Seguint per la costa cap al sud s’arriba al parc nacional
de llogara; va ser declarat parc nacional en el 1966. Deu ser molt bonic, ja que és una zona boscosa i una
mica elevada; llegeixo que hi ha una diversitat important d’arbres, i un d’ells
és el pi negre. Pel que sembla, els vents que bufen per aquí van que agafin
formes curioses, però és impossible veure-ho ja que hi ha massa boira, i amb prou feines es veuen les ombres d’una zona boscosa.
Teníem
previst fer una excursió pel parc, però al matí seguia plovent, o sigui que ho
hem deixat córrer. Segons sembla les vistes des d’aquí són molt boniques, però
com que no tenia pinta de que hagués d'obrir-se aviat la boira, no la vam fer.
Vam tornar a baixar cap a la badia de Palerm, on hi ha la fortalesa d’Ali Paixà de Tepelena. La carretera de baixada en diuen “les serpentines” o “la corbata”. Lo de les serpentines ho entenc, però lo de la corbata em sorprèn. No sé ben be perquè l’hi donen aquest nom. El temps segueix sense ser massa bo, però algun moment es veu la vista sobre la badia i és espectacular; la badia té forma semi circular i en mig hi ha una illa, que és on hi ha la fortalesa. És una llàstima que la carretera sigui tant estreta que no ens podem aturar a fer fotos.
Mentre baixem es pot veure un túnel que van construir els soviètics pels
seus submarins, quan van instal·lar la base naval. Per tota la badia es poden
veure restes d'edificis d’aquesta època:
casernes i edificis militars. La població local tenia prohibit l’accés. Tot
plegat és bastant desolador, està tot mig abandonat o abandonat del tot, una
bona extensió de terreny, que havia estat plena de vida i activitat i ara és un
espai mort. Suposo que és això el que em dóna aquesta sensació indefinible, el
que es veu mort, desolat, inhabitat. 
A la part sud de la badia hi ha una petita península
en la que es troba la fortalesa d’Ali Paixà.
A Ali Paixà se l’anomenava el lleó (aslan) i va néixer
en el 1740 prop de Tepelenë,d’aquí que se’l conegui com Ali Paixà de Tepelenë.
El seu pare va morir assassinat per tribus rivals veïnes, quan ell tenia 14
anys.
Amb la mort del pare la família va perdre prestigi i poder. La mare va
organitzar una banda de bandolers, i va encoratjar el fill a la revenja, per
recuperar el poder perdut. Ali amb uns quants seguidors van començar a assaltar
diferents pobles per aconseguir diners i poc a poc va convertir-se en el cap
d’una banda de bandolers.
Els turcs es van fixar en ell i el van contractar per
acabar amb els bandolers. Quan hi va haver una rebel·lió a Shkodër va ajudar al
paixà a sufocar-la. Va entrar a formar part dels geníssers, unes unitats
d’infanteria amb una disciplina molt estricta, i que adquirien una amplia
educació. A Alí l’hi va agradar la disciplina que se seguia. Molts dels
geníssers es convertien a l’islam. Es va casar amb la filla d’un paixà i poc a
poc anava escalant posicions entre els otomans. Amb l’afebliment de l’imperi
otomà, ell va anar expandint el seu territori i va acabar controlant Albània,
part de Grècia i el peloponesi. Era capaç de mobilitzar cinquanta mil
homes en tres dies i si tenia una o dues
setmanes podia duplicar el nombre. 
El seu fill era una figura coneguda en el mon
musulmà. Ali Paixà es va adherir a l’orde sufí dels bektashi. Volia tenir un
port marítim per controlar el mediterrani, que en aquell moment estava sota
control de Venècia. Va establir una aliança amb Napoleó I, amb el vist i plau
del sultà otomà Selim III.
Quan Napoleó vol eliminar l’imperi otomà, Ali
Paixà canvia de bàndol i s’alia amb els britànics, en el 1807. Lord Byron el va
visitar en el 1809, i té sentiments contradictoris. Per una banda valora la
cultura i refinament de la seva cort, però se n’adona i s’escandalitza de la
seva crueltat i tirania. Hi va haver altres visitants occidentals a la seva
cort, i tots parlen del seu harem, en el que tant hi ha homes com dones.
Era cruel i tirà amb el seu poble, perquè no
era turc sinó que era albanès. Es va rebel·lar contra el sultà, es va fer amic
dels enemics del sultà. No era amic dels nacionalistes grecs, però durant el
seu govern hi va haver una certa estabilitat. Utilitzava molt sovint el grec i
en el castell de Yannina hi ha una inscripció en grec en la que es declara descendent
del rei Pirrus d’Epiro. Pel que sembla parlava amb els estrangers en grec. Hi
ha un llarg poema escrit en grec, dedicat a les gestes d’Ali Paixà.
El fet que parlés en grec és perquè en
aquesta zona hi havia predomini de gent de parla grega; que ell parlés la seva
llengua els hi agradava i el miraven amb més simpatia.
La crueltat d’Ali Paixà era ben coneguda per
tota la regió i va donar lloc a cançons i poemes diversos, en els que es feia referència
a les atrocitats comeses per ell i el seu exèrcit.
Els anys
1819-1820 els turcs estaven cansats dels excessos comesos per alí Paixà, i
finalment van tenir l’oportunitat d’ordenar la seva renuncia al càrrec, però
evidentment s’hi va negar i va haver de lluitar contra les tropes turques. Molts
dels seus seguidors el van abandonar, inclosos els seus fills. A més molts dels
seus homes van passar-se a l’altre bàndol.
Els enfrontaments
van durar uns dos anys i sinó recordo malament el que em van explicar, crec que
va ser un dels seus fills que el va portar cap a la trampa en la que el van
matar els turcs i el seu cap es va enviar a Istanbul.
El camí que porta cap a la península on es troba
la fortalesa és bonic, ja que tens el mar als dos cantons. Està força
descuidat, però quan arribes allà val la pena, ja que al seu voltant tot és
verd. I la vista des de la terrassa és bonica. Per sort ha deixat de ploure i
puc fer fotos amb tranquil·litat. El guarda de la fortalesa té moltes ganes de parlar. Explica
que està molt sol aquí a l’hivern, que és quan gairebé no ve ningú. A la que
comença el bon temps i la temporada turística ja s’anima la zona. No hi ha
masses habitacions i el que val més la pena és la terrassa.
La fortalesa s'havia utilitzat com a presó i a la
terrassa hi ha inscripcions gravades sobre la pedra, pels presoners. Me’ls
imaginava tancats en aquella construcció, com únic al·licient l’estona en que
els portessin allà dalt, on veus el mar per totes bandes, poder mirar més enllà
de les quatre parets fosques de la planta baixa.
A la muntanya de davant es veu una extensió important de
cactus aloe vera, sorprèn, però no tindria més gràcia si no fos pel que em van
explicar: que estaven allà perquè dificultaven que poguessin arribar
llançant-se en paracaigudes! Prop de la fortalesa hi ha una important diversitat
de plantes, com les mongetes salvatges, que mengen les cabres, menta i diverses
plantes medicinals, en recordo una que serveix per l’èczema.
