoxa georgiana i va ser la seu del bisbat Geòrgia fins al segle XVII. 

L’any 2000 es veure que l’església patia deformacions es van fer unes anàlisis per veure de què venia. Això va donar lloc a un seguit d’excavacions que van treure a la llum el passat de l’església i d’aquest emplaçament. Les excavacions es van fer conjuntament entre Noruega i Azerbaidjan. 

Es va veure que sota l’església hi havia 7 nivells diferents i que l’església hauria estat reconstruïda al menys 4 cops. En la capa més fonda s’hi van trobar ceràmiques i objectes de bronze, ornaments en or que indiquen que havia sigut un centre religiós; el material més antic seria del 3000 a. C. 

Evolució de l'església

La capa següent mostra que abans de ser una església havia sigut un cementiri. Al costat dels fonaments de l’església s’hi va trobar una moneda de l’any 526, en la que hi ha representat un altar de foc zoroastrià, i aquesta moneda havia sigut encunyada prop de Persèpolis. 

S’han trobat restes de la primera església, del segle I, per sobre, els fonaments d’alguna de les parets son del segle V. La qüestió en debat ha sigut durant anys si era la primera església albanesa o era armènia. 

Entre l’Església albanesa i l’armenia hi ha una diferencia important: l’Església albanesa és diofisita (dos naturaleses de Jesús, divina i humana) mentre que l’Església armènia és monofisita (només naturalesa divina). Aquesta diferencia afecta a la forma de construir les seves esglésies. En les esglésies diofisites l’absis (on hi ha l’altar) esta més a prop del terra de l’església per simbolitzar la humanitat de Crist. 

Evolució de l'església

En la primera església de Kish l’absis estava a uns 30-40 cm del terra, però en les altres fases per les que passa l’església està entre 70-90 cm del terra, el que posa de manifest que la primera església era diofisita i després hi va haver influencia monofisita. 

Entre els segles VII o VIII es va reconstruir i ampliar l’església i més tard en el XII-XIII s’afegeixen altres elements a la seva estructura. I al llarg dels segles s’han anat fent modificacions. 

En la restauració s’han reforçat els fonaments i s’han eliminat els afegits del segle XIX així com el guix que cobria les parets. Ara és un museu que vol cobrir la historia del nord d’Azerbaidjan entre els segle IV i VII.  

Evolució de l'església

Alguns dels esquelets trobats aqui mesuren uns 6 metres. La mida d’algun os si que fa pensar que poguessin ser persones molt altes.  

Els armenis reivindiquen que totes les esglésies que hi ha a Azerbaidjan eren construïdes per armenis, però un historiador del segle VII en la seva historia d’Albània, escriu que l’església de Kish és la mare de les esglésies albaneses. 

Es pensa que en el segle XIX, quan els armenis vans arribar a Azerbaidjan, provinents de Turquia i Iran, van trobar aquestes esglésies que no s’utilitzaven i en lloc de construir-ne de noves les van reparar i renovar per poder-les fer servir. Per això hi ha símbols i detalls d’esglésies armènies però el seu origen no ho és. 

L’església va estar 200 anys sense utilitzar-se, però sempre hi ha hagut algú que ha vetllat per la seva conservació.

Diuen que aquest lloc ha estat sempre relacionat amb la fertilitat. Les dones que no poden tenir fills venen aquí, preguen i enganxen una moneda a la paret. Com que hi ha humitat la moneda queda més o menys enganxada. Al dia següent tornen i si la moneda segueix enganxada vol dir que tindran la criatura. Aquesta tradició segueix mantenint-se i diuen que fins i tot venen dones de Baku. A nosaltres ens van explicar que era per qualsevol desig, però la moneda no va aguantar ni 20 segons enganxada a la paret. 

Kish a més de ser un important centre religiós va ser la capital de la regió però diverses inundacions va fer que es trasllades a Sheki, que està sobre un turó. 

La implicació dels noruecs en l’excavació i restauració de Kish ve de que un famós antropòleg, Thor Heyerdahl, estava convençut que els noruecs i altres escandinaus tindrien part dels seus orígens a l’Azerbaidjan.

Thor Heyerdahl era un etnògraf i explorador noruec, que es va fer famós per l’expedició amb la nau Kon-Tiki, va visitar diversos cops Azerbaidjan. Quan va veure uns gravats rupestres que hi ha al Gobustan, prop de Bakú, va trobar que tenien forces semblances amb algunes pintures rupestres de noruega. Basant-se en els estudis que va realitzar considerava que Odin venia d’aquesta zona. 

Segons la mitologia, Odin, el deu escandinau, era un rei que va viatjar amb la seva gent fins als països nòrdics, i provenia d’Azer. Així que creu que els orígens dels pobles nòrdics estan relacionats amb els del poble azerí. I a Kish hi ha un monument dedicat a ell, tot i que la comunitat científica nòrdica rebat les seves hipòtesis.

Geòrgia_7: Sighnaghi

Sighnaghi es troba a la regió de Kaheti, a l’igual que David Gareji, a l’est del país. 

Kaheti va ser un principat feudal independent fins a finals del segle VIII. Després, durant uns anys va formar part del regne unit de Geòrgia. I el 1460 es va convertir en un regne independent. Més tard (1762) es va unir amb el regne de Kartli i en el 1801 tots dos regnes van passar a formar part de l’imperi rus. Més tard, altre cop independent, entre 1918 i el 1921. I ara és una regió de la república Georgiana.

Sighnaghi ha tingut diferents noms, a l’edat mitja se la coneixia com Hereti i més tard, Kiziqi. El seu nom actual ve de l’àzerí. 

S’han trobat restes arqueològiques que indiquen que aquí hi havia hagut importants assentaments tant en el paleolític com a l’edat del bronze. 

Està a uns 800 m d’alçada sobre la vall del riu Alazani i davant de les muntanyes del Caucas. La seva situació la protegia de les invasions. 

Aquesta ciutat es coneix a Geòrgia com la ciutat de l’amor. Conserva molt be l’estructura original.

El rei Georgià Heracli II va impulsar la construcció en l’àrea on està Sighnaghi en el 1792 i va fer construir una fortalesa per protegir el territori dels enemics, entre d’altres per protegir-se de les tribus del Daguestan. Aquesta muralla tenia més de 20 torres. 

L’any 1770 hi vivien unes 100 famílies, majoritàriament artesans i mercaders. Durant el període soviètic es va convertir en un centre dedicat a l’agricultura.  

En el segle XIX va ser un important centre comercial I cultural. Era una cruïlla de ruta de caravanes. La ciutat conserva moltes construccions de segles XVIII I XIX. 

Com a curiositat, llegeixo que la primera obra de teatre que es va representar a la ciutat va ser l’any 1872. 

Com que arribem a la ciutat que ja és una mica tard, el primer que fem és anar al museu. Hi ha la part etnogràfica, amb objectes i vestimentes dels segles XVIII i XIX, i na part dedicada al pintor Niko Pirosmani. Jo no en sabia res d’aquest home i les seves pintures em van xocar però no em van enganxar i no hi vaig fer massa atenció. Ara he buscat qui era aquest home i em sap greu no haver-me-les mirat amb més detall. 

Diuen que era un pintor primitivista, que no sé què vol dir, nascut a la regió de Kaheti a finals del segle XIX. Orfe de petit, va haver de treballar en el que podia, i no va tenir cap formació en pintura; va ser autodidacta i va tenir una vida dura. Llegeixo que va morir de desnutrició als 56 anys. 

L’hotel on ens vam allotjar du el nom d’aquest pintor. La meva habitació tenia un gran finestral amb balcó, que donava a la plaça. L’habitació molt gran i senyorial, però una mica decadent. 

És una ciutat molt agradable per passejar, tot i que en pujada i baixada constant i el terra és empedrat. Però està molt cuidada i restaurada, i també molt neta. Una de les portes encara conserva una torre, i al capvespre em sorprèn veure que els joves es reuneixen allà, fumen, parlen pel mòbil, xerren.... 

Les cases tenen balconades cobertes, de fusta, les senyores tenen la paradeta al carrer on venen algunes peces teixides en llana i alguna coseta d’artesania. Al mercat ens deixen tafanejar i ens expliquen què és cada cosa que ens crida l’atenció. Hi ha una mena de creps grans de fruites, o unes tires tipus salsitxa seca també dolces, bossetes amb espècies... un home m’ensenya com fa els comptes amb l’àbac.  

Finalment la tarda s’arregla una mica i podem veure les crestes nevades de les muntanyes. 

Vam sopar molt be per 20 laris, uns 10 euros, en un restaurant al costat d’una de les torres de la muralla. El curiós és que a l’interior de la torre hi havia una petita església; que com que era tard, estava tancada.

Geòrgia_6: Monestir de Bodbe

El monestir Bodbe es troba a prop de Sighnaghi i està dedicat a Santa Nino que està enterrada aquí. Va morir l’any 340 i el rei Miriam III va fer construir una església al lloc on hi havia la seva tomba.

L’església actual es va construir al mateix lloc l’any ~850, en un estil sorprenent per l’època: està feta amb totxanes. Ha estat renovada diversos cops i les pintures de l’interior son de diferents períodes.

A l’edat mitja la coronació dels reis de kahetia (que és aquesta regió) es feia en aquest monestir el que va afavorir que fos un important centre de peregrinatge. Ara be, a l’igual que a David Gareji, l’atac de les tropes del Sha Abas I de Pèrsia, en el 1615 malmet molt el monestir. 

No és fins uns 25 anys més tard que es restaura i es crea una escola de teologia. Diversos escriptors religiosos van al monestir i acaba tenint una bona biblioteca. 

En l’època en la que Geòrgia formava part de l’Imperi rus, el monestir va seguir tenint molt prestigi, ja que el tsar Alexandre I contribuïa al seu manteniment i va patrocinar la restauració i moltes de les pintures que es van fer en el 1823. L’any 1937 va deixar de ser un convent i no va ser fins a ~1860 que no recupera les seves funcions. El 1889 el tsar Alexandre III visita el monestir i el converteix en un monestir de monges. 

Com que a l’interior no es poden fer fotografies compro unes quantes postals per poder-ho recordar i son algunes de les fotografies que poso aquí, tots ells son frescos de l’any 1823. 

Hi ha també la font de santa Nino, baixant per unes escales. Diuen que aquesta aigua té propietats curatives, pel que els peregrins i fidels venen aquí a aprofitar les propietats de les seves aigües. 

Prop del lloc on es baixa a la font estan acabant de construir una nova església bastant més gran que l’altre. 

És un monestir de monges i un gran centre de peregrinatge, ja que santa Nino és molt emblemàtica pel poble georgià. Santa Nino és una de les primeres figures femenines rellevants del cristianisme. 

A l’època soviètica es converteix en hospital. I ara torna a ser monestir i em sembla que segueix sent de dones.

Geòrgia_5: Complex monacal de David Gareji

En l’últim sopar a Tbilisi em vaig equivocar de mig a mig en fer la comanda. Si vas un grup de gent demanes unes quantes coses per compartir i et quedes be. Aquest cop anàvem dos i vam cometre l’error de demanar cadascú el que l’hi venia de gust, sense pensar en que les racions són grans. Vaig demanar kinkali (un pa farcit de formatge) i un kebab. La meva sorpresa va ser quan em van dur el kinkali, que en lloc de ser una ració em van dur la peça sencera, o sigui un pa pla, com si fos una pizza familiar. El kebab també era gran però més moderat. Entre tots dos no vam aconseguir arribar a menjar ni mig kinkali! La conclusió és que els plats son sempre per compartir, no hi ha racions individuals. 

Deixem enrere la capital de Geòrgia i ens dirigim direcció sud-est, cap a David Gareji. Tenim sort ja que no plou, tot i que segueix núvol. Una cosa de les que em sorprèn per aquí són les conduccions de gas, que no estan enterrades sinó a la vista i elevades, fan com arcades a les entrades dels camins o de les cases. 

Hi ha uns 70 km de carretera per arribar-hi, i el paisatge és molt diferent al del nord. És poc muntanyós, o amb muntanyes més baixes, i hi ha menys neu. Unes hores més tard, bona part de la neu ja s’havia fos. Feien molt bonic els arbres nevats, amb els cristallets de gel en les branques, que si t’estaves en silenci senties cruixir.  

Passem pel costat d’un poble que sembla bastant abandonat: Udabno. El seu nom vol dir desert, i és molt adient ja que la regió és molt desèrtica. La major part de la població son svans, de Svanetia, la zona muntanyosa del nord. A començaments dels anys 90 (1990) hi va haver una esllavissada important en aquella regió i el govern soviètic va traslladar-los cap aquí, prometent-los que viurien molt millor. Devia ser un xoc per la gent de les muntanyes, passar a viure a la plana. A més, segons el que he trobat per la web, en 2012 no tenien metge i tenien molts problemes d’aigua, amb talls freqüents de subministrament i de mala qualitat, que provocava problemes de salut. A l’escola faltaven vidres a les finestres i la calefacció era de llenya. La situació sembla que ha millorat, així i tot, passant amb el cotxe semblava poc habitat.

Tant el poble d’Udabno com la regió dels monestirs de David Gareji estan tocant a la frontera amb Azerbaidjan. El nom d’aquesta regió és Gareji, d’aquí agafa el nom el complex monacal. És una zona amb un paisatge curió, ondulat, de terra força vermellosa, però quan es va fonent la neu es veu verd. I grans blocs de pedra, en els que hi ha coves. 

Les excavacions arqueològiques que s’han fet en aquesta regió han descobert restes del paleolític i també de cultures del segon i tercer mil·lenni abans de Crist. Ara be, el que ha donat fama a aquesta zona son les coves i monestirs que hi ha.  

El fet d’estar a tocar de la frontera amb Azerbaidjan ha sigut un motiu de conflicte, ja que tots dos països els reivindiquen els monestirs com a seus. Azerbaidjan esgrimeix que formaven part de l’Albània Caucàsica, i que aquesta per tant pertanyia als seus ancestres. Els Georgians, pels que aquests monestirs tenen molta importància, ho reivindiquen ja que les inscripcions que hi ha, algunes del segle VI son en la seva llengua i que les pintures son fetes pels mestres de l’escola georgiana. El conflicte no està del tot resolt i hi ha algun monestir que està a la zona d’Azerbaidjan. 

El nom de David és en record d’un dels 13 monjos o ascetes assiris que van venir a Geòrgia, per cristianitzar-la, en el segle VI. Un d’ells es deia David i es va instal·lar en una cova aquí. Diu la llegenda que s’alimentava de les herbes que collia pel voltant i de la llet de les cérvoles que s’apropaven a la seva cova. 

Segons una llegenda David quan va arribar a Jerusalem, va agafar tres pedres i se les va endur camí de Geòrgia. Ara be, en agafar les pedres prenia tot el poder espiritual de la ciutat, pel que el patriarca de Jerusalem el va fer aturar i l’hi va demanar que les tornés. Així que David en va deixar dues i la tercera se la va emportar a Geòrgia. 

En el segle IX sant Hilari de Geòrgia va contribuir al desenvolupament del monestir i de fet, tant la família reial com la noblesa contribuïen al manteniment del monestir. Entre els segles XI i XIII va ser el període de més esplendor; era un important centre cultural i religiós. El rei Dimitri, en el segle XII quan va abdicar es va retirar a viure en aquest monestir. De fet en els monestirs de Gareji hi havia murals representant als reis de Geòrgia. Entre d’altres hi ha la figura de la reina Tamara i del rei David el constructor.

Era un important centre de pelegrinatge i l’escola de pintura que es va crear aquí va adquirir gran rellevància. Hi havia 19 monestirs i unes 5000 cel·les per monjos, a més de cel·les destinades a magatzems i altres utilitats, com la ferreria o el forn. Els monestirs tenien també terrenys en els que van fer terrasses dedicades al cultiu. 

L’any 1265 amb la invasió mongol i la caiguda de la monarquia, s’acaba la vida monàstica i els monestirs queden molt malmesos. En el segle XIV es restauren altre cop i obren les portes, però tornen a ser atacats. Una nova invasió en el 1615 acaba amb la vida de sis mil monjos, molts manuscrits valuosos i pintures desapareixen, però els edificis es mantenen en peu. 

En els segles XVII i XVIII es tornen a pintar nous murals intentant fer renéixer la vida als monestirs, que van estar en actiu fins que hi va haver la invasió soviètica. L’any 1921 els monestirs queden tancats i la zona acaba sent una base militar. Es van destruir molts frescos. De fet en aquella època, pintaven les parets de les esglésies amb el que es van fer malbé molts dels frescos que hi havia. 

L’any 1987 van començar les protestes per part d’un grup d’estudiants, pel fet de que l’exèrcit ocupés un lloc religiós. 

A aquestes primeres protestes s’hi va anar sumant més gent, i llegeixo que hi va haver una manifestació a Tbilisi d’unes deu mil persones. David Gareji és un símbol religiós important i consideraven un ultratge la presencia militar en la zona. Van aconseguir que l’any 1988 retiressin l’exèrcit. 

Quan Geòrgia va recuperar la independència, l’any 1991, el monestir va tornar a l’activitat. Així i tot, en el 1996 van tornar-hi a haver maniobres militars a la zona i la població es va rebel·lar de nou fins que van aconseguir que s’aturessin les pràctiques militars. 

Actualment el monestir de Lavra, que és el més important, segueix funcionant, hi ha monjos vivint-hi i torna a ser un centre de peregrinació. 

Tot i les invasions i les inclemències del temps, es conserven alguns frescos, el més antic és del segle VIII. Sembla ser que fins a finals del segle X els interiors de les esglésies no es pintaven completament, sinó que tan sols es decorava l’absis i la cúpula i en alguns casos una de les parets. 

El monestir de Lavra va ser el primer que es va construir, allà on es va instal·lar David. Els altres es van anar construint després. De fet aquest monestir té parts de diferents èpoques. 

Quan arribes la sensació que et dona és d’una fortalesa, amb la torra i la muralla que son del segle XVIII. En la porta d’entrada hi ha un relleus d’animals, molt simples i amb gràcia, i una inscripció en georgià. Passada l’entrada quan arribes al pati impressiona veure les coves excavades en la roca, totes amb una porteta, que son i han sigut les cel·les dels monjos. En una d’aquestes coves va viure el fundador i en una capella hi ha la tomba de David i d’un altre dels monjos que van arribar amb ell.  

La visita del monestir de Lavra és interessant però a mi el que em va impactar més és la visita de les coves que hi ha dalt de la muntanya, el que és el monestir de Udabno. Ja hi havia estat i en guardava molt bon record, per això vaig tornar-hi a pujar, tot i que com que havia estat plovent estava molt enfangat. 

A la que comences a pujar es té molt bona vista sobre el monestir de Lavra. Quan arribes a dalt del turó és com si estiguessis a la frontera: per una banda Geòrgia i just al davant Azerbaidjan, una gran plana terrosa. 

Se senten trets, i és que és zona militar i estan de pràctiques. I per allà, en aquell terreny que vist des de dalt sembla desolat, hi ha algun altre monestir, que com ja he dit forma part també del complex de David Gareji.  

Tot al llarg de la paret hi ha coves excavades, algunes amb frescos que encara es conserven en més o menys bon estat, que son dels segles X al XIII. És el monestir d’Udabno. Van aprofitar majoritàriament les formacions rocoses per la seva construcció. Moltes de les coves estan fetes malbé i molt deixades, però n’hi ha alguna que és molt bonica. 

Els colors de les pintures s’han anat deteriorant, algun s’ha enfosquit molt i ara és gairebé negre. La cova que m’agrada més és el refectori, conserva part de les pintures i també la mena de taula on menjaven. Hi ha dues menes de taules baixes, amb cavitats a banda i banda. Els monjos es col·locaven agenollats a terra, cadascú davant d’una d’aquestes cavitats on tenien el plat. Una mica incòmode, però m’imagino que no devien menjar gaire i devien acabar força ràpid. També em va xocar que hi havia molts llocs, o sigui que devien ser més d’una trentena de monjos vivint allà dalt.

Pujar a veure les coves del monestir d’Udabno val la pena, és un bon complement a la visita de Lavra.

Geòrgia_4: Kazbegui o Stepantsminda

Continuem per la carretera militar que porta cap a Txetxènia, cap a les muntanyes.

Aquesta ruta la feien servir ja els grecs, que parlaven d’un pas a traves de les muntanyes del Caucas. També era una ruta comercial entre orient i occident. En el segle XIX els russos la van rehabilitar i actualment és la via més important de comunicació entre Rússia i Geòrgia.

El punt més alt d’aquesta carretera és el Jvari Pass, o coll de la creu, que es troba a ~2400 m d’alçada. Aquest nom l’hi ve d’una creu que hi havia fet posar el rei David el constructor en el segle XII. La creu vermella que hi ha ara (jo no la vaig veure) és del 1824. 

 Abans d’arribar al coll es troba Gudauri, a uns ~2200 m d’alçada, on hi ha les pistes d’esquí. En alguns llocs em dóna la sensació de que està abandonat; potser no és època, però la veritat és que neu no en falta. 

El mont Kazbegi davant del poble del mateix nom, té poc més de 5000 m d’alçada. El seu nom en georgià és Mkinvartsveri, que vol dir gelera. Segons la llegenda grega, Prometeu, i segons la georgiana, Amirani, van riobar el foc als deus per donar-lo als mortals i com a càstig el van encadenar a la roca d’aquesta muntanya. El lloc on el van encadenar seria en una cova, a uns 4000 m d’alçada, on després s’hi va construir una ermita, anomenada Betlem i a on s’hi haurien trobat relíquies d’Abraham i de Jesús. 

El poble de Kazbegi es troba a uns 1700 m d’alçada i hi fa molt de fred. El seu nom actual és Stepantsminda, que vol dir san Estefan, i es pensa que devia ser el nom del monjo ortodox que va construir una ermita en aquest lloc. 

Aquesta regió en el segle XVIII estava sota control d’un clan feudal que feia pagar peatge als viatgers que passaven per aquí. Quan a començaments del segle XIX la regió va passar a formar part de l’imperi rus, la població es va revoltar. El líder del clan en aquell moment, Chopikashvili, que era fill de Kazi-Beg, va pactar amb els russos i a canvi de que el nomenessin oficial de l’armada russa, va convèncer a la població de que aturessin la revolta. Va adoptar el nom de Kazbegi, i és el nom pel que es coneix el poble que ell controlava. L’any 1925 aquest va ser el seu nom oficial i no va ser fins al 2006 que la població va recuperar el nom original de Stepantsminda. 

Després de dinar pugem cap a l’església de Tsimanda Sameba o de la santissima trinitat, que es troba a uns 2200 m. d’alçada. És una església del segle XIV que segons un escriptor del segle XVIII, en èpoques de perill, servia per amagar-hi algunes relíquies de les que hi ha a Mtskheta, ja que per la seva ubicació estaven més protegides.

És el símbol de Geòrgia. Durant el periode soviètic estava prohibida la celebració de cerimònies religioses, però si que es deixava que hi accedissin els turistes. En el 1988 van construir un telefèric que unia el poble de Kazbegi amb aquesta església. La població es va indignar per la profanació del lloc religiós i el van destruir. 

Fem el primer tram del camí en vehicles 4x4, fins que ja no poden pujar més i continuem a peu. És una pista ampla però amb molt gruix de neu. Hi ha una petita via oberta per on passar. S’ha de vigilar el gel que hi ha de tant en quant. També és una mica delicat el moment en que et trobes algú de baixada, ja que t’has de sortir de la part marcada, i llavors la neu et pot arribar al genoll. 

En un dia de bon temps deu ser magnífica la vista. De totes formes, malgrat la neu i el vent, tenia la seva gràcia; era un repte arribar a l’església que es veia retallada sobre la muntanya. Sort en vaig tenir del gorro de llana i els guants! No vaig arribar a caure però si que vaig fer alguna pirueta estranya per conservar l’equilibri, i en un pas uns nois que anaven de tornada em van ajudar a pujar.  

La sorpresa va ser en arribar a dalt, que em van fer posar una faldilla. Era realment incòmode moure’t per allà amb l’anorak, la gorra de llana, el mocador, la faldilla... i no caure! Un cop se’m va afluixar el lligam de la faldilla i em va relliscar, de forma que gairebé ensopego amb la roba. I a dins de l’església també calia vigilar amb el mocador, que no rellisqués! El monjo em va haver d’avisar un parell de cops. 

L’església és molt mona, de pedra, i en entrar dins em va semblar que estava totalment a les fosques, no veia res. Poc a poc em vaig anar adaptant a la claror i vaig veure-la. Em va sorprendre veure, en la mateixa pedra de la paret, una cavitat on hi havia un petit foc, que mantenia el recinte força calent, vist la temperatura que hi havia a fora. 

La tarda es va arreglar una mica i vam poder fer-nos una idea de les vistes que hi ha des d’allà dalt. L’indret és impressionant. A més, sigui per l’hora o pel mal temps, estàvem sols, no se sentia res i tenia una gran sensació de pau. També de petitesa davant d’aquella extensió de neu, i tot baixant pensava en el monjo que vivia allà, sol dalt de la muntanya, lluny del poble, de la gent.... i amb el fred que hi feia!  

La baixada més suau, però amb més risc de relliscar. Va ser un relax quan vaig arribar al cotxe, però em sentia satisfeta de la meva petita proesa. De tornada per la carretera militar vam parar Mtskheta, però ja era tard i fosc. 

Mtskheta és una de les ciutats més antigues del mon que ha estat habitada de forma continuada. En el 2014 va ser declarada de nou la ciutat santa per l’església ortodoxa georgiana. De fet va recuperar aquesta qualificació que ja havia tingut en el segle XI. Entre els segles II a. C. i el V d. C. va ser la capital del regne d’Iberia. Els grecs i romans son els que l’hi van donar aquest nom a l’antic regne georgià de Kartli. 

Quan vam arribar a Mtskheta la ciutat estava deserta i evidentment l’església tancada. La plaça que hi ha al davant estava buida. Res a veure amb l’ambient que havia vist en el 2007, per les mateixes dates. Llavors em van sorprendre les paradetes en les que la gent venia els pans rodons i plans típics, o les corones de fulles.... Ara em semblava un lloc diferent. O sigui que vam continuar ruta de retorn cap a Tbilisi.

Geòrgia_3: Ananuri

Continuen camí fins a Ananuri, que es troba a uns 70 Km de Tbilisi. És una fortalesa que es troba prop de Zhinvali, des de la que es té una bona vista sobre el riu Aragvi.  

Aquest complex van construir-lo els ducs de Aragvi, una dinastia que va governar aquesta regió des del segle XIII. Algunes de les part més antigues que es conserven son d’aquesta època, com és la torre de vigilància. 

És un recinte força gran en el que hi ha dos esglésies, la torre i les restes d’altres construccions. 

Al llarg dels anys els Aragvi van haver d’enfrontar-se a diverses batalles, en la del 1739 van perdre i els van massacrar a tots. Així que la fortalesa va passar a mans d’un altre clan. Això va durar poc i va anar canviant de governants però va seguir en funcionament fins a començaments del segle XIX. 

En una de les esglésies hi ha enterrats alguns dels ducs d’Aragvi. L’església de l’Assumpció té la façana amb decoracions en relleu molt boniques. El sorprenent és que una de les portes ha quedat inutilitzada ja que al davant hi van construir una torre. O sigui que es va construir primer l’església i després la torre. 

A l’interior hi ha frescos, però la majoria es va fer malbé en un incendi que hi va haver en el segle XVIII. Un dels frescos representa els 13 monjos assiris que van arribar a Geòrgia per cristianitzar-la. És una imatge que es troba sovint en les esglésies d’aquest país. Aquesta església encara està en ús.  

El dia no és molt agradable per rondar per entre les pedres ja que està tot mullat i relliscós; la vista també queda molt esmorteïda per la mala llum. Així i tot, el recinte em va semblar interessant i el que em va agradar més van ser els relleus i detalls de l’exterior de l’església.