No sé si el nom correcte és Butrinto o Butrinti. En el mapa que em van
donar allà ho escriuen acabat en i; en un llibre que vaig comprar i que està
escrit en francès per un albanès, escriu també Butrinti, o sigui que opto per
escriure-ho d’aquesta forma.
La carretera va seguint la costa direcció al sud, per una banda es veu el
mar i per l’altre el llac Butrinti, on es veuen els suports on es recullen
musclos; aquests musclos son majoritàriament per l’exportació i un dels clients més importants és Bèlgica. Això em va
sorprendre molt, ja que si no estic confosa, els musclos estan molt presents en
la cuina belga.
Abans d’arribar a Butrinti, passem per un poble que està mig enderrocat.
Pel que m’expliquen aquí hi havia moltes construccions il·legals. Em sembla que
ja havia comentat que quan va caure el comunisme hi va haver un descontrol en
les construccions. No hi havia cap pla urbanístic i cadascú va construir on va
voler. I aquest poble no era una excepció.
Per tal de posar una mica d’ordre,
el govern ha fet tirar a terra algunes construccions, però no les que
molestaven o seguin algun pla establert, sinó una mica indiscriminadament, i
les que segur que no s’han tocat son les de gent amb més influencies i poder
econòmic. Ara be, les cases que es va decidir que tenien que desaparèixer, es
van enderrocar, però no del tot: suposo que amb alguna màquina s’havia empenyent
la paret fins que va començar a caure i ja està, va anar a per la següent. O
sigui que es veuen cases mig ensorrades, però segueixen allà les seves restes.
Inhabitables, però presents. Em dóna la sensació de veure un poble després d’un
terratrèmol o d’una guerra. 
La costa és com una mena de Benidorm, hi ha moltes construc-cions per tot
arreu; com aquí, tothom volia fer-se ric, però la majoria d’aquestes
construccions estan buides.
Des de Butrinti Grècia esta molt a prop; a l'època de la dictadura va morir
molta gent intentant fugir cap a Grècia però els militars tenien ordre de disparar
matar. Alguns va aconseguir fugir fent-se uns cascs amb mitja síndria i així a
vegades aconseguien despistar la vigilància.
Hi ha les ruïnes de Butrinti i el parc nacional del mateix nom. Les dues
coses son patrimoni de la humanitat i actualment està sota protecció de la
unesco, ja que està en perill la seva conservació: es va ensorrant i ja queda
per sota el nivell del mar, amb el que hi ha molta zona inundada. Ja de per si
que quedi cobert d’aigua no és bo per la preservació de les pedres però el
problema greu és perquè l’aigua és salada. El llac Butrinti està unit al mar
jònic pel canal de Vivari, amb el tota l’aigua del voltant és salada. 
Butrinti es troba en una petita península que hi ha en el braç de terra
entre el jònic i el llac; està al costat del canal Vivari que connecta el llac
Butrinti o també anomenat de les nimfes amb el mar Jònic. L’emplaçament és
ideal, ja que disposava del peix i musclos del llac, la plana a l’altra banda
del llac és fèrtil, i s’hi cultiven be els cereals, i la ubicació d’aquest
assentament l’hi permetia tenir un port, que es trobava en rutes comercials
importants.
El primer que menciona aquesta ciutat és un geògraf del segle IV a. C. les
restes arqueològiques indiquen que ja estava poblat en el paleolític. Cap al
1200 a. C. la població vivia sobre els turons en fortaleses, el que fa pensar
que hi havia conflictes amb tribus veïnes. Segons la llegenda, Butrinti la van
fundar els emigrants troians, en el segle XIII a. C. quan la caiguda de Troia.
A l’Eneida, Virgili parla de la visita del fundador de Roma a Butrinti. 
S’ha trobat ceràmica produïda a la zona i també coríntia, del segle VIII a.
C. el que indica que tenien relacions comercials i culturals. En el segle IV a.
C. la ciutat creix i és un centre de culte al deu de la medicina Asclepi, que
els romans anomenaven Esculapi. Bona part de la ciutat es va construir en
aquesta època. En el 168 a. C. hi havia diferents nuclis habitats al voltant de
Butrinti. Formava part de la lliga epirota. Sembla que també hi arribaven
comerciants italians. El que va atraure als romans era la seva situació
estratègica. 
En el 44 a. C. Juli Cèsar intenta convertir-la en colònia romana,
però no és fins al segle I d. C. que ho aconsegueixen. Van arribar-hi molts colons
italians, però la població local continuava sent majoria. Tot i així els
primers anys sembla que el llatí era la llengua més emprada en questions
oficials, però després es va anar deixant de banda.
L’aqüeducte que es va construir apareix a les monedes romanes de l’època
d’August i Neró. En el segle III un terratrèmol va destruir part del centre de
la ciutat, que sembla que es va reconstruir en el segle IV.
És un recinte impressionant, per la grandària, per l’entorn i la vegetació
i malauradament també per l’aigua que es va filtrant del subsòl i que inunda
bona part del recinte. El centre de la ciutat es troba entre la muntanya i la
muralla. Al llarg dels anys es va anar transformant segons les necessitats de
l’època. Una de les construccions que es veu és el temple dedicat a Esculapi,
que té l’estructura dels temples epirotes. 
Més enllà hi ha el teatre, fantàstic amb el seu reflex sobre l’aigua!. El
teatre es feia servir per les celebracions de l’alliberament de grups d’esclaus
per part dels seus propietaris. Aquests actes de manumissió es dedicaven a dos
deus, Esculapi i un deu local, Zeus Sauter. En algunes de les pedres hi ha
inscripcions que donen idea de com funcionava la ciutat. Algunes de les inscripcions
fan referència a l’acte d’alliberament dels esclaus, on hi apareix el nom del
propietari, dels esclaus alliberats i dels que dirigien la cerimònia. En
general els propietaris d’esclaus eren homes. No obstant, segons els inscripcions,
les dones tenien un paper més important que en la Grècia antiga. A Epir la dona
podia tenir propietats, podia heretar i també podia alliberar als seus esclaus.
En el teatre s’hi feien també reunions polítiques i cerimònies religioses.
El teatre data del segle III a. C. i hi cabien uns 1500 espectadors. Com per
tot arreu, la primera fila era on seien les autoritats, i els seients tenen potes
de lleó, però jo en aquell moment no m’hi vaig fixar. Als graons de les escales
que pugen per les grades hi ha uns forats, que es devien fer més tard, i es
pensa que instal·laven tribunes i tendals per poder tenir ombra.
En les excavacions s’han trobat diverses figures en marbre, que devien
decorar el teatre i els temples del voltant, però moltes estaven trencades. Pel
que sembla en alguna època les esmicolaven i cremaven per poder obtenir calç.
S’hi ha trobat moltes monedes, un bon nombre d’elles fabricades a butrinti.
Aquestes monedes indiquen que hi havia molt comerç entre aquesta ciutat i el
mon mediterrani, grec i romà. A més s’han trobat àmfores i utensilis que ho
demostren. S’han trobat àmfores d’oli de procedència espanyola, ceràmiques de
Creta, de Síria, de Tunísia, d’Itàlia, d’Efes...
En el 44 a. C. Juli Cèsar, poc abans de morir, funda una colònia a Butrinti,
que creix significativament a l’època d’August. A l’època romana es
construeixen grans mansions, fonts publiques, termes, un fòrum..., el nivell de
vida de la ciutat era alt; a les cases disposaven de recipients de vidre, s’han
trobat ampolletes de diferents formes, que quan les veig en els museus em sorprèn
veure que les formes son molt similars a les que tenim ara. 
Hi ha una font termal d’aigües amb propietats curatives, on hi venien
peregrins a fer ofrenes a Esculapi i aprofitar les aigües termals per guarir-se
dels mals.
En alguns murs es troben inscripcions en grec, del segle III a. C. que
indiquen que les construccions eren edificis públics.
La ciutat es va expandir per la plana de Vrina, a l’altra banda del canal
de Vivari. L’aqüeducte que es va construir en el segle II d. C. era el que
permetia que hi arribés l’aigua. Permetia la distribució de l’aigua per tota la
ciutat a una banda i altra del canal. Una obra d’arquitectura impressionant.
La primera constància que hi ha del cristianisme a Butrinti és amb la
narració del sacrifici de sant Terí que va ser entregat als lleons al teatre de
la ciutat, al voltant del 250 d. C. Hi ha diverses construccions de l’època
cristiana, com la gran basílica i el baptisteri, que son dels segles V-VI. Sembla
ser que alguns símbols cristians s’utilitzaven com a talismans per protegir-se
dels esperits malèfics i per evitar problemes en la vida quotidiana. La basílica
m’impressiona per l’alçada de les seves parets. De fet, tot el recinte és
espectacular, ja que està enmig de la vegetació i a tocar de l’aigua.
El baptisteri tenia un mosaic que és el més gran dels que es troben en baptisteris
romans. Hi ha representades vuit columnes; el numero vuit representava pels
antics cristians, el baptisme, la creació i la salut.
A partir del segle V la ciutat pateix diverses invasions dels vàndals. La
forma de vida canvia, les construccions son més petites i senzilles. Els pisos
superiors dels edificis es construeixen en fusta. Al segle VI la ciutat
devastada serveix de zona agrícola, els morts s’enterren al costat mateix dels
murs de l’antiga ciutat.
Del segles VII al IX no se’n sap res, torna a aparèixer a la història en el
1081, quan Butrinti és envaïda pels normands i a la badia hi ha una gran
batalla entre normands i bizantins. Del segle XII hi ha informacions contradictòries,
mentre algú escrivia que era una ciutat bastant poblada, un altre deia que
estava gairebé deserta. Suposo que passava com ara, que tot depen amb la mirada
que ho observis o amb què ho comparis. 
En el segle XII la ciutat torna a prosperar, es construeixen noves esglésies,
es renoven les relacions comercials, les cases es construeixen en fusta
generalment sobre les restes romanes.
En el 1386 Venècia compra Butrinti i Corfú als reis d’Itàlia del sud. La ciutat
es va convertir en la fortalesa de defensa de Corfú. Era també la font d’aliments
de la illa, ja que Butrinti tenia la pesca i a les planes de Vivari hi
pasturaven els ramats i els cavalls de Corfú.
A Ali Paixà l’hi encantava anar de caça a Butrinti i va fer construir el
castell a l’entrada del canal de Vivari. En el segle XIX hi havia diversos
diplomàtics i viatgers estrangers que visitaven sovint a Ali Paixà i per tant
van visitar Butrinti i van ser els primers a escriure sobre les ruïnes de l’antiga
ciutat. Un d’ells va ser lord Byron. El pintor francès Dupré, en el 1825 també
va quedar fascinat del tresor que amagava la ciutat. Més tard, Durrell explica
els records de la seva infantesa a Corfú i Butrinti.
La muralla té diferents portes; una que trobo interessant és la porta del
llac, de l’època hel·lenística, el mur a banda i banda de la porta no està
aliniat, sinó que fa una entrada, de forma que mirat des de fora, aprofitant la
forma del camí, sembla que sigui continu i en canvi si ho mires des de l’altra
banda, veus que fa una entrada i és on es troba la porta. Una altra porta que
hi ha a la vora d’aquesta és la del lleó, que com el seu nom indica, hi ha una
gravat d’un lleó menjant un búfal i segons sembla no està acabat aquest gravat.
El museu és interessant i les vistes valen la pena.
A l’altra banda del canal hi ha la fortalesa veneciana. Creuem amb un ferri
un tant peculiar, ja que és una mena de planxa que s’estira amb un cable d’acer.
