Gabal Dakrur
El mont Dakrur es troba a 3 km al sud-est de Siwa, i des d’allà hi ha bones vistes sobre el palmerar i l’oasi.
Aquesta muntanya és famosa pels banys de sorra terapèutics,
utilitzats per tractar el reumatisme, dolors de les articulacions i problemes
de pell. Els banys es fan de juliol a setembre, els mesos de més calor. El
procés consisteix en excavar uns forats a la sorra almatí, deixar que
s’escalfin amb el sol, i a la tarda el pacient es fica a dins i es cobreix fins
al coll amb la sorra també calenta. Tenen un petit parapet que els hi tapa la
cara per protegir-la del sol. Després entren a una tenda, que funciona com una
sauna natural, beuen una infusió i descansen.
El festival més important de Siwa és el Festival de Siyaha o
Asihaite en llengua siwi, és el Festival del Perdó. Se celebra a l’octubre,
durant tres dies de lluna plena. Tots els habitants de Siwa venen a aquesta
muntanya a passar aquests tres dies, dormint en cases antigues i en tendes,
ballant, menjant i renovant els vincles d’amistat. L’objectiu del festival és
resoldre conflictes o ofenses que hi hagi entre la gent de l’oasi. Aquesta
festa que es va establir fa 160 anys, en acabar les guerres i disputes entre
les tribus occidentals i orientals.
Aquesta muntanya em va impressionar. É pedra blanca que
s’esmicola fàcilment. Des de dalt hi ha una vista impressionat, de l’oasi, amb
els llogarets habitats, l’antiga fortalesa de Shali, el palmerar, i els llacs salats. Feia un dia esplèndid,
però l’aire era gelat i feia molt fred.
Vam tornar a agafar els carros per anar a l’illa Fatnas.
Illa Fatnas
A l’illa hi ha una font natural, però no sé si d’aigua dolça o
salada. És una piscina circular, similar al bany de Cleòpatra. Costa molt
trobar informació, tant sols trobo la propaganda de les agencies.
El típic aquí és venir a veure la posta de sol, i és el que vam
fer nosaltres. Hi ha uns establiments que serveixen begudes i potser alguna
cosa per menjar, amb cadires col·locades per veure bé la posta de sol sobre el
llac.
L’oasi de Siwa em va encantar, és un lloc molt agradable que
combina història i paisatges. Sense
oblidar la seva gent, que és encantadora. Ens explicaven que altres anys l’oasi
està ple d’autocars, però aquell any tan sols hi havia petits grups, com el
nostre.
Culturalment són molt diferents de la resta del país i també
van estar molt temps desconnectats de la resta del mon; la carretera que uneix
l’oasi amb la costa mediterrània es va construir en la dècada de 1980 i em
sembla que va ser quan va arribar aquí la televisió. En canvi ara, en el 2011,
anava tothom amb mòbil.
Algunes coses que ens van explicar, que potser ara ja no són
així: es casen cap als 12 anys i es poden divorciar tants cops com vulguin. No
hi ha dot, però quan l’home se separa d’una dona que ja és una mica gran l’hi
ha de buscar un altre marit.
Les dones anaven molt tapades, fins i tot les candidates a les
eleccions. Una altra cosa que van explicar és que els homes no trobaven gaire
atractives a les dones siwi i que preferien les beduïnes, però està mal vist
casar-se amb beduïnes. A l’oasi hi havia dos grups de gent, uns de pell més
fosca que els altres, i tampoc estava ben vist que es casessin amb els de
l’altre grup.
Antigament a Siwa era tradició que els treballadors
mantinguessin relacions sexuals amb els terratinents. L’homosexualitat es veia
com una cosa natural i molt estesa. Els primers turistes que van aparèixer per
aquí eren gais.
Es veu gent rossa, diuen que són descendents dels soldats que
van estar aquí durant la Guerra Mundial.
Tinc apuntat també que
el nom de Siwa, en amazic, vol dir ocell de pregària que protegeix al déu Amon.
També que el nom ve de la tribu que habitava aquí els Tsiwa.
Aquest oasi estava en la ruta de les caravanes i com ja he
explicat abans, molta gent venia fins aquí per consultar l’oracle.
Els cultius principals de l’oasi són els dàtils i les olives,
també albercocs. Em va sorprendre que feien melmelada d’olives.
Quan vam arribar tan sols hi havia dos clients, amb els seus
ordinadors. Poc a poc va anar apareixent més gent. En un racó hi havia una
prestatgeria amb llibres sobre l’islam.
El sopar va ser molt bo. Quan havíem acabat allà van celebrar
l’aniversari del barber. Hi havia un fotògraf, els convidats i nosaltres, ja
que ens van demanar que ens apropéssim, i vam passar a ser també
convidats. Ho vaig trobar curiós: entre
tots vam bufar les espelmes, es va fer la conga, en la que tan sols van
participar tres o quatre persones, es va posar música, alguna cançó de “Per
molts anys”, el que celebrava l’aniversari va tallar el pastís, el va repartir
juntament amb refrescos. La gent menjava, bevia i quan acabava marxava,no
parlaven gaire amb l’amfitrió.