Est de Turquia-51. Llac Van. Castell de Van

Un cop a Van vam anar a dinar i després vam anar a veure l’antiga fortalesa.

La ciutat de Van té un clima relativament suau, malgrat trobar-se a 1.720 metres d’altitud, gràcies a la humitat que aporta el llac Van. L’aigua, les planes fèrtils i les defenses naturals han fet d’aquest indret un lloc privilegiat per al creixement de cultures antigues. El castell de Van, construït sobre una enorme cresta de pedra calcària de 1.200 metres de llarg que sobresurt de la plana, ha estat poblat durant tres mil anys.

L’estructura de l’antiga Van es pot veure en aquest dibuix de com era la ciutat en el segle XVII. Una població emmurallada al peu del turó rocós, i el castell, també emmurallat sobre la roca.

L’origen d’aquesta població es remunta al regne d’Urartu, quan van construir aquí la capital, anomenada Tuixpa (Tushpa). Aquest regne va créixer geogràficament i culturalment a principis de l’edat del ferro, gràcies al buit creat pel col·lapse de les altres grans civilitzacions de l’edat del bronze: els hitites i els assiris.

El regne i la cultura urartiana va créixer i va assolir moments de gran esplendor i en el segle IX aC era un important centre urbà. El regne es va ensorrar cap al 590 aC.

A principis del segle II aC, Van va passar a formar part del Regne d’Armènia. Va florir sota el rei armeni Tigranes II, i més tard va ser la capital del regne armeni de Vaspurakan.

La ubicació estratègica de Van el va convertir en un territori cobejat per diversos imperis, inclosos l’Imperi Bizantí, els turcs seljúcides i l’Imperi Otomà. Cadascun d’aquests governants va deixar la seva empremta a la ciutat, contribuint al seu paisatge arquitectònic i cultural divers. La victòria seljúcida a la batalla de Manzikert el 1071 va ser un punt d’inflexió, que va portar a un augment de la presència turca a la regió.

El lloc original de Tuixpa es remunta al 5000 aC i es va establir als peus del turó rocós del castell. Aquí hi havia estructures construïdes amb maons de fang, i al llarg del temps s’anava construint una ciutat sobre les ruïnes de l’anterior.

En el segle IX aC és quan els urartians van començar a fortificar el turó rocós, tallant graons i terrasses a la pedra calcària per establir els fonaments de murs, torres, santuaris, tombes de cambra i estables. Al llarg dels mil·lennis, el castell va anar patint transformacions, modificacions, ampliacions.... en el període otomà encara s’hi van afegir casernes a la part superior de la muntanya.

Amb el pas del temps les tècniques de construcció i la riquesa canviava, per això el que es veu actualment té mescla dels estils de les diferents èpoques d’ocupació. Es poden veure grans blocs de pedra del període inicial, durant el regne d’Urartu, i maçoneria de runa gruixuda i maons de fang de temps posteriors.

La part més antiga és la torre Sardur, construïda en el segle IX aC. El fundador del regne d’Urartu, Sarduri I (840-830 aC) va deixar constància de la fundació de la capital, Tuixpa, i del regne urartià en sis inscripcions repetides en diferents llocs. Si no estic confosa estaven escrites en cuneïforme i suposo que en urartià. 

Abans de pujar cap al castell el que es veu és un exemple de les cases típiques de Van de finals del segle XIX o començaments del XX, abans de que la ciutat fos destruïda.

Hi ha altres inscripcions, tot i que no estan en la zona que vam visitar ja que no són de fàcil accés, i potser no està permès. Una de les més famoses és la que es troba en el cantó sud de la carena, que es veu des de les ruïnes de l’antiga ciutat. Està tallada a la part alta del penya-segat. És la inscripció atribuïda a Xerxes I de Pèrsia, Xerxes el Gran, rei de la Pèrsia aquemènida. És del segle V aC, i és l’única inscripció aquemènida reial que es troba fora de Pèrsia. 

La part persa antiga de la inscripció té més espai i lletres més grans, i lloa Darius el Gran, pare de Xerxes, així com Ahura Mazda, déu principal de la religió zoroastriana.

La inscripció es troba en una part de la paret de roca allisada, a uns 20 metres sobre el sòl, a prop de la fortalesa. La paret va ser tallada pel pare de Xerxes, el rei Darios el Gran, però va deixar la superfície en blanc. La inscripció sobreviu en condicions quasi perfectes i està dividida en tres columnes de 27 línies escrites (d’esquerra a dreta) en persa cuneïforme, elamita i babiloni (accadi).

Va ser des d'aquesta cara sud del monticle del castell que Tamerlà (Timur), conqueridor de gran part de l'Àsia Central i l'Orient Mitjà, va llançar 7.000 dels habitants de la ciutat a la mort en el segle XIV.

A la façana sud del castell s’hi han trobat 8 tombes tallades a la roca; 4 d’elles tenen diverses cambres i són del període d’Urartu. Almenys quatre d’aquestes tombes eren tombes reials, però es pensa en que en totes elles s’hi van enterrar reis urartians.

Situada al vessant nord-est del castell hi ha una terrassa on hi ha dos nínxols, que es va construir durant el regnat del cinquè rei urartià, Sardur II (755-730 aC); aquesta zona era un lloc sagrat on s’hi feien cerimònies religioses.

Al castell hi havia palaus i un temple, així com els espais sagrats a l’aire lliure. També hi havia “l’estable reial” excavat a la roca. Segons les inscripcions que s’han trobat, aquí s’hi guardaven els bous i ovelles que estaven destinats al sacrifici com a ofrena a les deïtats d’Urartu.

Les muralles que es veuen actualment són en bona part de l’època medieval; les muralles antigues es van construir sobre terrasses tallades a la roca. La majoria dels grans blocs dels nivells inferiors de les muralles que han sobreviscut fins als nostres dies pertanyen al període urartià; en períodes posteriors s’hi van anar fent addicions de pedra i tova, fins a l’època otomana.

A dalt de tot del turó hi ha la mesquita de Solimà, Suleyman, que si no estic confosa, s’acabava de restaurar i obrir al públic. És un símbol del domini de l’Imperi Otomà en aquesta regió. El que no tinc clar és si la mesquita es va construir aprofitant alguna estructura del període urartià, En un article del dia de la inauguració després de la restauració parlen de que és d’època urartiana.