Anem en bus cap al parc
nacional de Topes de Collantes, són unes dues hores de trajecte i està a tan
sols 19 km de Trinidad.
Aquest parc es troba a
la serralada d’escambray, en el centre del país; té uns 90 Km de llarg i és la
segona més alta de Cuba. Topes de Collantes està a uns 800 m d’alçada i el pic
més alt d’aquesta serralada és el San Juan, amb 1140 m d’alçada.
En ser una zona muntanyosa i
boscosa, va ser escenari de guerra de guerrilles i amagatall de rebels. Primer hi
van ser el Che Guevara i companyia, en la lluita contra Batista. Després els
opositors al règim castrista, amb recolzament exterior, els que van utilitzar
aquest indret per la seva lluita contrarevolucionària.
Entre els anys 1930-1950 es deia que
l’aire d’aquestes muntanyes curava. Molts malalts de tuberculosi, quan els
metges veien que ja no podien fer res més per ells, els hi deien que provessin
sort venint aquí, a veure si aquest aire els guaria. Diuen que alguns d’aquests
malalts van tornar a la vall guarits. La fama de l’aire saludable d’aquest lloc
es va anar estenent i cada cop hi pujava més gent. 
L’any 1954 Batista hi va fer
construir un sanatori. Diuen que la seva dona patia tuberculosi i que quan va
pujar aquí l’hi va encantar el lloc i el va convèncer de construir el gran
sanatori. 
Després de la revolució l’hospital va
deixar de funcionar com a tal i es va convertir en escola. Més tard, ja cap al 1975
va recuperar en certa forma la idea original d’aprofitar l’aire beneficiós de
la muntanya. Es va convertir en el que és ara, un hotel dedicat a la teràpia i
rehabilitació. Una mena de balneari. S’anomena Kurhotel i és un gran edifici,
que pel meu gust desentona amb el paisatge. L’interior diuen que està ple
d’obres d’art; té unes 800 pintures i moltes escultures d’autors cubans de
diferents períodes i estils. 
Hi ha molta gent que ve a aquest
centre a fer alguna cura, ja que n’hi ha per tots els gustos; hi ha diversos
programes, uns especials per a la gent gran, altres d’estètica i per
aprimar-se, cures anti-estrès, per malalties cardiovasculars, neurològiques....
un gran ventall de possibilitats. 
El fet de que està a la vora de Trinidad,
que és una de les poblacions patrimoni de la humanitat, fa que vingui molt
turisme. Així que s’han obert nous hotels i s’aprofiten les diferents
activitats que es poden fer en aquest parc. 
Molt a prop del Kurhotel hi ha el
centre d’informació del parc, des d’on organitzen i gestionen totes les
activitats pel parc. Hi ha diversos itineraris segons les ganes de caminar que
tinguis. Cada grup té el seu guia i en camió et porten fins a l’inici de la
caminada. 
Entre el Kurhotel i el centre
d’informació en una gran plaça hi ha un rellotge de sol. És un disseny realitzat per un arquitecte
cubà, Rafael Fornés en col·laboració amb un artista hongarès. Es va construir
en el 1990, crec que per cobrir un espai que quedava buit. Es van utilitzar
diferents pedres naturals, com si fos un mostrari en forma de mandala. Hi ha
diferents anells, amb diferents tipus de pedres, de diferents canteres del
país. 
En el centre de visitants hi havia
força gent; per arribar al punt on es comença la caminada cal pujar amb
camions, però no n’hi ha gaires, potser dos o tres que van fent viatges
carregant gent. En vista de que ens teníem que esperar una estona vam començar
a avançar anat a peu fins a la casa del cafè, amb la idea de que ens
recollissin allà. No va ser massa bona idea ja que ens van tenir un parell d’hores
abandonats allà.
El camí fins a la casa del cafè és
molt agradable, veus ja els cafetars i la vegetació exuberant. I la humitat és
també impressionant quan estàs enmig de la vegetació.
La casa del cafè està en un entorn
molt agradable. Tenen maquinaria antiga, exposada en el jardí. Es pot veure un
molí amb motor del 1901 i un altre molí en fusta manual. A l’interior tenen una
mica de museu amb diferents sistemes de filtrat o colat del cafè,
fotografies...
Hi ha també una caixa amb grans de diferent color, segons les
varietats de cafè o potser de les etapes per les que passa. Aquest local estava
en una antiga plantació de cafè i aquí era on s’assecava i es tractava. Ara
tenen un cafè molt bo.
Amb el cafè passa com
amb el tabac, que la major part del producte, un 80-90% ho han de vendre a l’estat,
al preu que marquen. La resta és per consum propi.
Per fi, després de moltes trucades
al centre de visitants arriba un dels camions a recollir-nos i ens puja per la
serralada d’escambray. El paisatge de pujada ja és espectacular.
La vall queda
enrere i vegetació per tot arreu. Tot el recorregut és en pujada, amb un
pendent molt pronunciat. Impressionant. Es va veient alguna granja, cases més o
menys aïllades, amb algun cavall a la porta, terreny conreat.... i vegetació.
Verd. El verd ho impregna tot.
Com que hem perdut tant
de temps, han d’escurçar el recorregut ja que hem d’arribar a dinar a la casa
de la gallega, l’únic lloc per menjar que hi ha per aquí.
El recorregut que fem
dura dues hores. És molt agradable. Ens van explicant sobre les plantes que
anem trobant. Hi ha moltes plantes epífites, que viuen sobre els troncs dels
arbres o sobre les seves branques. Pots trobar plataners, plantes de flors de
colors diversos, alternant amb la planta del cafè... Molta varietat.
És un parc de vegetació
perenne. Hi ha molts líquens i son impressionants les falgueres arborescents. El pi mascle
és abundant en aquest bosc, acostuma a créixer 2,5 cm de diàmetre per any; n’hi
ha que tenen més de 25 anys i poden fer uns 30 m d’alçada.
La segona
espècie en importància en els boscos d’escambray és l’eucaliptus. Hi ha uns eucaliptus
que diuen que arriben als 100 m d’alt i que tenen un diàmetre de 3,5 m. Molts
dels arbres d’eucaliptus poden assolir alçades de 10 m en tan sols 4 anys, pel
que son molt útils en la reforestació del terreny. La seva fusta es fa servir
tant per fabricar mobles i vaixells com per estris d’artesania.
De les fulles de l’eucaliptus se n’extreu
l’oli essencial, que és beneficiós en problemes de les vies respiratòries. Una
altra planta de la que també s’extreu oli essencial és d’una de les variants
del callistemon; el seu oli essencial té, a l’igual que el d’eucaliptus,
eucaliptol com un dels seus component. En una publicació del 2013 presenten un
estudi de la seva activitat antibacteriana. Aquí hi ha
moltes plantes que presenten propietats medicinals. El
callistemon té unes flors vermelles molt curioses i un dels noms comuns pels
que se les coneix és escombreta vermella.
Hi ha moltes altres varietats d’arbres.
Entre ells els garrofers, cedres, caoba, teca, magnòlies... Són
impressionants també els bambús gegants. Aquí tot és grandiós.
De les flors, una de
les que es troba per aquí es l’orquídia, de la que hi ha diverses varietats. Hi
ha flors de diversos colors i formes, de les que no en sé el nom, però que
alegren el camí. La que no pot faltar és la flor nacional de Cuba, que l’anomenen
“mariposa”, papallona.
En el segle XIX aquesta
planta ja adornava els jardins i patis de les cases. També es trobava en la
natura, en terrenys humits, prop dels rius i corrents d’aigua.
En l’època colonial les dones
s’adornaven i es perfumaven amb les flors d’aquesta planta. És una flor de
color blanc, que fa molt bona olor, i s’ha fet servir ja des del segle XIX pels
rams de núvia.
Va ser en el 1936 que es va declarar flor nacional, tot i que
no és una flor autòctona de Cuba. El fet de que s’escollís aquesta flor és,
entre d’altres coses, perquè durant les guerres per la independència
s’utilitzava per camuflar-hi missatges; un paperet enrotllat passava
desapercebut i així les dones el podien portar al seu destí sense cridar
l’atenció.
També està ple d’ocells,
un 45% de les
aus endèmiques del país es troben aquí. Veiem el tocororo, amb les seves plomes
vermelles, blaves i blanques i el diminut zunzuncito. Diuen que per aquí hi ha una de
les granotes més petites del planeta. A part hi ha una mena de llangardaixos i
invertebrats diversos. 
El parc té molts salts d’aigua,
fonts i rierols, que son els que ajuden a que hi hagi tanta vegetació. També han
contribuït a la formació de coves i gorgs. En el nostre recorregut cal creuar
algun riu i es passa per sobre de ponts fets amb troncs. Està ben condicionat,
hi ha una mica de barana de fusta que facilita el pas. Arribem a un llac o gorg
en el que hi ha unes quantes famílies banyant-se.
Hi havia un clar al bosc, just al
costat del lloc de bany, amb una mena de mampares on et pots canviar. Hi ha
també el que havia sigut una barra de bar, ara en desús, però en algun moment aquí
devien vendre refrescos. Hagués sigut genial trobar-ne! Amb la caminada, la
calor i la humitat, em venia molt de gust una beguda fresca!
Després del bany vam continuar la
caminada fins arribar a casa la Gallega, el restaurant on ens esperaven a
dinar. Eren ja les tres de la tarda. Jo estava morta de gana. El menú era
pollastre a la gallega, o sigui la recepta familiar, amb acompanyament.
Després de dinar vam
fer una nova caminada, en principi per anar a una cova, però tot i que el camí
estava molt ben marcat no hi havia ni un sol indicador que digués a on duia. No
sabíem si havíem agafat el camí correcte o no, però vam continuar endavant. Va
ser un bon passeig, amb moltes pujades i baixades.
Crec que la cova a la que
vam arribar és la de la Batata. És una gran cova, amb un riu en el seu
interior. Entre que ja era tard i que no teníem ganes de mullar-nos els peus,
ens vam quedar a l’entrada.
De tornada ens va
agafar la pluja, però va ser molt bonic
el recorregut. Algun dels racons estava ple de flors i era espectacular. A més
en ser humit se sent molt més la fragància de les plantes. Vaig acabar cansada
i una mica remullada però va valdre la pena. La serralada d’escambray és
impressionant.
