Fa 19 anys que havia estat per Àsia central i havia visitat Samarcanda i Bukharà, així com Kaixgar. En el viatge d’ara he tornat a visitar aquestes ciutats, que han canviat molt i gairebé no tenen res a veure amb el record que en tenia. A més, la idea era conèixer Kirguizistan, per on havia passat breument, i visitar la vall de Fergana i Khivà.
El viatge no ha resultat com esperava. Uns dies abans de marxar ens van avisar que teníem que quedar-nos un dia més a Kaixgar ja que la frontera terrestre entre Xina i Kirguizistan estaria tancada,amb motiu de la festa musulmana del xai. Això va afectar al nostre circuit ja que es va haver d’escurçar la part de Fergana.
L’altre imprevist va ser en el tema vols. Viatjàvem amb la companyia turca, Turkish airlines, de Barcelona a Istanbul i després capa Bixkek. Vaig intentar fer el chick-in online sense resultat. Ara ja sé que quan passa això és possible que hi hagi over booking. L’enllaç era molt curt, i vam sortir de Barcelona amb mitja hora de retard, després l’avió va estar una bona estona sobre-volant Istanbul sense aterrar. Ens esperava personal de la companyia per dur-nos als que anàvem amb el temps just cap a la porta d’embarcament. El nou aeroport és immens i les dues portes, la d‘arribada i sortida estaven molt allunyades. No ens van portar per cap drecera, sinó que vam creuar tot l’aeroport a pas lleuger. Quan ja estàvem arribant a la porta, el personal que ens acompanyava ens va assenyalar on havíem d’anar i van desaparèixer. A les pantalles posava que l’embarcament estava tancat. Quan vam arribar a la porta, estava tancada, però seguia embarcant gent.
La meva deducció és que hi havia overbooking, i que tot i saber que estàvem anat cap allà, van deixar embarcar a la gent que estava en llista d’espera en lloc nostre. Pel vol de Bixkek érem unes quinze persones a les que van deixar tirades. Vam haver d’anar a que ens donessin plaça per un altre vol. Es va crear el caos, gent enfada, fent fotografies al personal, que va acabar avisant a la policia de l’aeroport que va fer esborrar les imatges gravades. No hi havia vols fins al dia següent.
Un cop amb una nova tarja d’embarcament per 24 hores més tard, ens van dir que podíem estar contents que ens donaven hotel. Per tenir indemnització teníem que fer després la reclamació. Era la una de la nit, tots els lavabos estaven tancats, no trobàvem on s’havia d’anar per aconseguir l’hotel, cadascú ens enviava cap a una banda diferent. Es té que passar el control de passaports i sortir a fora. Primer ens van dir que els espanyols no necessitàvem visat, però finalment va ser que sí. Vam haver de pagar el visat. Van dir que quan féssim la reclamació ja ens ho tornarien. Falta veure si és cert.
Un cop al mostrador on assignaven hotels ens van dir que fins a les 6 del matí no començaria a haver-hi habitacions. Una cinquantena de persones tirades a l’aeroport esperant al matí per tenir habitació. Al final a nosaltres ens van donar una habitació per tres persones, amb dos llits. Van dir que posarien un llit plegable que no hi cabia. L’hotel tenia més habitacions lliures però la companyia nomes ens donava aquella habitació. Vam tenir esmorzar i dinar pagat així com el transport de nou cap a l’aeroport.
L’hotel estava allunyat de la ciutat i de l’aeroport. Vam sortir adonar una volta, però no hi havia res a veure, ni gairebé lloc per passejar.
Al vespre següent vam tornar a l’aeroport. Tots els que havíem quedat tirats el dia abans estàvem allà, els primers de la fila per embarcar. Tornava a haver-hi overbooking. Em sembla que oferien 500 euros per quedar-se. Quan m’ho van oferir a mi no els vaig deixar ni acabar la frase, no volia perdre encara un altra dia de vacances.
Finalment vam arribar a Bixkek a les 6 del matí. Estàvem cansat, adormits i enfadats pel tracte rebut. Espero trigar un temps a tornar a volar amb aquesta companyia. Ells diuen que son la millor companyia del mon. Es passen molt venent més bitllets del compte, i gestionant l’excés de passatgers. Per sort la maleta va arribar sense problemes.
A l’aeroport ens va recollir un xofer amb un 4x4, que ens va portar cap al llac Issyk kul. Va ser un altra dia perdut. Vam creuar la ciutat, el que ens va permetre veure una mica com és, però sense baixar del cotxe. L’hi havia dit que ens havia de dur a Issyk Kul i és el que va fer. Vam intentar si podíem visitar la Torre Burana que és el que teníem al programa, però va dir que estava lluny.
Ens va portar a pas de tortuga per la carretera que voreja el llac per la part de dalt, fins a Issyk Kul. El paisatge era bonic; es veien algunes muntanyes amb una mica de neu, paisatge àrid i amb tonalitats variades. A la carretera molts radars i controls de velocitat. En molts trams el límit de velocitat és de 40 K/hora. La zona que voreja el llac està plena de pobles. Es parava a tots els passos de vianants, i hi havia embussos que en part era per lo lent que anava. En aquell moment vam pensar que alpais se circulava així, però després vam veure que no, que era aquell conductor que circulava lent.
Hi ah un tren que porta des de Bixkek fins al llac, però no arriba fins a la vora sinó que quan arribes a la darrera estació cal agafar un bus o un taxi per arribar a veure l’aigua.
Vam arribar al lloc a les 11 del matí. Era un ressort d’aquests allunyats de qualsevol població, tancats, en els que no pots fer res més que banyar-te o passejar pels jardins. El xofer que ens havia dut es va quedar tranquil·lament gaudint de la platja.
Va ser frustrant. Un altra dia perdut. El lloc era agradable, però tinc la impressió que ens podia haver dut fins a l’extrem del llac, a la població de Karakol on ens haguéssim ajuntat amb la resta del grup, i al menys haguéssim vist aquesta antiga ciutat russa.
Total, que vaig matar les hores en aquest ressort del llac Issyk Kul. El viatge havia començat malament. No m’agraden gens els llocs de platja, i estar tot un dia tancada allà era desesperant.
A l’hora de dinar vaig trobar algunes famílies russes que venen aquí a passar-hi uns dies sense fer res més que platja, sol, menjar i beure. Una d’aquestes famílies em va recomanar provar un plat típic: un fideus llargs i gruixuts, carn a bocins, i verdures (pebrot, seva, tomàquet...) tot guisat. Un plat molt complet. Estava molt bo. Juntament amb el refresc em va costar 600 soms. (1 euro = 75 soms).
Hi havia turisme local a part del rus. Tant uns com els altres molt amables, una noia parlava anglès i una altra una mica de castellà. Em feien d’intèrpret amb el cambrer que no parlava gaire anglès.
Hi havia també famílies orientals, em semblaven japonesos, però no ho sé segur. Era un lloc molt familiar.
El llac Issyk Kul és el principal llac d’Àsia central i un dels llacs de muntanya més grans. Es troba a 1600 metres d’alçada i està envoltat de muntanyes que a l’hivern estan nevades. Tot i això mai es congela. D’aquí l’hi ve el nom que vol dir mar calent. Això és degut a la riquesa en sals de les seves aigües, que l’hi confereix propietats beneficioses per la salut. Això va comportar la creació de diversos balnearis al seu voltant, en l’època soviètica.
Al vespre va arribar la resta del grup. Em va sorprendre que la guia local parlés català. Em va dir que l’estudia a la universitat.
Finalment m’esperava una nit normal, sense vols, sense estar tirada en aeroports, fent horari normal, amb un llit confortable.
