La ciutat de Van té un clima relativament suau, malgrat
trobar-se a 1.720 metres d’altitud, gràcies a la humitat que aporta el llac
Van. L’aigua, les planes fèrtils i les defenses naturals han fet d’aquest
indret un lloc privilegiat per al creixement de cultures antigues. El castell
de Van, construït sobre una enorme cresta de pedra calcària de 1.200 metres de
llarg que sobresurt de la plana, ha estat poblat durant tres mil anys.
L’origen d’aquesta població es remunta al regne d’Urartu, quan van construir aquí la capital, anomenada Tuixpa (Tushpa). Aquest regne va créixer geogràficament i culturalment a principis de l’edat del ferro, gràcies al buit creat pel col·lapse de les altres grans civilitzacions de l’edat del bronze: els hitites i els assiris.
El regne i la cultura urartiana va créixer i va assolir moments de gran esplendor i en el segle IX aC era un important centre urbà. El regne es va ensorrar cap al 590 aC.
A principis del segle II aC, Van va passar a formar part del
Regne d’Armènia. Va florir sota el rei armeni Tigranes II, i més tard va ser la
capital del regne armeni de Vaspurakan.
En el segle IX aC és quan els urartians van començar a
fortificar el turó rocós, tallant graons i terrasses a la pedra calcària per
establir els fonaments de murs, torres, santuaris, tombes de cambra i estables.
Al llarg dels mil·lennis, el castell va anar patint transformacions,
modificacions, ampliacions.... en el període otomà encara s’hi van afegir casernes
a la part superior de la muntanya.
La part més antiga és la torre Sardur, construïda en el segle IX aC. El fundador del regne d’Urartu, Sarduri I (840-830 aC) va deixar constància de la fundació de la capital, Tuixpa, i del regne urartià en sis inscripcions repetides en diferents llocs. Si no estic confosa estaven escrites en cuneïforme i suposo que en urartià.
Abans de pujar cap al castell el que es veu és un exemple de les cases típiques de Van de finals del segle XIX o començaments del XX, abans de que la ciutat fos destruïda.
Hi ha altres inscripcions, tot i que no estan en la zona que
vam visitar ja que no són de fàcil accés, i potser no està permès. Una de les
més famoses és la que es troba en el cantó sud de la carena, que es veu des de
les ruïnes de l’antiga ciutat. Està tallada a la part alta del penya-segat. És
la inscripció atribuïda a Xerxes I de Pèrsia, Xerxes el Gran, rei de la Pèrsia
aquemènida. És del segle V aC, i és l’única inscripció aquemènida reial que es
troba fora de Pèrsia.
La part persa antiga de la inscripció té més espai i lletres
més grans, i lloa Darius el Gran, pare de Xerxes, així com Ahura Mazda, déu
principal de la religió zoroastriana.
La inscripció es troba en una part de la paret de roca
allisada, a uns 20 metres sobre el sòl, a prop de la fortalesa. La paret va ser
tallada pel pare de Xerxes, el rei Darios el Gran, però va deixar la superfície
en blanc. La inscripció sobreviu en condicions quasi perfectes i està dividida
en tres columnes de 27 línies escrites (d’esquerra a dreta) en persa
cuneïforme, elamita i babiloni (accadi).
A la façana sud del castell s’hi han trobat 8 tombes tallades a
la roca; 4 d’elles tenen diverses cambres i són del període d’Urartu. Almenys
quatre d’aquestes tombes eren tombes reials, però es pensa en que en totes
elles s’hi van enterrar reis urartians.
Al castell hi havia palaus i un temple, així com els espais
sagrats a l’aire lliure. També hi havia “l’estable reial” excavat a la roca. Segons
les inscripcions que s’han trobat, aquí s’hi guardaven els bous i ovelles que
estaven destinats al sacrifici com a ofrena a les deïtats d’Urartu.
A dalt de tot del turó hi ha la mesquita de Solimà, Suleyman, que si no estic confosa, s’acabava de restaurar i obrir al públic. És un símbol del domini de l’Imperi Otomà en aquesta regió. El que no tinc clar és si la mesquita es va construir aprofitant alguna estructura del període urartià, En un article del dia de la inauguració després de la restauració parlen de que és d’època urartiana.