Continuem per la carretera militar que porta cap a Txetxènia, cap a les muntanyes.
Aquesta ruta la feien servir ja els grecs, que parlaven d’un pas a traves de les muntanyes del Caucas. També era una ruta comercial entre orient i occident. En el segle XIX els russos la van rehabilitar i actualment és la via més important de comunicació entre Rússia i Geòrgia.
El punt més alt d’aquesta carretera és el Jvari Pass, o coll de la creu, que es troba a ~2400 m d’alçada. Aquest nom l’hi ve d’una creu que hi havia fet posar el rei David el constructor en el segle XII. La creu vermella que hi ha ara (jo no la vaig veure) és del 1824.
Abans d’arribar al coll es troba Gudauri, a uns ~2200 m d’alçada, on hi ha les pistes d’esquí. En alguns llocs em dóna la sensació de que està abandonat; potser no és època, però la veritat és que neu no en falta.
El mont Kazbegi davant del poble del mateix nom, té poc més de 5000 m d’alçada. El seu nom en georgià és Mkinvartsveri, que vol dir gelera. Segons la llegenda grega, Prometeu, i segons la georgiana, Amirani, van riobar el foc als deus per donar-lo als mortals i com a càstig el van encadenar a la roca d’aquesta muntanya. El lloc on el van encadenar seria en una cova, a uns 4000 m d’alçada, on després s’hi va construir una ermita, anomenada Betlem i a on s’hi haurien trobat relíquies d’Abraham i de Jesús.
El poble de Kazbegi es troba a uns 1700 m d’alçada i hi fa molt de fred. El seu nom actual és Stepantsminda, que vol dir san Estefan, i es pensa que devia ser el nom del monjo ortodox que va construir una ermita en aquest lloc.
Aquesta regió en el segle XVIII estava sota control d’un clan feudal que feia pagar peatge als viatgers que passaven per aquí. Quan a començaments del segle XIX la regió va passar a formar part de l’imperi rus, la població es va revoltar. El líder del clan en aquell moment, Chopikashvili, que era fill de Kazi-Beg, va pactar amb els russos i a canvi de que el nomenessin oficial de l’armada russa, va convèncer a la població de que aturessin la revolta. Va adoptar el nom de Kazbegi, i és el nom pel que es coneix el poble que ell controlava. L’any 1925 aquest va ser el seu nom oficial i no va ser fins al 2006 que la població va recuperar el nom original de Stepantsminda.
Després de dinar pugem cap a l’església de Tsimanda Sameba o de la santissima trinitat, que es troba a uns 2200 m. d’alçada. És una església del segle XIV que segons un escriptor del segle XVIII, en èpoques de perill, servia per amagar-hi algunes relíquies de les que hi ha a Mtskheta, ja que per la seva ubicació estaven més protegides.
És el símbol de Geòrgia. Durant el periode soviètic estava prohibida la celebració de cerimònies religioses, però si que es deixava que hi accedissin els turistes. En el 1988 van construir un telefèric que unia el poble de Kazbegi amb aquesta església. La població es va indignar per la profanació del lloc religiós i el van destruir.
Fem el primer tram del camí en vehicles 4x4, fins que ja no poden pujar més i continuem a peu. És una pista ampla però amb molt gruix de neu. Hi ha una petita via oberta per on passar. S’ha de vigilar el gel que hi ha de tant en quant. També és una mica delicat el moment en que et trobes algú de baixada, ja que t’has de sortir de la part marcada, i llavors la neu et pot arribar al genoll.
En un dia de bon temps deu ser magnífica la vista. De totes formes, malgrat la neu i el vent, tenia la seva gràcia; era un repte arribar a l’església que es veia retallada sobre la muntanya. Sort en vaig tenir del gorro de llana i els guants! No vaig arribar a caure però si que vaig fer alguna pirueta estranya per conservar l’equilibri, i en un pas uns nois que anaven de tornada em van ajudar a pujar.
La sorpresa va ser en arribar a dalt, que em van fer posar una faldilla. Era realment incòmode moure’t per allà amb l’anorak, la gorra de llana, el mocador, la faldilla... i no caure! Un cop se’m va afluixar el lligam de la faldilla i em va relliscar, de forma que gairebé ensopego amb la roba. I a dins de l’església també calia vigilar amb el mocador, que no rellisqués! El monjo em va haver d’avisar un parell de cops.
L’església és molt mona, de pedra, i en entrar dins em va semblar que estava totalment a les fosques, no veia res. Poc a poc em vaig anar adaptant a la claror i vaig veure-la. Em va sorprendre veure, en la mateixa pedra de la paret, una cavitat on hi havia un petit foc, que mantenia el recinte força calent, vist la temperatura que hi havia a fora.
La tarda es va arreglar una mica i vam poder fer-nos una idea de les vistes que hi ha des d’allà dalt. L’indret és impressionant. A més, sigui per l’hora o pel mal temps, estàvem sols, no se sentia res i tenia una gran sensació de pau. També de petitesa davant d’aquella extensió de neu, i tot baixant pensava en el monjo que vivia allà, sol dalt de la muntanya, lluny del poble, de la gent.... i amb el fred que hi feia!
La baixada més suau, però amb més risc de relliscar. Va ser un relax quan vaig arribar al cotxe, però em sentia satisfeta de la meva petita proesa. De tornada per la carretera militar vam parar Mtskheta, però ja era tard i fosc.
Mtskheta és una de les ciutats més antigues del mon que ha estat habitada de forma continuada. En el 2014 va ser declarada de nou la ciutat santa per l’església ortodoxa georgiana. De fet va recuperar aquesta qualificació que ja havia tingut en el segle XI. Entre els segles II a. C. i el V d. C. va ser la capital del regne d’Iberia. Els grecs i romans son els que l’hi van donar aquest nom a l’antic regne georgià de Kartli.
Quan vam arribar a Mtskheta la ciutat estava deserta i evidentment l’església tancada. La plaça que hi ha al davant estava buida. Res a veure amb l’ambient que havia vist en el 2007, per les mateixes dates. Llavors em van sorprendre les paradetes en les que la gent venia els pans rodons i plans típics, o les corones de fulles.... Ara em semblava un lloc diferent. O sigui que vam continuar ruta de retorn cap a Tbilisi.
