Continuem vorejant el llac per la riba sud fins arribar a Van,
que va ser la capital del regne d’Urartu. La població de Van és majoritàriament
kurda.
Aquell primer vespre vaig sortir a donar un passeig per veure
l’ambient; aquesta plaça està a tocar de l’hotel.
El barri de l’hotel no té cap encant especial, però sí que hi
ha molta animació, moltes botigues i gent comprant. Dones molt tapades, són
famílies iranianes que venen aquí a comprar els productes que no ariben al seu
país.
Des de Van vam anar uns 30 km cap al sud fins al recinte
arqueològic de Çavustepe, on fem vam fer la primera parada; després fem uns altres
30 km, aquest cop cap a l’est, per arribar al castell d’Hosap, i anant encara més
a l’est (em sembla) s’arriba a una zona que anomenen Vandokia. Després, ja
morts de gana, vam tornar cap a Van.
Çavustepe és una antiga fortalesa coneguda com a
Sardurihinilli, que va ser construïda durant el regne d’Urartu, en el segle
VIII aC.
En el folklore armeni aquesta fortalesa s'identifica amb
Haykaberd o Hayk, la fortalesa construïda per Hayk, el llegendari fundador de
la nació armènia, a prop del lloc on va matar el rei babilònic invasor Bel.
Vam tenir la sort de que el vigilant del recinte arqueològic
estava allà i ens ho va ensenyar. És un home gran i entranyable, és el senyor Mehmet
Kuşman, una de les poques persones del món que és capaç de llegir i escriure
l’urartià, la llengua del regne d’Urartu que va existir des del
segle IX aC fins al segle VII aC.
Mehmet Kuşman va néixer l’any 1940 a Van, en una família de
pagesos. Quan va acabar l’ensenyança primària va començar a treballar de pagès
amb el seu pare, i va estar fent aquesta feina fins que va fer el servei
militar; un cop acabat és quan va començar a treballar de vigilant d’aquesta
fortalesa urartiana.
Tot i que tan sols havia estudiat la primària, es va sentir
atret per les inscripcions que hi havia gravades en grans blocs de pedra. Va
decidir que volia aprendre l’alfabet urartià, i amb els arqueòlegs que venien a
excavar i amb els llibres que li donaven va començar a entrar en aquest món.
Després va viatjar a moltes ciutats d’Iran, Armènia, Síria i Turquia, i en tres
anys va aprendre l’alfabet urartià.
El Ministeri de Cultura i Turisme de Turquia el va convidar
diversos cops a simpòsiums a Ankara. També el van convidar als Estats Units, el
governador de l’estat de Califòrnia; l’hi van oferir, em sembla que a ell i la
família, un visat per 14 anys a canvi d’un any d’educació urartiana, però ho va
rebutjar.
Mehmet Kuşman continua vetllant per la fortalesa de Çavuştepe,
em sembla que està contractat pel Ministeri de Cultura i
Turisme de la República de Turquia, i una part de la seva feina és
fer de guia pel recinte i traduir les inscripcions urartianes al turc i
ensenyar com escriu l’urartià.
Hi ha un documental sobre Mehmet Kuşman, titulat “Son Urartu” (L’últim
Urartià), que em sembla que ha rebut un premi.
En acabar la visita es pot visitar la seva caseta, on ven les
pedres que ell mateix grava en urartià.
Aquest antic recinte fortificat es troba en una carena a la
vora nord-est de Çavuştepe; es va construir sobre dos turons a l'extrem
occidental de la muntanya Bol que s'aixeca al mig de la plana. Des de dalt es
domina la plana fèrtil i les rutes que passen per allà.
El rei urartià Sarduri II va fer-se construir aquesta fortalesa
i castell, a uns 25 km de la capital del regne, Tuixpa (prop de l’actual Van),
durant el moment de major puixança del seu regnat (763aC-734 aC). A l’igual que
altres fortaleses urartianes es va construir sobre una carena, i és el que condiciona
la forma allargada de la fortalesa. Des d’aquí dalt es dominava la plana, el
riu i les rutes terrestres.
El castell, d'aproximadament 1 km de longitud, està protegit
per dos fossats tallats a la roca a l'est i a l'oest, juntament amb les muralles.
La construcció consta de dues seccions: la part alta i la
baixa. En algun lloc parlen de dos castells, el superior i l’inferior; o sigui
que no tinc clar si la muralla era comuna o eren dues fortaleses independents. A
la part alta o castell superior, al cantó est, hi ha el palau i un temple de
planta quadrada amb un pòrtic dedicat al déu principal urartià, Haldi o Khaldi,
i els llocs religiosos associats amb ell. Tot ell està envoltat per una bona muralla.
Aquest castell superior té planta rectangular i la seva superfície és menor que
la del castell inferior.
El temple dedicat al déu guerrer Haldi, té una inscripció
cuneïforme en urartià. Haldi era una de les tres deïtats principals d’Urartu i a la
que se l’hi ha dedicat moltes inscripcions. Se’l representa com un home, amb
barba o sense, damunt d'un lleó. Era un deu guerrer al que els reis d'Urartu
pregaven per la victòria; els seus temples s'adornaven amb armes i a vegades
eren anomenats “casa de les armes”.
Sembla que Haldi no era un déu nadiu d'Urartu; es pensa que era
deïtat accàdia poc coneguda i que va ser el rei Ixpuini (824 aC-806 aC) el que
va introduir el seu culte. Es diu que el seu nom podria ser d’origen
indoeuropeu, potser greco-armeni, o armeni antic, i significaria “déu del sol”.
Els reis d'Urartu erigien esteles dedicades a Haldi on
inscrivien els èxits de les seves campanyes militars, els edificis construïts i
les activitats agrícoles que tenien lloc durant el seu regnat.
El castell inferior és més gran i hi ha diversos edificis, construïts
en el segle VII aC; hi ha un temple, la torre dels reis, tallers, magatzems,
cisternes i fins i tot un harem. Està situat al costat oest, té 430 m de
longitud i 125 m d'amplada. A la part oriental d’aquest castell hi ha una
construcció de planta rectangular (27,5 m de llarg per 17,3 m d’ampla) anomenada
“Uçkale”. Va ser construït amb una artesania exquisida, a diferència de
qualsevol altre castell urartià que s'hagi identificat fins ara. Tot i que no
es coneix la funció principal de l'Uçkale, s'estima que és religiosa.
A l’interior d’aquest castell i ha també el palau. No em queda
gens clar si el palau estava a la part alta, a la baixa, o n’hi havia un a cada
castell.
En aquest castell inferior hi havia un segon temple dedicat al
déu Irmusini.
El palau (no sé si el de dalt o el de baix, o si tan sols n’hi
ha un), construït sobre fonaments tallats a la roca, fa 81 metres de llarg per
33 d’ampla, i està dividit en tres seccions amb dues fileres de pilars. Hi ha
passadissos a banda i banda. El corredor al sud s'estén fins al temple
d'Irmusini. La planta inferior del palau es divideix en unitats com cuina,
rebost, traster i lavabo. En aquesta fortalesa s’hi ha trobat un dels wàters més
antics del món.
Hi ha tres cisternes tallades a la roca a la sala central. Als
extrems est i oest, hi ha dos espais de cuina separats amb estufa, font i cues.
Una de les sèquies de reg urartianes és el canal de Semíramis,
que encara s’utilitza.
Hi ha tres grans cisternes excavades a la roca, a l’extrem d’on
hi ha el palau, que estan cobertes amb una reixa.
El temple d'Irmusini va ser construït al punt més alt del
castell inferior i consta d'una estructura de planta quadrada i els seus
annexos. L'entrada al temple està orientada a l'est, i hi ha dues fileres de
pedres de basalt quadrades molt acuradament tallades des de la part inferior
d'aquesta façana. Hi ha restes de parets de maó de fang, que es creu que tenen
uns 10 metres d'alçada. El text en que es parla de la construcció, en
escriptura cuneïforme es troba a l'esquerra de l'entrada. Les parets interiors
de la sala sagrada estaven decorades amb pintures en blau, vermell, negre i
blanc amb predomini de motius florals.
Als grans magatzems s’hi van trobar 120 cubs d'emmagatzematge mig
enterrats a terra. En un altre lloc trobo que es van trobar unes gerres gegants
incrustades a terra que servien per emmagatzemar blat; cada recipient estava
etiquetat amb el seu contingut. Suposo que tot fa referència als mateixos contenidors.
Les muralles es van construir amb grans blocs de pedra,
andesita, molts ben ajustades i sense necessitat de morter. Només ha
sobreviscut la part inferior.
Es creu que la fortalesa va ser envaïda pels escites, a
principis del segle VI aC i després mai va recuperar la seva importància
anterior.
La necròpolis o cementiri del castell es troba aproximadament a
1 km cap al nord del castell. Abans del 2017 s’havien fet moltes excavacions il·legals
en aquest cementiri. Les excavacions arqueològiques que s’hi ha fet han aportat
informació sobre els costums funeraris de la societat urartiana.
Sembla que els
urartians tenien dos tipus de costums funeraris: els enterraments on els morts
són incinerats i enterrats en una olla (Urna), i els enterraments a terra del mort
col·locat en posició fetal i estirat de costat (Hoker). A la necròpolis es van
identificar quatre tipus de tombes diferents. Aquestes són les cambres
funeràries de pedra, l'urna funerària, les tombes de cista i les tombes de
terra senzilles.
En el recinte arqueològic de Çavustepe o Sardurihinilli, s’hi
ha trobat quatre inscripcions cuneïformes urartianes. He trobat la traducció d’una
d’elles, diuen que la que està mes ben conservada i l’he traduït al català, o
sigui que és traducció de traducció... ves a saber quantes traduccions hi ha
hagut. No recordo si la vaig trobar en turc o en anglès. I el que diu encara em
genera més confusió sobre les divinitats i els temples.
“Aquest temple està dedicat al déu Irmushini. Jo, Sarduri, fill
d'Argishti, el vaig construir quan vaig pujar al tron en lloc del meu pare.
Sarduri parla: la roca era sòlida i aquí no es va construir res. Jo, Haldi,
vaig construir aquest gran temple al déu Irmushini i també una gran fortalesa.
Vaig construir un canal des del Gugunaini (Hoşap), vaig plantar vinyes, vaig
llaurar camps; Vaig construir una nova ciutat aquí, vaig crear grans monuments,
vaig establir el nom de Sardurihinili. Sarduri parla: vida i glòria, així com
govern, poder, força i felicitat a Sarduri, fill d'Argishti, de Haldi, de les
portes de Haldi, i del déu Irmushini. Sarduri, el rei poderós, el gran rei, el
rei de Biainili, governant de la ciutat de Tuixpa”.
L’any 1884 una de les inscripcions es va dur a Viena i D. H. Müller
ho va publicar, però no ho va desxifrar. L’any 1919 N. Marr i J. Orbeli van
visitar aquest indret i van recollir alguns artefactes que ara es troben a l’Hermitage.
Carl Friedrich Lehmann-Haupt, un altre orientalista, va formar part d’una
expedició per Armènia, en el 1898-99, per traduir textos urartians. Va ser el
primer en excavar en aquest jaciment i en elaborar un plànol de la fortalesa. L’any
1956, C. A. Burney va visitar el lloc i va publicar una breu descripció i un
esbós del plànol de la fortalesa.
La primera excavació d’aquest jaciment es va fer en el 1961 i es
van continuar fent fins al 1986, sota la direcció del professor Afif Erzen. La
segona tanda d’excavacions va iniciar-se en el 2014, i estan dirigides pel
professor Rafet Çavuşoğlu.
L'urartià era la llengua parlada pels habitants de l'antic
regne d'Urartu. Probablement la major part de la població al voltant del Llac
Van la parlava.
Aquesta llengua està documentada des del segle IX aC i sembla que
va deixar de ser escrita després de la caiguda de l'estat urartià, l’any 585 aC;
la caiguda del regne d’Urartu devia dur a la seva extinció.
Es pensa que va probablement va ser substituïda per una forma
primerenca del proto-armeni, potser durant el període de domini de la Pèrsia
aquemènida, tot i que no és fins al segle V dC quan apareixen els primers
exemples d'armeni escrit.
L'urartià no pertany ni a la família de llengües semítiques ni
a la de llengües indoeuropees, sinó a la família de llengües hurro-urartianes (aquest
grup nomes consta de dues llengües, urartià i hurrita). Han sobreviscut moltes inscripcions
en aquesta llengua, a l'àrea del regne d'Urartu, escrites en l'escriptura
cuneïforme assíria.
L'urartià està estretament relacionat amb l'hurrita, una
llengua una mica millor documentada i testimoniada per a un període anterior
(aproximadament 2000 aC - 1200 aC). Les dues llengües s'han d'haver
desenvolupat força independentment a partir de 2000 aC. Encara que l'urartià no
és una continuació directa de cap dels dialectes testimoniats de l'hurrita, la
millor manera d'explicar moltes de les seves característiques és descriure-les
com a desenvolupaments innovadors respecte a l'hurrita, tal com el coneixem del
mil·lenni anterior.
L'investigador alemany Friedrich Eduard Schulz, va descobrir
les inscripcions urartianes a la regió del Llac Van, en el 1826, en va fer
còpies però no va fer cap intent de desxiframent.
En la dècada de 1850 es desxifrava l’assiri i els dibuixos que
havia fet Schulz van ser la base per poder desxifrar l’urartià. DE seguida es
va veure que aquesta llengua no estava relacionada amb cap altra llengua coneguda
de la regió. Finalment, l’any 1882, A. H. Sayce va poder desxifrar-la; suposo
que de forma preliminar, ja que va ser amb el descobriment de dues inscripcions
bilingües en assiri i urartià que es va poder desxifrar totalment, i l’any 1933
Johannes Friedrich va publicar la primera descripció fiable de la llengua en la
seva gramàtica urartiana. Després, en el 1963, es publicava una gramàtica d’urartià
en rus i en el 1971 una traducció a l’alemany.
S’han trobat aproximadament dues-centes inscripcions escrites
en urartià, que van adoptar i modificar l'escriptura cuneïforme.
El cuneïforme urartià és una simplificació estàndard del
cuneïforme neo-assiri. A diferència de l'assiri, cada signe sols expressa un
únic valor de so.
En algunes ocasions feia servir jeroglífics, no està clar si
els usats en la llengua luvi d’Anatòlia, o en tenia també de propis. S’han
identificat dos símbols o jeroglífics, trobats a vaixells, que representen certes
unitats de mesura; això se sap perquè en alguns vaixells hi havia la inscripció
en cuneïforme i el jeroglífic corresponent. L’existència d’una escriptura
jeroglífica indígena és difícil de certificar, ja que n’hi ha pocs exemples i
s'han fet pocs esforços per a la seva traducció.
L’urartià va ser la llengua oficial del regne d’Urartu entre el
segles IX i VI aC. Els textos supervivents de la llengua estan escrits en una
variant de l'escriptura cuneïforme anomenada neo-assíria. Consisteixen
principalment en inscripcions monumentals (annals i inscripcions votives
relacionades amb activitats de construcció i reg), algunes petites inscripcions
en cascs i escuts dedicats al temple, i alguns registres econòmics.
Els urartians van destacar per la seva habilitat en la
metal·lúrgia, l’arquitectura fortificada i un sistema d’irrigació avançat;
malgrat la seva desaparició com a entitat política en el segle VI aC van deixar
la seva empremta en la regió.
Un dels aspectes més enigmàtics d’aquesta cultura és el seu
sistema d’escriptura que ha intrigat a arqueòlegs i lingüistes durant molt de
temps.
L’escriptura al regne d’Urartu es va desenvolupar a partir de
les influencies de l’escriptura cuneïforme mesopotàmica i l’escriptura
jeroglífica hitita. A mesura que el regne anava consolidant el seu poder i
sofisticació va sorgir la necessitat de tenir un sistema d’escriptura propi,
per tal de poder registrar les transaccions comercials i els esdeveniments
històrics i religiosos.
Els primers vestigis d’escriptura urartiana daten del segle IX
aC, són inscripcions trobades en monuments, temples i objectes de ceràmica. En
els segles següents l’escriptura va evolucionar i es va estandarditzar,
presentant una varietat d’estils i usos
en diferents contextos.
Els investigadors han descobert que l’escriptura urartiana
consta d’un total de 36 caràcters diferents, alguns d’ells representen síl·labes
mentre que d’altres són logogrames que representen una paraula o un concepte.
L’escriptura urartiana es caracteritza per la seva forma
angular i la disposició en columnes que es llegeixen de dalt a baix i
d’esquerra a dreta. Sovint es troba gravada en pedra o metall i per això les
inscripcions han resistit el pas del temps i han aportat informació valuosa
sobre la cultura, la religió i la història d’aquest regne.
S’han identificat inscripcions en escriptura urartiana en una
varietat de contextos, des de monuments commemoratius fins a tauletes
administratives i segells de propietat.
S’han fet molts avanços en el coneixement d’aquesta llengua,
però encara queda molt per descobrir, entre d’altres coses la relació amb altres
llengües antigues de la regió.
Aquesta escriptura destaca per la seva singularitat en
comparació amb altres escriptures del a regió del Càucas i d’Anatòlia.
Les civilitzacions veïnes, com els hitites i els assiris,
utilitzaven l'escriptura cuneïforme, en canvi els urartians van desenvolupar un
sistema d'escriptura propi. A diferència de l' escriptura cuneïforme, que
consistia en caràcters elaborats en forma de falques, l’escriptura urartiana es
caracteritzava per la seva aparença lineal i alfabètica.
L'escriptura urartiana es basava en un alfabet de tipus
consonàntic, similar a l'arameu i al fenici. Tot i que hi ha similituds amb
altres sistemes d’escriptura de la regió, l’escriptura urartiana presenta trets
distintius que la fan única.
L'escriptura a Urartu va exercir un paper fonamental en la
preservació de la història i la cultura d’aquesta antiga civilització. Els
textos escrits en llenguatge urartià proporcionen valuosa informació sobre
aspectes polítics, religiosos i socials de la societat urartiana. Gràcies a
l’escriptura, els investigadors han pogut reconstruir part de la història
d'Urartu, incloent detalls sobre els seus governants, les seves conquestes
militars i les seves pràctiques religioses.
A més, l’escriptura a Urartu va permetre el desenvolupament de
l’administració i la comunicació dins del regne, facilitant la transmissió
d’ordres, lleis i registres oficials. S’han trobat textos en urartià en tauletes
d' argila i objectes de ceràmica, fet que evidencia la importància i ús de la llengua
en la vida quotidiana dels urartians.
L’escriptura a Urartu no només va ser un mitjà de comunicació i
registre, sinó també un símbol de la identitat i la riquesa cultural.
