Est de Turquia-59. Vorejant Armènia, Ani.

Continuem fins gairebé la frontera amb Armènia per visitar Ani. La visita dura unes tres hores i abans d’entrar al recinte vam dinar; vam menjar el que dúiem i vam comprar les begudes al bar.

He descobert una pàgina web: www.virtualani.org amb molta informació sobre aquesta ciutat abandonada i el patrimoni armeni que hi ha pels voltants. Bona part de la informació que poso aquí prové d’aquesta web. Per exemple, la part d’història, en aquesta web he trobat un resum que m’ha anat molt bé per aclarir-me, ja que aquestes terres frontereres, que han anat canviant sovint de mans, em costa molt d’estructurar i quedar-me amb el més essencial per entendre com era el lloc.

En les excavacions s’han trobat restes d’assentaments de l’edat del bronze i del ferro, probablement construccions urartianes. Pedres d’aquestes construccions es van fer servir posteriorment en la construcció de les muralles. També s’han trobat restes del que probablement va ser un temple Zoroastrià.

Ani apareix mencionat per primer cop en el segle V dC, en cròniques armènies, i es descriu com un castell sobre un turó i que pertany a la dinastia dels Kamsarakan.

A mitjans del segle VII Armènia va ser envaïda i conquerida pels àrabs. La invasió no va modificar gaire la composició ètnica de la població, però  sí que va destruir les estructures de poder existents i això va facilitar l’eventual aparició de noves dinasties governants. A finals del segle IX, Armènia havia recuperat la major part de la seva antiga independència, però estava dividida en nombrosos regnes i principats. Els dos regnes armenis més poderosos eren els de la dinastia Artzruni, que es trobava principalment al voltant del llac Van, i la dinastia Bagratida, que governava la major part del nord-est d’Armènia i que finalment va tenir la seva capital a Ani.

Els bagràtides van comprar el castell d’Ani i les propietats properes als Kamsarakans, i l’any 971 el rei bagràtida Aixot III va transferir la seva capital de Kars a Ani. En aquesta època, probablement Ani era una ciutat fortalesa construïda al voltant del turó on hi havia la ciutadella. El rei Aixot va fer construir unes noves muralles, suposo que envoltant la població al peu de la ciutadella.

La ciutat va créixer ràpidament, les muralles es van acabar de construir en el 989, però per les restes que s’han trobat sembla que part de la població vivia fora del recinte emmurallat, ja que l’interior havia quedat petit.

Ani va esdevenir un important centre comercial ja que era un punt de parada de les caravanes i la ciutat controlava les rutes comercials entre Bizanci, Pèrsia, Síria i Àsia central. Els comerciants i artesans,venien a Ani procedents de les ciutats més antigues d’Armènia, i això va fer que arribés també un flux important de població procedent de zones rurals d’Armènia.

L’any 992 el Katholikosat armeni va traslladar la seva seu aquí a Ani, i a principis del segle XI a la ciutat ja hi havia 12 bisbes, 40 monjos i 500 sacerdots. La ciutat tenia més de 100.000 habitants i hi ha fonts què diuen que potser arribava als 200.000 habitants. Era una ciutat rica i pròspera i se la coneixia com la ciutat de les mil i una esglésies. En algun lloc he llegit que els nobles i rics de la ciutat feien construir capelles i esglésies, i era com una mena de competició a veure quina era més gran i més bonica; suposo que era demostrar el seu poder econòmic.

Quan l’any 1020 va morir el rei Gagik I els seus fills es van barallar per la successió. El germà gran, Joan-Sembat (Hovhannes-Sembat), es va quedar amb Ani i el germà petit, Aixot, es va quedar amb altres parts del regne Bagratida.

Joan-Sembat havia donat suport al rei de Geòrgia en la guerra que havia mantingut contra l’imperi bizantí; l’imperi bizantí era expansionista i Joan-Sembat temia que els bizantins ataquessin el debilitat regne de Bagràtida. Per intentar evitar-ho, va fer de l’emperador bizantí, Basili II, l’hereu dels seus dominis.

El rei Joan-Sembat va morir l’any 1041, Basili II havia mort l’any 1025. Quan va morir el rei Joan-Sembat l’emperador bizantí era Miquel IV, que de seguida va reclamar el seu dret sobre Ani. Joan-Sembat havia mort sense deixar descendència i la població d’Ani va decidir que el seu successor  fos el fill del seu germà Aixot, Gagik II.

L’any 1042 els bizantins van enviar l’exèrcit a capturar la ciutat, però va ser derrotat. Els armenis probizantins de la ciutat van convèncer a Gagik de que anés a Constantinoble per signar un tractat de pau; però en arribar-hi va ser empresonat. Els bizantins van atacar de nou Ani, i de nou van ser derrotats.

L’any 1045 la gent d’Ani en veure que estava envoltada d’enemics i que no tenia cap líder, es va rendir i va entregar la ciutat als bizantins. Com a compensació elsbizantins van regalar al rei Gagik II un palau a Constantinoble i la ciutat de Cesarea (actualment Kayseri). Després de les invasions turques a l’imperi bizantí, Gagik va ser assassinat al castell grec de Cybistra, al nord de Cilícia.

A la segona meitat del segle XI van començar a haver-hi atacs, a Armènia i l’Anatòlia bizantina, per part de grups turcs, procedents d’Àsia central. L’Imperi Bizantí no va aconseguir aturar l’avanç dels turcs de l’exèrcit seljúcida que a l’estiu de 1064 va atacar Ani, i després d’un setge de 25 dies van capturar la ciutat.

L’any 1071, a la batalla de Manzikert, l’exèrcit turc va obtenir una victòria decisiva sobre la força conjunta de bizantins i armenis, i va fer presoner a l’emperador bizantí Romà Diògenes. Armènia i gran part de l’Imperi Bizantí va patir les invasions turques.

L’any 1072 els turcs van vendre Ani a la dinastia kurda Xaddàdida, que va mantenir el domini sobre Ani, un tant precari, fins a finals del segle XII; va perdre’n el control diversos cops, passant a mans dels georgians o per revoltes internes dels armenis de la ciutat.

L’any 1200 la reina georgiana Tamara va capturar Ani i la va cedir a la família Mkhargrdzeli (nom georgià) o Zacàrida (nom armeni); el territori d’aquesta família tenia més o menys la mateixa mida que el regne Bagràtida. En aquest període la ciutat va recuperar la prosperitat i moltes de les esglésies són d’aquesta època, igual que moltes de les torres de la muralla.

L’any 1237 la regió va patir la invasió mongol. Quan es van calmar les coses la dinastia Zacàrida va continuar governant Ani, però com a vassalls dels mongols en lloc de ser-ho dels georgians. En la dècada de 1330 van perdre el control de la ciutat a mans d’una successió de dinasties turques, incloent-hi els Kara Koyunlu (clan de les ovelles negres) que van fer d’Ani la seva capital.

Amb la invasió mongol bona part de la població va començar a emigrar. A mitjans del segle XIV Ani ja no era una ciutat comercial, ja que les rutes comercials passaven més al sud. En la dècada de 1380 Tamerlà va capturar la ciutat, però a la seva mort, els Kara Koyunlu la van recuperar. La ciutat havia perdut importància i més encara quan els Kara Koyunlu van traslladar la capital a Erevan. Poc a poc la ciutat va anar quedant abandonada.

Ani va passar a formar part de l’imperi turc otomà en el 1579. Fins a mitjans del segle XVII encara hi havia una petita ciutat dins del recinte emmurallat. Un viatger d’aquella època esmentava que hi havia 200 esglésies a Ani i els voltants.

La població rural estava constantment amenaçada per tribus kurdes nòmades, que robaven i mataven, això va fer que anessin abandonant la regió. La supervivència de qualsevol forma de vida sedentària, tan si eren cristians com musulmans era insostenible. I això va ser el finald definitiu d’Ani. L’església de Kizkale va ser utilitzada pels monjos almenys fins al 1735, i sembla que a mitjans del segle XVIII ja devia estar totalment abandonada, i se sap que a principis del segle XIX ja no hi quedava ningú.

A començaments del segle XIX la major part d’Armènia era una regió desconeguda i molt poc explorada. Viatjar per aquí era difícil, ja que no hi havia gaires carreteres i en qualsevol racó et podies trobar amb bandits kurds. Tot i això, al llarg del segle XIX hi va haver uns quants viatgers europeus que es van aventurar per aquestes terres i que van deixar constància escrita, i a vegades incorporant també dibuixos,  del que van veure.

En el segle XIX hi va haver un esdeveniment rellevant, i va ser que en el 1878 la ciutat va quedar sota el control de Rússia.

L’any 1877 Rússia va declarar la guerra a Turquia, i la regió de Kars es va incorporar a l’imperi rus. Sota el domini rus els kurds van ser pacificats o van emigrar a territori turc per continuar amb el seu estil de vida. Es van construir noves carreteres, es van expandir ciutats i la regió es va convertir gradualment en una zona més segura del que era abans. En aquesta regió que estava gairebé buida, van començar a arribar colons armenis, que volien recrear i preservar l’antiga ciutat d’Ani.

La major part d’Armènia era una terra desolada plena de ruïnes d’assentaments abandonats, i pels colons armenis, Ani era un símbol de la glòria perduda d’Armènia i una inspiració per al que es podria aconseguir en el futur. A finals del segle XIX, per als armenis Ani era un ideal. Es van escriure novel·les, obres de teatre i òperes, inspirades en aquesta ciutat.

En la part d’Armènia controlada pels russos es van construir, en aquesta època, edificis amb motius arquitectònics inspirats aquí. Per exemple, la catedral d’Ani va servir d’inspiració per noves esglésies a Kars i a Alexandropol (ara Gyumri).

Les excavacions arqueològiques a Ani es van iniciar en el 1892-93; es van descobrir les muralles que havia fet construir el rei Aixot. A prop, es van descobrir els fonaments d’una església que contenia frescos i es van fer excavacions al voltant de l’església del Redemptor. Les excavacions es van reprendre l’any 1904 i van continuar fins al 1917.

El maig de 1921 Riza Nur, membre de l’Assemblea turca, va escriure al general Kazim Karabekir, comandant del Front Oriental, ordenant que les relíquies i les restes dels monuments d’Ani fossin esborrades de la faç de la terra. Karabekir s’hi va negar. Segons va deixar escrit a les seves memòries, li va respondre despectivament, dient-li que les ruïnes d’Ani eren enormes, com les muralles d’Istanbul, i que fins i tot si fossin destruïdes, cosa que seria una tasca molt difícil, encara quedarien les ruïnes al mateix lloc. I també va advertir que la destrucció d’Ani podria despertar rebuig en la comunitat religiosa armènia.

Sembla que es van destruir alguns edificis que tenien importància simbòlica pels armenis. Des del 1920 molts monuments armenis de les rodalies d’Ani van ser destruïts. L’ordre de demolició total no es va complir, però poc a poc l’antiga ciutat ha anat quedant més i més malmesa. Hi ha diverses causes.

Per una banda hi ha els danys deguts a causes naturals, com és el terratrèmols del 1935, una tempesta en el 1957, esfondraments parcials d’algunes esglésies i les posteriors reparacions... Altres terratrèmols en el 1966 i 1988.

Altres danys han sigut culpa d’actes vandàlics, majoritàriament de buscadors de tresors.

L’any 2004 es va permetre l’accés a l’antiga ciutat als turistes i molts venien a fer el pícnic entre les ruïnes, sense ser conscients de la importància del lloc, encenien foc, deixaven brossa, feien servir les esglésies com a urinaris...

Hi va haver també els danys propiciats per l’estat. La catedral és l'edifici armeni més destacat d’Ani, i el que va patir més la censura estatal. Les parets interiors mostren restes de pintura blanca moderna, que es va posar per tapar inscripcions armènies. En altres llocs la pintura és del color de la pedra i no es nota tant fàcilment, però es va posar com a molt tard l’any 1983. Probablement, moltes de les inscripcions que s’han amagat dataven de després de la caiguda d’Ani i s'han ocultat per eliminar l’evidència de que aquí, i en general a la regió de Kars hi havia hagut una població armènia vivint-hi de forma continuada, especialment durant el període rus.

Sembla que hi va haver un moment en que els frescos de l’església estaven plens de pintades fetes pels turistes i els guardes del recinte van decidir “fer neteja” aplicant una capa de pintura perquè no es veiessin les pintades, i també quedaven amagat els frescos. En una altra part, es va tallar tota una part dels frescos. Això passava a començaments de la dècada de 1990.

Durant les dècades de 1980 i 1990, quan tot el recinte d’Ani estava sota control de l’exèrcit turc, hi va haver danys menors degut als cercadors de tresors.

En el 2004 el control del recinte va passar de l’exèrcit al Ministeri de Cultura. Això va facilitar que es pogués visitar el recinte sense necessitar un permís especial, i també s’hi podien fer fotografies.

Llegeixo que els guardes que vigilaven el recinte, a la nit es van dedicar a explorar les ruïnes cercant tresors, i van provocar forces danys. Això va passar entre agost del 2006 i l’agost del 2007.

En la dècada de 1990 el Ministeri de Cultura i Turisme es va responsabilitzar de la restauració de les muralles, però sembla que la restauració va ser desastrosa. Les restauracions que es van fer en el 2008, també van ser terribles, en els diferents edificis hi van aparèixer columnes d’acer pintades de vermell brillant. Diuen que són per sostenir i preservar els monuments. Hi ha qui diu que no tenen aquesta funció, que desfiguren el monument i a més en alguns casos han danyat l’estructura original. Pel que he entès, no van tenir en compte en voler protegir els edificis l’estil de construcció.

Les esglésies d’Ani tenen un nucli de formigó sòlid amb revestiments exteriors i interiors de tuf (toba volcànica), que estan incrustats en el nucli de formigó. Això fa que sigui molt resistent al col·lapse. Una església pot mantenir-se en peu fins i tot si ha perdut el 70% o més de les seves parets inferiors. La funció de les pedres de parament és protegir el nucli de formigó, que és el que en realitat sosté l’edifici. En fer la restauració s’han col·locat les columnes d’acer sota les pedres que no suporten res, i per acabar-ho d’empitjorar, s’aixequen sobre cubs de formigó que no tenen fonaments, sinó que estan directament sobre el terra, per tant, no són adients per suportar cap pes; algunes de les columnes de formigó han caigut pel seu propi pes.

Fins no fa gaires dècades, a Ani hi ha hagut un robatori important de pedres. A començaments del segle XX els arqueòlegs han intentat substituir les pedres robades d’algunes esglésies, però quan Ani va quedar sota control Turc aquestes reparacions es van destruir i alguns dels edificis que havien aconseguir mantenir en peu van col·lapsar.

Comencem el nostre recorregut entrant per la porta del lleó.

Com ja he dit abans, la doble muralla que protegia a la ciutat es va construir en època del rei Sembat, a finals del segle X. En alguns trams les parets estan decorades amb pedra vermella i negra, representant patrons, creus, animals i símbols diversos. Un dels símbols que es troba és el de l’eternitat, relacionat amb l’esvàstica, i que es troba sovint en edificis armenis medievals. Un altre símbol que apareix és de les armes heràldiques dels governants bagràtides d’Ani.

Les portes de la muralla exterior i interior estan esglaonades; això donava major protecció ja que l’assaltant, després de forçar la porta exterior es trobava amb un mur flanquejat per torres i confinat en l’estret espai que hi havia entre els dos murs, per tant no podia maniobrar adequadament.

L’estructura bàsica de la doble muralla és del segle X però en els segles posteriors es va reforçar substancialment; entre d’altres coses es van fer més gruixudes les parets. Diuen que es poden veure capes superposades de les diferents reformes.

També en les torres es van modificar. Les inscripcions del segle XII i XIII que s’han trobat indiquen que algunes de les torres les havien finançat particulars.

La doble muralla tenia tres portes d’accés a la ciutat: una d’elles és la porta del lleó, una altra la porta de Kars, suposo que és des d’on sortia al camí que duia a aquesta ciutat, i la porta del taulell d’escacs, nom que l’hi van donar els russos per la seva decoració.

La porta del lleó té aquest nomen referència al baix relleu que hi ha a la paret al costat de la porta. Diuen que en el passat hi havia una font i que de la boca del lleó rajava aigua. El lleó és el símbol de l’Imperi Seljúcida. La porta estava flanquejada per dues torres.

Se suposa que aquesta era l’entrada principal de la ciutat. Des d’aquí hi havia un carrer que et duia al centre de la ciutat, al peu de la ciutadella.

Un cop hem creuat les dues portes, ja estem en el què era l’antiga ciutat. Més o menys resseguim la muralla pel canto interior. 

Des de dalt es veuen, excavades a la muntanya, una sèrie de coves. Parlen de la ciutat subterrània.

En els penya-segats que envolten Ani hi ha nombroses cambres tallades a la roca. Aquestes coves han estat usades molt més temps que la ciutat. En alguna d’elles encara hi vivia gent a començaments del segle XX. Segon la descripció que en van fer l’any 1905, el diplomàtic, historiador i viatger italià, Luigi Villari, algunes de les coves encara estaven habitades en aquell moment. No sé si actualment, però fins fa poc moltes encara s’utilitzaven de magatzem i com a corrals per vaques i ovelles.

També s’han trobat cambres subterrànies dins del recinte emmurallat d’Ani.

La primera excavació sistemàtica de les coves fora que hi ha als penya-segats, es va fer l’any 1915. Es van identificar, explorar i classificar més de 800 cambres. Es van fer plànols detallats i es van publicar els resultats, però la guerra va interrompre la recerca.

No va ser fins molt més tard, que un dels membres del primer equip que hi va treballar, va reprendre les informacions que hi havia i va seguir amb l’estudi de les coves d’Ani. Publicava els resultats l’any 1972.

En el 2004 un altre grup d’arqueòlegs va estudiar una altra zona de coves. Es publicava en el 2009. Van fer nous plànols, ja que els anteriors tenien imprecisions.

Sembla que l’estudi del 1915 portava a creure que les cambres eren més sofisticades del que eren en realitat, i havien donat peu al mite de que hi havia un districte reial i una ciutat subterrània.

Alguns dels complexos tallats a la roca són grans i ben planificats, i haurien funcionat de forma paral·lela a la ciutat de dalt del turó. Hi havia un túnel i portes secretes que connectaven els dos espais. Ara be, la majoria de cambres són petites, aïllades, disperses i de disseny molt irregular, i no sembla que formessin part del suburbi d’Ani, sinó més aviat com a magatzem i aixopluc en les feines del camp.

Moltes de les cambres tenien funcions clarament definides, però d’altres no se sap quin era el seu ús original. Moltes estan danyades i ha canviat la seva estructura, per esfondraments deguts a terratrèmols, per l’erosió...Tot i això, s’estima que en el moment àlgid a les coves hi deurien viure uns 2000 habitants.

Algunes de les cambres tallades a la roca són petites esglésies o capelles; en les excavacions del 1915 en van comptar 30. Algunes formaven part de complexos més grans, tipus monestir. La decoració i la distribució i planta, és similar a la de les esglésies de la superfície.

Altres coves eren cambres funeràries. En algunes s’hi ha trobat frescos, altars, sarcòfags tallats a la roca...

Una altra funció que tenien algunes de les coves era de colomars. Aquests coves contenien moltes fileres de cubicles rectangulars densament empaquetats per a coloms. Alguns autors diuen que potser alguna d’aquestes cambres era per abelles.

També hi havia cambres destinades a l’emmagatzematge d’aigua, cellers per a l’emmagatzematge de gerres de vi i oli, estables i una gran cambra que s'ha identificat com un caravanserrall.

Probablement la majoria de les coves eren habitatges amb àrees d’emmagatzematge associades. Generalment les cambres disposaven de finestres que permetien l’entrada de llum.

A l’extrem nord-oest de la ciutat hi ha el palau del mercader. Probablement es va construir a finals del segle XII o començaments del XIII i se suposa que era la residència d’una persona important, un ric mercader, un príncep o el bisbe d’Ani.

Hi ha qui diu que el palau pertanyia al mercader Tigran Honents, ja que se suposa que la seva tomba està en el penya-segat de la vall que hi ha davant del palau. Uns altres creuen que era una estructura militar, connectada amb el sistema de defensa de la ciutat, ja que està integrat a la muralla.

No s’han trobat inscripcions que permetin identificar quina funció tenia o a qui pertanyia.

Per l’estructura que ha sobreviscut es veu que al menys tenia dos pisos; en creuar l’entrada s’arriba a un pati i les habitacions estaven distribuïdes al voltant.

A la part posterior hi ha un soterrani, cobert amb voltes de pedra; diuen que és un laberint d’habitacions i passadissos estrets, majoritàriament sense il·luminació. Es pensa que aquest soterrani estava destinat a l’emmagatzematge, i d’aquí la teoria de que era la casa d’un comerciant.

El més destacable d’aquest edifici és la porta que hi ha a la façana oriental. En la decoració es veuen alternades vuit estrelles de pedra rosa amb creus de pedra grisa.

Un escriptor de finals del segle XIX explica que els patriotes armenis creien, erròniament, que aquest palau era Bagràtida i n’agafaven pedres com a record. El terratrèmol del 1989 va malmetre molt l’estructura i després era fàcil endur-se’n les pedres.

A finals del segle XIX algunes parets havien caigut, i les voltes del soterrani quedaven al descobert. A començaments de la dècada de 1990 es va reconstruir, però diuen que va ser una obra nefasta, en la que es va destruir molt del material original i que es va substituir per pedres que no tenien ni la mateixa mida, color i qualitat.

Pitjor va ser la restauració que van començar en el 1999. Diuen que en aquest palau, i de fet a tot Ani, hi ha més pedres noves que originals.

La restauració va continuar amb la porta; es van eliminar les estrelles incrustades i es van posar còpies de mala qualitat. Mirant amb detall les fotos, es veu alguna de les estrelles, no sé ja si és original o còpia.

Arribem a l’església del rei Gagik, dedicada a Sant Gregori (Krikor), coneguda també com la catedral del rei Gagik. Es pensa que es va construir entre el 1001 i el 1005.

Diuen que, en època de l’emperador Basili, a finals de l’any 1000, el rei Gagik d’Armènia va tenir la idea de construir, aquí a Ani, una església similar a la que hi havia hagut a Vagharshapat, dedicada a sant Gregori, i que en aquell moment estava en ruïnes.

L'església de Vagharshapat, que es volia prendre com a model era una església construïda en el segle VII que havia quedat destruïda per un terratrèmol en el segle X; era el monument arquitectònic més important de l’Armènia medieval.

Aquesta església del rei Gagik no tenia una estructura massa estable i en el 1013 es va haver de reforçar. Ara be, no va servir de massa ja que poc després es va ensorrar.

Al segle XIII es van construir cases al voltant i sobre les ruïnes, utilitzant part de la maçoneria de l’església que s’havia esfondrat. Més tard les ruïnes es van cobrir de terra, no sé si va ser de forma natural o intencionat. El cas és que a finals del segle XIX tan sols es veien unes parets que sobresortien d’un monticle. En aquell moment s’havia perdut la pista sobre la ubicació d’aquesta església; es deia que aquest lloc cobria les restes de la casa del sínode de l’església armènia d’Ani.

Les ruïnes es van excavar en el 1906, per Nikoli Marr, que va fer diverses excavacions a la ciutat. Les excavacions van revelar la planta de l’església i s’hi van trobar diversos objectes de culte.

Es va trobar també una estàtua del rei Gagik sostenint una maqueta de l’església, però faltava la part superior de la maqueta, i com que de l’edifici tan sols van sobreviure els fonaments es fa difícil saber quin era l’aspecte exacte de l’església. 

Si no estic confosa, la petita església que em recorda molt les que veia per Armènia, és l’església de Sant Gregori de la família Abughamir.

En una de les parets de l’església hi ha una inscripció, en la que parla Ablgharib, “marzipa” dels armenis, que em sembla que era un càrrec tipus governador, l’any 1040 dC. Diu que és fill de Grigor i net d’Abughamir, i que com que era el fill petit no va rebre masses atencions del seu pare, però que així i tot, com que estimava ala seva família, volia restaurar el seu lloc de repòs. Va restaurar el lloc de repòs pel seu pare Grigor, el seu germà Hamza i la seva germana Seda, i va fer construir dues capelles, dedicades a Sant Esteve i Sant Kristapor. Va posar com a condició que cada divendres se celebrés una funció religiosa a l’església de sant Esteve, per la seva mare Shushan, i els dissabtes pel seu pare Grigor; i a l’església de Sant Kristapor, cada divendres estenia que fer una cerimònia religiosa per la seva germana.

Aquesta església es troba a l’extrem de l’altiplà, amb vistes a la vall. A la web virtualani destaquen que gairebé totes les esglésies estan construïdes prop de la vora de l’altiplà, i que potser l’objectiu era que es veiessin be des de fora de la ciutat.

Es creu que aquesta església data de finals del segle X  i que va ser encarregada pel príncep Grigor Pahlavuní com a capella privada per a la seva família. Aquesta família va tenir gran importància durant els últims anys de la independència d’Ani; el més famós va ser Vahram Pahlavuni, el líder de la facció que s’oposava a la incorporació d’Ani a l'imperi bizantí. Si ho he entès be, el nom de Vahram apareix en una inscripció que hi ha al timpà sobre la porta, en que diu que va reservar diners per pagar les misses per l’ànima del seu fill Abughamir, que és el que dona nom a l’església.

Segons la inscripció del 1040, el príncep Ablgharib va fer construir dues cambres funeràries, pel seu pare i el seus germans; com que Vahram Pahlavuni va morir en el camp de batalla l’any 1047 es pensa que pot estat enterrat aquí també. La zona de l’església on hi havia aquesta sepultura es va excavar en el 1907; l’any 1998 els cercadors de tresors van obrir algunes tombes, però em sembla que en quedaven algunes intactes i l’any 2004 es va completar l’excavació d’aquesta zona.

La següent parada la fem a les restes de l’església dels apòstols; per la forma de les ruïnes i la ubicació en el mapa em sembla que és aquesta.

Aquesta església l’hauria fundat la dinastia Pahlavuni, i els arquebisbes d’Ani, que pertanyien a aquesta dinastia l’haurien fet servir. No s’hi ha trobat cap inscripció amb la data de la fundació, però hi ha una inscripció de l’any 1031 en la que s’esmenta una donació de terra feta per Abughamir Pahlavuni.

Nikolai Marr va excavar completament aquesta església i els edificis adjacents l’any 1909 i en el 1912 es van consolidar les parts més fràgils de l’església i el nàrtex sud. Però durant el període turc es van destruir deliberadament la major part dels reforços i hores d’ara queden molt poques restes visibles dels edificis que es van descobrir en les excavacions del 1909. En els primers anys del segle XXI va caure una part del sostre del nàrtex sud, probablement en el 2001, i l’any 2003 es va enretirar de forma barroera, amb piquets, la terra acumulada i l’herba que havia anat creixent al voltant de les estructures que encara quedaven en peu. En el 2004 es va continuar la neteja dels voltants.

Aquesta església tenia una planta rectangular amb quatre absis, un disseny que es feia servir a Armènia en el segle VII, però els elements decoratius tenen un estil que correspon al primer terç del segle XI.

Aquesta església originalment estava enmig d’un pati obert i al llarg d’uns quants segles aquest pati es devia anar omplint d’edificis fins que l’església va quedar gairebé envoltada.

Tant el pati com l’església estaven a un nivell inferior al de la ciutat que els envoltava. A l’est de l’església hi havia un carrer, paral·lel a la façana est que quedava 1,5 metres per sobre del terra del pati. Des d’aquest carrer hi havia una escala amb sis graons que baixaven fins al pati, davant del nàrtex sud. El pati estava completament pavimentat amb lloses de pedra, i moltes d’aquestes lloses servien de làpides. En el pati s’hi van trobar restes de khatxkars (esteles que tenen gravada una creu). Es va trobar un passadís que tenia làpides, que anava des del pati fins a la paret est de l’església. Davant d’aquesta paret hi havia unes escales per baixar a una habitació voltada, que quedava sota del carrer i que podia ser un mausoleu.

Algun fragments d’escultures d’un altre mausoleu daten de finals del segle XII.  Es va trobar un khatxkar dedicat al Catholicos Barsegh, amb una inscripció que tenia la data de 1184. L’any 1910 es va reconstruir i restaurar però va ser destruït en el 1921.

Construït contra la façana sud de l'església hi ha un nàrtex que probablement data de principis del segle XIII. A les parets hi havia moltes inscripcions armènies, la més antiga és del 1215 i la darrera dels 1348. Molts d’aquestes inscripcions són de temàtica laica, com per exemple decrets que esmenten exempcions o reduccions d’impostos i taxes comercials. Això indica que el nàrtex es feia servir tant per a qüestions seculars com religioses.

Al sud del nàrtex sud hi havia una petita església, més antiga que totes les altres estructures del recinte, i que es trobava per sobre del nivell del pati i també del carrer adjacent. I una mica més enllà encara hi havia un altre edifici, que havia servit de mausoleu. Aquesta estructura podria ser del segle VII.

Ani era una ciutat molt poblada, amb moltes esglésies, dediferents mides i també edificis construïts amb materials menys resistents i que al llarg del temps s’han esfondrat.

Tot l’espai estava ocupat, amb habitatges, botigues, magatzems, fondes, banys, molins, premses, fàbriques, petites industries... era una ciutat amb molta activitat. Ara be, l’estructura urbana era poc planificada i irregular. Els carrers principals començaven a les tres portes de les muralles exteriors i anaven direcció sud cap a la ciutadella.

L’únic carrer que encara és més o menys visible és el que va des de la porta del lleó fins a la mesquita Minuchihr, passant pel minaret caigut de la mesquita d’Abu’l Muamran.

Les excavacions que es van fer en aquest carrer, abans de la Primera Guerra Mundial, van revelar que era una calçada asfaltada i que hi havia una canonada d’aigua de fang, que passava per sota.

És per aquest carrer que continuem la nostra visita i ens aturem per veure el minaret caigut.

De la mesquita d’Abu’l Muamran tan sols queden les restes del minaret que va caure en el 1890. Aquest minaret octogonal era molt alt i destacava molt, i de seguida va aparèixer en els primers gravats d’Ani. Encara es pot veure que a l’interior hi havia una escala de cargol.

El minaret tenia una inscripció, escrita en persa i datada l’any 1198-99 dC, on es deia que es prohibia la venda d’ovelles i camells davant de la mesquita, i mencionava el nom de la mesquita, d’Abu’l Muamran.

Una de les coses que em va cridar l’atenció del minaret caigut és la seva caiguda. Com que era molt alt, devien cedir els fonaments i va caure de costat; no es va esfondrar, sinó que és com si hagués caigut sencer i després, amb la patacada s’hagués fragmentat. Tot això son elucubracions meves. I el que deia que em va cridar l’atenció, es com es fragmenta un cop a terra, com si fos a “rodelles”. No sé explicar-ho, a la fotografia potser s’entén una mica el què vull dir.

I el què és curiós és que en un dels fragments es veu l’escala de cargol.

Continuem pel carrer principal per arribar a la mesquita Minuchihir.

Per aquest carrer es van veient els fonaments dels diferents edificis i d’alguns encara es conserva alguna porta.

Em sembla que tot aquest carrer és el Basar, i les botigues es van anar construint al llarg dels segles, entre el XI i el XIII.

La mesquita està construïda a la vora del barranc. Des d’aquí es veu el riu Akhurian. Es diu que la va fundar l’emir Minuchihr. Aquest va ser el primer governant d’Ani de la dinastia Shaddadid, i va començar a governar en el 1072.

La data exacta de la construcció no es coneix i hi ha molta controvèrsia entre armenis i turcs.

Segons uns, majoritàriament armenis, aquest edifici es va construir abans de la conquesta turca; hauria sigut un palau de l’època de la dinastia bagràtida, i més tard s’hauria convertit en mesquita. Tenint en compte que es troba al costat de les muralles i la seva aparença fortificada, s’ha suggerit que podia haver sigut originalment una duana.

Uns altres, majoritàriament turcs, consideren que es va construir la mesquita just després de la conquesta turca d’Ani, i seria la mesquita turca més antiga que hauria sobreviscut d’Anatòlia.

Altres investigadors diuen que es va construir com a mesquita, però que seria del segle XII o XIII. I sembla que es van aprofitar els fonaments d’una altra estructura anterior. Per altra banda, el minaret és anterior a l’estructura actual de la mesquita i la seva ubicació respecte al cos de la mesquita és estrany, el que fa pensar que corresponia a una mesquita anterior.

La façana oest va col·lapsar a finals del segle XIX, però sembla que, tot i estar en ruïnes, els musulmans de la zona van seguir utilitzant la mesquita, fins al 1906. Aquest any l’arqueòleg Nikolai Marr la va fer servir com a museu per exposar-hi tot el que anaven trobant.

A finals de la Primera Guerra Mundial aquest museu va ser saquejat. Diuen que fins a la dècada de 1990 encara es podien veure petits fragments de vidre per terra, probablement de vitrines, i fragments escultòrics a la base de la mesquita que podrien haver estat llançats des de les seves finestres. El paviment de pedra del terra també va desaparèixer després de la destrucció del museu.

Fotografies antigues revelen que en la paret que va col·lapsar hi havia diverses inscripcions. Una d’elles, en persa, en la que es menciona un governant del 1330 i que l’emir Minuchihr havia fundat aquesta mesquita. A sota hi havia una inscripció en armeni.

Durant les excavacions fetes al voltant de la mesquita en el 1909 es van trobar inscripcions en àrab, persa, georgià i armeni.

El minaret octogonal té escrita la paraula àrab “Bismillah” (“En nom de Déu”) en escriptura cúfica.

Des dels grans finestrals de la mesquita hi ha vista sobre el riu.

Just darrera de la mesquita hi ha el barranc per on passa el riu Akhurian, i es veu part del pont que es va construir en època Bagràtida, en el segle X o XI. Altres fonts diuen que és del segle XIII.

El pont tenia un sol arc i feia 30 metres de llarg i sembla que en l’extrem d’entrada a la ciutat podria haver-hi hagut una porta fortificada. Alguns viatgers del segle XIX van deixar constància de l’existència d’una caseta de guàrdia al costat del pont. Aquest riu és fronterer, a l’altra banda ja és Armènia.

A la part més alta de la ciutat hi havia la ciutadella, o la fortalesa interior. Tenia defensa natural, ja que el lloc té penya-segats per tres costats, així i tot estava envoltat per una muralla, amb torres en el cantó nord i al nord-oest tenia la porta d’entrada.

Les muralles de la ciutadella es pensa que es van construir, en part en el segle VII dC i que es van anar modificant fins al segle XIII. Laporta d’entrada seria de finals del segle XI o XII.

Sota la porta, per sobre del nivell del sòl original, es van descobrir canonades d’argila que portaven aigua a la ciutadella; l’aigua provenia d’una font situada a gairebé onze quilòmetres de la ciutat.

Durant les excavacions del 1907 es van troba fragments d’inscripcions en grec, que podrien ser del breu període en que Ani estava governada pels bizantins.

A la ciutadella s’hi ha trobat les restes de tres esglésies: l’església del palau, el mausoleu dels prínceps infants, i l’església hexagonal. A la ciutadella hi havia també el palau del governador Bagràtida d’Ani.

L’origen de la ciutadella seria una construcció urartiana, després ocupada i suposo que modificada per la dinastia dels Kamsarakan, en el segle IV. Es va desenvolupar més durant el període Bagràtida, quan es van construir bells palaus, esglésies i banys.  Va ser emprada també durant el període Seljúcida. Es va trobar una inscripció, l’any 1907, i un relleu d’un lleó, que probablement estava en una de les portes de la ciutadella.

De tot el que hi havia hagut a dins de la ciutadella no queda pràcticament res, però la vista des de dalt és interessant.

Un cop hem baixat de la ciutadella anem fins a la catedral. Al costat hi ha la zona del cementiri Seljúcida, de mitjans del segle XI. 

La catedral es va començar a construir l’any 989. El rei Smbat II va encarregar a l’arquitecte Trdat el disseny de la catedral per a la nova capital del regne d’Armènia. Segons una de les inscripcions que s’ha trobat quan aquell mateix any va morir el rei, la construcció es va interrompre i no es va reprendre fins al 993; en aquest impàs l’arquitecta havia anat a supervisar la reparació de la cúpula de Santa Sofia a Constantinoble. L’any 993 Trdat tornava a Ani reprenia les obres de construcció de la catedral. La reina Katranideh(Caterina), esposa del reiGagik I, successor de Smbat II, va ser la impulsora de la continuació de l’obra, segons consta en una inscripció. La catedral es va acabar l’any 1001 o 1010 (diuen que depèn com es llegeixi la inscripció).

La catedral va ser la seu del Catholicos, el cap de l’Església Apostòlica Armènia, des de la seva fundació fins a mitjans del segle XI.

S’han trobat inscripcions de les dècades de 1140 i 1150, en les que s’informava als habitants d’Ani sobre projectes de la ciutat, com la renovació de les muralles, la instal·lació d’obres hidràuliques i l’alleujament de la càrrega fiscal sobre els habitants de la capital.

La ciutat va formar part de l’Imperi Bizantí des del 1045 fins al 1064, quan va caure en mans dels Seljúcides. Llavors la catedral va ser reconvertida en mesquita; el nom que l’hi van donar va ser Mesquita Fethiye o Mesquita de la Conquesta. Durant el setge de la ciutat la catedral va tenir una importància simbòlica; mentre els turcs victoriosos saquejaven la ciutat, un d’ells va pujar al sostre de la catedral i va enderrocar la gran creu que hi havia a la part superior de la cúpula cònica. Diuen que més tard es va posar aquesta creu sota el llindar d’una mesquita perquè la gent en entrar la trepitgés.

Cap al 1124 el rei georgià David IV va capturar la ciutat i elscristians van recuperar l’edifici. Van ser dos anys, ja que en el 1126 els Xaddàdides (una dinastia kurda sunnita) van controlar diverses parts d’Armènia, inclosa Ani. L’any 1198, eren els prínceps georgians armenis els que conquerien la ciutat i la catedral va recuperar el seu esplendor.

L’any 1213 un ric comerciant, Tigran Honents, va patrocinar la restauració de les escales, a més de patrocinar la construcció de l’església de Sant Gregori.

Amb l’atac i saqueig de la ciutat per part dels Mongols, en el 1239, la catedral ja va patir desperfectes, però ho va acabar d’adobar el terratrèmol del 1319, que va provocar el col·lapse del sostre cònic. Hi va haver altres terratrèmols, en el 1832, el 1840, 1988 que han fet caure diverses parts de la catedral.

També hi ha hagut, com en la resta de la ciutat, les destrosses provocades pels saquejadors que busquen tresors. Els treballs de conservació van començar en el 2018.

La catedral era l’edifici més alt de la ciutat, feia 38 metres.

Una altra de les esglésies que veiem és la  de Sant Gregori, de Tigran Honents, el ric comerciant que he mencionat abans. També es coneix com l’església grega.

D’aquestes esglésies el què més m’agrada és l’estructura i el contrast amb l’entorn. Em costa imaginar-les dins de la ciutat, ja que a Armènia la majoria que recordo estaven com aquí, sobre un turó, aïllades...

Segons una de les inscripcions que hi ha, el que va fer l’encàrrec de construir aquesta església va ser un ric comerciant, Tigran Honents, i l’obra es va acabar en el 1215. Aquest home no tan solsva pagar l’obra sinó que va aportar valuosos objectes, com ara creus, làmpades, vasos d’or i plata i relíquies religioses.

En l’època bizantina es pensa que a l’església se seguia el ritus ortodox georgià; els frescos de l’interior són obra d’artistes georgians.

Tot l’interior estava cobert de frescos, de la mateixa època que l’església. Hi ha dues temàtiques en les pintures: la vida de Crist i la vida de Sant Gregori l’il·luminador, que és al que està dedicada aquesta església.

Aquí els banys, del segle XIII, quatre espais amb aigua a diferent temperatura.

Passem pel costat de l’església del Redemptor. Es va construir cap al 1035;està plena d’inscripcions on hi diu que la va fer construir el príncep Ablgharib Pahlavid per custodiar-hi un fragment de la Santa Creu. Havia obtingut aquesta relíquia quan va visitar Constantinoble.

En una altra inscripció es deixa constància de que es va restaurar en el 1193 i que aquesta restauració la va fer el sacerdot Trdat; va ser llavors que es va afegir una hostatgeria pels peregrins. Una altra inscripció es diu que es va fer una nova reforma en el 1291, en la que es va afegir un campanar davant de l’entrada. Hi ha una altra inscripció del 1342 referent a restauracions.

A finals del segle XIX encara estava intacta però ja començava a veure’s el deteriorament.

En el 1912 els russos van fer alguna restauració i van muntar un petit museu al seu interior. Durant una tempesta, en el 1957, part de l’església es va ensorrar. Llegeixo que en alguns llibres diuen que va col·lapsar en la dècada de 1930,peròen canvi, la gent local diuen que va ser en la dècada de 1950, que van sentir el soroll que feia en caure els blocs de pedra. El que quedava va patir els estralls del terratrèmol del 1988.