La carretera que va des de Kochkor fins al llac Son kul és una de les més boniques per les que hem passat. És un trajecte d’uns 100 Km, però es triga unes 6 hores per fer-lo. En la ruta hi ha el pas Kalmak-Ashuu, de 3447 metres d’alçada.
Tot i que el seu nom vol dir “pas obert”, només està obert entre juny i octubre, ja que la resta de temps està cobert de neu. Aquest any, al juny encara s’hi podia trobar neu.
El llac Son kul es troba a poc més de 3000 metres d’alçada. És un llac alpí, el segon més gran del país (el primer és el Issyk kul). El seu nom vol dir “l’últim llac”. I per mi és molt més bonic que el Issyk kul. Es troba en la serralada del Tian Shan.
Tot el trajecte és espectacular, en el que contrasta el verd de la vall, on pasturen els ramats, amb les muntanyes pelades típic dels llocs freds i elevats.
De tant en quan es pot veure alguna iurta. Trobem un ramat de iacs, que veig a distància, hi ha cavalls, ramats de vaques.... I el prat està cobert de petites flors acolorides, inclosa la flor de neu.
Al voltant del llac hi ha diversos campaments de iurtes. No són massa grans, unes 20 o 30 iurtes en cadascun d’ells. També hi ha petites agrupacions de iurtes (3 o 4 com a màxim) de la gent local.
Els campaments estan ben equipats, al menys en el que vam estar nosaltres. Hi havia forces dutxes i wàters, pel que no calia fer cua. A les dutxes hi havia aigua calenta i disposaves d’un petit banc on deixar les coses.
Les iurtes estaven equipades amb mantes i sacs de dormir gruixuts, així com una estufa de llenya que si volies encenien. Hi ha també un generador i ofereixen wifi de pagament a 4 dòlars l’hora.
Vam arribar al llac a l’hora de dinar. Ens van servir una sopa i una pasta farcida de carn, que tenia forma de flor. És un lloc molt tranquil, vaig apropar-me a la vora del llac, hi ha alguns ramats dispersos.
Després tenia intenció de pujar a un turó proper, amb altre gent del grup, però quan he arribat al peu he decidit no pujar. Era l’hora de més calor, i tot i que estàvem alts, el sol cremava molt. A més tenia la panxa remoguda i no tenia ganes de que m’agafés una urgència allà al mig. O sigui que vaig tornar tranquil·lament al campament i em vaig quedar passejant per allà.
A les sis de la tarda el sol encara cremava però a l’ombra ja calia abrigar-se una mica. El contrast de temperatura entre sol i ombra és important.
Sovint quan estic en paratges amplis i bonics recordo als nostres presos i exiliats. Aquell dia, en aquell entorn en el que es respirava calma i tranquil·litat, en el que tenia la sensació de grandiositat, que pots mirar enllà sense traves, el record de tots els que estan tancats se’m va fer més dur. Pensar en la seva limitació per veure el cel, gaudir de l’aire i el sol, el vent a la cara..., m’entristia. Molts cops m’agradaria ser capaç de transmetre a través de l’espai aquestes imatges, que els hi arribi aquesta sensació de pau i llibertat.
El sopar, en una de les iurtes el serveixen a les 8. Just l’hora de la posta de sol. Després de sopar encara queda la llum lilosa del capvespre.
Al matí, quan la gent tot just es lleva és agradable passejar i donar una darrera mirada al llac i el seu entorn.
La carretera que va des de Kochkor fins al llac Son kul és una de les més boniques per les que hem passat. És un trajecte d’uns 100 Km, però es triga unes 6 hores per fer-lo. En la ruta hi ha el pas Kalmak-Ashuu, de 3447 metres d’alçada.
