Deixem enrere la franja de terra volcànica i ens dirigim cap al nord, cap al massís de Goda, on hi ha Day.
Per la carretera trobem un petit grup de camells, que alegren la vista. És un animal que trobo que té una cara simpàtica.
A mida que ens apropem a les muntanyes la pista de terra per la circulem està en més mal estat, i també el temps empitjora. En alguns trams la boira no deixa veure res. I quan arribem al campament de Day les coses segueixen igual.
El punt més alt del massís de Goda té 1750 metres, i gracies a l’alçada i a la vegetació que hi ha és una de les zones més fresques del país. 
El parc nacional del bosc de Day, és una zona protegida, que es va declarar com a tal en el 1939. Era un lloc residencial pels europeus. Hi havia la residencia del governador i de militars. A partir del 1952 hi havia una pista que facilitava l’accés i llavors s’hi van construir allotjaments per turistes. 
Inicialment el parc tenia uns 100 Km2 però després es va reduir fins a quedar a uns 30 km2. Està tan sols a 30 km del golf de Tadjoura.
La major part de la zona boscosa del país es troba en els monts Goda. La vegetació canvia segons l’alçada a que es troba i el tipus de terreny. Com ja he dit arriba fins als 1750 m. d’alçada.
El bosc de Day és essencialment de ginebrers. Els ginebrers s’han adaptat al territori i diuen que hi ha espècies que poden viure 1800 anys. Ara be, aquests arbres han patit molt al llarg dels anys; hi ha una estimació que diu que un 88% dels boscos de ginebrers que hi havia hagut han desaparegut en els dos darrers segles i d’aquests es pensa que un 20% d’aquestes ho ha fet en els últims 50 anys. 
La humitat afavoreix la vegetació densa; aquí hi ha més pluja que en les altres zones del país, cosa que és molt fàcil ja que no és un país on plogui massa. Però el que genera més humitat és la boira humida que queda retinguda per les muntanyes. 
Aquesta boira és la que vam trobar nosaltres, et mulla, és densa, no veus res; quan vam arribar al campament tot tenia un aire fantasmagòric, amb una llum groguenca que es filtrava entre aquesta massa densa i blanquinosa.
És l’únic parc nacional del país. És un bosc que anomenen “mediterrani primari”, que dóna una idea de la vegetació que hi havia tant a la península aràbiga com al Sàhara fa uns 4 mil anys. Suposo que per això se l’anomena també bosc fòssil. Busco que vol dir això de bosc primari: que no ha sigut modificat per l’home, que està tal qual va sorgir. Un bosc antic pot no ser primari.
És un bosc que lluita per sobreviure i no extingir-se del tot. La sequera és un dels problemes fonamentals que pateix aquest bosc, però també l’erosió i les pastures. Actualment hi ha un projecte per preservar-lo i afavorir la reforestació. 
Hi ha dos especies d’ocells que són endèmics de Djibouti, el francolí (una mena de perdiu) que es pot trobar pels boscos de Day ja que se l’acostuma a trobar on hi ha ginebrers. La pytilia melba , que té un bec vermell es troba especialment en un altre massís muntanyós del país, els monts Mablas.
En els boscos de Day hi ha més de 360 espècies vegetals. Hi ha ficus, oliveres salvatges, figueres... Ara be, els arbres també tenen paràsits que fan perillar l’existència d’algunes espècies.
En aquest bosc diuen que hi ha un petit camp de qat, del president de la república. Els djiboutians consumeixen molt qat, però no el cultiven ja que és una planta que necessita molta aigua, i Djibouti no en té.
Els djiboutians a l’igual que els iemenites masteguen qat, especialment a la tarda. Aquesta és una planta estimulant. Diuen que Alexandre el gran la va introduir a Etiòpia per combatre una epidèmia de lepra. Etiòpia i Iemen són els grans productors de qat, que arriba a Djibouti per carretera; els majoristes el compren i després el distribueixen pel país. Mou molts diners el comerç del qat i n’hi ha diferents qualitats. Es consumeix quan és fresc, un cop separades les branques de la planta només dura tres dies.
Quan nosaltres vam visitar aquestes muntanyes feia cinc dies que havia plogut i estava tot xop i les pistes enfangades i no sempre transitables. Venint de la zona àrida dels volcans va ser curiós sentir la humitat i veure verd. Feia fred, en part per la humitat i vam haver de demanar mantes per dormir. 
Al matí vam anar a fer una caminada pel bosc de Day i per valls i gorges, seguint diversos oueds (llits de riu que només porten aigua quan plou) fins a Bankoualé. 
A primera hora el bosc estava ple de boira i fang; feia impressió veure els ginebrers alts, prims, sense fulles, molts mig tombats, secs, alguns potser morts... Després es va anar aixecant la boira i quan vam arribar a l’extrem del bosc ja veiem el cel blau. 
Hi ha altres plantes, han fet parcel·les de cultiu protegit, amb canalitzacions per aprofitar l’aigua superficial. Algunes plantes en flor, molt agradable. A més estan reforestant els ginebrers i sembla que alguns dels que han plantat ja han arrelat. 
A l’extrem arribes a una mena de mirador sobre la vall amb les muntanyes al front. És en aquest punt on hi ha la que havia sigut la casa d’estiu del governador francès a l’època colonial. Els francesos van posar el primer peu a Djibouti en el 1862 i la independència del país va ser en el 1977.
El lloc on està situada aquesta casa és fantàstic, fresc, amb vista a les muntanyes i la vall... perfecte. Ara queden les parets i poc més; es pot veure la distribució de les habitacions i que tenien llar de foc. Devia ser una casa agradable i acollidora.
Vam tornar altre cop a través del bosc cap al campament; era una altra visió dels arbres ja que no hi havia boira i també el fang estava més sec, cosa que era d’agrair. 
Vam carregar les coses als cotxes i nosaltres vam començar la caminada cap a Bankoualé. Es baixa dels 1500 metres on està el campament fins als 500 m. Com que és baixada no hi ha problema. 
El camí és una mica empipador, ja que en ser el llit d’un riu és pedregós i en molts trams incòmode de caminar. Ara be el paisatge ho compensa. Feia bon dia, vas canviant d’entorn, ja que anàvem canviant de canyons.
Pel camí vam trobar un daman. És un mamífer d’uns 50-80 cm de llarg i uns 3 kg de pes. Se’l pot trobar al bosc de Day i a les seves valls, sobre roques i parets rocoses. Viuen en grup que pot arribar a uns 50 animals. Són àgils i s’enfilen fàcilment per parets verticals. S’alimenta de fulles i plantes i a vegades d’insectes.
És un animal diürn, que al matí es posa a prendre el sol i a la tarda es posa a l’ombra. Menga matí i nit. Són ruminats, adaptats al clima, orinen poc i la seva orina és molt concentrada per evitar pèrdua de líquids. Durant anys se’ls caçava per la seva pell i des de l’antiguitat els seus excrements es feien servir com a remei anticonvulsiu.
El vam trobar a l’hora que prenia el sol, ens va mirar amb curiositat una estona i després va marxar per instal·lar-se en una roca més allunyada del camí. Es movia amb molta agilitat.
El guia local que dúiem en un punt es va aturar per senyalar-nos una cascada, en la que en aquesta època hi queia un regalim d’aigua. Suposo que aquí, que l’aigua escasseja, qualsevol lloc on se’n pugui trobar és remarcable.
Es troben també alguns abeuradors, reserves d’aigua on s’hi banyen i beuen... (al menys és el que va fer el noi que hi havia quan vam passar).
Em sorprèn que tot i ser un pedregar hi ha força vegetació. Un arbre amb una escorça taronja crida l’atenció. I les que m’encanten són les acàcies grogues: quan els hi toca el sol el tronc es veu groc intens. Sorprenent. 
Creuem algun poble, molt petit i quan és l’hora de més calor ens aturem en un d’ells on una família ens deixa entrar a casa seva i prendre un te. Primer hem esperat fóra, mentre arreglaven el menjador, després em passat, descalçant-nos abans d’entrar. Les dones teníem que seure en un cantó i els homes en l’altre. 
El foc està en un extrem de la sala, a l’esquerra de la porta. A la dreta de la porta han de seure els homes, i al fons de la sala, sobre una mena de tarima coberta per una estora, és on seiem les dones. Al voltant hi ha mantes i edredons enrotllats. Suposo que és també el dormitori.
Tots els poblets que anem creuant tenen les casetes de fusta i els seus horts. Els nens guarden una mica les distàncies, esporuguits.
Veiem alguna figuera estranguladora i algun tamarinde (el nom prové de l’àrab i vol dir dàtil de l’Índia.
No s’ha de confondre tamarinde amb tamariu, que també se’n veuen per Djibouti però els vam veure per la zona desèrtica o per la volcànica (no recordo a on).
Les pedres i roques del voltant van canviant; en algun punt es curiós observar com en una roca fosca hi apareix una taca blanca, com si aflorés pedra calcària pel mig. Suposo que la pluja i humitat generen aquest fenomen.
Ja prop de Bankoualé trobem palmeres. Altes, esveltes, amb el plomall de fulles a la punta. És una palmera especial que du el nom del poble. Té uns 20 metres d’alçada i aquesta família de palmeres actualment tan sols es pot trobar aquí. Abans n’hi havia també al Iemen (a Hadramaout) i al nord de Somàlia. En un altre lloc llegeixo que dels 500 exemplar d’aquesta palmera que existeixen 97 estan aquí.
L’excursió ha sigut molt agradable i no excessivament cansada, pel camí se sentien molts ocells, que jo no he arribat gairebé a veure, però era agradable sentir-los.
Per aquí, a més dels horts de cultiu crien cabres i vaques, però em sorprèn que no facin formatge. Potser és perquè hi ha massa humitat, no ho sé, no hi entenc.
A primera hora de la tarda arribem al campament, que té les casetes habitació enfilades per la muntanya. Amb els aiguats dels últims dies (o potser d’abans) se’ls hi havia fet malbé la instal·lació d’aigua, amb el que per dutxar-nos ens van portar bidons d’aigua.
