La
riquesa de la ciutat de Trinidad provenia de la industria sucrera d’aquesta
vall. En el segle XIX, quan estava en el seu punt àlgid, aquí hi havia més de
50 molins de sucre i l’any 1827 hi treballaven més de 11 mil esclaus.
En
els anys 1990s la industria sucrera va anar a la baixa. Un dels motius sembla
que va ser la degradació del sol i la manca d’aigua. Les restes d’aquells
ingenis són patrimoni de la Unesco ja que són un testimoni de com funcionava la
industria del sucre i també en relació amb el tema del treball dels esclaus en
les plantacions.
Vam
agafar un tren turístic per fer el recorregut per la vall dels ingenis des de
Trinidad.
Mentre
esperem que sigui l’hora de sortida veiem un tren-bus: és una carrosseria d’autobús
amb rodes adaptades per anar per les vies. És tota una curiositat.
A
l’estació hi ha una locomotora antiga, em deixen pujar a mirar-la. Està espatllada
i porta molt de temps esperant la peça que falta. I com sempre, et diuen, això
és Cuba. Aparentment ja no s’immuten.
Per
fi el tren ja està ple de turistes amb ganes de recórrer la vall. El paisatge
és muntanyós i verd. De tant en quant es veu alguna casa, alguns animals
pasturant, alguns cultius... Encara es planta canya de sucre, però ja no és la
mateixa activitat que en el passat. També es veuen alguns grans vagons
contenidors pel transport de la canya, mig rovellats.
L’any
1750 es va construir la primera hisenda que es va anomenar Manaca el primer
ingeni sucrer; més tard, en el 1795 la va comprar el Sr. Iznaga, originari de
Trinidad. Va ser un dels homes més rics de Cuba gràcies al comerç d’esclaus.
L’any 1816 es va
construir la torre que encara es pot veure actualment i es van fer millores en l'ingeni.
Al voltant d’aquesta
torre hi ha una llegenda. Els dos germans Iznaga es van enamorar de la mateixa
noia i van decidir que es quedaria amb la noia el que fes la millor
construcció. Un dels germans va construir aquesta torre de 45 m i l’altre va
excavar un pou de 28 m que encara s’utilitza. No explica amb qui es va quedar
la noia.
La
torre servia per vigilar als esclaus que no s’escapessin i donar l’alarma si ho
feien; també per vigilar si es calava foc en algun camp.
A la part més alta hi
havia una campana, que es tocava per avisar que s’havia de començar a treballar, i es tornava a tocar en acabar. He
llegit que també avisava de l’hora en que estaven obligats a resar, tres cops
al dia.
Hi
ha moltíssima gent i també moltes parades de venta de peces de roba, teles de
tota mena. El que era la mansió ara té botiguetes i un bar i restaurant. Hi ha
uns bons porxos i com que l’edifici està obert per les dues bandes circula l’aire
i s’hi està molt be.
En
la zona enjardinada hi ha dos grans bols de ferro forjat (o això em sembla) on
es feia la cocció de la melassa.
Si no ho he entès malament, el suc que s’extreu
premsant la canya en els
molins és la melassa. Després aquesta s’ha de purificar, crec que es fa servir
calç i s’escalfa, així perd acidesa i precipiten impureses com sals càlciques. Després
el líquid clar s’evapora per reduir la quantitat d’aigua. El rom s’obté destil·lant
el suc de la canya de sucre o la melassa.