El
poble de Viñales és molt agradable. L’eix vertebral del poble és la carretera.
Hi ha cases de l’època colonial, amb les façanes pintades de colors que dona un
aire alegra. Hi ha però altres carrers que son també amplis, alguns amb una
mica d’arbrat. Les cases tenen porxos on en molts casos hi ha algun balancí,
per prendre la fresca veien passar la gent. hi ha cases molt cuidades, amb
plantes a l’entrada, una mica de jardí...
Alguns
dels rètols de les botigues em fan gràcia i tampoc hi falta la propaganda
patriòtica. No circulen gaires cotxes i els que hi ha son models antics, en
menys bon estat que els que es veien per l’Havana.
Hi ha un nom que apareix sovint per aquí, és el d’Adela
Azcuy. Hi ha un monument dedicat a ella i un carrer. Aquesta dona va néixer a
Viñales l’any 1861; va rebre una bona educació, escrivia poesia, però a més era
molt hàbil muntant a cavall i participava en caceres, ja que també tenia molta
destresa amb les armes de foc. Era molt activa i inquieta i de idees liberals,
amb el que el seu caràcter no era l’habitual en les dones de l’època. La
descriuen també com una dona atractiva. Apassionada per la natura, feia grans
caminades per recollir flors i plantes, de les que en coneixia les seves
propietats, també recollia fòssils i diuen que tenia una bona col·lecció de
falgueres indígenes. Es diu que era una gran investigadora.
Es va casar amb un
farmacèutic de Camagüey, de família criolla distingida. Tenien idees similars
sobre la situació del país, però la verola va matar al seu marit quan ella
tenia 25 anys. 5 anys més tard es va casar amb un espanyol que treballa ala
farmàcia, però tenien idees massa dispars sobre el futur que volien per Cuba, i
es van acabar separant quan ell va tornar cap a espanya. L’any 1896 va ingressar
a la guerrilla per lluitar contra els espanyols.
Va costar-l’hi bastant
aconseguir que l’admetessin; l’hi deien que les dones no podien utilitzar armes, que mai n’havien utilitzat.
Al final gràcies als coneixements sobre remeis farmacèutics la van acceptar en
el grup de sanitat militar. Més tard va adquirir el grau de capitana.
Va lluitar sota les
ordres del general Maceo, i expliquen que combinava la seva feina d’infermera
amb la de combatent. Tots els comandaments de l’exèrcit mambí (que era
l’exèrcit rebel en la guerra de la independència) en deien meravelles d’ella. Es
va fer famosa ja que va participar en 49 batalles. 
Curiosament però, quan
va acabar la guerra no ho van voler reconèixer i no l’hi van voler pagar. L’hi
deien que sent una dona no podia haver format part de l’exèrcit. Va estar un
temps ocupant un càrrec en la junta d’educació a Viñales i després es va
retirar per dedicar-se a l’explotació d’uns cafetars. Va morir als 53 anys
havent deixat la seva empremta. 
Aquí a Viñales hi h
moltes cases que lloguen habitacions. Em deien que fa uns dies es veia gent
buscant habitació i no en quedaven de lliures. I és que aquest any s’ha
duplicat al turisme a la illa però no hi ha suficients infraestructures.
La
gent que lloga habitacions, paguen un impost i a més l’estat es queda un
percentatge dels guanys. No els hi resulta molt rentable però una mica si, ja
que sinó la gent no volia llogar habitacions i no es podia allotjar a tothom
qui passava.
Alguns temen que amb
l’apertura de relacions amb els estats units s’agreugin els problemes de manca
de productes. Un d’ells em deia que els americans hauran de venir portant-se el
menjar perquè sinó no n’hi haurà suficient per tothom. 
Fins no fa gaire temps,
els americans només podien venir a Cuba si formaven part d’alguna organització
religiosa. Una dona em deia, un tant sorpresa, que trobava que eren gent agradable,
gens estirada ni prepotent. Em vaig quedar perplexa. Això em fa pensar que la
campanya de desprestigi de tot el que és exterior, especialment americà, és
brutal. I com que l’accés a internet és difícil, car i controlat, la seva visió
del mon exterior és molt restringida.
L’altre dia llegia que
actualment alguns metges podran tenir internet a casa. Hi ha alguns punts wifi
en algunes ciutats, però cal comprar una targeta, que no sempre funciona, i
s’ha de comprar en les botigues oficials; davant d’aquestes botigues a l’Havana
hi havia sempre cua, podies fer dues hores de cua abans no et toqués el torn i
potser llavors ja no tenien targes... Hi ha revenda de targes però sense garanties
de que funcioni....
De totes formes, la
gent no critica al govern o la situació, suposo que no poden. Semblen resignats
a la seva sort.
T’expliquen que en el fons ara estan força be comparat amb el
que van passar en els anys 90, especialment entre 1991 i 1993. Era l’anomenat
període especial en temps de pau. Amb la caiguda de la Unió Soviètica, la seva
protecció i via comercial va desaparèixer, per tant van quedar desvalguts, ja
que hi havia l’embarg per part d’Estats Units.
Van viure una situació
de misèria i manca de recursos a tots nivells. Quan passejàvem per la vall de Viñales
ens van ensenyar un arbre del que en treien un producte que feien servir com a
sabó; no recordo si era l’escorça o eren les fulles. Recordo haver-ho tocat i
amb la humitat ja feia una mica d’escuma.
Al vespre el poble està
molt animat ja que els turistes han tornat de les excursions. Trobo un mercat
d’artesania en el que hi ha objectes curiosos i enginyosos, però totes les
paradetes tenen coses similars. També trobes gent que s’ofereix a aconseguir-te
monedes o bitllets amb la cara del Che. Deixant una mica enrere el centre
arribo a un barri molt diferent, no són casetes baixes de colors, sinó blocs de
pisos, un espai entre aquests blocs una mica desangelat, on els nens juguen a
pilota, alguna botiga de queviures.... un altre món, i em miren amb cara de
pensar que què se m’ha perdut per allà.
Algunes cases
particulars també estan habilitades coma restaurants. Sopem en una d’elles,
llagosta a la planxa, per 10 cucs. Estava molt bona. I per acabar la nit vam
anar al centre cultural Polo Montañéz. Val 1 CUC l’entrada i els mojitos o
altres còctels 2,5 CUCS.
Aquest centre cultural
es troba a la plaça on hi ha l’església. A la tarda, en un local proper ja
havia vist gent assajant balls.
Polo Montañéz era un
músic cubà (1955- 2002) que va formar un grup de música amb amics i familiars,
escrivia les seves cançons, i se’l coneixia com el Guajiro Natural, que era el
nom del seu primer disc. Els guajiros son els camperols cubans i les cançons d’aquest
artista estaven dedicades a la vida tranquil·la del camp i el mon rural.
Hi ha música i ball amb
un ambient molt agradable. Surten a ballar tant els cubans com els estrangers;
hi ha estrangers que ballen molt be, però així i tot, trobo que no es belluguen
igual que els cubans, que sembla que ho portin a la sang. Està molt be.
Quan sortim encara hi
ha molta gent que hi entra; a fora em sorprèn perquè hi ha força policia
controlant la zona. Els cotxes no poden aparcar al davant de la plaça.
Al matí, abans de
deixar aquesta vall ens aturem en el que s’anomena el mural de la prehistòria. És una pintura monumental sobre roca, creada
en el 1959 per Loegivildo González, que havia sigut deixeble del mexicà Diego
Rivera. En aquesta pintura hi van participar els camperols de la zona.
Sobre la roca d’un
mogote, amb una alçada de 120 metres i 160 m d’ampla, el mural representa la
evolució de la vida a Cuba. La roca es va haver de netejar i preparar abans de pintar-la,
per evitar l’erosió. A més el procés de pintar-la degut a l’alçada del mural
també va ser una operació complexa.
La idea
va sorgir quan es van trobar fòssils i restes que evidenciaven que en aquesta
vall hi havia viscut gent en l’antiguitat. S’hi representen figures humanes, grans
mamífers, una mena d’ós gegant ja extingit i ammonites, mol·luscs de més de 70
milions d’anys d’antiguitat. També hi ha
representats rèptils marins... Vol plasmar la vida i les especies que havien
viscut en aquesta regió.
L’entorn
és bonic i les pintures són de colors vius, que ressalten sobre la pedra; de
totes formes em va decebre una mica. M’esperava més informació sobre la
prehistòria en aquesta vall o en la illa. Per aquí tot es centra en la guerra
contra la independència i en la posterior revolució. No es parla d’abans de l’arribada
dels espanyols, de com vivien.
Tornem a Viñales per
canviar moneda i aconseguir els pesos locals, cup (enlloc de cuc), que és el
que necessitarem en alguns llocs per la regió oriental.
