Tornem cap a Tatvan que està a l’extrem oest del llac i anem
per la riba sud fins a Akdamar. De camí es veu un altre volcà, més alt que el Nemrut,
que em sembla que és l’Artos.
Akdamar és una petita població de la costa des d’on surten els
ferris que et duen fins a l’illa que hi ha uns 3 km mar endins, l’illa d’Akdamar.
Si no recordo malament, a l’altra banda de la carretera hi ha
un restaurant i vam dinar allà abans d’agafar el ferri.
En el llac Van hi ha quatre illes i aquesta és la segona més
gran, té 0,7 km
2 i un perímetre de 2 km. Per la banda oest hi ha
espadats d’uns 80 metres sobre el nivell de llac, que es troba a 1640 metres
sobre el nivell del mar. A la banda est de l’illa, que és més baixa, és on hi
ha l’església catedral de la Santa Creu, que és la que atrau als visitants.
El nom de l’illa l’he vist escrit com Akdamar i també com
Akhtamar, i en armeni és Ahtamar o Aghtamar.
Hi ha una llegenda armènia per explicar el nom d’aquesta illa.
Es diu que en aquesta illa hi vivia una princesa armènia de nom Tamar que es va
enamorar d’un plebeu. El noi nedava cada nit des de la riba fins a l'illa,
guiat per una llum que ella encenia per indicar-li el camí. El pare de la noia
ho va descobrir i una nit va apagar la làmpada; el xicot es va quedar a les
fosques enmig del llac, es va desorientar, no va poder arribar a terra i va
morir ofegat. Quan el cos va arribar a la costa diuen que els seus llavis
semblava que diguessin les paraules “Akh, Tamar” (Oh, Tamar).
El rei Gagik I Artsruní del regne armeni de Vaspurakan, va
escollir aquesta illa per establir-hi una de les seves residències.
Gagik I Artsruní (879/880 – 943) va ser un noble armeni de la
dinastia Artsruní que va governar el territori de Vaspurakan, primer com a
príncep del territori del nord-oest, del 904 al 908, i després fins a la seva
mort com a rei de Vaspurakan, i reclamant també el títol de rei d’Armènia.
En aquesta illa s’hi va fer erigir un gran palau, decorat amb
frescos, jardins i llocs d’esbarjo per la seva cort, i un moll que per l’època
era tota una obra d’enginyeria. I dins de tot aquest complex hi havia també
l’església armènia Catedral de la Santa Creu.
La construcció va córrer a càrrec d’un monjo arquitecte, Manvel
o Manuel, i es va realitzar entre el 915 i el 921. La pedra emprada, tova
volcànica vermellosa, es va dur de canteres de fora de l’illa. L’interior fa
14,8 metres de llarg i 11,5 metres d’ampla. La cúpula s’eleva a 10,5 metres del
terra, i acaba amb el característic sostre cònic de teules que en el punt més
alt està a 20,4 metres del terra.
La forma de l’església es basa en un disseny armeni
desenvolupat uns segles abans; hi ha una església d’aquest estil del segle VII.
La característica a que es fa referència és que hi ha una cúpula amb un sostre
cònic. El campanar es va afegir en el segle XIX.
Fins al 1915 l’església formava part del complex monàstic, del
que tan sols queden les ruïnes.
A l’abril del 1915, durant el genocidi armeni, els monjos
d’aquest monestir van ser massacrats, la catedral saquejada i els edificis
monàstics destruïts.
El que fa que aquesta església sigui excepcional són la
quantitat i qualitat dels baixos relleus que adornen les parets exteriors.
Majoritàriament estan representades escenes bíbliques. Ara be, també hi ha
escenes relacionades amb el rei Gahik I.
Llegeixo que hi ha molta varietat en la interpretació del
significat dels relleus. Per exemple, les fonts turques il·lustren influències
islàmiques i turques darrere del contingut d'alguns dels relleus, com la
representació destacada d'un príncep assegut amb les cames creuades en un tron
baix d'estil turc. Alguns estudiosos afirmen que els frisos són paral·lels a
motius contemporanis que es troben en l'art omeia, com ara un príncep amb
turbant, estils àrabs de vestir, imatges de vi; també hi ha al·lusions a les
imatges reials sassànides, com per exemple els grifons.
Després del 1915 l’església va patir vandalisme; abans de la
restauració els relleus de la paret s'utilitzaven per a practicar-hi el tir.
Quan van començar la restauració es van trobar la façana plena de forats de
bala, i alguns eren tant grans que era difícil fer-ne la reconstrucció. Diuen
que aquesta va ser la pitjor part de la restauració de l’església, les
destrosses de les parets exteriors per les bales.
Alguns afirmen que el govern turc, amb l’objectiu de destruir
el patrimoni armeni d’Anatòlia no va fer cap esforç per evitar el vandalisme i
la destrucció d’esglésies i làpides armènies.
Entre el 1915 i el 1951 l’església, que era l‘únic que quedava
a l’illa de les construccions de finals del segle X, estava abandonada, i va
ser el temps en que va patir un gran deteriorament.
L’any 1951 es va donar l’ordre d’enderrocar l’església; les
obres de demolició van començar, es va tirar a terra una capella que hi havia
al costat, però es va aconseguir aturar a temps la destrucció d’aquesta
església, patrimoni cultural armeni.
En la salvació de l’església hi va tenir un paper clau, entre
d’altres, l’escriptor i periodista Yaser Kemal. Kemal estava en un vaixell que
creuava el llac Van, anant des de Tatvan fins a Van i allí va coincidir amb un
oficial militar i van començar a parlar. No tinc clar quin dels dos va demanar
ajuda a l’altre per aturar el projecte de demolició de l’església armènia. Em
sembla que va ser Kemal qui va parlar-li de l’església i el va dur a veure-la.
Quan van arribar al lloc la demolició ja havia començat i el militar va ordenar
als treballadors que s’aturessin. Que es parava l’enderroc fins a nova ordre.
Van fer les gestions pertinents i el cas és que dos dies més tard, el 25 de
juny de 1951, el governador de Van rebia l’ordre d’aturar la demolició de l’església
de forma permanent.
No tinc clar que va passar entre el 1951 i el 2005. Suposo que
no havia anat a terra però no s’hi va fer cap reparació i m’imagino que devia
continuar el seu deteriorament.
Entre el maig del 2005 i octubre del 2006 l'església va ser
sotmesa a un controvertit programa de restauració i finalment va reobrir
oficialment com a museu el 29 de març de 2007. Però en aquell moment sense
la creu a la part superior. Aquesta va ser una altra batalla.
El governador de Van, va descriure la renovació de l'església
com una mostra del respecte de Turquia per la història i la cultura. Els
cartells que anunciaven la reobertura de l'església deien “Tarihe saygı,
kültüre saygı”, que vol dir: Respecta la història, respecta la cultura.
Ara be, en lloc de reobrir-la com a lloc de culte es va
convertir en museu. I no es va donar permís per tornar a muntar la creu a la
part superior de l'església, una creu que havia estat allà fins al 1915.
Els
crítics també argumentaven que el fet de donar-li el nom turc, Akdamar, en lloc
de l’armeni original, Ahtamar, era una forma de suggerir que es tracta d'un
monument turc.
En les declaracions oficials el dia de la inauguració diuen que
es va fer poc esment al fet de que era una església armènia. La comunitat
armènia de Turquia havia demanat poder fer-hi una celebració religiosa, al
menys un cop a l’any, però no es va deixar. També es va col·locar una gran
bandera turca. Per això els crítics veien la restauració de l’església com una
cosa mediàtica amb la idea de reconvertir l’església armènia en un monument
turc.
Els líders religiosos armenis que havien estat convidats a la
cerimònia d’inauguració van decidir fer-hi boicot, ja que estaven en contra de
que l’haguessin convertit en un museu.
Fins a l’any 1915 l’església tenia una creu a dalt de la
cúpula. Amb la restauració va sorgir la polèmica sobre si tornar-la a posar o
no. Alguns armenis van dir que la renovació no estaria acabada fins que no es
substituís la creu i que s'hauria de permetre l'oració a l'interior almenys un
cop a l'any.
Un any abans de la inauguració ja hi havia una creu preparada,
i el patriarca Mesrob II va demanar al primer ministre i al ministre de Cultura
que col·loquessin la creu a la cúpula de la catedral.
Els funcionaris turcs van
donar excuses, com que l'estructura de l'edifici restaurat potser no podia
sostenir amb seguretat una creu pesada a la part superior, si no s’afegien més
reforços.
Finalment a l’octubre del 2010 es va col·locar la creu al lloc
queli pertocava. La va enviar el Patriarcat Armeni d’Istanbul per avió; té 2
metres d’alt i pesa 110 kg. Es va col·locar quan va ser santificada i des
d’aquell dia es permet, un cop l’any celebrar-hi una cerimònia religiosa.
La reobertura de l’església va tenir controvèrsia també per
part d’alguns grups nacionalistes turcs, que van protestar tant a l'illa com en
una manifestació a Ankara.
La policia va detenir cinc ciutadans turcs que
portaven una pancarta que deia: “El poble turc és noble. Mai cometrien
genocidi”.
Els manifestants davant del
Ministeri de l'Interior a Ankara van corejar consignes contra la possibilitat
d'erigir una creu a la part superior de l'església, declarant: “Tots sou
armenis, tots som turcs i musulmans”.
Alguns crítics veuen l’obertura de l’antiga església com a
museu com a part del genocidi cultural armeni.
L'exterior de l'església està cobert de baixos relleus
disposats en conjunts i temes. Es representen escenes bíbliques amb Adam, Eva,
Abraham, David i Goliat, els quatre evangelistes, Jesús... I també temes
terrenals, com la vida al palau, escenes de caça i figures humanes i animals.
Es pot veure també un sanefa que envolta tota l’església, amb vinyes i animals.
La manera en què es treballen aquests temes mostra una
influència de l'art abbàssida dels segles IX i X, que va ser influenciat per
l'art turc d'Àsia Central. Les primeres descripcions i llegendes locals diuen
que les talles en relleu i la porta de l'església estaven encastades amb pedres
precioses, perles i incrustacions d'or, que evidentment fa molt de temps que
han desaparegut.
Les parets interiors de l'església estan decorades amb frescos
que mostren temes religiosos, però estan molt malmesos.
A fora hi ha un pati amb les restes del complex monàstic i les
restes de la capella de Sant Esteve, construïda en el 1293 i que no es va ser a
temps d’evitar el seu enderroc.
Al voltant de l’església entre els arbres es troben algunes
esteles, els khatxkar, que tenen gravada una creu, típiques en el cristianisme
armeni. En general els khatxkar tenen forma rectangular, però aquí són de forma
irregular i la creu i els altres gravats estan en una superfície que no està
polida.
Des d’aquí es pot veure una altra illa més petita, l’illa Kuş,
o illa dels ocells, en la que hi havia hagut també un monestir, Arterivank, que
em sembla que es tradueix com el monestir de l’illa Arter. Tan sols queda una
església.
