Continuem cap al nord, ara vorejant Geòrgia. El paisatge
canvia, queda enrere el paisatge estepari i entrem en una zona de muntanyes
arbrades i verdes pastures, que es coneix com les valls georgianes, ja que en
el passat aquesta zona va formar part de regnes medievals georgians.
La primera parada la fem al llac Çildir, que es troba prop de
la frontera d’Armènia i de Geòrgia.
Aquest llac ja s’esmenta en època del regne d’Urartu, tot i que
llavors el seu nom era Txaldir.
El nom georgià vol dir “llac d’ombres” i el nom armeni “petit
mar del nord” i també se’l coneix com “llac fred”. És un llac d’aigua dolça que
es troba a una altitud d’uns 1.959 metres i està envoltat per una regió
muntanyosa. És el llac d’aigua dolça més gran de la regió, i el segon més gran
del país. A l’hivern es congela, i un cop es va congelar totalment.
En la seva riba sud podria haver-hi hagut Etiuni, una
confederació tribal que apareix freqüentment esmentada en els registres
d’Urartu. En una illa que hi ha prop de la riba del poble d’Akçakale s’hi ha
trobat restes arqueològiques.
Al voltant del llac hi ha poca vegetació, però sí molta
activitat ramadera. La pesca és una important font d’ingressos per ala població
local. A la zona nord-oest del llac hi ha aiguamolls.
Em sembla que el poble on ens vam aturar per veure’l era
Akçacale. Aquesta és terra d’oques.
