Corea del sud-16. Gyeongju: temple Bulguksa.

El temple de Bulguksa es troba a la muntanya Tohamsan, igual que la cova Seokguran, però a la part baixa. També forma part del Patrimoni cultural de la humanitat per la Unesco des del 1995. És un temple budista, de l’època del regne de Silla, que conserva set tresors nacionals.

Actualment és un dels temples principals de l’ordre de Jogye del budisme coreà, que és una de les ordres més famoses a Seül.

Segons els registres del temple, l’any 528 el rei Beopheung de Silla va fer construir aquí un petit temple, a on poder venir a resar per la prosperitat i la pau del regne. El van anomenar Hwaeom Bulguksa o Beomnyusa.

Segons el llibre de la història dels Tres Regnes, el temple actual  es va construir durant el regnat de Gyeongdeok, l’any 751; el va començar el primer ministre Kim Dae-seong per tal de pacificar als esperits dels seus pares i es va acabar en el 774, després de la seva mort i quan ja hi havia un nou rei, Hyegong. Un cop acabat se l’hi va donar el nom actual, Bulguksa, temple de la terra de Buda.

Aquest nom es va conservar al llarg de totes les renovacions que es van fer durant la dinastia Goryeo (918-1392) i la dinastia Joseon (1392-1910). Ara be, durant la guerra d’Imjin, en la que Japó va envair Corea (1592-1598) es van cremar els edificis de fusta. La reconstrucció va començar en el 1604 i es va allargar fins al 1805, renovant-se unes 40 vegades. Després va patir diversos desperfectes i robatoris fins que l’any 1969 es va decidir que calia restaurar el complex. Les obres van començar en el 1973.

Hi ha estructures que es van poder restaurar, altres va caldre reconstruir-les. Les que són del complex original són les que formen part del tresor nacional.

Com es pot veure en aquesta primera fotografia, des de l’entrada on hi ha l’aparcament hi ha tot un camí que passa pel costat de dos llacs, creuant dos ponts; després del primer pont, hi ha una porta on hi ha les divinitats protectores, els quatre reis celestials. I després del segon pont s’arriba al que és el complex del temple amb totes les dependències i pavellons.

Els quatre reis celestials són unes figures de grans dimensions que es troben dues a cada banda, a l’interior de la porta; representen a quatre deïtats budistes que protegeixen els quatre punts cardinals. Són els protectors del món, combaten el mal i cadascun d’ells pot manar a una sèrie de criatures sobrenaturals per tal de protegir el Dharma.

Aquestes quatre deïtats es pinten de diferents colors segons la direcció que protegeixen i porten diferents símbols. Els símbols que trobem aquí són: un instrument, una espasa, una petita pagoda i una serp.

En la gran esplanada que hi ha al davant dels edificis es veuen dues escalinates, a les que port arreu veig que anomenen ponts. Aquestes escalinates tenen dos trams i cadascun d’ells té un nom. Tenen 33 graons, 17 en el tram inferior i 16 en el superior; simbolitzen les 33 etapes per arribar a la il·luminació. Els dos trams representen respectivament la joventut i la vellesa i simbolitzen la vida. És un tipus d’estructura únic, ja que transforma una escala en un pont.

L’escalinata de la dreta o els ponts de l’est, que du a la porta Jahamun (porta de la boira malva), té dos trams anomenats Cheongungyo i Baekungyo. Aquests dos trams, o ponts,  simbolitzen la unió entre el mon humà, l’espai de sota els ponts, la base, i el mon de Buda, a sobre, quan s’arriba a l’entrada.

Són els únics ponts de l’època de Silla que s’han conservat en bon estat.

L’escalinata de l’esquerra o ponts de l’oest, Yeonhwagyo i Chilbogyo, duen cap a la porta Anyangmun. Els graons tenien gravats pètals de flor de lotus, però amb els anys s’ha anat desgastant la pedra i gairebé no es veuen.

Aquestes escales antigues estan protegides i no es puja per elles si no que s’accedeix al recinte per un lateral.

El temples està construït en el vessant de la muntanya, per això va caldre adaptar-lo al pendent, i construir aquestes escalinates que fan de pont, entre la base al peu de l’escala i el replà en el que es troba el complex religiós. Es van utilitzar pedres de diferents mides i formes; algunes parts d’aquest mur són del segle VIII, però d’altres parts van col·lapsar i són de les posteriors restauracions i renovacions.

Accedim al complex pel pati de l’esquerra, on hi ha el pavelló Geungnakjeon i altres estructures i pavellons.

El Geungnakjeon és el santuari a on es venera a Amitabha, el Buda del paradís occidental. Aquest edifici és del 1750 i la imatge d’Amitabha que hi ha a l’interior forma part del tresor nacional.

Com he explicat abans, parlant de la cova, el globus de colors és on hi ha penjades les demandes o pregàries sobre temes diversos, dels fidels, mentre que quan el globus és de color blanc, fa referència als difunts.

Un dels pavellons és el Beomyeongru es va construir l’any 751 i era el pavelló de la campana. Va ser destruït per les tropes japoneses en el 1593. Va ser restaurat dos cops durant la dinastia Joseon. El que es veu actualment és de la restauració fets entre el 1969 i 1973; és menor que l’original i ara hi ha el tambor. Les columnes, situades en les quatre direccions cardinals, són de pedra, i s’han conservat les pedres originals, del segle VIII. Simbolitzen el mont Meru, una muntanya sagrada pels budistes, ja representa el centre de la seva cosmologia.

Passem al pati del costat, on hi ha el santuari Daeungjeong i dues  pagodes. La pagoda Seokgatap o pagoda Sakyamuni, té tres pisos i està construïda en pedra en estil coreà. La pagoda Dabotap o pagoda del tresor, és més alta està dedicada a molts dels tresors que es mencionen en el sutra del lotus; aquesta és octogonal, i es troba sobre un suport (estilobat) en forma de creu, amb escales als quatre costats.

Dos dels monuments, i tresors nacionals, que més destaquen del temple són aquestes dues pagodes. Es troben en el pati on hi ha el santuari dedicat al Buda Sakyamuni.

L’arquitectura de les pagodes té els seus orígens en els antics monuments funeraris hinduistes i budistes del nord de l’Índia, coneguts com stupes. Aquest tipus de construccions es van anar difonent a través de la ruta de la seda fins arribar a la Xina. Allà aquests monuments funeraris es van construir en forma de torres de fusta i totxanes. 

A Corea es van fer en forma de pagoda, i emprant la pedra, el granit. En general tenen entre 3 i 7 metres d’altura i la part inferior està buida, ja que és a on s’hi guardaven les relíquies, que podien ser perles de cristall, anomenades sarira, i escriptures de sutres. Quan es parla de sarira, fa referència a relíquies budistes, però sobretot a peces de cristall, més o menys arrodonides que s’havien trobat entre les cendres, després de la cremació de mestres espirituals del budisme.

És sorprenent que en un temple hi hagi dues pagodes, però aquestes es complementen, representen dues cares oposades, similar a lo del yin i el yang, lo espiritual i lo terrenal.

La pagoda Dabotap més decorada, representa el yin, lo femení, fosc, fred, l’energia es desplaça cap avall i cap endins; es materialitzen els principis celestes en unes formes que resulten agradables en el pla terrenal.

La pagoda Seokgatap representa el yang, lo masculí, brillant, calent, l’energia que es desplaça cap amunt i enfora; representa les aspiracions espirituals de la humanitat.

Un altre enfoc que es dona és que la pagoda Seokgatap simbolitza al Buda històric, Sakyamuni, ensenyant el sutra del lotus, mentre que la pagoda Dabotap serien els seus deixebles escoltant-lo. Això té a veure amb que el Dabo, el Buda Dabo, es diu que es manifesta en qualsevol lloc en que s’estigui ensenyant el sutra; els deixebles s’il·luminen gracies a les seves ensenyances i es converteixen en éssers resplendents, com si fossin joies precioses.

Dabotap, la pagoda dels múltiples tresors, Testà considerada l’estructura tradicional més notable de l’Àsia de l’est. Les quatre escales que hi ha, una a cada banda, tenen a la part superior un lleó guardià, que és el símbol de la saviesa, en el budisme. 

L’any 1924, en l’època colonial japonesa, la van voler reparar i la van desmuntar, però va fallar la vigilància del material i van desaparèixer tres dels lleons i part de les relíquies.

La pagoda Seokgatap també se la coneix com la pagoda sense reflex. Aquest nom té el seu origen en una llegenda sobre Asadal, el constructor d’aquestes pagodes. 

Diuen que la seva esposa va viatjar des de molt lluny perquè volia estar amb ell, ja que el trobava a faltar; degut a les restriccions rituals no l’hi van deixar veure’l fins que no hagués acabat l’obra. La dona es va esperar a la vora d’un estany a la mateixa vall, esperant veure sobresortir darrera dels murs del temple, la part alta de la pagoda i que es veiés reflectida en la superfície de l’aigua de l’estany. Van passar uns mesos i això no va passar, al final la dona desesperada es va tirar a l’aigua.

Quan l’any 1977 es va desmuntar la pagoda Seokgatap per reparar-la es van descobrir al seu interior valuosos tresors. S’hi van trobar uns reliquiers de cristall de sarira i un rotllo de paper amb un sutra, que es va imprimir entre el 706 i el 751, i que seria la publicació xilogràfica més antiga del mon.

El santuari Daeungjeon, o saló de la gran il·luminació es va construir l’any 681, i aquí hi ha l’escultura del Buda Sakyamuni, el Buda terrestre.

Un altre espai és el Museoljeon o saló sense paraules. Es va construir l’any 670 i fa referència al fet de que es creia que les ensenyances de Buda no es podien transmetre tan sols amb paraules. Aquí s’hi venera a Kim Gyo-gak (696-794), un monjo budista que procedia de la família reial de Silla. També hi ha una estàtua de Buda.

A la part més alta del complex hi ha els santuari Gwaneumjeon, on hi ha una imatge del bodhisattva de la compassió, Avalokitesvara.

Hi ha una stupa, la Saritap stupa, construïda probablement en el primer període de la dinastia Goryeo (918-1392). No se sap si contenia relíquies o les restes de la cremació d’algun monjo budista. Els japonesos la van robar l’any 1905; va tornar al temple en el 1933.

S’hi pot veure una base de pètals de flor de lotus, i en la part ovalada hi ha figures gravades, dos Budes i Indra i Brahma. Indra i Brahma són divinitats del panteó hinduista però es van incorporar al budisme i si no estic confosa es considera que són els protectors o assistents de Buda.    

Corea del sud-15. Gyeongju: cova Seokguram.

Continuem amb les visites per Gyeongju. El primer lloc a on anem és a la cova Seokguram, que és patrimoni de la humanitat des de l’any 1995. El santuari que hi ha en aquesta cova està considerat una obra mestre de l’art budista.

La cova Seokguran i el temple Bulguksa, que vam anar a veure després, es van construir en la mateixa època i es troben en el parc nacional Gyeongju.

El temple Bulgiksa es troba al peu de la muntanya Toham (o Tohamsan, em sembla que san vol dir muntanya) i la cova està a l’est del temple, prop del cim, a uns 750 metres d’altitud. Hi ha un sender d’uns4 km que enllaça els dos santuaris budistes.

Si no estic confosa vam pujar fins a l’entrada del recinte en bus i després vam continuar a peu, per un camí molt agradable. Hi ha diferents replans, amb un santuari en cadascun. I al replà de dalt de tot és on hi ha la cova.

El temple i la cova es van construir durant els regnats de Gyeongdeok  i de Hyegong, reis de Silla. La construcció va ser ideada i dirigida pel primer ministre Kim Dae-seong; es va començar la construcció l’any 742, quan Kim Dae-seong va renunciar a la cort i es va acabar l’any 774, poc després de la seva mort.

Segons el llibre d’història Samguk sagi, Kim Dae-seong va fer construir el temple Bulguksa en honor als seus pares en la vida actual i el santuari de la cova de Seokguram per als pares d’alguna de les seves vides passades.

Ara be, hi ha autors que veuen detalls que expliquen una altra història. En aquesta cova el més rellevant és la gran escultura de Buda, i aquesta figura, que es troba al centre d’una sala rodona, està mirant cap al mar, cap a on hi ha la tomba del rei Munmu, sota les aigües; aquest rei va regnar entre el 661 i el 681 i va ser el primer governant de Silla unificada. 

Per altra banda, aquesta direcció és per on surt el sol durant el solstici d’hivern. Per tant, hi ha autors que diuen que aquest temple s’hauria construït per glorificar al rei o al llinatge reial.

És una gruta artificial, feta amb centenars de blocs de granit blanc, de diferents formes i mides, que es va construir per protegir les escultures.

La tradició de tallar imatges de Buda, o altres imatges sagrades i stupes, en les parets dels penya-segats i coves naturals es va iniciar a l’Índia i des d’aquí va passar a la Xina i més tard a Corea.

La península coreana té molta roca de granit, que és molt dura i difícil de tallar, pel que és difícil esculpir figures en els penya-segats. I aquesta cova artificial feta amb blocs de granit té un disseny únic. És de petites dimensions el que fa pensar que tan sols la feia servir la família reial de Silla.

La gruta consta d’una avantcambra rectangular, que simbolitza la Terra; després hi ha un passadís que representa el pas entre la terra i el cel, i una rotonda amb una cúpula que representa el cel budista.

Els arquitectes de Silla que van construir aquesta obra van fer servir la simetria i sembla que van emprar el concepte del rectangle d’or o rectangle àuric.

El nombre auri o nombre d’or, també conegut com a proporció àurica, és un valor numèric que les formes que el compleixen es considera que són molt estètiques. El nombre àuric és aproximadament 1,62; en un rectangle, si el cantó llarg és a i el curt b, quan a/b = 1,62 el rectangle és més estètic.

Aquesta relació es troba en moltes formes de la natura, i s’ha fet servir ja des de l’antiguitat, sumeris, grecs, romans... 

En el centre de la sala circular, hi ha l’estàtua principal, el Buda Sakyamuni sedant. Té 3,5 metres d’altura i està assegut sobre un pedestal en forma de flor de lotus, que té més d’un metre d’altura.

La gruta es va construir de forma que els rajos del sol naixent il·luminin la figura, i amb el seu reflex queden tènuement il·luminades les altres figures que l’envolten; hi ha 40 figures diferents que representen els principis i ensenyances budistes.

Amagat darrera de la figura principal hi ha una altra figura, que tan sols podia veure l’elit, ja que eren els únics que tenien permís per circumval·lar l’estàtua de Buda. Aquesta figura representa a Avalokitesvara, el bodhisattva de la compassió, amb onze caps. Està considerada, per la seva bellesa, la més rellevant escultura en baix relleu realitzada a la Corea tradicional.

Aquesta cova és el símbol d’un viatge espiritual cap al Nirvana. Els pelegrins devien començar el recorregut en el temple de Bulguksa, al peu de la muntanya, Tohamsan, que era una muntanya santa durant el regne de Silla. A l’entrada del santuari hi havia una font on els pelegrins es podien refrescar. Dins de la gruta l’avantcambra i el passadís representaven la terra mentre que la rotonda representava el cel.

Llegeixo que aquest santuari és un exemple excepcional d’art religió i de les belles arts del regne de Silla; una obra mestre per l’abundància de figures esculpides, per la seva majestuositat i per les expressions molt realistes. Molts especialistes consideren que aquesta grandesa és una prova de la creixent acceptació del budisme com a ideologia predominant de l’època.

A mesura que anem pujant trobem les terrasses amb tot de globus penjats fent com una mica de cobert. En els que són de colors la gent hi escriu els seus desitjos o demandes. Els que són de color blanc són pels difunts.

Pel camí anem trobant grans blocs de granit, són les peces que han anat substituint en les reconstruccions que s’han fet al llarg del temps.

A la cova on hi ha el santuari principal amb l’estàtua gegant de Buda no es poden fer fotografies; si no recordo malament et quedes davant del passadís que du fins a la sala rodona on hi ha la figura, que tan sols veus de lluny, i tampoc veus la figura d’Avalokiteshvara que diuen que hi ha al darrera.  

La fotografia que he posat de l’interior es treta de la web de turisme de Corea.

 

Corea del sud-14. Gyeongju, palau Donggung

Després vam anar a l’hotel a deixar l’equipatge i vam tornar a sortir per anar a visitar el palau Donggung. Hi vam anar a les 6 del vespre que ja és fosc, per veure’l il·luminat.

És un palau que es troba en una illa en un llac artificial; no hi vam entrar  sinó que vam donar la volta al llac, per veure el palau per totes bandes.

M’ha costat una mica aclarir-me amb la informació trobada. Es parla del palau Donggung que es troba a l’estany Wolji, però en altres llocs es parla d’Anapji, que seria l’estany i el palau.

També es menciona la fortalesa de Wolseong i el palau Banwolseong. Aquesta fortalesa, o les seves restes no les vam veure, però com que està relacionada amb el que nosaltres vam veure, saber-ne la historia ajuda a comprendre la importància del lloc i del regne de Silla.

Banwolseong i Wolseong es refereix al mateix conjunt, una fortalesa amb el palau reial a l’interior del recinte; era el palau de la família reial de Silla i de Silla unificada, o sigui des del 57 aC fins al 938 dC. El seu nom significa fortalesa de la mitja lluna sobre la muntanya, degut a la forma que tenia de mitja lluna creixent.

He trobat informació contradictòria sobre el que es diu en els reculls de la història de corea. En un lloc diuen que la fortalesa es va construir en època del rei Pasa (4-24 dC) per protegir al palau reial. 

En un altra diuen que el quart rei de Silla, Seoktalhae (també conegut com Talhae) (57-80 dC) pensava que aquest indret era l’ideal per construir-hi una fortalesa i l’hi va comprar el terreny a un noble.

La informació obtinguda en les excavacions fetes en la dècada de 2010 i en el 2021, contradiuen aquests registres; indiquen que el palau es devia construir en el segle IV. En aquestes excavacions es van trobar esquelets humans i ossos d’animals enterrats a l’entrada, que corresponen a l’època de la dinastia Silla; sembla que podrien ser sacrificis humans d’algun ritual per protegir la construcció. Es va trobar un esquelet de dona de 1500 anys d’antiguitat, que duia un collaret, una polsera i tenia un recipient de terrissa.

Aquest palau tenia moltes estructures i pavellons. El riu passava per un dels costats de la fortalesa. Hi havia també un Seokbinggo, una casa de gel feta en fusta, que després es va traslladar de lloc construint-la en fusta, i em sembla que va ser aquesta la que es feia servir en l’època Joseon. La casa de gel més antiga de Corea es va construir l’any 505.

La dinastia Silla va regnar durant 900 anys i el palau havia sigut esplèndid, tot i que ara no queda gairebé res.

En un extrem del recinte de la fortalesa, al nord-est d’on hi havia hagut aquest palau, el palau Banwolseong o Wolseong, és on hi ha l’estany que nosaltres veiem. L’estany Wolji, que té una forma ovalada i conté tres illetes.

El nom de l’estany, Anapji o Wolji? Es refereix al mateix estany. El nom original era Wolji, va ser en l’època Joseon que se’l va anomenar Anapji. L’any 1974 s’iniciaven les excavacions arqueològiques a l’estany i es va descobrir que el seu nom era Wolji.

El nom de Anapji apareix en un document del segle XVI, del període Joseon. És un document sobre la geografia de Corea, on es diu que el rei Munmu, l’any 674 dC va fer construir aquest estany segons els principis taoistes.

Aquest nom té el seu origen en tres caràcters xinesos, an que vol dir oca, ap que vol dir ànec i ji que vol dir estany. La raó d’aquest nom és que després del col·lapse del regne de Silla el palau va quedar abandonat i l’estany es va omplir d’oques, ànecs i canyes.

En el recinte de la fortalesa Banwolseong s’hi va construir en un extrem l’estany Wolji i el palau Donggung; era un annex del palau principal, era el palau del príncep hereu. Aquí s’hi feien també banquets i festes.

Al voltant del llac es van construir diversos pavellons, inclòs el Imhaejeon. S’han trobat els fonaments de 26 edificis i diferents objectes amb inscripcions.

La sala Imhaejeon és històricament l’estructura més important i apareix en molts llibres d’història. A l’àrea completa se la denomina Imhaejin. En fer excavacions es van descobrir diverses estructures, el Hoerang que era la zona del passadís, l’estany Wolji i cinc torres a la part oest. Algunes zones s’han restaurat mentre que d’altres s’han deixat en l’estat natural, amb la pedra a la vista.

El rei Munmu el gran, va regnar a Silla des del 661 fins al 681. La primera part del seu regnat va ser un temps convuls, amb moltes guerres; l’any 668 aconseguia conquerir i annexionar els altres regnes i començava un període d’estabilitat, el regne de Silla unificada.

Un cop pacificat el territori va decidir construir un bonic jardí d’aigua, que expressés el nou poder del regne de Silla. I a aquest estany se’l va anomenar Wolji, que vol dir estany de la lluna. Es van plantar flors i arbres i es van introduir exemplars d’animals exòtics, per crear un ambient agradable al jardí. A l’estany hi havia tres illes i al nord i a l’est hi ha 12 turons, una composició que reflecteix la filosofia taoista.

Segons els registres històrics, el Samguk Sagi, l’estany es va construir l’any 674 i després, en el 679 es va construir el palau Donggung.

A la vora d’aquest estany el darrer rei de Silla, Gyeongsun, es va reunir l’any 931, amb el rei Taejo de Goryeo, per demanar-li ajuda. Aquest rei, Taejo, va ser el fundador de la dinastia Goryeo (918-1392) que és la que va desbancar al regne de Silla.

Amb la caiguda del regne de Silla l’estany va quedar abandonat i no se l’hi va fer cap manteniment durant segles; per això es va acabar omplint de vegetació i d’anecs i oques salvatges.

En les excavacions realitzades en el 1974, es van trobar unes esferes d’uns 200 metres de diàmetre; no sé com relacionen aquesta troballa amb les tres illes que hi havia inicialment en aquest llac.

Entre el març del 1975 i finals del 1986 es van fer excavacions que van aportar un gran nombre de relíquies d’aquest estany. La informació que se n’ha extret és que l’estany estava envoltat per un mur de pedra i que hi havia cinc edificis a l’oest i al sud. Es van trobar les canalitzacions d’aigua i uns 33.000 objectes; teules, material d’arquitectura, ceràmica, figures de Buda i d’art budista, joies, objectes de la vida quotidiana... el conjunt de peces trobades dona idea de la vida en època del regne de Silla i del budisme en aquell temps.

Durant les excavacions es va trobar una inscripció, Donggunga, que va confirmar que el palau d’aquest nom va ser construït durant la dinastia Silla, i que l’estany original s’anomenava Wolji. En base a això, l’any 2011 es va canviar el nom d’Anapji, que l’hi havien donat durant la dinastia Joseon i es va recuperar el nom de Wolji, que era el de l’època de Silla, quan es va construir.

A partir de les excavacions també s’ha vist que tant l’estany com el palau eren més grans del que es veu actualment. I si no estic confosa se segueixen fent excavacions.

 

Corea del sud-13. Gyeongju

Vam arribar a primera hora de la tarda a Gyeongju, i com que l’hotel el teníem lluny del centre, vam parar primer prop del parc dels túmuls, per passejar per la ciutat i veure l’ambient que s’hi respira en diumenge.

Aquesta població és patrimoni de la Unesco, hi ha tantes restes històriques que es diu que és un museu sense parets. S’hi ha trobat un gran nombre de restes arqueològiques i bens culturals de l’època del regne de Silla, un regne que va començar l’any 57 aC i va existir fins al 935 dC; aquesta ciutat va ser la capital del regne. El regne de Silla va arribar a governar bona part de la península coreana, entre els segles VII i IX.

Segons les cròniques aquesta població inicialment s’anomenava Saro-Guk, i s’hauria fundat l’any 57 aC, com a fusió de sis pobles petits propers, sota la direcció de Pak (o Bak) Hyeokgeose, que va ser el fundador del regne de Silla, un dels tres regnes que hi va haver en aquella època a la península de Corea. L’any 668 dC el regne de Silla es va imposar als altres reunificant-los sota el nom de regne de Silla Unificada.

Abans de la unificació dels tres regnes Silla ja tenia molta fama pel seu desenvolupament artístic i cultural, així com del budisme i els amplis vincles internacionals que tenia.

Però tornem als orígens d’aquest regne. Abans de la formació de Silla, la gent de Gyeongju vivia dispersa entre sis pobles i cadascun d’ells tenia el seu propi cap. 

Un dia es van reunir i van decidir que els hi aniria millor si s’unien tots, formaven un regne i escollien un rei. Mentre estaven buscant un home virtuós per fer de rei van veure una llum prop d’un pou i al davant un cavall blanc que s’inclinava com si fes una reverència. Els caps dels pobles van córrer cap allà i llavors el cavall va pujar cap al cel; al lloc on havia estat hi van trobar un gran ou. Quan van tocar l’ou es va trencar i en va sortir un noi. Els caps van considerar que era un signe i el van anomenar Pak Hyeokgeose, que vol dir més o menys, algú sorgit d’un ou que governarà el mon de forma brillant. I el van escollir com a rei.

Diuen que va esdevenir rei quan tenia 12 anys, i que va ser un governant compassiu i savi; va ser el fundador d’un dels regnes més forts, rics i extravagants de la historia de la península de Corea.

Segons el Samguk sagi, un document de l’any 1145, aquest rei, Hyeokgeose, va governar durant 60 anys, des del 57 aC fins al 4 dC.

Hi ha poca informació sobre aquest rei i la majoria prové del Samguk sagi.

El Samguk sagi, la història dels Tres Regnes, es va completar l’any 1145 i és la crònica de la història de Corea més antiga que es conserva. Està escrita en xinès clàssic, que era la llengua que es feia servir antigament a Corea. Aquesta recopilació de fets històrics la va fer escriure el rei Injong de Goryeo, que va regnar entre el 1122 i el 1146. 

Segons el que es descriu en aquests documents, l’any 41 aC aquest rei i la seva esposa van viatjar per tot el regne ajudant a la gent a millorar les collites. La població els anomenava els dos sants.

L’any 37 aC Hyeokgeose va fer va fer construir la fortalesa i uns anys més tard, en el 32 aC, s’hi va construir a dins el palau reial.

Segons la llegenda, un dia de l’any 4 dC Hyekgeose va pujar al cel i vuit dies més tard el seu cos va aparèixer escampat per terra. També la reina va morir. La gent va intentar enterrar-los però va aparèixer una serp molt gran que els va destorbar. Al final van enterrar el cap i les extremitats per separat, en cinc tombes. I el nom de la tomba és Sareung, que té a veure amb la serp que protegeix la tomba.

Després de la unificació dels regnes, Gyeongju es va convertir en el centre polític i cultural de la península. Aquesta ciutat va ser la seu de la cort de Silla i de la gran majoria de l’elit del regne.

Diuen que la prosperitat d’aquesta ciutat es va fer llegendària; se la menciona en el llibre de Rutes i Regnes, de Ibn Khordadbeh, un geògraf persa del segle IX.

En aquest llibre l’autor descrivia les principals rutes comercials del món musulmà d’aquella època i analitzava les regions comercials allunyades com ara Corea, la Xina i Japó. 

Molts dels llocs famosos de Gyeongju són del període de la Silla Unificada, que va acabar en el segle IX, amb Goryeo (918–1392).

El nom històric de la ciutat era Seorabeol, i va ser l’any 940, quan el rei Taejo, el fundador de la dinastia Goryeo, l’hi va canviar el nom per l’actual,. Gyeongju,​ que significa Districte Congratulatori.​

L’any 987 va ser nomenada capital de l’est; en aquella època Goryeo havia adoptat un sistema de tres capitals addicionals, en províncies que tenien importància política. El títol de capital de l’est se l’hi va retirar l’any 1012, per rivalitats polítiques existents en aquell moment.  

Més tard Gyeongju va ser la seu de la província de Yeongnam, i va tenir jurisdicció sobre una amplia àrea, incloent gran part de l’est-central de Yeongnam; més tard, en el segle XIII, durant el període Joseon, la seva àrea d’influència es va reduir i Gyeongju va perdre importància a nivell nacional, tot i que va continuar sent un centre regional. L’any 1601, la ciutat va deixar de ser  la capital provincial.

Al llarg dels segles les relíquies i el patrimoni històric de la ciutat van patir diversos assalts. En el segle XIII, els mongols van cremar la pagoda de fusta  de nou pisos de Hwangnyongsa.

Durant la invasió japonesa Gyeongju es va convertir en un camp de batalla, i els japonesos van cremar les figures de fusta de Bulguksa. A part de la destrucció deguda a les guerres, hi va haver també destrucció de patrimoni cultural durant el període Joseon, per part dels neo-confucians radicals, que van malmetre les escultures budistes de Namsan.

En el segle XX, la ciutat es va mantenir relativament petita, no més gran que altres ciutats coreanes. A començaments del segle XX es van fer moltes excavacions arqueològiques, particularment en les tombes que s’havien mantingut intactes durant molts segles.

Gyeongju va emergir com a nus ferroviari en el temps de l’ocupació japonesa; van establir les línies fèrries per preparar la segona Guerra Xino-Japonesa i també per explotar els recursos de l’est de la península de Corea. Després de l’alliberament de Corea, l’any 1954, molts dels coreans que havien marxat a l’estranger van tornar i aquí a Gyeongju es va construir un nou barri per ells, el que ara és el poble Dongcheon-dong.

En un període marcat per conflictes i disturbis, a l’àrea de Gyeongju hi va haver molta activitat guerrillera a les muntanyes. Durant la guerra de Corea, a començaments de la dècada de 1950, la major part del temps aquesta població va estar sota control de Corea del Sud. En algun moment, em sembla que hi va haver part de la ciutat que feien de línia de front.

L’àrea de Gyeongju ha patit diverses inundacions al llarg de la història, gairebé sempre degudes als tifons. Llegeixo que des del segle I, cada 27 o 28 anys hi ha hagut una gran inundació. En el segle XX es van establir mecanismes de control d’inundacions i s’han minimitzat els efectes. L’any 1991 n’hi va haver una d’important, quan per culpa del tifó Gladys el llac Deokdong es va desbordar.

Una curiositat més: la ciutat té 46 mines i canteres, d’on s’extreu caolí, que s’exporta, fluorita i agalmatolita.

Com ja he dit, vam arribar i vam passejar una mica pel parc dels túmuls i per un dels carrers antics, restaurat i molt comercial.

EHi ha diferents zones amb túmuls, on hi ha tombes antigues. Aquests parcs de túmuls són  espais molt amplis i molt agradables per passejar-hi. A part de que és un bon lloc per fer una parada tècnica, ja que hi ha lavabos públics.

En ser diumenge hi havia molt ambient per tot arreu. Davant del parc dels túmuls hi havia un festival, i com passa per tot arreu, la gent fent-se fotografies.