A les cases, tant si estan en construcció com si ja hi viuen, hi ha cranis d'animals penjats i petits animals de peluix o roba, que protegeixen del mal d'ull, o sigui que serveixen per protegir als seus habitants. La superstició encara segueix viva.
El poble es troba a les muntanyes, te casetes de pedra, moltes abandonades, i algunes derruïdes. Ara hi viu molt poca gent. Una noia del poble ens explica que ara s’estan comprant cases per restaurar-les. La gent del poble és encantadora i en italià ens podem entendre més o menys fàcilment. Fem tota la volta pel poble, hi ha un grup de nens i nenes, alguns rossos, altres de cabell rogenc, que ens miren entre tímids i curiosos. El poble està sobre un turó i hi ha unes bones vistes sobre el riu i la vall. Per la muntanya disperses hi ha algunes cases de pedra, que es confonen amb l’entorn.
Com arreu del mon, el poble té un bar i és el centre de trobada. Hi ha quatre homes de tertúlia que en veure’s entrar de seguida centren l’atenció en nosaltres i tenen ganes de parlar. Volen saber d’on som, parlen de futbol, del què sigui! Es un poble entranyable. Hi ha una senyora gran que també te moltes ganes de parlar, és molt dinàmica i alegra; ella mateixa diu que és una llàstima que no ens entenguem millor. Té 74 anys i és encantadora.
Mentre està parlant amb nosaltres l’hi sona el telèfon mòbil. Però es talla la trucada. Remena dins de les seves butxaques i treu un altre mòbil; veient la nostra cara de sorpresa en adonar-nos de que porta dos mòbils ens ho explica: un és albanes i l'altre grec ja que els seus fills estan a Grècia. 
L’església és molt senzilla i el campanar està separat del cos de l’església. És tot molt sobri però m’agrada. El guarda de l’església ens explica que el capellà s’ocupa de tres o quatre pobles de la zona.
Actualment moltes parelles de grecs se separen ja que als grecs que viuen aquí el seu govern els hi paga un subsidi, però amb la crisis nomes es dóna un subsidi per família, o sigui que si es divorcien poden tenir cadascun el seu subsidi, i segueixen vivint junts.
Després de passar molt bona estona en aquest poble, tornem a baixar cap a la costa i ens aturem en un bar-restaurant a Borsh. Just al costat del local hi ha una deu d’aigua sensacional; hi ha petites cascades molt ben condicionades, i en conjunt una quantitat d’aigua impressionant. És una de les moltes fonts naturals que hi ha en aquesta zona. És aigua que baixa de les muntanyes, molt neta i amb molta forca degut a les pluges dels darrers dies. La cascada es diu Ulvara, que és el mateix nom que té el restaurant. Llegeixo que aquí ja hi havia assentaments humans en el segle XII a. C. 
Aquí al sud hi ha moltes dones que van vestides de negre; això és degut a que a més de les vídues, que com a molts altres llocs porten dol, aquí les dones que tenen el marit treballant a l’estranger també vesteixen de negre.
Per demostrar que havies complert amb el codi d’honor tenies que penjar la camisa tacada de sang de la persona a la que havies executat com a venjança, per rentar el teu honor. Això va portar a que hi havia gent que passava anys tancada a casa, ja que si sortien de les quatre parets protectores, podien ser agredits com a revenja. El codi d’honor diu que pots atacar al que t’ha infligit el deshonor, si està fora de casa, però mentre estigui a casa no el pots tocar. Si una persona no es volia venjar passaves per covard i tota la seva família s’ho sentia a dir, amb el que la societat et pressionava per seguir complint amb el Kanun.
M’han dit que el llibre de Ismail Kadaré, “Abril quebrado” descriu molt be aquest tema. Jo encara no l’he llegit, però me l’han recomanat.
