Avui sortim de Geòrgia per entrar a Azerbaidjan. Encara tenim un tram de carretera abans d’arribar a la frontera i segueixo veient per tot arreu les conduccions de gas, elevades, fent arcs per deixar el pas lliure, pintades de colors, molts cops a joc amb la casa que hi ha al darrera.
A mida que ens apropem a la frontera augmenta el nombre de camions. I quan ja som a la vora estan parats fent cua. Nosaltres hem de passar a peu amb l’equipatge. El tràmit és mol lent. Primer el control de passaport, comproven si hi ha visat d’armenia i si s’ha estat a la regió del Nagorno Karabakh, i et fan la fotografia; després passes el control de l’equipatge on hi ha dues noies que em donen una mica de conversa en un anglès limitat.
Acabats els tràmits ja som a Azerbaidjan. Un altre mon, tan proper i tan llunyà. A Geòrgia ja hi havia estat abans però a Azerbaidjan no, o sigui que estreno país, tot em ve de nou, i és una sensacions que més m’agrada de viatjar, la descoberta, la sorpresa.
Aquí la moneda que s’utilitza és el manat, que té gairebé el mateix valor que l’euro (1 € = 1,08 manats).
La primera cosa que em crida l’atenció és poder llegir els rètols. Fins aquell moment no me n’havia adonat de lo frustrant que resulta ser analfabet. Veure símbols i coses escrites i no entendre-ho. Per tant, fa il·lusió veure que reconeixes les lletres, tot i que no totes, recorda al turc. Ara be, conèixer els símbols no és entendre la llengua, tot i que arribes a captar alguna cosa.
L’altra cosa que sorprèn és el canvi de paisatge, més verd, més vegetació i molta més gent per tot arreu. El que no havia canviat era el temps, seguia fent un dia lleig, boirós i amb plugim de tant en quant.
El nom d’Azerbaidjan tindria el seu origen en el nom del general persa Atropates, que vol dir guardià del foc. Tenint en compte aquest nom es pensa que la família d’aquest general devia ser zoroastriana.
Gran part d’Azerbaidjan havia format par l’Albània caucàsica, un regne que va aparèixer a finals del segle IV a. C. Segons els escriptors antics, aquest regne estava format per 26 tribus, però a principis de la nostra era el nombre d’ètnies s’havia reduït sensiblement i se’ls coneixia ja com els albanesos (del caucas). Era un regne feudal i en el segle I de la nostra era, els reis eren d’origen persa.
Aquest regne va arribar a aplegar diverses religions: zoroastrisme, cristianisme, islam i també el paganisme. El cristianisme va ser religió d’estat en el segle IV quan regnava Urnayr. Un dels fets que va ajudar a que arrelés el cristianisme va ser que tant la bíblia com altres textos de teologia es van traduir a l’albanès i s’escrivien en el seu alfabet.
L’església apostòlica albanesa, que era autocèfala (o sigui independent de les altres) és una de les més antigues del Caucas. Eliseu, un deixeble d’un dels apòstols va estar per aquí predicant el cristianisme, cap als anys 50-60. Un dels llocs per on va estar va ser a Kish.
Amb la conquesta àrab, va arribar l’islam. Els nou vinguts es van instal·lar en les regions baixes, a les planes, el que va comportar una barreja ètnica i també que bona part de la població es convertís a l’islam. Ara be, en les zones de muntanya, es va preservar la identitat ètnica i van seguir sent cristians. Els cristians de l’Albània caucàsica van conservar la seva independència religiosa fins al segle XIX, en que va passar a dependre de l’església Armènia.
L’església de Kish es coneix com l’església de sant Eliseu i en alguns també com l’església de la mare de Déu. Segons uns historiador del segle VII, en el segle I va arribar aquí Eliseu, i hi va construir una església en la que predicava.
En el segle X la població es va convertir a l’església ortodoxa georgiana i va ser la seu del bisbat Geòrgia fins al segle XVII.
L’any 2000 es veure que l’església patia deformacions es van fer unes anàlisis per veure de què venia. Això va donar lloc a un seguit d’excavacions que van treure a la llum el passat de l’església i d’aquest emplaçament. Les excavacions es van fer conjuntament entre Noruega i Azerbaidjan.
Es va veure que sota l’església hi havia 7 nivells diferents i que l’església hauria estat reconstruïda al menys 4 cops. En la capa més fonda s’hi van trobar ceràmiques i objectes de bronze, ornaments en or que indiquen que havia sigut un centre religiós; el material més antic seria del 3000 a. C.
 |
| Evolució de l'església |
La capa següent mostra que abans de ser una església havia sigut un cementiri. Al costat dels fonaments de l’església s’hi va trobar una moneda de l’any 526, en la que hi ha representat un altar de foc zoroastrià, i aquesta moneda havia sigut encunyada prop de Persèpolis.
S’han trobat restes de la primera església, del segle I, per sobre, els fonaments d’alguna de les parets son del segle V. La qüestió en debat ha sigut durant anys si era la primera església albanesa o era armènia.
Entre l’Església albanesa i l’armenia hi ha una diferencia important: l’Església albanesa és diofisita (dos naturaleses de Jesús, divina i humana) mentre que l’Església armènia és monofisita (només naturalesa divina). Aquesta diferencia afecta a la forma de construir les seves esglésies. En les esglésies diofisites l’absis (on hi ha l’altar) esta més a prop del terra de l’església per simbolitzar la humanitat de Crist.
 |
| Evolució de l'església |
En la primera església de Kish l’absis estava a uns 30-40 cm del terra, però en les altres fases per les que passa l’església està entre 70-90 cm del terra, el que posa de manifest que la primera església era diofisita i després hi va haver influencia monofisita.
Entre els segles VII o VIII es va reconstruir i ampliar l’església i més tard en el XII-XIII s’afegeixen altres elements a la seva estructura. I al llarg dels segles s’han anat fent modificacions.
En la restauració s’han reforçat els fonaments i s’han eliminat els afegits del segle XIX així com el guix que cobria les parets. Ara és un museu que vol cobrir la historia del nord d’Azerbaidjan entre els segle IV i VII.
 |
| Evolució de l'església |
Alguns dels esquelets trobats aqui mesuren uns 6 metres. La mida d’algun os si que fa pensar que poguessin ser persones molt altes.
Els armenis reivindiquen que totes les esglésies que hi ha a Azerbaidjan eren construïdes per armenis, però un historiador del segle VII en la seva historia d’Albània, escriu que l’església de Kish és la mare de les esglésies albaneses.
Es pensa que en el segle XIX, quan els armenis vans arribar a Azerbaidjan, provinents de Turquia i Iran, van trobar aquestes esglésies que no s’utilitzaven i en lloc de construir-ne de noves les van reparar i renovar per poder-les fer servir. Per això hi ha símbols i detalls d’esglésies armènies però el seu origen no ho és.
L’església va estar 200 anys sense utilitzar-se, però sempre hi ha hagut algú que ha vetllat per la seva conservació.
Diuen que aquest lloc ha estat sempre relacionat amb la fertilitat. Les dones que no poden tenir fills venen aquí, preguen i enganxen una moneda a la paret. Com que hi ha humitat la moneda queda més o menys enganxada. Al dia següent tornen i si la moneda segueix enganxada vol dir que tindran la criatura. Aquesta tradició segueix mantenint-se i diuen que fins i tot venen dones de Baku. A nosaltres ens van explicar que era per qualsevol desig, però la moneda no va aguantar ni 20 segons enganxada a la paret.
Kish a més de ser un important centre religiós va ser la capital de la regió però diverses inundacions va fer que es trasllades a Sheki, que està sobre un turó.
La implicació dels noruecs en l’excavació i restauració de Kish ve de que un famós antropòleg, Thor Heyerdahl, estava convençut que els noruecs i altres escandinaus tindrien part dels seus orígens a l’Azerbaidjan.
Thor Heyerdahl era un etnògraf i explorador noruec, que es va fer famós per l’expedició amb la nau Kon-Tiki, va visitar diversos cops Azerbaidjan. Quan va veure uns gravats rupestres que hi ha al Gobustan, prop de Bakú, va trobar que tenien forces semblances amb algunes pintures rupestres de noruega. Basant-se en els estudis que va realitzar considerava que Odin venia d’aquesta zona.
Segons la mitologia, Odin, el deu escandinau, era un rei que va viatjar amb la seva gent fins als països nòrdics, i provenia d’Azer. Així que creu que els orígens dels pobles nòrdics estan relacionats amb els del poble azerí. I a Kish hi ha un monument dedicat a ell, tot i que la comunitat científica nòrdica rebat les seves hipòtesis.
