El dia que teníem que anar a la festa del Nowruz havia fet molt de vent tota la nit i havia desmuntat les parades i yurtes, pel que calia esperar a que refessin les instal·lacions. És un gran festival que aplega a la gent de diferents regions del país en una gran esplanada a les afores de la capital.
Teníem que anar-hi en autocar i ens van reunir a tots els turistes de la mateixa agencia en el mateix autocar. Hi venia el propietari de l’agencia, suposo que com a màxim responsable de tots nosaltres i tres guies, un de cada grup. Va ser una mica caòtic. La festa no començava a l’hora perquè estaven refent el muntatge, per això ens van dur primer a la catedral ortodoxa i a Anau. Quan van dir que ja estava tot a punt ens van dur cap al lloc de la celebració. 
Tot plegat va ser una mica peculiar. El cap de l’agencia volia que anéssim tots junts, cosa impossible en un recinte ampli on cadascú vol veure una cosa diferent. Ens van donar un fulard vermell a cadascun perquè així ens podrien localitzar. Va ser un bon embolic tot plegat ja que les actuacions no començaven fins que arribés la ministra i alguna representant governamental. O sigui que a l’hora que teníem que marxar encara no havia començat.... per tant van decidir allargar i quedar-nos més temps, però no van aconseguir avisar a tothom... El que va comportar alguns conflictes. 
Jo vaig gaudir molt de la festa. Anava pel meu compte però de tant en quant localitzava al nostre guia per si hi havia canvis.
Vam baixar de l’autocar en la zona d’aparcament, on ja hi havia algun cotxe. A l’hora de marxar el nombre d’autocars, vehicles privats i taxis era impressionat. Al meu davant s’estenia una gran esplanada coberta de gespa, i com que havia plogut força estava molt verda i brillant. Plantades a sobre destacaven tot un conjunt de yurtes blanques, lluents sota el sol matinal. Alguns grans gronxadors i banderoles de colors completaven aquella imatge. Els vestits de la gent, en un primer moment em va semblar que tots eren vermells, ja que és el que destacava més, però després vaig veure que no, que anaven de diferents colors, per grups ètnics, o de població de procedència.
Només arribar allà em vaig sentir feliç, amb ganes de recórrer tot el recinte de veure tot el que hi havia, intentar comunicar-me amb la gent... Era com un mon nou que s’obria davant meu. Va ser genial! No en sabia gran cosa d’aquesta festa i va ser tot un descobriment.
La festa del Nowruz és la celebració de l’any nou segons el calendari persa. Es celebra a l’Iran i a tots els països que han tingut influencia persa, com és el Turkmenistan. És la festa per l’equinocci de la primavera.
Nowruz vol dir “nou dia”. L’origen de la festa té les seves arrels en el zoroastrisme, la religió que hi havia a Persia. En aquesta religió hi ha un déu del be i la llum i un altre del mal i la foscor. En l’equinocci la nit i el dia tenen la mateixa durada. L’inici de la primavera representa que acaba l’hivern amb els seus dies foscos i comença un nou període de llum i el renaixement de la natura, per això es considera que és també la festa de la fertilitat. És l’inici d’un nou cicle vital.
Llegeixo que a Iran els dies abans es fa una bona neteja de la casa. A Turkmenistan no ho sé, però suposo que també. Els dies abans de la celebració tot gira al voltant d’aquesta festa, que a Turkmenistan dura 4 dies, des del 20 al 23 de març.
La festa del Nowruz forma part del patrimoni immaterial de la humanitat de la Unesco des del 2009. Les dones tenen un paper clau en l’organització d’aquesta festa, així com en la transmissió i conservació de les tradicions. El Nowruz promou valors com la pau i la solidaritat entre generacions i dins de la família, les bones relacions entre veïns i la reconciliació si cal. Contribueix a cultivar la diversitat cultural i l’amistat entre els pobles i les diferents comunitats. Un fet que destaquen és que no és una festa d’una sola religió sinó de totes. Simbolitza que l’antiga cultura persa segueix viva. 
Per la festa es prepara una taula amb set menjars que han de començar per la lletra s, en persa. Des de l’antiguitat a Pèrsia el numero set ha sigut sagrat, i no sé si sempre però crec que en aquesta festa vol simbolitzar: renaixement, salut, felicitat, prosperitat, alegria, paciència i bellesa.
Els menjars que es posen sobre la taula són: germinat de blat o de llenties, que representen el renaixement; un pastís, que representa la transformació; una poma símbol de bellesa i salut; fruits de lotus secs, que representen l’amor; alls per simbolitzar la medicina; fruits vermells que fan referencia a la sortida del sol quan el déu sol venç a la nit; el vinagre simbolitza l’edat i la paciència.
A vegades sobre la taula també s’hi posen unes monedes per representar la prosperitat. Una cistella amb ous pintats que representa la fertilitat. Una taronja flotant en un bol amb aigua significa la terra flotant en l’espai. Pot haver-hi una peixera representant la vida, o una ampolla d’aigua de roses que es considera que té poders màgics per netejar. Hi ha també un lloc on es crema una planta que es considera que allunya els mals esperits. Unes flors, jacints o narcisos, un mirall (les imatges i els reflexos de la creació). Als dos costats del mirall espelmes, una per cada fill, representen la felicitat. 
És una festa que té més de 3000 anys d’antiguitat. El nom de Nowruz apareix registrat en temps dels Parts, entre el segle Ii a.C. i II d. C. però es pensa que a Pèrsia ja se celebrava en el 400 a. C. Alguns especialistes suggereixen que un dels complexos de Persèpolis podria haver sigut construït expressament per la celebració d’aquesta festa.
Durant el govern sassànida entre els anys 224 i el 650 la festa del Nowruz ja era la celebració més important de l’any. Fins i tot en els primers temps de l’Islam era una data assenyalada. Hi ha constància de que els califes presidien aquestes festes i en el període abbàssida era una festa reial. Ni les invasions mongols i turques van eradicar aquesta festivitat.
Hi ha qui creu que el comportament i actitud que es té durant el Nowruz marca el nou any que comença. Si ets amable amb els del teu voltant tindràs un bony any, però si et baralles o discuteixes tindràs un mal any.
Abans de la caiguda de la Unió Soviètica Iran era l’únic país on es celebrava, però quan Àsia Central i el Caucas van independitzar-se van recuperar aquesta festivitat i el Nowruz es va declarar festa nacional.
Aquí a Turkmenistan hi ve la gent dels diferents pobles i regions del país, per això hi ha diferencies ètniques, que s’evidencien pels vestits. A mi de faccions no em semblaven tant diferents, però els colors i detalls dels vestits si que canvia. Cada poble porta les seves tradicions musicals, culinàries, artístiques... és una festa intercultural. 
A l’interior de les yurtes les dones estaven enfeinades, en unes parant la taula per menjar, en altres estaven reunides i xerraven o es vestien per les actuacions que farien. A fora hi havia focs, olles preparant menjar. Vaig sentir curiositat per saber que cuinaven i ja de bon matí em van oferir un tros de pollastre que era el que hi havia a dins de l’olla. 
Em vaig dedicar a fer un munt de fotografies, i me’n van fer també moltes. Els joves, nois i noies anaven també com bojos, fent fotografies amb els seus mòbils. No ens enteníem amb paraules però les cares els gestos eren prou expressius.
Així com els vestits de les dones són de colors vius, blaus, grocs, vermells, blancs... els homes majoritàriament van amb conjunt d’americana i pantaló fosc, amb camisa blanca i corbata fosca. Ara be, vaig veure un grup d’homes grans amb els vestits tradicionals. Eren barbuts, amb unes llargues barbes blanques, una jaqueta blau-gris que arribava al genoll, i uns grans barrets foscos. També porten els vestits tradicionals els nois que tenen alguna actuació, i varia segons de quina regió son, igual que passa amb les noies.
Hi ha unes parades on venen refrescos i menjar; hi ha alguns escenaris on, quan arriben les autoritats hi ha actuacions.
Hi ha també molts homes vestits de fosc, que vigilen i controlen, que no sempre et deixen circular per on vols, que es comuniquen entre ells i aconsegeuixen saber que passa en cada racó de la festa.
Més enllà em van enganxar per parlar amb una senyora, ens filmaven mentre intentàvem comunicar-nos, ella en turcman i jo en anglès. M’ensenyava com es cardava la llana i ho vaig intentar, també amb bastant poc èxit. Amb les estores de canya me’n vaig sortir una mica millor: tens els llistons de canya i has d’anar passant el cordill per subjectar-les entre elles. L’estora està posada en vertical, i el cordill amb una pedra penjant, per tibar. 
En un altre lloc tenen unes palanganes amb tints on teixeixen la llana. Més enllà hi ha els animals: camells, alguns amb la cadira decorada i coberta per quan hi va la núvia, xais, cavalls... Els cavalls són molt importants aquí, per això hi ha el ministeri dels cavalls i el de les catifes. 
Aquí i allà actuacions, obres de teatre enmig d’una rotllana, grups que canten... Està tothom esperant a les autoritats per començar de debò. Quan arriben, amb hores de retard, tota la festa s’activa. Hi ha espectacles en cada racó. Les càmeres (televisió i premsa) que segueixen a la comitiva. L’estrella és l’actuació dels cavalls. Aconsegueixo estar en primera fila, ja que el guia ens havia avisat que valia la pena. És una pista circular, en la que hi van entrant diferents cavalls amb els seus genets, fent acrobàcies. És un bon espectacle. Sorprèn també una criatura, que es veu molt petita sobre el cavall, l’agilitat i destresa que té.
Hi ha un noi que camina sobre un filferro, o hi va en bicicleta aguantant-se amb un llarg pal. Més enllà veig una sessió de lluita.... és tot un espectacle continu. Alegria i música per tot arreu. Uns nois fan un concert amb tasses com a instruments. 
Quan ja anava a tornar cap a l’autocar doncs era l’hora que havien dit de marxar, al menys la darrera vegada que havia vist al guia, em va venir un noi que venia a l’autocar amb nosaltres, ajudant de guia suposo, que en veure’m amb el fulard vermell em va dir que tenia que entrar en una yurta a menjar, que estaven tots allà. 
Vaig entrar i a l’interior hi havia una taula parada i algun dels alemanys instal·lats menjant. O sigui que vaig menjar allà. Al meu costat hi van venir uns iranians que van entrar darrera meu. Hi havia una mica de tot: embotits i formatges, embotits sense porc, pollastre, pans diversos, refrescos, sucs, safates amb fruites, caramels i dolços.... Tot molt ben presentat. 
La família iraniana, una parella amb el fill, havien vingut per la festa; l’home em va explicar que tot i que a Iran també es celebra és molt diferent, ja que al seu país és més una festa familiar, dins de casa, no se surt al carrer a ballar, no hi ha aquesta explosió de colors i vida a l’aire lliure. Em deia que tot i que els dos països estan a tocar, era el primer cop que visitaven Turkmenistan. 
Vaig estar una estona amb ells i després vaig marxar per retrobar la meva gent. Eren ja les tres del migdia i molta gent marxava; era un munt de taxis i autocars donant la volta i tornant cap a la ciutat.
Aquesta festa m’ha fet venir ganes d’anar altres anys a veure com se celebra el Nowruz en els altres països de l‘Àsia central.
