La ciutat de Kars es troba a uns 50 km a l’oest d’Ani. És una ciutat peculiar, ja que és una ciutat amb ambient
fronterer, com altres que hem vist, i també té la influència de la Rússia
tsarista, del temps que va formar-ne part, en el segle XIX.
Probablement és un assentament més antic que Ani i a diferència
d’Ani, Kars no va quedar mai abandonat.
Durant un breu període de temps, del 928 al 961, va ser la
capital del regne Armeni Bagràtida i va ser en aquesta època que es va
construir la catedral, que ara es coneix amb el nom de l’església dels
apòstols.
Poc després de que la capital del regne es traslladés a Ani,
Kars es va convertir en un regne independent, l’any 963, conegut amb el nom de
Vannad, que és el nom armeni d’aquesta regió. Aquest regne va sobreviure al
regne d’Ani.
Després de que els turcs seljúcides capturessin Ani, l’últim rei armeni de Kars va cedir la ciutat
a l’Imperi Bizantí, en el 1064, i a canvi va recuperar la ciutat d’Amasya i les
terres del nord de Cilicia.
Ara be, els bizantins no van aconseguir defensar prou be Kars,
com tampoc se n’havien sortit a Ani, i els turcs la van ocupar en el 1071. La
població turca de Kars era petita, però tenien el suport dels emirs d’Erzurum,
el que va ajudar-los a mantenir-se en el poder fins al 1206, quan els van
expulsar els georgians. Després van ser els mongols els que en el 1236 van
ocupar la regió. Se suposa que, a l’igual que en altres llocs, devien donar
força autonomia a la població armènia, ja que se sap que l’any 1284 el que
governava a Kars era un príncep armeni.
Després del col·lapse de l’imperi mongol, Kars va estar
governat per una sèrie de petits emirs turcs, fins que l’any 1534 la ciutat va
quedar integrada a l’Imperi otomà.
L’any 1579 els otomans van fer millores importants ala ciutat i
a les fortificacions, per tal de protegir-se dels atacs perses.
El control des de Constantinoble va anar disminuint i des de
mitjans del segle XVIII fins a principis del segle XIX, els paixàs de Kars eren
pràcticament semi-autònoms.
En el segle XVIII Rússia va començar, de forma gradual, la
conquesta del Caucas, i això
va provocar
una afluència d’immigrants musulmans, especialment circassians. Kars es va
convertir en una ciutat fronterera estratègica, fortament fortificada, que
protegia la frontera oriental de l’imperi turc i la carretera cap a Erzurum.
Segurament la població armènia era força petita i sembla que vivia
principalment en un districte a l’oest de l’antic castell, just fora de les
muralles de la ciutat.
Els russos van ocupar Kars en tres ocasions: en el 1828; l’any
1855 després d’haver assetjat la ciutat durant 7 mesos; i finalment en el 1877
quan van aconseguir mantenir-ne el control.
Quan va quedar en mans dels russos, en el 1877, bona part dels
musulmans van marxar, per no haver de viure sota el control rus; els turcs que
es van quedar no van ser tractats massa bé. Es van enderrocar algunes
mesquites, d’altres les van convertir en estables, i va haver-hi molta
negligència envers aquesta població.
Actualment els musulmans que viuen a Kars sembla que s’han
traslladat als barris on abans hi vivien els armenis. Els armenis s’havien anat
traslladant, gradualment, a un districte nou, amb edificis d’estil europeu, que
es troba al sud de l’antiga ciutat medieval. La majoria de les antigues
muralles de la ciutat van ser enderrocades.
Aquí va arribar molta població armènia, fugint de la massacre i opressió
de l’Imperi otomà, i també provinents de l’Armènia controlada per Rússia.
Un viatger britànic que va visitar la ciutat l’any 1894 va
deixar constància que la població de Kars era d’aproximadament 4.000 persones,
sense comptar la guarnició militar; la composició era uns 2.500 armenis, 850
turcs, 300 grecs i 250 russos. Pocs anys més tard, en el 1913, la població
estava formada per 10.200 armenis i 900
turcs.
A finals del segle XIX, van arribar a aquesta regió, fugint de
Rússia,
molts cristians protestants.
Sembla que encara hi viuen descendents de colons alemanys i
estonians, també hi havia hagut colons grecs. Rússia permetia que
s’instal·lessin no armenis a la regió de Kars, per limitar el creixement i la
riquesa de la població armènia. El viatger britànic que comentava abans, Lynch,
deia que al voltant d’Erevan les terres no cultivades estaven majoritàriament
en mans del govern rus, que no estava disposat a vendre-les o arrendar-les als
armenis, perquè estaven destinades als russos.
Durant els primers mesos de la Primera Guerra Mundial la
reconquesta de Kars era un dels objectius militars clau per Turquia, però el
seu exèrcit va ser derrotat. Sembla que la derrota va ser més per causes
climàtiques, era l’hivern, que no pas per l’estratègia russa, ja que els russos
s’estaven preparant per evacuar Kars.
Hi va haver moltes més batalles i el col·lapse de l’exèrcit rus
després de la revolució de 1917, el cas és que l’exèrcit turc va capturar Kars
l’any 1918, per rendir-se poc després i tornar a les fronteres anteriors a la
guerra. Ara be, a l’octubre del 1920 recuperava Kars.
El més següent, novembre de 1920, els bolxevics es van
annexionar el que quedava de la República Armènia. Estant Armènia sota control
soviètic, els turcs van cessar el seu avanç i també es van retirar d’alguns
territoris capturats. Als bolxevics els hi interessava mantenir bones relacions
amb Turquia, i el 1921 van signar el “Tractat de Kars” cedint algunes ciutats,
entre elles Kars, a Turquia. Diuen que en el museu de Kars hi ha el vagó de
tren on es va signar el tractat.
L’any 1920, quan la població armènia va veure que s’apropaven
les tropes turques una bona part va fugir; els que es van quedar molts van ser
empresonats, altres executats, alguns enviats a Erzurum per treballar com a
esclaus en la construcció de carreteres.
La política turca era que no quedessin armenis a Armènia per
poder justificar que formés part de Turquia. Diuen que si un turc desitjava una
dona tan sols tenia que arrestar el seu marit per espia, i si el marit posava
problemes, se l’executava. Sempre tenien alguna excusa per matar als armenis
que els destorbaven, sovint era una venjança justificable, dient que en el 1915
aquell home havia matat a un parent seu.
El Tractat de Kars va permetre la deportació dels armenis que
encara quedaven a la ciutat. Un viatger que va passar per aquí l’any 1931 deia
quela ciutat estava gairebé deserta i en ruïnes, que tan sols hi vivien uns
centenars de persones. A finals de la dècada de 1960 la població havia
augmentat a 25.000 habitants.
Després de la Segona Guerra Mundial la Unió Soviètica va
denunciar el tractat de Kars i el juny de 1945 reclamava les províncies que
havia cedit; a la tardor van concentrar tropes al Càucas, però l’oposició de
Winston Churchill a les reclamacions soviètiques va dissuadir al govern de
Moscou de seguir endavant.
L’abril de 1993 es va tancar la frontera de Kars amb Armènia,
en protesta per la conquesta armènia de la ciutat de Kalbajar a l’Azerbaidjan.
Des de llavors la frontera està tancada, tot i que els habitats de Kars no
estan contents amb aquesta mesura. Armènia segueix sense reconèixer oficialment
la frontera amb Turquia.
Com a curiositat, el premi Nobel de literatura Orhan Pamuk,
basa la seva novel·la Nieve en aquesta ciutat.
El primer que visitem és la catedral o església armènia dels12
apòstols.
Quan vam arribar allà hi havia un home escombrant, el vigilant
de l’església, que actualment és un museu; va ser ell el que ens va fer de
guia. No parlava anglès, però va fer servir una aplicació del mòbil i anava
traduint el que ell deia, en turc, al castellà. Posava molta passió en les
seves explicacions.
Aquesta església es va construir en el segle X, quan la ciutat
pertanyia a Armènia, era la catedral. Es troba en un terreny lleugerament
elevat a l’extrem occidental de l’antic barri medieval de Kars, al peu del
castell
i amb vistes al riu Kars. Segons
els gravats antics aquesta església es trobava dins de la ciutat emmurallada.
La catedral no té la típica inscripció en la que s’indica la
data de construcció i qui l’havia fet construir. Diuen que això és sorprenent
per un edifici tant important, construït en l’època Bagràtida. Se suposa que sí
que hi havia alguna inscripció però devien eliminar-la els musulmans quan van
ocupar l’edifici. En els documents medievals aquesta església apareix
mencionada com “la Catedral”; el nom actual dels “Sants Apòstols” o els “12
Apòstols”, es registra per primer cop en el segle XIX i fa referència a les 12
figures que hi ha tallades al tambor de la cúpula.
Segons un historiador armeni del segle X la catedral de Kars la
va fer construir el rei bagràtida Abas, que va governar del 929 al 953; també
indica que en aquell moment el Patriarca era Anania, que va ocupar el càrrec
entre el 943 i el 967. Per tant se suposa que es devia començar a construir poc
després de la coronació d’Abas i es va completar a mitjans de la dècada de 1040.
Aquest historiador diu que la cúpula ornamentada s’assembla a la volta del cel.
Es diu que després de la conquesta seljúcida, en el 1064, la
catedral va quedar abandonada, però no tothom hi està d’acord, ja que hi ha
restes d’un mausoleu construït contra la façana occidental, que probablement es
va construir a començaments del segle XIII.
L’any 1579 els turcs otomans van convertir l’edifici en una
mesquita. Més tard, en el 1877, quan la ciutat va quedar en mans dels russos,
va ser una església ortodoxa. La feien servir majoritàriament els militars
russos, i l’anomenaven “la catedral de la fortalesa”.
Es van afegir petits pòrtics davant de les entrades nord, sud i
oest, i es va construir una sagristia contra la paret est. A l’interior de
l’església s’hi va construir un iconòstasi de pedra ornamentada i es van pintar
i decorar les parets, afegint inscripcions ciríl·liques en pintura daurada. El
campanar es va construir més tard, probablement en la dècada de 1890. Tot i que
quan es va construir era una església ortodoxa russa,
aquest campanar és una còpia del campanar del
segle XIII del monestir armeni d’Haghbat.
Quan Kars va caure en mans dels turcs, en el 1918, aquesta
església va convertir-se de nou en mesquita. Quan en el 1919 es van retirar els
turcs, va tornar a ser una església armènia, però en el 1920, la ciutat estava
altra cop en mans dels turcs i l’església va ser de nou una mesquita.
Com la majoria de les propietats armènies a Kars, l’església va
ser confiscada i es va convertir en propietat de l’estat turc. Van vendre
l’edifici a l’ajuntament de Kars, que havia planejat enderrocar-lo per
construir una escola en aquest solar. Finalment l’església es va conservar,
però sí que va desaparèixer el campanar de l’època russa.
A la dècada de 1950 aquest edifici es va utilitzar com a
dipòsit de petroli. Durant les dècades de 1960 i 1970 va albergar un petit
museu, però quan les peces es van traslladar a un nou edifici pel museu,
l’església va quedar abandonada. L’any 1999 es van començar les obres per
convertir-la de nou en una mesquita.
Una de les primeres coses que em crida l’atenció és que a les
dotze cares del tambor, hi ha tallades unes figures humanes. La figura sobre
l’entrada occidental diuen que probablement és la més important i que potser
representa a Sant Gregori l’il·luminador. Al banda i banda té unes serps, que
poden representar els seus anus tancat en una masmorra plena de serps. Les
altres figures poden representar els apòstols, menys judes, sinó no quadren els
números. Des de baix a mi em costa una mica veure els detalls; tampoc ajuda la
llum i la pedra de color fosc.
El culte als apòstols el van portar els bizantins en el segle X
o XI.
En una de les partes diuen que ho ha un relleu d’un lleó, però
no m’hi vaig fixar.
A l’interior, a les claus de volta hi ha els símbols dels
quatre evangelistes: un bou, per Sant Lluc; una àliga, per Sant Joan; un cap humà, per Sant Mateu i Sant
Mateu també està representat per un cap humà, quan habitualment es representa
per un lleó. En algun altre lloc hi ha un altre cap.
Des de la plaça on hi ha l’església dels dotze apòstols es veu
una gran mesquita, que em sembla que és la mesquita Evliya o Mesquita dels
Sants. No la vam visitar.
Aquesta mesquita es va construir en el 1579. El seu nom fa
referència a la tomba que hi ha al pati, la tomba d’un sant (evliya). Hasan-i
Harakani era un erudit sufí del segle XI, que va portar el sufisme a Anatòlia,
i va morir martiritzat aquí a Kars. Va ser un dels primers sants musulmans
d’Anatòlia. La seva tomba segueix sent molt venerada pels pelegrins.
La mesquita va patir danys importants en el 1604 i va ser
reconstruïda en el 1617. L’any 1998 es va fer una important restauració.
En un turó més amunt d’on està l’església dels dotze apòstols
hi ha el castell interior o ciutadella.
Inicialment va ser construït durant la dinastia armènia
Bagràtida, i posteriorment reconstruït en el 1153. Suposo que devia ser més o
menys en aquesta època que es va construir la muralla exterior que envoltava la
ciutat.
El castell va ser destruït per Tamerlà en el 1386. L’any 1579,
Lala Mustafa Paixà, que es trobava a Erzurum, va rebre l’encàrrec de part del
soldà Murat III, de reparar i renovar el castell. Després el va destruir el xa
iranià Abbas I, en el 1606. Es va restaurar dos cops, en el 1616 i en el 1636;
en cadascuna d’aquestes restauracions s’hi van afegir nous elements.
Va quedar molt malmès després de la guerra
entre otomans i russos, 1877-1878, quan els russos van ocupar la ciutat. En els
40 anys d’ocupació russa van modificar parcialment l’estructura del castell.
El castell constava de dues seccions, el castell interior o
ciutadella, i el castell exterior, que tenia les muralles envoltant la ciutat,
amb 22 torres de vigilància.
Finament, després de la pujada s’arriba a la porta d’entrada i
just creuada hi ha un santuari que conté la tomba de “Baba Celal” o el pare
Celal, que va morir durant la invasió mongol del 1239.
Segons la creença popular Celal era un dervix que vivia a Kars
quan els hi va haver la invasió mongol i va participar en la batalla. Durant la
guerra l’hi van tallar el cap amb una espasa i diuen que ell mateix va
agafar-lo amb una ma, se’l va posar sota el braç i va seguir lluitant. Quan els
soldats mongols ho van veure van fugir esperitats.
Quan en el 1579, Lala Mustafa Paixà va reparar i reforçar les
defenses del castell va reconstruir la tomba de Celal Baba; ara be durant
l’ocupació russa va quedar malmesa. No va ser fins al 2005 que es va reparar.
Dins del castell hi ha allotjaments militars, un dipòsit de
municions i una petita mesquita reconstruïda en la dècada de 1990.
Als peus del castell hi ha uns antics banys, de l’època
otomana, del segle XVIII. Es troben a tocar del riu i al costat del pont de
pedra. Hi ha diferents banys gairebé de costat.
El riu Kars és un dels principals tributaris del riu Akhuryan,
que a Ani separa Turquia i Armènia.
Com ja he dit, l’any 1878 Kars va quedar sota control rus i en
les dècades següents es va construir un districte completament nou amb edificis
d’estil europeu. En la dècada de 1920 es van destruir molts d’aquests edificis,
però encara se’n conserven alguns.
Els edificis d’aquesta època són d’estil neoclàssic, que era el
predominant en aquella època a l’Imperi Rus. Ara be, diuen que en molts d’elles
s’hi poden veure detalls de l’arquitectura armènia medieval i també hi ha
característiques modernistes. Molts edificis
tenen inscripcions, la majoria en armeni, algunes en grec i també en
rus.
Els edificis que han sobreviscut tenen un o dos pisos i estan
construïts en pedra basàltica. Les façanes estan ornamentades i generalment
tenen algun balcó que dona al carrer, amb barana de ferro. La part posterior
dels edificis sovint tenia una galeria amb columnes de fusta i traceria de
fusta tallada. Els edificis estaven ben il·luminats; les finestres tenien doble
vidre per protegir-se del fred, ja que aquí l’hivern és molt dur.
Els sostres estaven revestits de làmines de ferro. L'aigua de
pluja de les teulades es canalitzava cap a les canonades amb brocs que
llançaven l’aigua directament al carrer. Aquests brocs de vegades tenen alguna
característica animal, com per exemple la boca d’un drac.
Els carrers estaven pavimentats amb llambordes i tenien
desguassos subterranis d’aigua de pluja. Molts dels carrers estaven plens
d'arbres, una tradició mantinguda a Kars fins a l’actualitat.
Hi ha molt pocs edificis que hagin conservat el seu interior
original, i molt menys encara que s’hagin conservat els mobles. Les habitacions
s’escalfaven per medi de grans estufes verticals, cilíndriques o quadrades, que
estaven inserides a les parets o be situades a les cantonades de les
habitacions. Els terres eren de fusta i les parets estaven arrebossades o
cobertes amb panells de fusta. Els sostres de vegades tenien ornamentació de
guix, principalment en cornises o en alvoltant d’on hi hauria penjada la
làmpada. Les cases de tota la ciutat, durant el període rus tenien
subministrament elèctric i en alguns districtes hi havia enllumenat públic.
L’hotel Cheltikov es va construïr en el 1894. La família Cheltikov era una família adinerada, que quan es van
establir aquí a Kars es van fer construir aquesta mansió. No sé si hi van
arribar a viure, ja que he llegit que la van deixar al govern rus, que la va
utilitzar com a teatre d’òpera.
Quan els russos van abandonar la ciutat la mansió es va
convertir en una escola infantil, després va servir com a magatzem de farmàcia
militar, a continuació va emprar-se denou com a teatre d’òpera, més tard va ser
una maternitat, després una casa de metges i finalment, l’any 2011 es va
convertir en un hotel de luxe.
