De tornada cap a la ciutat d’Ashgabat ens aturem al poble de Gypjak, a uns 7 Km del centre d’Ashgabat, per visitar la mesquita de Turkmenbashi.
El primer president de la república després de la independència va ser Niyazov, que es va fer proclamar Turkmenbashi. Va fer construir aquesta mesquita i un mausoleu, on volia ser enterrat i també en homenatge a la seva mare i al resta de víctimes del terratrèmol del 1948 que va destruir la ciutat d’Ashgabat.
Es va inaugurar l’any 2004 i ell va morir en el 2006. L’hi va anar just. És un complex grandiós, en el que es combina l’arquitectura en marbre blanc amb les fonts i la zona enjardinada. És impressionant i agradable, però al mateix temps ho trobo fred.
Niyazov havia nascut en aquest poble, per això volia ser enterrat aquí i aquí és on va morir la seva mare i els seus dos germans quan hi va haver el terratrèmol. Com que va ser de nit molta gent no va reaccionar a temps. La mare de Niyazov es va despertar i a ell el va tirar cap a fora de casa per poder agafar els seus germans més petits, llavors la casa es va ensorrar i van morir.
L’edifici més petit correspon al mausoleu, hi ha dos guàrdies a la porta i et fan deixar les càmeres de fotos a fóra. El sarcòfag del centre és el de Niyazov i al voltant de la sala n’hi ha quatre més. Són els de la seva mare i els seus dos germans i el quart que està buit, porta el nom del seu pare, que va morir en algun altre lloc. En un extrem hi ha una gran escultura que representa a la seva mare agafant dues criatures. 
A fora hi ha un memorial dedicat a la resta de gent que va morir en el terratrèmol. Tot és en marbre i amb làmines d’or. La ciutat també; com que va quedar destruïda pel terratrèmol, s’ha construït de nou en marbre, portat de Turquia i pagat amb petroli.
La mesquita té una cúpula i quatre minarets de 91 metres d’alçada, en commemoració de l’any de la independència, que va ser el 1991. És la mesquita més important de Turkmenistan i em sembla que la més gran d’Àsia central. Ha costat uns 100 milions de dòlars. A l’interior hi caben unes 10 mil persones.
Com que tot es grandiós, el pàrquing no pot ser menys. Es troba sota la mesquita i té cabuda per uns 400 cotxes.
Es poden fer fotos per fora, però no a l’interior. És una llàstima. És bonica, però sembla que s’utilitza poc. En part suposo que es deu a la controvèrsia sobre els textos que hi ha gravats a les parets. El més habitual és trobar-hi sures de l’Alcorà, i aquí també hi són, però a més hi ha fragments del Ruhnama, “el llibre de l’ànima” escrit pel propi Niyazov.
Niyazov volia que aquest llibre fos la guia espiritual del seu poble. Aquest llibre recull la historia del país, vista pel seu autor, la seva filosofia de turkmenització, recull de costums i tradicions, les normes morals, familiars, socials i religioses per als turcmans... La historia d’aquest llibre és al·lucinant. Llegeixo que una empresa estrangera que volgués fer negocis al país, tenia que traduir i publicar el llibre. Potser per això s’ha traduït a 41 llengües. El mateix any d ela seva mort va arribar a dir que havia contactat amb Deu i que qualsevol estudiós que hagués llegit tres cops el llibre tenia garantida l’entrada al cel.
La lectura del ruhnama era obligatòria en escoles i universitats, els funcionaris per optar a una plaça havien de passar un examen sobre aquest llibre. Es demanava també un examen del tema per obtenir el carnet de conduir. El llibre tenia que estar exposat per tot arreu. A les mesquites tenia que ocupar un lloc equivalent al de l’Alcorà. Això va enfurismar a molts imams que ho consideraven una blasfèmia, i sembla que la resposta del govern va ser enderrocar algunes mesquites.
 |
| Monument al llibre (Ruhnama). |
El nou president segueix recomanant l’estudi del llibre en les escoles, però al menys ja no es persegueix qualsevol infracció o comentari no respectuós sobre el llibre.
A Ashgabat hi ha una plaça amb un monument dedicat al llibre. És de mida gegantina, com tot en aquest país, amb un sòcol gravat en or. Quan Niyazov estava viu el llibre estava obert però després de la seva mort està tancat. De forma semblant, hi ha una estàtua seva que abans girava i després de mort està estàtica.
Mentre estem a la mesquita passa per la carretera un seguici d’una boda. Un cotxe decorat seguit pel cotxe dels amics, tocant la botzina, i aportant una mica de vida en aquest entorn que és idíl·lic però amb molt poca vida. Pot ser degut a que no tots els musulmans accepten aquesta mesquita que posa al mateix nivell les frases de l’alcorà i les del turkmenbashi.
