Nord oest d'Egipte (2011)-21. Oasi de Siwa: fortalesa de Shali

Quan vam arribar a Siwa després d'e passar hores gaudint del desert vam anar a veure el que queda de l’antiga fortalesa de Shali.

Els siwi per protegir-se de possibles atacs de tribus àrabs enemigues van construir una fortalesa sobre el turó més elevat de l’oasi. Shali, la ciutat fortificada de Siwa es va construir una mica abans del 1102. Van obrir estretes espitlleres a la roca mateix, per poder veure si s’apropaven estrangers o enemics.

La fortalesa estava protegida amb una resistent porta de fusta de palma, que es tancava durant la nit.  Les cases estaven construïdes en pedra i fang sec, i les teulades eren de fusta de palma.

Allà em vaig comprar un llibre sobre Siwa: “L’oasis de Siwa vue de l’interieur” de Fathi Malim, un antropòleg siwi. Després parlaré una mica més d’aquest llibre i la polèmica que va generar.

Part de la informació sobre Shali l’he tret d’aquest llibre. He dit que es va construir abans del 1102, ja que hi ha un manuscrit siwi d’aquest any en que s’expliquen les tradicions i costums de Shali. En aquest manuscrit es diu que en un primer moment eren 40 persones vivint aquí a Siwa. Una de les famílies de l’oasi encara custodia aquest manuscrit. I l’any 1972 un jove siwi va ser el primer de l’oasi a anar a estudiar a la universitat del Caire.

Quan va redactar aquest llibre, l’any 2000, un dels vells del poble recordava el que l’hi havia explicat el seu avi sobre l’abandonament de Shali. Quan el paixà d’Egipte, Muhàmmad Alí, volia ocupar Siwa, va demanar a la població que es dispersessin i que no visquessin tots en un sol lloc, però van rebutjar la demanda per por que l’ocupessin. Llavors l’exercit egipci es va reunir amb set ancians de Siwa, al desert, suposadament per negociar la pau, però no va ser així sinó que els van matar i van amenaçar als siwi amb els canons. Espantats en no reconèixer aquell so van abandonar la fortalesa, i van construir noves cases a la plana, aprofitant les teulades de les cases que tenien a Shali.

També recordaven quan en el decurs de la Segona Guerra Mundial, cinc avions italians van aterrar a Siwa, i uns dies més tard van començar els bombardejos. Llavors va ser quan fugint de les bombes van córrer a amagar-se a les coves de la muntanya dels morts. Va ser quan van descobrir les tombes. Durant tres anys, uns 4.000 Siwi van viure amagats en aquestes coves.

Una altra versió que he llegit sobre l’abandonament de la ciutat és que hi va haver unes pluges molt fortes que van malmetre molts edificis. En uns llocs parlen de que va ser al segle XIX i en altres que va ser l’any 1926.

Després d’aquests aiguats l’únic que es va reparar va ser la mesquita. La ciutat fortificada va anar-se buidant, ja que la gent es construïa noves cases, conservant el mateix estil, al voltant del turó de Shali. Més tard aquests primers habitatges s’han anat substituint per edificis més moderns de blocs de ciment i teulades metàl·liques.

La funció principal de la fortalesa de Shali era protegir als habitants d’amenaces externes, especialment de les tribus beduïnes que ocasionalment saquejaven l’oasi. La fortalesa també servia com a símbol de poder local i autosuficiència, reflectint el fort sentiment d’independència que tenia la gent de Siwa.

A més de la seva funció militar també era la zona residencial de la població local, que vivia dins del recinte emmurallat. Hi havia també una mesquita i magatzems per a subministraments d’aliments i aigua.

Al llarg dels segles, a mesura que Siwa s’integrava més en l’estat egipci i augmentaven les influències externes, la importància d’aquesta fortalesa va anar minvant.

El material que es feia servir en la construcció a Shali era el karsheef (una barreja local a base d’argila, sal i branques de palmera), un material molt adequat per a l’entorn càlid i àrid del desert.

Llegeixo que aquesta fortalesa va resistir nombrosos atacs de beduïns i d’invasors estrangers.

La fortalesa tenia diverses torres, muralles, edificis residencials, carrerons estrets i sinuosos, dissenyats finalitats defensives. La disposició de la fortalesa permetia als seus habitants protegir-se

Els edificis dins la fortalesa eren de diverses plantes i tenien petites finestres, molt adients per a la defensa. El disseny compacte del fort era tant pràctic com defensiu, ja que permetia moviments ràpids dins del recinte emmurallat quan hi havia una amenaça.

El complex de la fortalesa està format per diverses torres, muralles i edificis residencials, amb carrers estrets i sinuosos dissenyats amb finalitats defensives. La disposició de la fortalesa permetia als seus habitants protegir-se eficaçment de possibles atacants, utilitzant posicions estratègiques per a arquers i defensors.

El Manuscrit de Siwa, que com deia abans, custodia una de les principals famílies de l’oasi, recull els seus costums, alguns tan singulars com el de matrimonis entre homes. Els antics terratinents de Siwa es casaven amb els seus jornalers, anomenats sagal, i no recuperaven la seva llibertat fins a complir els quaranta anys; llavors podien casar-se amb dones. El rei Fuad, que va visitar el lloc el 1928, va prohibir els matrimonis homosexuals, encara que possiblement durant algunes dècades van continuar realitzant-se.

Les dones tenien un paper rellevant ja que s’encarregaven de les decisions financeres. També eren les responsables der criar els fills i és gràcies a elles que s’ha anat transmetent la llengua siwi.

Amb la construcció de la carretera cap a la costa i l’arribada de la televisió, les tradicions de la població siwi estaven amenaçades. Per això Fathi Malim va escriure un llibre, sobre l’oasi i la seva forma de viure, costums i tradicions. Hi ha capítols dedicats al part, el matrimoni, la mort, el folklore i la medicina. Toca molts temes, com per exemple la creença que el pèl de gat atura els malsons, i el fet que la majoria de divorcis es produeixen a causa de conflictes amb la sogra.

La seva intenció era preservar una cultura que estava canviant, però la seva obra va generar controvèrsia a la comunitat. Els governants de Siwa va considerar que l’obra revelava de manera inapropiada secrets preciosos de Siwa. Deien que si mostraven la seva cultura perquè la veies tothom ja no seria no més seva. La gent també volia preservar la seva intimitat, no presentar el lloc com un zoològic. Algunes coses sobre les tradicions del passat tenien que quedar només per a ells.

Quan es va publicar el llibre al desembre del 2001, la tribu de Malim va amenaçar d’expulsar-lo de la seva comunitat. Una persona sense tribu corre el risc de que el matin o li prenguin la terra. Així que Malim va decidir fer una nova edició esborrant el material que els ancians consideraven ofensiu.

Molts dels temes que els xeics consideraven tabú tractaven de la vida privada dels homes siwi, incloent-hi al·lusions a l’homosexualitat, les costums de casament del nuvi, com els xeics castiguen els qui cometen adulteri i al·lusions a famílies desafortunades i pobres. Altres tradicions sí que hi van poder aparèixer, com els costums femenins del matrimoni i els càstigs tradicionals de delictes comuns.

Com a antropòleg, Malim opinava que els fets s’havien d’escriure, que per això va escriure les coses bones i dolentes de la seva societat, però que no havia pensat en la controvèrsia que generaria.

L’avi de Fathi Malim , Senussi Ali Omar ( 1902-1980) va ser el primer guia turístic de l’oasi; gràcies al  contacte amb arqueòlegs, antropòlegs  i turistes va aprendre anglès i francès. En els primers anys, a partir del 1920, no hi havia hotels i els visitants s’allotjaven a casa seva. La vídua va guardar els seus escrits i les cartes de reconeixement de molts als que va ajudar en el seu estudi sobre Siwa.  

La darrera nit a Siwa, un lloc impressionat, tant per la seva història i cultura com per l’entorn. L’hostal on estàvem era molt acollidor, malgrat el fred; a la nit ens posaven unes brases a l’habitació perquè s’escalfés una mica.

 

 

Nord oest d'Egipte (2011)-20. Oasi de Siwa: gran mar de sorra

El dia següent vam anar pel desert que hi ha al sud i oest de l’oasi fins arribar prop de la frontera amb Líbia, que es coneix com la Gran Mar de Sorra. Aquest desert s’estén a banda i banda de la frontera entre Egipte i Líbia; fa uns 650 km de nord a sud i 300 km d’est a oest.

Les imatges per satèl·lit mostren un patró de llargues crestes de sorra que s’estenen aproximadament en direcció nord-sud.

Els tuaregs i els comerciants que viatjaven en caravanes coneixien bé aquest desert, però per als europeus era totalment desconegut. El primer europeu en documentar aquesta mar de sorra va ser Friedrich Gerhard Rohlfs, que va començar les seves expedicions al Sàhara l’any 1865, i si no estic confosa va ser ell qui va anomenar aquesta gran extensió de dunes com a Gran Mar de Sorra. Ara bé, els europeus no van apreciar tot l’abast de la Gran Mar de Sorra fins a l’any 1924, amb els mapes del diplomàtic, explorador i tutor del rei Faruk, Ahmed Hassanein.

Aquesta és la setena mar de sorra més gran d’Àfrica. No es troba en una depressió clara, sinó que cobreix un terreny lleugerament inclinat, al sud es troba a uns 500 metres per sobre el nivell del mar, i al nord, prop de la depressió de Siwa arriba als -100 metres.

A través de la regió central d’aquest desert van passar les patrulles del Grup Britànic de Desert de Llarg Abast per atacar els llocs alemanys a Líbia, durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Llegeixo que les marques de pneumàtics encara són visibles en algunes superfícies.

Segons Heròdot, l’any 525 aC, més o menys aquella època, el rei persa Cambises II va enviar un exèrcit de 50.000 homes a l’oasi de Siwa, per amenaçar l’Oracle d’Amon. Els soldats van arribar a la meitat del desert occidental quan es van trobar amb una terrible tempesta de sorra que els va enterrar a tots. En aquesta època, Cambises, que havia succeït a Cir el Gran com a rei de reis de l’Imperi aquemènida, liderava la primera conquesta persa d’Egipte.

Tot i que molts egiptòlegs consideren que aquesta història és apòcrifa, la gent ha buscat durant anys les restes d’aquests llegendaris soldats perses, inclòs l’aventurer hongarès László Almásy, en qui es basa la novel·la de 1992 “El pacient anglès”.

Al gener de 1933, l’oficial militar britànic Orde Wingate va buscar sense èxit les restes de l’Exèrcit Perdut en el que aleshores es coneixia com a desert libi.

De setembre de 1983 a febrer de 1984, el periodista i escriptor nord-americà Gary S. Chafetz va liderar una expedició per buscar l’Exèrcit Perdut, patrocinada per la Universitat de Harvard, la National Geographic Society, l’Autoritat Geològica i Mineria d’Egipte i l’Institut de Recerca Ligabue. La recerca es va dur a terme al llarg de la frontera entre Egipte i Líbia, en una zona remota de 100 km2 de dunes, al sud-oest de l’oasi deshabitat de Bahariya i aproximadament a 160 km al sud-est de l’oasi de Siwa. 

A l’expedició hi participaven 20 geòlegs i treballadors egipcis, un fotògraf de National Geographic, dos documentalistes de Harvard Film Studies, tres camells, un avió ultralleuger i un radar de penetració terrestre. L’expedició va descobrir aproximadament 500 túmuls però cap artefacte. Diversos túmuls contenien fragments d’os. La termoluminescència va datar posteriorment els fragments al 1500 aC, aproximadament 1.000 anys abans de l’Exèrcit Perdut. També es va descobrir una esfinx alada reclinada tallada en pedra calcària oolítica, en una cova de l’oasi deshabitat de Sitra (entre els oasis de Bahariya i Siwa); la seva procedència semblava ser persa.

Acabada l’expedició al febrer del 1984, quan Chafetz va tornar al Caire el van detenir per introduir un avió ultralleuger de contraban, tot i que tenia el permís escrit de l’Autoritat Geològica i de Mineria d’Egipte per portar l’avió al país. El van interrogar durant 24 hores i van acabar retirant els càrrecs quan va prometre donar l’ultralleuger al govern egipci. Aquest avió està al Museu de la Guerra Egipci del Caire, amb una  llegenda en que s’afirmava que pertanyia a un espia israelià.

A l’estiu del 2000, un equip geològic de la Universitat de Helwan, que buscava petroli al desert occidental d’Egipte, va trobar fragments ben conservats de tèxtils, trossos de metall que semblaven armes i restes humanes que creien que eren restes de l’Exèrcit Perdut de Cambises. El Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte va anunciar que organitzaria una expedició per investigar el jaciment, però no va donar més informació.

Al novembre de 2009, dos arqueòlegs italians, Angelo i Alfredo Castiglioni, van anunciar el descobriment de restes humanes, armes, una polsera de llissa i arracades que daten de l’època de l’exèrcit persa. Els artefactes es trobaven prop de l’oasi de Siwa. Segons aquests dos arqueòlegs, aquesta és la primera evidència arqueològica de la història relatada per Heròdot. Mentre treballaven a la zona, els investigadors van notar una olla mig enterrada, algunes restes humanes i el que podria haver estat un refugi natural. Ara bé, es dubta de la fiabilitat d’aquestes germans ja que en lloc de presentar el que havien trobat en una revista científica n’havien fet un documental. Aquests germans ja havien produït a la dècada de 1970, cinc controvertits documentals africans. El Secretari General del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte, va declarar en un comunicat de premsa que els informes mediàtics sobre el descobriment eren infundats i enganyosos i que els germans Castiglioni no havien rebut permís per excavar a Egipte.

L’any 2015, Olaf E. Kaper de la Universitat de Leiden, com a resultat de les seves excavacions a l’oasi de Dakhla, va argumentar que l’Exèrcit Perdut no va ser destruït per una tempesta de sorra, sinó que va ser emboscat i derrotat per un faraó egipci rebel, Petubastis III. Petubastis va ser posteriorment derrotat pel successor de Cambises, Dario el Gran, que suposadament va inventar la història de la tempesta de sorra per eliminar Petubastis i la seva rebel·lió de la memòria egípcia.

El desert em fascina, especialment quan hi ha dunes, que sovint tenen diferents tonalitats i formes, també els dibuixos que fa el vent amb la sorra...

De tant en quan es veuen zones cobertes de sals blanques. Aquesta gran mar de sorra havia estat en temps remots submergida sota l’aigua. Un dels entreteniments quan passeges pel desert és cercar fòssils, i és que hi ha sediments rics amb fòssils. A la regió nord de les dunes, al sud de Siwa, hi ha poca vegetació, i és on predominen els afloraments calcaris que revelen l’origen marí dels estrats.

Bir Wahed significa pou numero 1. Aquesta zona consta de tres fonts d’aigües subterrànies amb diferents característiques. Es troba a uns 12 km de Siwa.

El primer pou que vam visitar va ser el d’aigua calenta, amb una temperatura de 37 ºC; és aigua sulfurosa, rica en sals, i té propietats medicinals, per això és la font més visitada. Està envoltada de vegetació, plantes baixes i alguna palmera. Hi ha un petit canal d’evacuació que s’aprofita per al rec.

Després vam anar al llac d’aigua freda i dolça, que és més gran i està envoltada de vegetació, majoritàriament joncs; aquí abunda la pesca i els siwis venen a abastir-s’hi de peix.

Vam continuar rondant pel desert per anar a dinar al llac Shyata, una altre llac alimentat per les aigües subterrànies i molt salí. 

El llac Shyata és un altre llac natural salat; es troba a uns 45 km de Siwa. Llegeixo que aquí hi fan parada aus migratòries, com els flamencs, i en les zones del voltant a vegades s’hi poden veure gaseles.

El camí de tornada cap a l’oasi de Siwa ens va permetre gaudir una mica més de les dunes.