Per un dia canviem de país. L’illa grega de Kastellorizo o Meis (en turc) està just davant de Kas i hi ha un ferri que en mitja hora et deixa allà. Com que era dissabte hi havia molta gent, sobretot famílies. El ferri sortia a les 10 del matí, però com que es canvia de país, cal passar primer el control de passaports. Tenien una llista i anaven cridant a la gent, llaors et tornaven el passaport, Després el control de l’equipatge. El ferri de tornada sortia a les 4 de la tarda. Suposo que a l’estiu n’hi ha més. En arribar a l’illa cal passar altre cop el control de passa port. Tot el procés és força lent.
El ferri aprofita el trajecte per portar el menjar fresc a Kastellorizo, com fruites i verdures. Una de les fruites que abunda en la zona de la costa Lícia son les taronges. L’illa és bastant àrida i aquest productes els hi ha de portar d’altres llocs; queda més propera la costa Turca que cap de les illes gregues, pel que és més econòmic abastir-se a Kas. 
La vida en aquesta illa gira al voltant del mar, i actualment també del turisme. Havia arribat a tenir uns 20.000 habitants mentre que ara no arriba als 300. I part de la seva població és gent vinguda de fora.
Kastellorizo es troba a uns 3 Km de Kas. El seu nom antic era Megisti, que vol dir gran. Això sorprèn una mica sent així que té una superfície de 9 Km2, però és que és l’illa més gran de l’arxipèlag del dodecanès que està format per catorze illes.
Té un port natural molt protegit el que ha fet que estes en permanent disputa. Les restes arqueològiques trobades indiquen que ja estava habitada en el neolític i s’han trobat objectes de la civilització micènica (cap al 1300 a. C.). En el segle IV a. C. depenia de Rodes; d’aquesta època s’han trobat algunes tombes amb objectes valuosos, com una corona en or que està al museu arqueològic d’Atenes. 
Va formar part de la Grècia antiga fins a l’any 146 a. C, quan passa a formar part de l’imperi romà. Va ser en el període bizantí quan va rebre el nom de Kastellorizo. Els cavallers de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem, els cavallers de Rodes, van fer construir el castell en pedra vermellosa sobre el turó l’any 1306. Feien servir l’illa com a presó i lloc d’exili.
A partir del 1440 va anar passant d’unes mans a les altres. Primer els mamelucs, que la van controlar durant deu anys, fins que va ser conquerida per la corona d’Aragó, per l’almirall Bernat i de Vilamarí. Vint anys més tard va ser el regne de Nàpols qui l’havia conquerida (1470), però tan sols deu anys després van apoderar-se’n el sotomans, i en el 1498 torna a dependre del regne de Nàpols. Després va dependre d’Espanya, a continuació de la república veneciana, i en el 1686 tornava a mans dels otomans. Després va estar sota control grec, i altre cop els otomans.
Durant dos anys, 1913-1915, va gaudir d’autonomia. Després noves tandes d’ocupació: França, bombardejada per Turquia, Itàlia i Regne Unit. L’any 1926 la va sacsejar un fort terratrèmol i a començaments de 1945 va patir un greu incendi que va destruir la meitat de les cases. Finalment, el 22 de març de 1945 va passar a ser oficialment una illa grega.
Una historia convulsa per una illa encantadora. Només hi ha una població en la badia que mira cap a la costa turca. Hi ha un vaixell militar i alguns soldats que estan per allà gaudint d ela tranquil·litat que s’hi respira.
A finals del segle XIX va començar el benestar de la població, gràcies al seu port, a la pesca i als vaixells que s’hi aturaven. Va ser llavors quan es van començar a construir cases elegants tot al voltant de la badia, que són ls que es veuen ara.
En aquesta illa es va rodar la pel·lícula “Mediterráneo” que en el 1991 va guanyar un oscar a la millor pel·lícula estrangera. Narra la historia d’un grup de soldats italians que els envien durant la segona guerra mundial a aquesta illa. Això ha constituït un reclam turístic. 
Jo no vaig pujar al castell, vaig preferir recórrer els carrers de la part baixa. Tenia ganes de veure el museu però no vaig aconseguir trobar-lo. Si que vaig pujar a la resta d’una torre suposo que de vigilància, des de la que hi havia bona vista sobre la badia. Tampoc hi havia gaire gent pel carrer per poder preguntar.
Un parell d’esglésies que vaig trobar estaven tancades; una estava força deteriorada però l’altra molt ben conservada pintada de blanc amb ribets blaus. Les façanes d’algunes cases pintades de color pastel.
Hi ha també una mesquita, convertida en museu i també tancada. Suposo que per ser temporada baixa de turisme. O sigui que em vaig dedicar a passejar pels carrerons i placetes. Vaig tenir temps de donar un parell de voltes al poble, seure en un banc al sol, fer l’aperitiu, dinar.... una illa relaxada. 
Molt puntual va tornar a sortir el ferri que ens tornava cap a kas i el bullici de la ciutat en dissabte al vespre. No és que fos exagerat, però una mica més d’animació que els altres dies.
