Sancti Spiritu és una
altra de les ciutats colonials; va ser la cinquena que van fundar els espanyols
en el 1514. La ubicació original era a uns 8 Km d’on és ara. Es troba a
la riba del riu yayabo.
Al llarg
dels segles la ciutat ha patit diversos incendis i atacs pirates, especialment
entre els segles XVI i XVII.
Una de
les coses que crida l’atenció és l’església parroquial, que està pintada d’un
atractiu color blau. Va ser construïda en el 1680 i es considera una de les més
antigues de l’illa. No tot el conjunt arquitectònic és de la mateixa època. La
torre és del segle XVIII i la cúpula del XIX.
La
primera església que va tenir la ciutat era de fusta, però quan la població va
créixer, quedava petita i es va construir el nou edifici, que és l’actual.
Hi ha
diverses llegendes al voltant d’aquesta església. Una d’elles està relacionada
amb el nom de la porta principal, que es coneix com la porta del perdó.
Segons la
llegenda, hi havia una dona rica que no es va preocupar massa pels altres i que
tenia mal caràcter. Quan estava a punt de morir es va penedir de la vida que
havia dut i per aconseguir el perdó diví va demanar que l’enterressin a
l’entrada principal de la parròquia, així quan la gent entrés a l’església passaria
per sobre el seu cadàver.
En el
segle XVII els pirates van saquejar diverses vegades la ciutat, enduent-se
forces coses de l’església. En el primer saqueig que van fer se’n van endur un colom
d’or del 1612, que estava sobre l’altar i que es creu que podia representar
l’esperit sant.
Aquest
primer assalt pirata va agafar a la població desprevinguda, després es van ja
preparar més, tot i que segons he llegit, en van seguir patint.
El
primer temps els enterraments es feien dins de l’església però en augmentar la
població es va habilitar un patí com a cementiri. Més tard, el 1804 es va
construir ja un cementiri a la ciutat.
En la
torre campanar hi va haver quatre campanes, en or, plata i bronze, de diferents
èpoques, entre 1771 i 1853. Aquesta
torre va ser la més alta de Cuba i servia també de rellotge
públic. El primer rellotge que hi van posar era de procedència anglesa, i es va
instal·lar el mateix any que la primera campana, en el 1771.
Cap al 1850 es va
haver de canviar el rellotge per un altre, ja que estava fet malbé, i al mateix
temps es va penjar una segona campana. Al voltant del 1910 va tenir un nou
rellotge per la torre, aquest cop d’origen francès.
En una de les capelles de l’església hi ha un Crist que diuen que és
obra d’un peregrí que va visitar l’església en el 1698. La llegenda diu que es
va tancar a l’església per fer aquesta escultura; durant un mes ningú va
poder-hi entrar. La última nit, va haver-hi una gran tempesta i quan al matí la
gent del poble va entrar a la capella només hi havia la seva obra escultòrica,
però el peregrí havia desaparegut.
Una altra llegenda diu que hi ha un túnel que uneix el riu yayabo amb l’església
i que hi havia un follet negre i juganer que apareixia sempre en els llocs
menys pensats gràcies a aquest túnel.
El centre històric de la ciutat és molt agradable. Com en totes les
altres, es veuen cases del període colonial, restaurades i pintades color
pastel, balconades de ferro forjat... Moltes d’aquestes cases ara son hotels i
restaurants. Suposo que és l’única forma de poder-les mantenir i restaurar.
Com que era dissabte hi havia molt bullici en el bulevard, on devia
haver-hi wifi ja que estaven tots els joves enganxats als mòbils. Per la resta
de carrers l’ambient era tranquil.
El pont sobre el riu Yayabo és el més antic de Cuba; es va construir en
el 1831 i els que van dur a terme l’obra eren els presoners. Va ser finançat en
part per la població. Diuen que la seva resistència es deu a què en la
preparació del morter per fer els fonaments s’hi barrejava llet de burra.
Hi ha un carrer en el que vas trobant campanes, de mida gran, posades a
terra. N’hi ha cinc, representa la història de la ciutat entre el 1514 i el
2014 quan es va celebrar el 500è aniversari de la seva fundació. Cada
campana representa cent anys d’història. Estan fabricades imitant el bronze, i
tenen gravat l’escut de la ciutat, amb el colom amb les ales esteses.
És una ciutat molt agradable per passejar; en un carrer per vianants hi
ha molts murals a les parets. La trobo una ciutat relaxant. Quan ja estava
cansada de caminar vaig entrar a la casa de la troba a prendre la turcola, que
és la coca cola cubana. No està del tot malament. És de les millors imitacions
que he provat.
En el pati només hi havia un grup d’homes bevent i parlant de la visita
de John Kerry, del dia anterior. Era la primera visita del secretari d’estat d’Estats
Units des del 1961.
Tothom havia seguit el seu discurs, per tot arreu es
parlava d’aquesta visita i de les seves repercussions. Sentia parlar a aquells
homes, que rondaven els 65 anys, en part esperançats, però també amb un cert
sentiment de que estaven traint la revolució. 
Aquí i allà, quan aconseguia parlar amb la gent notava el mateix, per
una banda esperança, ganes de que les coses canviïn, ganes d’obrir-se al mon,
de que la situació millori... i alhora un cert sentiment de que no han de
pensar així, que han lluitat per la revolució, que han patit per la revolució i
no haurien de donar-li l’esquena...
Continuem carretera
dirigint-nos cap a Camaguey.
Pel camí busquem lloc per dinar sense massa èxit. Trobem
algun paladar però el menjar deixa bastant que desitjar o no en tenen prou pels
que som. Ens indiquen algun lloc, però a les carreteres no hi ha rètols, no hi
ha cap indicador enlloc.
Estem al centre del
país, la porta d’orient, molt lluny de la capital i les seves infraestructures.
Al final ens vam aturar a Ciego de Àvila i allà si que vam trobar lloc per
dinar.
Era un restaurant
curiós. A la porta hi ha un rètol on posa: Min Chih Tang, Partido demócrata chino
(sembla que això és la traducció de les paraules en xinès). I a sobre el símbol
de les lògies maçòniques.
La Min Chih Tang és una
associació d’unes 270 persones, de les quals sembla que tan sols 8 son xinesos
naturals. El seu compromís és preservar i mantenir les costums i tradicions de
la cultura xinesa.
Els primers xinesos van arribar a Cuba en el 1847; es van
integrar a la societat, en diferents camps, uns es van dedicar a l’agricultura,
d’altres al comerç, o en restaurants i fondes, serveis... Una mica per tot
arreu.
Aquesta societat va
sorgir a la Xina, en el segle XVII, amb la instauració de la dinastia Qing; era
una societat secreta que tenia com a objectiu lluitar contra l’invasor manxú. Aquesta
associació es va fundar a l’Havana en el 1887, amb la idea d’ajudar als xinesos
que vivien a la ciutat.
A Ciego de Àvila la seu
d’aquesta associació acull a la gent, especialment els grans, que van a passar
allà l’estona, i també s’hi poden comprar productes asiàtics.
A l’entrada dels
restaurant hi ha un petit temple, dedicat a San Fan Con. Hi ha una oració
escrita en la que se l’anomena el sant de tota Xina, i se l’hi demana protecció
davant dels enemics, que allunyi els mals i que ens faci invisible a tot el que
ens pot ferir. Evidentment per demanar la seva protecció cal posar-l’hi una
espelma.
El restaurant està
força ple de gent. Tenen cuina criolla. No era cap meravella, però era
menjable. La mestressa no tenia massa bon dia, potser perquè tenia el local ple
i l’hi faltaven plats, coberts... Sigui com sigui, vam poder dinar i continuar
ruta. 