Arribar al campament, cara al mar després de la desolació del terreny volcànic és agradable. El blau omple els ulls tot i que la roca per aquí també és negrosa o grisa, ja que tot és la mateixa franja volcànica. Però el blau del mar suavitza la duresa de l’entorn petri.
La badia de Goubet té mala fama; diuen que els pescadors no volen anar-hi a pescar. Se l’anomena l’avenc dels dimonis.
Segons la llegenda aquí hi havia una gran muntanya de foc que va desaparèixer sota les aigües. I des de llavors aquí hi habiten dimonis que intenten atraure cap al fons al que hi entrin. La gent no creu que hi hagi dimonis o mals esperits, però sí que es pensa que poden haver-hi animals marins de mida considerable.
A l’interior de la badia hi ha una illa, l’illa del diable, que és un antic cràter submarí i diuen que en el cràter s’hi troben fòssils d’ostres. No vaig anar-hi o sigui que no sé si és així.
Hi ha una llegenda que gira al voltant d’aquesta badia i especialment de la que s’anomena la badia dels taurons que està relacionada amb el que s’anomena l’afer Cousteau o Cousteau i el monstre marí.
Jacques Cousteau era una comandant de la marina francesa, oceanògraf, cineasta. En els seus viatges va produir un gran nombre de documentals, molts d’ells sobre el fons marí.
A finals de juny del 1995 es quan va apareix la noticia, que havia anat una mica de boca en boca: algú l’hi explica a un altre que un militar francès destinat a Djibouti l’hi havia parlat d’una descoberta feta per Cousteau en una fossa marina al golf de Tadjoura, però que no havia sortit a la llum perquè no era convenient en aquell moment...
La historia, rumor que corre pel país és que l’equip de Cousteau havia submergit una gàbia amb un camell (no sé si mort o viu) a l’interior i que quan la van treure estava destrossada i sense restes del camell.
Hi ha diverses persones que han anar fent declaracions dient que ells també hi eren, que és cert. Segons diuen, en veure el que havia passat amb la gàbia, Cousteau es va submergir i va veure alguna cosa, el que s’ha anomenat el monstre marí. Diuen que va filmar-ho, però que la pel·lícula era de mala qualitat. També es diu que està guardada en una caixa forta, que no volia que veies la llum, per preservar la seva reputació, no sé si com cineasta o com a científica. També es diu que creia que el mon no estava preparat pel que va descobrir... 
L’estudi de les grans foses abissals és difícil i poden haver-hi moltes zones desconegudes. Es pensa que podria ser que hi hagués alguna espècie d’animal marí vivint allà, de grans dimensions. Que hagués entrat a la badia i que després, potser degut als canvis produïts per l’activitat sísmica i volcànica, podria haver quedat atrapat en la fossa anomenada la badia dels taurons.
En el miocè hi havia un tauró que podia tenir 20 o 25 metres de llarg, i que menjava balenes. Tenien unes dents de 20 cm i la boca s’obria més d’un metre i mig! Veritables monstres!
A Austràlia i a l’oceà pacífic s’han trobat restes (dents, mandíbules...) de taurons blancs de grans dimensions i algunes d’aquestes restes no eren fòssils. El tauró blanc que té aquesta mida es troba bastant estès en mars profunds. El que probablement era el seu ancestre, el tauró de dents grans, carcharodon Mégalodon, si es que encara existeix, deu habitar en llocs similars a l’altre, o sigui a gran fondària, on també hi viuen els calamars gegants.
Fins ara no sabia que existissin calamars gegants. En llegir-ho he buscat alguna cosa sobre el tema. Viuen a més de 1000 metres de fondària; poden tenir uns 18 metres de llarg fins a la punta dels tentacles. Poden pesar una tona, i se n’ha trobat un de tretze tones. Als catxalots els hi agrada molt aquest calamar.
Per tant es pensa que en les profunditats de la badia de Goubet podria viure algun tauró gegant o algun animal d’aquests de mides gegantines. Hauria de ser un animal de dents potents o al menys amb molta força per destruir la gàbia que hi havien submergit.
El camí fins a la badia dels taurons, o sigui on hi van veure aquest animal marí, és agradable. Fa molt de vent. La vista és bonica, ja que contrasta el blau amb la pedra. Les aigües a mi em semblen tranquil·les i no tinc la sensació de que sigui tant fons.
