Iraq-21. Bàssora: mercat al- Ashar, mesquita de l'imam i la corniche

Continuem el nostre passeig fins al mercat d’al Ashar, que em sembla que és el nom del barri. 

En articles que he trobat en diaris del 2018 i 2019 comenten que en aquest mercat del centre de Bàssora, gairebé no hi ha productes locals, la majoria són importats d’Iran. M’imagino que en altres mercats del país deu passar el mateix.

Abans els vegetals tots eren del país, però en el 2019 menys del 30% ho són, la resta eren importats dels països veïns, especialment de l’Iran.

Comenten que hi ha clients que prefereixen pagar més però consumir els productes locals, perquè els troben de millor qualitat, ara be, no tothom s’ho pot permetre.

L’abundància de vegetals iranians, i la menor quantitat que n’hi ha d’Iraquians fa difícil la competència. Expliquen que cada dia arriben centenars de camions portant productes frescos des de l’altra banda de la frontera amb Iran.

En alguns moments en que el pas fronterer proper es tanca, els productes iraquians s’encareixen molt.

La conclusió és que la majoria de gent compra vegetals iranians, tot i que consideren que son de pitjor qualitat, però perquè són més barats.

Una altra font diu que abans del 2003 els productes d’alimentació iraquians abans del 2003 eren més barats. També sembla que en aquell moment el govern proveïa dels productes alimentaris essencials, el que els hi permetia estalviar.

En els mercats s’hi troben productes provinents d’Egipte, Síria i Iran. Alguns diuen que per molt que vulguin no troben segons quins productes que siguin locals.

Tot això és d’abans de la caiguda de Saddam. Deien que calia que es protegís la industria alimentaria. Els agricultors del sud de l’Iraq han patit molt les conseqüències de les polítiques sobre l’aigua de l’Iran. Quan l'Iran disminueix el flux d’aigua, Iraq pateix sequera. Per altra banda, quan obre comportes provoca inundacions que ofeguen les granges iraquianes.

No he trobat informació sobre la situació actualment, i passejant pel mercat, sense entendre àrab és impossible saber quins productes són locals i quins importats. 

No està clar és quin futur l’hi espera a aquest mercat. Hi ha dues possibilitats, i com passa arreu, no hi ha una majoria donant suport a cap de les dues opcions. Una possibilitat és enderrocar-lo i construir-ne un de nou, modern, amb bon equipament. L’altra opció és conservar l’estructura de l’antic basar, és a dir restaurar-lo. No sé finalment quina opció guanyarà. Sigui com sigui, el mercat que hem estat veient té el temps comptat. La veritat és que està molt deteriorat i cal fer-hi alguna acció.

A les afores de Bàssora, o en un extrem de la ciutat, hi ha la mesquita de l’Imam Alí, coneguda també com l’antiga mesquita de Bàssora. Va ser la primera mesquita que es va construir a la ciutat i una de les més antigues del mon.

Aquesta mesquita es va fundar cap a l’any 635, durant el mandat del segon califa Uma, a les afores de Bàssora, just abans de la conquesta de la ciutat.

La primera mesquita que es va construir era feta de branques de palmera, però va desaparèixer en un incendi. Llavors es va reconstruir en fang, durant el mandat del tercer califa omeia, Umar II. 

Aquesta nova construcció tampoc va resistir el pas del temps; durant el període abbàssida va haver-hi una gran inundació que va afectar a tota la ciutat, que va quedar coberta d’aigua. La major part de la població del barri antic va haver de ser evacuada cap a la part nova de la ciutat, i la mesquita va quedar molt danyada.es va conservar com un be cultural i lloc de pelegrinatge per venerar a Alí i Aixa.

De la mesquita antiga tan sols queda en peu el minaret, escapçat.

Donada la importància històrica d’aquesta mesquita aquí s’hi ha perpetrat diverses massacres de pelegrins àrabs, especialment quan hi va haver la rebel·lió zanj, en la segona meitat del segle IX.

Es considera que aquí hi va haver la primera madrassa on s’estudiava la jurisprudència islàmica, els ensenyaments de Muhàmmad i filosofia. Algunes de les primeres figures rellevants de l’islam van estudiar aquí. Va ser un important centre cultural i intel·lectual.

Més tard se la va anomenar la mesquita d’Alí, en referència al net del profeta, “la mesquita del pas d’Alí” ja que des d’aquí va fer diversos sermons i va ensenyar jurisprudència, gramàtica i filosofia.

Per entrar al recinte necessitàvem anar tapades. És un espai molt ampli i un lloc on les famílies van a passar-hi l’estona. Algunes de les dones del grup no duien el xador, i a la porta d’entrada ja no els en hi quedaven, així que jo que sí que el duia, ja tapada, vaig haver de seguir al guàrdia de torn, fins al lloc on en tenien més en reserva. En vaig agafar uns quants i els vaig portar fins a la porta.

Com passa habitualment, algunes dones volen que facis fotografies de les criatures i del grup i a d’altres no els hi agrada i es tapen. M’oferien seure una estona amb elles, però com que anava en grup no tenia temps. 

A la tarda vam tornar al mercat. L’ambient és diferent. I els escortes que duem també. Hi ha hagut el relleu.

De tornada cap a l’hotel vaig anar amb una del grup que volia comprar artesania, a l’Hotel Internacional, que es troba a tocar del riu. Es passa un control de seguretat, el jardí bonic, i l’edifici molt elegant, però a part del personal, que estava molt avorrit no hi havia ningú. No vam aconseguir fer-nos entendre al preguntar per una botiga d’artesania, i ens van deixar buscar per allà. No vam trobar cap botiga. Feia pena, tant buit.

Després de sopar vam anar cap al passeig que hi ha al costat del riu, la corniche. Vam agafar una barca per recórrer el riu xatt al-arab, passant per davant d’alguns dels palaus que tenia Saddam Hussein en aquesta ciutat.

Em sembla que en tot el país tenia una setantena de luxosos. Un dels que tenia aquí al port de Bàssora l’any 2016 es va convertir en museu arqueològic.

L’anterior museu que hi havia en aquesta ciutat va ser saquejat l’any 1991; el director va ser assassinat i van robar la meitat de les peces que hi havia. Poc a poc s’han anat recuperant peces i se n’han portat des del museu de Bagdad.

La corniche és el passeig que hi ha al cantó nord del riu xatt al-arab; té uns 3km de llarg. És un passeig molt ampla on ve la gent a passejar. Hi ha algunes escultures, com la de Simbad, en la que moltes famílies s’hi fan fotografies.

Les aventures de Simbad, o Sindbad, forma part del recull de contes orientals que hi ha a Les mil i una nit.

Segons les aventures que s’expliquen d’aquest personatge, era un comerciant de Bàssora que va fer set viatges plens de peripècies, per terres i illes de l’oceà índic.

El passeig en barca va estar bé, tot i que una mica llarg i feia fred. Els ponts estan il·luminats i van canviant els colors de les llums. Els palaus del dictador vistos de del riu i amb poca llum no semblen massa atractius.

I amb això acaba el viatge per Iraq. A les vuit del matí sortia el vol cap a Istanbul i després a Barcelona.

Ha sigut un viatge intens, no gaire llarg, però amb molta història al darrera. Per mi té interès tant la història antiga com la més recent. Veure les poblacions de les que n’hem sentit a parlar durant les guerres i revoltes m’impressiona i d’alguna forma ho mires amb uns altres ulls. Posar cara a la gent que va viure aquells temps convulsos, que han sobreviscut a la guerra i la postguerra, em fa sentir els esdeveniments més propers.

Estic molt contenta d’haver fet el viatge ara, quan el país s’està recuperant. Segur que d’aquí uns anys tot estarà molt més bonic i el viatge serà més confortable, però visitar Iraq ara, malgrat els retards, controls i embussos, et permet copsar millor la història recent.