Est de Turquia-63. Valls georgianes, Cevizli, església deTbeti.

Ara ens dirigim cap a l’oest, fins a Cevzli on hi ha el monestir de Tbeti. Des del castell de Seytan fins aquesta població hi ha uns 80 km.

Pel camí fem una parada en el petit poble de Yavuzkoy, per veure el paisatge de les valls georgianes.

L’est de Turquia em té gratament sorpresa per la gran diversitat paisatgística i cultural que hi ha. La primera part del viatge, al sud, amb un clima tòrrid, en canvi aquesta zona, més al nord, les temperatures són agradables, l’entorn és molt més verd, envoltat de muntanyes... Les carreteres també, si no recordo malament, molt menys transitades.

Parem a dinar a Şavşat; en turc es pronuncia Xàvxat i en georgià és Xavxeti. Va ser una mica difícil trobar lloc per dinar, ja que era diumenge i estava gairebé tot tancat. A és, a la plaça hi havia un míting electoral.

Cevizli es troba a uns 15 km de Şavşat En aquest poble hi ha l’església de Tbeti (o Tibeti), en ruïnes. Es troba a uns 1.200 metres d’altitud. El poble està a uns 1.200 metres d’altitud en una zona de boscos i llacs. Antigament aquest poble s‘anomenava Tbeti, i diuen que possiblement fa referència a que és una zona de llacs; el districte dels llacs en georgià s’anomena tba-eti.

Quan estem veient les restes de l’església arriba un petit grup de gent, són georgians, segons m’explica una de les dones, i em diu que abans això pertanyia a Geòrgia. És un grup religiós, amb un sacerdot i fan una cerimònia, cremen encens, beneint les pedres i fent-hi petons... Recorren tots el racons.

Aquí hi havia hagut un monestir a l’època medieval, quan formava part del principat de Taoklarjètia, al sud-oest de Geòrgia.

La construcció de l’església s’atribueix al príncep bagràtida Aixot Kukhi, entre els anys 891 i 918. La seva tomba estaria al costat de l’església.

En alguns llocs parlen d’església, en altres de catedral; era l’església principal del monestir.

En la primera part del segle XI es van fer algunes reformes i es va ampliar. S’han trobat pedres ornamentals del segle XI però també del XIII. Per tant la construcció va ser en tres fases: segle X, XI i XIII.

Després de l’ampliació i reforma del segle XI es va convertir en una església amb cúpula i planta cruciforme. Es va construir una galeria que estava reservada per les dones; això era freqüent en les esglésies a partir del segle X  i fins el segle XIII.

La cúpula era circular per dins i hexagonal per fora i amb una coberta cònica.

Hi havia hagut un relleu en un bloc de pedra grisa, del governant, Aixot Kukhi, subjectant una maqueta de l’església. Quan la van trobar tot el relleu estava molt danyat, havia estat sotmès a cops, tant la figura humana com la maqueta. Diuen que semblava que la figura tenia barba i duia una llarga gorra teixida de llana gruixuda al cap. Aixot estava representat amb botes, vestit amb una llarga túnica feta de tela gruixuda brodada amb imatges de lleons i a sota una altra peça de roba subjectada per un cinturó ampla.

A l’interior hi havia molts frescos. Es van trobar fragments, on apareix Jesús, àngels, querubins, la Mare de Déu, Sant  Joan, els apòstols, dels que tan sols quedaven els caps. També s’acostumaven a representar els sacerdots de l’església, i que a finals del segle XIX encara existien. Les inscripcions que acompanyaven les figures estaven escrites en l’antiga escriptura georgiana.

El monestir de Tbeti es va convertir en un important centre cultural, on es van produir nombrosos escrits hagiogràfics i es va convertir en un dels centres més importants per a la cal·ligrafia i la il·luminació de manuscrits.

L’any 995, Ioane Mtbevari, compositor de cançons religioses i traductor d’obres gregues al georgià, va crear l’Evangeli de Tbeti. El bisbe Samuel del Tibeti va encarregar que fos decorat amb miniatures en la tradició d’il·luminació manuscrita bizantina.

Fins la segona meitat del segle XVII va funcionar com església cristiana; després es va reconvertir en mesquita i va tenir aquest us fins a finals del segle XIX.

L’any 1874, Giorgi Kazbegi, un noble i general al servei de l’exèrcit rus, va viatjar al territori de Geòrgia sota domini otomà amb motiu d’una missió de reconeixement i va descobrir les esglésies d’aquesta regió, entre elles l’església de Tbeti, on segons les seves notes de viatge hi va trobar un registre de donants, en el que els que s’esmenten són noms georgians.

Hi ha una representació que va fer un historiador i arqueòleg georgià, l’any 1879, Dmitry Bakradze. També l’arquitecte rus Andrey Mikhailovich Pavlinov va visitar l’església en el 1888 i va publicar les seves observacions, un plànol i unes fotografies.

L’església de Tbeti es va convertir en mesquita a la dècada de 1880, i no es van fer canvis estructurals però sí que van quedar molt malmesos els frescos que hi havia. L’any 1889 es va construir una mesquita al poble de Tbeti, amb pedres que procedien d’aquesta església, i va finalitzar el seu període com a mesquita.

Cap al 1960, Nicole i Jean-Michel Thierry van ser els primers historiadors de l’art que van obtenir permís per fer un viatge d’investigació per la regió, després de la Segona Guerra Mundial. Però  l’any 1961 el governador del districte Şavşat la va fer dinamitar. L’església va quedar molt danyada i la cúpula que no havia caigut en un primer moment, es va esfondrar més tard.

Per ara, en les investigacions que s’han fet, no s’han trobat altres edificis al voltant de la catedral. 

Vam deixar al grup de georgians fent la seva cerimònia, i vam baixar a peu per la carretera per anar veient les tombes i gaudir del paisatge. Les tombes estan en el jardí de les cases; ens expliquen que ho fan per evitar que els hereus venguin la finca i que segueixi a la família.