Sighnaghi
es troba a la regió de Kaheti, a l’igual que David Gareji, a l’est del país.
Kaheti va ser un principat feudal independent fins a finals del segle VIII. Després, durant uns anys va formar part del regne unit de Geòrgia. I el 1460 es va convertir en un regne independent. Més tard (1762) es va unir amb el regne de Kartli i en el 1801 tots dos regnes van passar a formar part de l’imperi rus. Més tard, altre cop independent, entre 1918 i el 1921. I ara és una regió de la república Georgiana.
Sighnaghi ha tingut diferents noms, a l’edat mitja se la coneixia com Hereti i més tard, Kiziqi. El seu nom actual ve de l’àzerí.
S’han trobat restes arqueològiques que indiquen que aquí hi havia hagut importants assentaments tant en el paleolític com a l’edat del bronze.
Està a uns 800 m d’alçada sobre la vall del riu Alazani i davant de les muntanyes del Caucas. La seva situació la protegia de les invasions.
Aquesta ciutat es coneix a Geòrgia com la ciutat de l’amor. Conserva molt be l’estructura original.
El rei Georgià Heracli II va impulsar la construcció en l’àrea on està Sighnaghi en el 1792 i va fer construir una fortalesa per protegir el territori dels enemics, entre d’altres per protegir-se de les tribus del Daguestan. Aquesta muralla tenia més de 20 torres.
L’any 1770 hi vivien unes 100 famílies, majoritàriament artesans i mercaders. Durant el període soviètic es va convertir en un centre dedicat a l’agricultura.
En el segle XIX va ser un important centre comercial I cultural. Era una cruïlla de ruta de caravanes. La ciutat conserva moltes construccions de segles XVIII I XIX.
Com a curiositat, llegeixo que la primera obra de teatre que es va representar a la ciutat va ser l’any 1872.
Com que arribem a la ciutat que ja és una mica tard, el primer que fem és anar al museu. Hi ha la part etnogràfica, amb objectes i vestimentes dels segles XVIII i XIX, i na part dedicada al pintor Niko Pirosmani. Jo no en sabia res d’aquest home i les seves pintures em van xocar però no em van enganxar i no hi vaig fer massa atenció. Ara he buscat qui era aquest home i em sap greu no haver-me-les mirat amb més detall. 
Diuen que era un pintor primitivista, que no sé què vol dir, nascut a la regió de Kaheti a finals del segle XIX. Orfe de petit, va haver de treballar en el que podia, i no va tenir cap formació en pintura; va ser autodidacta i va tenir una vida dura. Llegeixo que va morir de desnutrició als 56 anys.
L’hotel on ens vam allotjar du el nom d’aquest pintor. La meva habitació tenia un gran finestral amb balcó, que donava a la plaça. L’habitació molt gran i senyorial, però una mica decadent.
És una ciutat molt agradable per passejar, tot i que en pujada i baixada constant i el terra és empedrat. Però està molt cuidada i restaurada, i també molt neta. Una de les portes encara conserva una torre, i al capvespre em sorprèn veure que els joves es reuneixen allà, fumen, parlen pel mòbil, xerren....
Les cases tenen balconades cobertes, de fusta, les senyores tenen la paradeta al carrer on venen algunes peces teixides en llana i alguna coseta d’artesania. Al mercat ens deixen tafanejar i ens expliquen què és cada cosa que ens crida l’atenció. Hi ha una mena de creps grans de fruites, o unes tires tipus salsitxa seca també dolces, bossetes amb espècies... un home m’ensenya com fa els comptes amb l’àbac. 
Finalment la tarda s’arregla una mica i podem veure les crestes nevades de les muntanyes.
Vam sopar molt be per 20 laris, uns 10 euros, en un restaurant al costat d’una de les torres de la muralla. El curiós és que a l’interior de la torre hi havia una petita església; que com que era tard, estava tancada.
