Sud de Tunísia_4: Ksar Hallouf

Anem a veure el ksar Hallouf. Es un ksar de muntanya. Els ksours de muntanya es troben sobre turons de fàcil accés. Al seu peu hi ha les planes fèrtils. Tenen un cert caràcter defensiu però menor que els ksours ciutadella que es troben en indrets de més difícil accés. Aquests ksours generalment van ser construïts fa uns 300 o 400 anys. 

Aquest ksar m’impressiona; les construccions es confonen amb l’entorn, tot de color terrós. Hi ha escales per accedir a les gorfes, i em sorprèn trobar una construcció cafeteria, tancada. En una altra gorfa a la que entro a tafanejar em trobo un vàter que no sembla que s’hagi utilitzat mai. En un dels recintes a la vora de la plaça central hi ha una premsa d’oli.

En tota la regió del sud era important la producció tradicional d’oli d’oliva. Les olives es poden triturar, just després de collir-les o al cap d’un temps. La conservació de les olives es fa en dues etapes: durant un mes es deixen fermentar i que perdin pes, en una gorfa o en una cova, i després es deixen durant tres setmanes esteses a l’exterior perquè s’assequin. D’aquesta forma les olives es poden conservar per extreure’n l’oli quan convingui. Tant en els ksours com els pobles troglodites es dedicaven a la fabricació d’oli. A una de les gorfes o habitacions hi ha el molí on es trituren les olives per fer la pasta, que després, a pressió se n’extreu l’oli. El molí el feia anar un animal, un burro o un camell. 

Vista des del ksar Hallouf

La gran majoria de llocs de fabricació d’olis (en francès és huilerie, però no sé com traduir-la) es troben en coves i llocs subterranis. En el subsòl o en coves la temperatura és més temperada que a l’exterior, el que conserva el producte. Generalment el procés es fa al hivern, després de la collita i a fora hi fa molt fred. 

Actualment estan totes abandonades, i se n’han construït factories modernes, però les tradicionals que hi ha pel sud de Tunísia formen part del patrimoni arquitectònic i cultural del país. 

Sud de Tunísia_3: Ksar Joumaa

Ksar Joumaa

Anem a dormir al ksar Joumaa, que es troba sobre un turó a uns 30 km al sud-oest de Medenin. És un antic ksar parcialment restaurat i convertit en alberg. Les habitacions, que en aquestes construccions s’anomenen gorfes, son de tova, semi cilíndriques i sense finestra. Només hi ha uns forats en la part alta de la paret, pel darrera, per la ventilació. Hi ha matalassos a terra i mantes i llençols. Llegeixo que l’objectiu del sostre corbat és que l’aigua de la pluja s’escoli i es pugui recollir a la base. Antigament tant les parets com els sostres estaven decorats.

Aquest ksar té dos “carrers” separats per un turó, al que es pot pujar fàcilment per un tram d’escales. A banda i banda del turó, en cadascun dels carrers hi ha les gorfes i els banys. Aquests dos camins s’ajunten, al cap d’uns metres, per donar lloc a un carrer més ampla. En aquest tram les gorfes estan habilitades com a bars i restaurants. Hi ha dos sales de banys, per homes i per dones. En cadascuna hi ha dos wàters, en espais minúsculs i dos dutxes. Bàsic però correcte, net i amb aigua calenta. La pega, no hi havia ni un clau on penjar res.

Des de dalt del turó, la vista de les estrelles era fantàstica. Jo que tinc mala vista, amb els prismàtics les veia molt be. El cel estava molt net i lluïen molt. Per fi vaig poder veure les plèiades! I és que mai me n’havia endut prismàtics i no se m’havia acudit fer-los servir de nit per veure estrelles.  

Interior de la mesquita

El sud tunisià es caracteritza pels ksours (plural de ksar). N’hi ha en indrets ben diferenciats, com pot ser sobre turons o a les planes, adaptant-se a l’entorn i camuflant-se en el paisatge. Mai es construeixen en una zona inundable. Durant segles han representat la vida rural del sud-est tunisià. Estan formats per gorfes, o habitacles, disposats en un o més pisos, que formen una plaça central. Des de l’exterior només es veu una paret, hi ha tan sols la porta d’entrada. Alguns, els que són de pisos, des de fora tenen aspecte de fortalesa.

Els ksours són graners col·lectius. Poden ser d’una tribu, o de més d’una o de tan sols una part. Hi emmagatzemaven els productes agraris, però també hi guardaven els objectes de valor, quan sortien amb els ramats. Cada gorfa tenia una altra cambra més a l’interior on hi havia amagatalls on deixar-hi aquests objectes.

L’origen dels ksours ve de la necessitat de tenir reserves d’aliments per si arribaven èpoques de sequera. Aquest tipus de construccions protegien els aliments, de forma que s’arribaven a conservar fins a set anys. Però com deia abans, en ser una població seminòmada, necessitaven algun lloc on deixar les seves pertinences vigilades. Els ksours tenien un vigilant, per tant les seves coses estaven segures.  Per això el ksar era un graner però també tenia el sentit de fortalesa. A més, tenia una funció social; és on es trobava la gent, on hi havia els intercanvis comercials, i a les planes, va acabar sent la plaça del mercat.

La plaça central tenia diferents utilitats: s’hi dipositaven les mercaderies abans d’emmagatzemar-les a les gorfes, s’hi deixaven els animals i també és on s’establien les relacions comercials.  

La gorfa és la unitat bàsica del ksar, es repeteix disposant-se unes al costat de les altres, i quan el suor és de pisos, també es repeteix en vertical. Té uns 2 metres d’alçada, 2 d’ampla i 4 o 5 de fondària. Algunes gorfes, si són del mateix propietari, estan unides entre elles per dins.

Quan es construeix una gorfa, a la part alta de la gorfa, s’hi col·loquen unes barres de fusta d’olivera per poder-hi penjar els productes que s’han de conservar i assecar a l’aire, com les olives i el formatge. Els cereals s’emmagatzemen a la part baixa de la gorfa. Com ja he dit, a la part alta de la paret hi ha uns forats que serveixen per la ventilació i permeten l’assecat d’aquests productes.

L’espai que separa dos gorfes veïnes és generalment on hi ha els amagatalls pels objectes de valor. La porta de la gorfa és en fusta de palmera i la clau era també de fusta. La clau la guardava el cap de família. En general els ksours tenien unes 150 o 200 gorfes.     

Vista des del ksar Joumaa

Al mati mentre espero l’esmorzar, vaig a donar una volta pels voltants. A dalt del turó hi ha una antiga mesquita i té un cementiri bastant destruït, però en el que es pot veure alguna tomba. Continuant pel carrer central del ksar, un cop s’acaba la part reconstruïda, hi ha moltes altres gorfes, mig destruïdes. La vista des de la plaça central del ksar és bonica; és un ksar de muntanya i al peu, sobre la plana desèrtica es pot veure el nou poble.  

Sud de Tunísia_2: Mareth i Akarit

Parem a Mareth per visitar el museu de la guerra. Mareth es troba en la carretera que va cap a Gabes, un dels ports importants del sud. Aquí hi havia l’anomenada línia Mareth que es va fer famosa durant la segona guerra, tot i que a mi no em sonava de res. Els meus coneixements de la historia de la segona guerra mundial al nord d’Àfrica son molt limitats. He estat llegint diferents textos trobats a la xarxa, llibres, i els diaris de l’època, amb el que he acabat fent una mica de pupurri de tot plegat.   

La línia Mareth és una línia defensiva natural de 35 Km que s’estén des de la costa fins a les muntanyes de l’interior. 

Des del 1881 fins a la independència en el 1956, Tunísia era protectorat francès. En els anys 1930 Mussolini governa Itàlia; la regió de  tripolitana i cirenaica (Líbia) son colònies italianes des del 1911 i Mussolini vol eixamplar el seu domini conquerint Tunísia. Els francesos per protegir la seva colònia de la invasió decideixen fortificar la regió del sud, creant la línia de Mareth que va des de la costa fins a les muntanyes de Matmata. Aquesta línia defensiva es comença a construir en el 1935, començant per Gabes. Té uns 30 0 35 Km i va des de la costa fins a les muntanyes de l’interior. Quan comença la guerra encara no està acabada. S’acaba en el 1940.

Museu de la guerra de Mareth

El 10 de juny de 1940 Itàlia declara la guerra a França. Després de l’armistici les forces franceses es dissolen i retiren tot l’armament i les instal·lacions defensives de Tunísia per no deixar res als alemanys.

A començaments del 1943 les tropes italo-alemanyes de Rommel fugen de Líbia perseguides per les tropes britàniques de Montgomery i s’instal·len a la línia Mareth que posen a punt com a línia defensiva. Construeixen foses antitancs, camps de mines, milloren els búnquers, connecten les diferents foses entre si....

El febrer del 1941 Hitler va enviar a Rommel amb el Africa Corps, per ajudar als italians que intentaven expulsar les tropes britàniques del nord d’Àfrica i el canal de Suez. Al juliol del 1942 els alemanys havien aconseguit empènyer als aliats a través del desert Libi fins a l’oest d’Egipte, amenaçant a la ciutat d’Alexandria. El primer ministre britànic, Winston Churchill, va encarregar al general Montgomery el comandament del que es va anomenar “les rates del desert”.

Rommel tenia un problema amb les línies per obtenir provisions, que eren massa llargues i no tenia tot el suport dels alts comandaments alemanys que també tenien que centrar la seva atenció al front de la URSS.

Montgomery va esperar a fer la seva ofensiva a que l’hi arribessin a Suez 600 tancs. Rommel, estava seguint un tractament mèdic a Europa, i havia deixat al general Georg Stumme al front de l’Africa Corps. Montgomery disposava de més homes i més tancs. Quan hi va haver l’ofensiva, Stumme va morir d’un atac de cor,  el que va crear desconcert en les tropes alemanyes i van trigar a respondre a l’atac. De totes formes, hi havia una franja de mines i juntament amb la defensa alemanya van repel·lir l’atac. Montgomery va continuar la seva ofensiva fins que va aconseguir obrir passadissos en la línia de defensa de l’eix. Els combats van durar 12 dies abans de que es trenqués definitivament la línia defensiva. El 4 de novembre, Rommel, ja de tornada d’Europa, va ordenar la retirada de la línia Mareth.

De les memòries de Francesc Cambó: La lluita  a la línia Mareth: ofensiva i defensiva. 25 març 1943.

Per fi després d’una llarga preparació i de moltes proves, Montgomery amb les millors tropes que tenen els aliats ataca la línia Mareth. Aquesta línia és forta ja que per una banda acaba al mar, i per l’altra a una regió de difícil accés. Hi ha les fortificacions que havien construït els francesos per protegir-se d’una agressió italiana des d’Algèria. Els alemanys han millorat i reforçat la línia. A més, segons Cambó, les tropes alemanyes a l’altra banda de la línia, estan ben preparades i ben armades, i comandades pel millor general. La societat d’aquell temps estava pendent de les noves estratègies militars. Qui venceria? L’ofensiva o la defensiva? Era un enfrontament entre dos bons generals, apreciats per les seves tropes, amb molta experiència. Segons la visió de Cambó, Rommel té l’avantatge de la línia Mareth, però Montgomery té avantatge en l’aviació i més de tropes.

Museu de la guerra, Mareth

A part de la batalla en si, en el conflicte a Tunísia s’hi estava jugant la supremacia sobre el mediterrani, i el prestigi. Pels anglosaxons, el prestigi davant Rússia, pels alemanys, el prestigi davant dels països amb els que s’han aliat i davant dels pobles que han ocupat.

Segons les memòries de Montgomery, a les onze de la nit van atacar la nova línia de defensa d’Akarit, els combats van durar tan sols un dia però van ser molts violents i salvatges. Els italians han patit un gran càstig i es veuen obligats a retrocedir 250 km fins a Enfidaville, un altre punt fortificat, on hi va haver la darrera batalla per l’Àfrica. Aquesta batalla es va iniciar poc després de la d’Akarit. Els aliats es centren a atacar les tropes italianes que resisteixen, i durant dos dies fan fracassar el pla de Montgomery que volia obrir una via per Enfidaville. La campanya a l’Àfrica acaba el 13 de maig de 1943.

Vista des del búnquer

D’un escrit trobat a la xarxa: 

“Jo estava a les batalles de  Mareth I del wadi Akarit formant part de l’exèrcit d’artilleria italià. Estava en un punt elevat controlant el Djebel Tebaga. Hi ha altres llocs d’observació on hi ha alemanys però no els conec. Un mati vaig veure per la plana que s’apropaven cotxes i tancs. Vam començar a disparar quan ens van cridar enfadats dient que eren alemanys I no britànics, amb el que vam parar de disparar. Rommel havia planejat un atac sorpresa encerclant I destruint l’exèrcit britànic a Medenin i el fet que disparés va contribuir al fracàs dels plans. Els alemanys no ens havien informat. Uns dies més tard, Rommel em va venir a veure I a través d’un intèrpret, que em va parlar en anglès, em va dir que abans d’obrir foc tenia que pensar-m’ho dues vegades. Jo tenia 21 anys i havia format part de la divisió que havia estat a la batalla d’El Alamein i havia sigut destruïda. Vam sobreviure gracies a que abans de la batalla ens havíem separat per anar a l’oasi de Jalu. M’agradaria establir contacte amb algú de l’altra bàndol que hagués sobreviscut per saber l’experiència des del seu cantó.”

Búnquers

La batalla dels Djebels (del 6 al 9 de juliol de 1943). 

A l’abril del 1943 els alemanys i els italians estaven bastant esgotats. Havien perdut molts homes i molt material. Tampoc tenien medis per realitzar una evacuació ràpida. Els anglesos i americans tenien cada dia més control de l’aire. Les defenses naturals eren bones; millors que les de Mareth i El Alamein.  La regió té djebels (muntanyes o turons) que donen sobre els llacs salats, cobrint una regió de 30 Km i era una barrera natural.

Cap a l’est, en uns 3 km, el territori és més obert, però els alemanys i italians havien preparat una fosa antitancs molt amplia que unien les ramificacions orientals del Djebel Fatnassa, l’altiplà d’El Meida i el Djebel Roumana. Tot això creava una bona barrera.

Els anglesos només podrien passar a través de les gorges del Djebel Fatnassa, del Djebel Roumana i el wadi Akarit. Van arribar a la conclusió que la única possibilitat que tenien de trencar la barrera era amb una acció coordinada. Uns escalaven el Djebel Roumana, altres anaven pel litoral, Sfax i Sousse. 

Wadi Akarit

Els italians, que eren els que estaven al front, es van anar rendint. Els alemanys que ja s’esperaven una cosa així, s’havien quedat en segona línia, van contraatacar. Des d’un dels djebels van atacar als escocesos que es van haver de replegar.

El museu te unes maquetes molt bones per explicar el desenvolupament de les batalles a la línia Mareth. Pots fer que s’il·lumini el moviment de les tropes dels aliats i de les tropes de l’Africa Corps. Hi ha un fragment de tanc, que és bastant impressionant, si un s’imagina estar tancat allà dins. Darrera del museu es poden visitar els búnquers, molt reforçats pels alemanys. Son espais relativament amplis, amb finestres apuntant cap al riu, la vall. Ara es veu un territori àrid i descuidat.  

Anem a dinar a Gabes, en un gran hotel, però que esta una mica descuidat. Prenem vi tunisià, crec que es deia Magot o una cosa semblant, de raïms shiraz i merlot. L’ampolla val 10 euros. El menú és bufet lliure, on hi ha cuscús, broquetes i alguns arrossos picants.

Wadi Akarit

Després de dinar anem a l’oued Akarit, que també va ser un punt clau en les batalles de la segona guerra mundial. La gent del país al·lucinen quan diem que volem anar a veure el riu Akarit. Ens diuen que no hi ha res allà.

Akarit es troba a la carretera que va de gabes cap al nord, seguint la costa. És una carretera bastant transitada, i costa una mica trobar el punt per entrar i arribar a la vora del riu, que en aquesta època està sec. Caminem a la vora de la llera del riu. No te cap encant, com el que es veia des dels búnquers de Mareth. Terreny ressec, algun matoll, pedregós... però imaginar que aquí hi va morir tanta gent sí que m’impressiona. 

Una mica mes enllà hi ha una casa, que tot i que ara sembla una vivenda, fa setanta anys devia ser un edifici militar ja que una de les parets està tota clivellada. Han passat masses anys perquè es conservi res d'aquella etapa sagnant de la regió. En acabar la guerra els francesos es van cuidar de retirar tot l’armament i les restes del conflicte. Per una banda, per recuperar el material, ni que fos com a ferralla, però també per evitar que els tunisians se n'apoderessin i es poguessin girar en contra seu. Al país ja començaven a haver-hi aires de revolta nacionalista en el 1944.

Sud de Tunísia_1

Volem a Djerba després de fer escala a l'aeroport de la capital. Tot i que els dos vols eren amb la mateixa companyia calia recollir l'equipatge i tornar-lo a facturar. Hi ha un canvi substancial entre la zona de vols internacionals i la dels nacionals. El racó des d'ón surten els vols a Djerba esta molt amagat. Es una sala petita, amb un taulell on factures l’equipatge i un bar minúscul amb 3 taules.

L'hotel a Djerba està a Houmt Souk, és bonic però a l’habitació hi fa força fred. De totes formes té calefacció, però la finestra no ajusta gaire be i no serveix de gaire. L’edifici té una estructura semblant a la de moltes cases del sud. Té dues plantes, que envolten un pati central on hi ha la piscina. Les habitacions i sales son molt rustiques, amb encant.

Sortim en cotxe cap a Adjim, a la costa, per agafar el ferri que ens ha de portar al continent, al poble de Djorf. L'ambient a la illa de Djerba es relaxat. Hem sortit a 2/4 de 9 de l’hotel i pels carrers i la carretera es veia molt poc moviment. 

Bastant abans d’arribar al port ja ens trobem amb cua. O sigui que baixem dels cotxes i anem a peu fins a la vora. Hi ha molts ferris però nomes n'hi ha un que funciona. Hi ha molta cua de cotxes i camions... ens queda força temps per esperar. No em sap greu, m’agrada veure l’ambient. És agradable, hi ha barquetes de pesca, gent diversa, joves i grans, gent amb motos, a peu, alguns esperant ferri com nosaltres. Hi ha una escultura curiosa d'una sirena, vestida, això sí, amb camiseta de tirants. 

Poc a poc, quan ja ha passat mes d'una hora els altres ferris es van posant en marxa. Hi ha molt pocs turistes. L'ambient mentre esperem el ferri es curiós. Es veuen bastants vestits tradicionals; algunes noies joves porten pantalons i el mocador al cap. A mesura que passen les hores es va animant. 

A un quart d’onze la situació millora i sembla que aviat ens tocarà a nosaltres creuar.

Costa de Djorf

 Com que es dissabte avui i dema els bancs estan tancats. Es pot treure als caixers o canviar en hotels, que és el que fem, aturar-nos en  un hotel per canviar. El canvi no varia gaire (1 euro = 2 dinars).

Tunísia_0

He estat vuit dies pel sud de Tunísia, un recorregut relativament reduït el que m’ha permès veure-ho amb tranquil·litat i descobrir racons que no havia vist abans. L’any 1992 ja havia vingut a aquest país, havia visitat els llocs més emblemàtics, tant del nord com del sud. Alguns dels llocs hi he tornat ara i estan força canviats, com és lògic. Han passat 20 anys!

Tunísia és un país petit, quan es mira un mapa el triangle que forma Tunísia es veu minúscul al costat del dos grans veïns que té, Algèria i Líbia. Ha sigut un país al que hi han arribat diferents grups, cultures i civilitzacions, al llarg de la seva història, afavorit per la seva ubicació a la costa mediterrània.

Abans de començar el viatge m'agrada situar-me una mica, conèixer la història del país i la seva cultura. Aquest cop, tot i que només he visitat el sud, també he volgut recollir informació, que he anat trobant, per entendre el país actual. 

La població autòctona eren els amazig o berbers. Amazig vol dir noble i ells s’anomenen així; son els romans els que els van anomenar bàrbars, d’ón va venir lo de berber. Molts dels berbers o imazigs (crec que es així el plural d’amazig) eren nòmades i encara n’hi ha que segueixen sent-ho. Els habitants dels desert s’anomenen, en àrab, beduins. Això ha portat a la confusió que hi ha a vegades, entre berber i beduí. Una cosa és un grup ètnic, els imazigs i l’altra una forma de vida.

Aquesta població autòctona, quan fugien dels agressors s’amagaven en coves en les muntanyes de matmata i ksar o en penya-segats de difícil accés i fàcil defensa.

Entre el paleolític i el neolític, prop de Gafsa va aparèixer la primera civilització dedicada a la caça i que utilitzava la pedra. Aquesta regió d’Àfrica ja havia començat a desertitzar-se, deixant de ser tropical per passar a ser més moderat i la flora i la fauna canvien amb el canvi de clima. Per tant hi va haver migracions i desplaçaments per adaptar-se al clima, i probablement barreja entre els grups de diferents llocs. Es creu que devien arribar també grups procedents d’Egipte. La barreja de les diferents poblacions va donar el que s’ha anomenat els protolibis, que més tard van ser els que els romans van anomenar berbers.

De l’època anterior als fenicis no se’n sap gran cosa. Els fenicis, poble semític originari de Tir i Sidó eren molt bons navegants i van fundar un gran imperi, que necessitava una sèrie de bases portuàries on poder fer escala en els seus desplaçaments. Un d’aquests emplaçaments va ser Utica, que la van fundar en el segle XII a. C. aquí feien escala de camí cap a Gibraltar, i feien intercanvis comercials amb els berbers.  

Quan els assiris van envair la seva terra molts d’ells van fugir. Com el que s’explica en la llegenda de la reina Dido (que vol dir l’errant). Dido, pels tunisians o Elisa pels altres, era la germana de Pigmalió de Tir; Pigmalió cobejava la fortuna del seu marit i el va fer matar. Llavors ella va fugir amb tots els que estaven en contra del rei. Van fer escala a Xipre i després van continuar fins a Tunísia. Però en lloc d’integrar-se amb la població local van decidir fundar la que van anomenar la nova ciutat, Kart Hadasht, que s’ha convertit en Cartago. Això va passar en el 814 a.C.  

Expliquen que el jefe local els va deixar instal·lar-se i ocupar tota la terra que poguessin cobrir amb la pell d’un toro. L’estratagema dels fenicis va ser matar al toro, retallar la pell en tires primes i amb elles encerclar el turó de l’actual Byrsa (que vol dir toro). 

Quan en el 574 a. C. la ciutat de Tir és destruïda pels babilonis, Cartago es converteix en el centre del mon fenici. I poc a poc van creant colònies en les regions veïnes, expansionant-se, però sense anar massa al sud. Les relacions amb els berbers eren comercials, i a vegades, per poder controlar millor el territori hi havia matrimonis entre l’aristocràcia el poble berber. Ara be, les relacions amb els grecs no eren bones, ja que es disputaven el control del mediterrani. Entre els segles V i III a. C. Cartago controlava les vies cap a Marsella, la Gàl·lia, Espanya, Irlanda i també controlava el pas de l’or de Sudan i va arribar a tenir control fins al golf de Guinea. Van intentar conquerir Sicília sense èxit, però en el 270 a. C. van aconseguir Messina, el que els va portar a enfrontar-se als romans. Als cartaginesos, els romans els anomenaven púnics. I els conflictes bèl·lics entre els romans i els cartaginesos son el que s’han anomenat les guerres púniques.   

Amilcar Barca, va participar en la primera guerra púnica, per conquerir Sicília.  Anibal, va participar en la segona guerra púnica, després d’haver creuat els pirineus i els alps amb el seu exèrcit que portava elefants de guerra. A diferencia d’altres guerres en les que havia triomfat, a la batalla de Zama a Tunísia va perdre contra l’exèrcit d’Escipió.

En el 149 a.C. Roma considera que Cartago ha de ser aniquilada, insta als cartaginesos a abandonar la ciutat i com que s’hi neguen comença el setge que va durar tres anys. Quan van aconseguir entrar va continuar la batalla. Al cap de cinc dies, els supervivents es van rendir. El rei Asdrúbal, un dels fills d’Amilcar, va instar a la seva família a que anessin a demanar clemència a Escipió. El poble es va revoltar en contra seu, i també la seva dona que, tot i que havia aconseguit la clemència d’Escipió, el va tractar de covard i es va immolar amb els dos fills que tenien, entrant en el temple en flames on havia acabat la batalla.

Escipìó decideix destruir tota la ciutat, va fer cobrir tot el terreny de sal per tal de que allà no hi creixés res i va maleir la zona perquè ningú hi pogués tornar a viure mai més.

Es van reorganitzar els territoris cartaginesos, creant-se la província romana d’Àfrica, amb Utica com a capital. En el segle I d. C. aquesta província s’expandeix per l’est i l’oest. Tunísia, juntament amb Egipte es converteix en el graner de Roma. Es van construir moltes vies que en molts casos, coincideixen amb les actuals carreteres.  L’any 14 Cartago torna a ser la capital.

Amb els romans arriba el cristianisme al país. San Agustí era un bisbe berber que va presidir el concili de Cartago. Però era una època en que el cristianisme vivia temps convulsos, amb molts cismes. Per altra banda, el nombre de camells havia anat en augment, fet que donava molta mobilitat als berbers. Els dos fets junts van fer que el control de Roma s’anés debilitant i que quan van arribar els vàndals des de la península ibèrica, s’apoderessin fàcilment de Cartago (aproximadament cap al 430).

En el 533 l’emperador bizantí Justinià decideix reconquerir Tunísia perquè torni a formar part de l’imperi romà. No obstant, la seva ocupació del país no va ser fàcil, ja que les seves relacions amb els beduins no eren bones i tenien que estar constantment a la defensiva.

Més tard hi arriben els àrabs, cap al 670. Els berbers es van resistir també a aquesta invasió. No obstant al final van acabar convertint-se a l’islam i formant part de les tropes àrabs, tot i que no tenien el mateix estatus que els altres, el que va portar també a escissions entre els musulmans. Hi ha diferents dinasties islàmiques que regnen consecutivament a Tunísia. A començaments dels anys 1000 governa una dinastia berber i més tard, en el 1228 s’instaura una altra dinastia berber. I en el 1534 son els pirates de Barba-roja els que s’apoderen del país, que són desallotjats per Carles I d’Espanya i V de l’imperi germano-romà, que restauren al sultà berber. França s’uneix amb els turcs otomans per enfrontar-se a Carles V. Tunísia viu la confrontació entre l’Espanya cristiana i Turquia musulmana, en certa forma una guerra entre orient i occident. En el 1574 els turcs es fan amb el control de Tunísia, i en el 1590 està sota control de l’imperi otomà, però gaudeix d’una certa autonomia.

En el 1830 els francesos estaven instal·lats a Algèria, i van forçar al bei de Tunísia que acabés amb la pirateria, que seguia existint. Això va dur al país a la fallida econòmica el que va portar al país a dependre dels préstecs dels bancs francesos.

Pel sud del país les fronteres son poc clares, i els habitants de les muntanyes creuen fàcilment cap als països veïns. Això serveix d’excusa als francesos per envair Tunísia. Obliguen al bei a fer canvis, imposen a francesos en càrrecs importants i els colons francesos s’apoderen de les millors terres si els habitants locals no podien justificar la seva propietat. Tunísia té algunes riqueses naturals, com els fosfats, zinc, plom i ferro. Els francesos van explotar aquests recursos.  Els francesos estaven presents en tot, malgrat que teòricament el país estava només sota la seva protecció i seguia pertanyent a Turquia. Molts tunisians van formar part dels exèrcits francesos.   

En el 1937 hi ha molts disturbis nacionalistes i Mussolini aprofita el descontent que hi ha per erigir-se en un defensor dels musulmans. El novembre del 1942 les tropes alemanyes ocupen el país, i el maig del 1943 el país és reconquerit pels aliats, però amb el suport de la població i els nacionalistes.

En el 1943-44 hi ha un major control francès. El descontent va creixent fins que al 1950 Robert Schuman comença a parlar d’independència. Per fi, en el 1956 aconsegueixen la independència però no és fins al 1963 que França retira totes les seves tropes del país.

En el 1964 es nacionalitzen 400.000 hectàrees que pertanyien a estrangers. Davant d’aquest fet, França retira el seu suport econòmic, que no tornarà a restablir-se fins al 1968. En el 1970, després de diferents problemes amb Algèria, per l’explotació d’una bossa de petroli que hi ha a la frontera entre tots dos països, s’arriba a un acord. Els dos països es repartiran el petroli de la bossa que hi ha sota la frontera.

Amb Líbia també ha tingut diferents problemes fronterers. En el 1990 hi va haver unes grans inundacions que van afectar al centre i sud del país i que van generar pèrdues de més de 200 milions de dòlars. 

Madagacar_19: Canal de Pangalanes

La costa oriental de Madagascar cap al sud de Tamatave té molts rius i llacs propers a la costa; en el segle XIX un rei malgaix va tenir la idea d’unir totes aquestes fonts d’aigua. Més tard, Gallieni va ser qui va reprendre la idea i la construcció del canal es va acabar durant l’època colonial.

Galliani era un general francès que quan el 6 d’agost de 1896 Madagascar passa a ser una colònia francesa, pren el comandament civil i militar de la illa. Va reprimir les revoltes, destruint pobles, exiliant a la reina Ranavalona III, va abolir els diferents regnes que hi havia a la illa i va governar terroritzant a la població fins al 1905. Va prendre tot el poder als merina posant al seu lloc gent a les ordres dels francesos. Considerava que les colònies eren pels colons. Els malgaixos eren francesos però sense els drets d’un ciutadà francès.

En el projecte inicial el canal estava previst que tingues 665 Km de via navegable, que permetés el bescanvi comercial i la comunicació entre el nord i el sud de la illa. Actualment té uns 700 Km. El canal facilita el transport cap a Tamatave i des de Tamatave cap a altres zones, distribuint mercaderies que pel mar seria més perillós, ja que és l’oceà índic.

Encara que jo no ho vaig veure, diuen que al llarg del canal pots trobar una fàbrica de sucre, a Maromamy, que funciona encara a vapor, i que va ser creada en el 1948. També es pot trobar una destil·leria d’oli essencial de niauli.

El canal es divideix en dos trams el nord, que va de Tamatave a Mananjary i el sud, entre Mananjary i Vohipeno. A la part nord hi habiten els betsimisaraka i el canal és navegable tant per llanxes motores com per piragües, mentre que el sud només es navegable per piragües. Es vol preservar la fauna de la zona per això es restringeix el pas d’embarcacions a motor. En algun lloc he llegit que en aquesta zona hi habiten els antaimoro.

Els antaimoro (o antemoro) es van instal·lar a la costa del sud-est del país entre els segles XIII i XVI. Hi ha diferents clans que van anar arribant en diferents èpoques, entre ells hi ha els antalaotra, que es caracteritzen pels seus escrits (sorabe) i pels seus coneixements dels astres. Els anakaravenus, originaris d’Aràbia saudí, havien hagut de fugir del seu país pel fet de tenir avantpassats jueus. La majoria són del clan dels ampanabaka.

Són bons diplomàtics; Andriamahazonoro del clan anakara, va ser conseller del rei Andrianampoinimerina i del seu fill Radama I i a l’època de la reina Victòria va formar part de la primera delegació malgaix a Londres.

Coneixien l’escriptura àrab i van ser els primers en escriure en llengua malgaix. Per això van haver de fabricar el paper amb els vegetals que trobaven en la regió i també es fabricaven la tinta (el seu paper és famós). Els seus llibres o escrits son els Sorabe, que recopilaven diferents matèries: pregaries musulmanes, tractats sobre astrologia, medicina, cròniques històriques i la genealogia dels seus clans. Els Kalibo eren els guardians de les tradicions i els llibres sagrats i per tant eren les màximes autoritats religioses. Els notables dels diferents clans eren els responsables d’escollir als seus governants.

Les seves creences i costums, tot i que tenen una base de l’islam es van barrejar amb les creences dels habitants que hi havia a la regió. Com altres ètnies de la illa, pensen que el naixement de bessons porta mala sort i desgràcies a la família. La tradició és que la mare es quedi amb el que l’hi sembla més fort. Teòricament aquest costum està prohibit però diuen que segueix practicant-se.

Una de les festes més importants per aquesta ètnia és la que es fa, de forma anual, per recordar els antics reis. A amboaka és on es creu que està enterrat el primer rei antemoro, Ramarahola. Hi ha una llegenda que explica que quan estava morint no volia que comencessin a cavar la tomba on l’enterrarien. Va començar a resar, i de cop, el terreny sota d’on ell estava va cedir, i va quedar sepultat. Cada any es commemora aquest dia, sacrificant un zebú de color vermell. Segons diuen, quan el rei actual llegeix determinats fragments del Sorabes, el llibre sagrat, l’animal es posa a tremolar i s’enfurisma.

El canal segueix sent una via de transport important per la gent de la regió. Transporten grafit, sucre, espècies…Ara bé, no s’explota tot el que podria per culpa de la manca de manteniment, l’efecte dels ciclons i la proliferació de plantes aquàtiques, com els jacints d’aigua.

El primer tram del canal, sortint de Tamatave no té massa gràcia. Es veu molt brut, es veu alguna construcció industrial, no sé si pot ser una refineria de petroli. A mida que ens allunyem va millorant. A banda i banda del canal es veu ja molta vegetació, algun poblet o agrupacions de cases senzilles, de fusta, sobre pilons per evitar la humitat i els bitxos. Cocoters, petites platges… I el que m’agrada més és que hi ha molta vida. Moltes piragües anat o venint, carregades a més no poder, amb unes veles del més pintoresc, i que s’empenyen amb una pèrtiga. Les veles són curioses, perquè qualsevol cosa serveix: n’hi ha de tela, de plàstic, una catifa, d’una peça o com un mosaic de plàstics enganxats.  En alguns llocs sobre la gespa es veu la roba estesa.

Hi ha ponts que uneixen les dues bandes del canal. També hi ha gent pescant, alguns són crios, que pesquen i condueixen la piragua amb molta traça. Transporten fusta, fruites, sacs… és molt tranquil.

Parem a dinar en un restaurant que hi ha a la vora esquerra. Es menja molt bé. Tenen amanida i zebú amb patates fregides. És una carn forta però que els hi queda molt tendra i molt bona. Genial pels amants de la carn. Per tot arreu, les racions són molt grans, i a vegades amb la meitat en tindries prou, o amb un sol plat. Mentre dinem apareix un grup de nenes i noies, vuit o deu, i es posen a cantar i ballar. Van bastant conjuntades, la majoria porten faldilles amb el mateix estampat.

Després de dinar continuem el recorregut pel canal, que es fa més ampla, hi ha canals laterals i desviacions, llacs… és molt relaxant, però fa fred, ja que ens mullem bastant amb els esquitxos. Anem tots amb els impermeables grocs tipus pescanova, però els bancs d’espuma estan empapats, o sigui que tot i el nostre fantàstic impermeable anem bastant mullats.

Ens vam parar a una illa, Akanin’ny Nofy, que està en el llac Mapitabe. El seu nom vol dir niu de somnis i havia sigut el refugi de l’antic president Philibert Tsiranana. Ens allotjàvem al palmarium.

El palmarium és una reserva privada natural de 46 hectàrees  on es poden veure lèmurs, llangardaixos de colors, camaleons i granotes fluorescents.  M’hagués encantat veure les granotes fluorescents! Però no vaig veure’n. vam arribar poc abans de la posta de sol i vam anar directe a veure si trobàvem els lèmurs; els que hi ha aquí són els lèmurs indri, però aquí són de color negre. El color dels lèmurs depèn de la regió però també de l’edat de l’animal.

Hi havia un grup de gent fent un documental sobre els costums dels lèmurs. La paraula lèmur de d’antic i el seu significat és “l’espectre d’un mort”. Que es donés aquest nom a aquests animals és degut a la forma dels seus ulls. Els únics que no tenen cua són els indris, i tots són essencialment vegetarians; com a màxim mengen alguns insectes.

Una noia del grup que estudia els lèmurs és la que ens porta a veure’ls. Explica que des de que els està observant no s’han bellugat massa de lloc. Màxim es desplacen en un o dos arbres. Generalment estan quiets o mig endormiscats i només en dos moments del dia surten a buscar aliments, però en un recorregut molt restringit. La noia és malgaix i treballa per una cadena, crec que era anglesa; em parlava del programa de documentals en el que s’emetrà, però a mi no em sonava de res.

En aquesta reserva tenen també hi ha orquídies i una plantació de vainilla. Acabo de descobrir que la vainilla és una variant d’orquídia, la única que té alguna altra aplicació a més de l’ornamental. La vainilla és fonamental en l’economia malgaix, n’exporta unes mil tones a l’any. Actualment però hi ha una forta competència, per una banda, la vainilla provinent d’indonèsia i per l’altra la vainilla sintètica americana. La noia que m’ho explicava ho deia amb preocupació, especialment el tema de la sintètica, amb la que no poden competir.  

  La vainilla és d’origen mexicà i va ser descoberta en el 1520 pels espanyols. Ara bé, l’exportació va trigar a poder fer-se ja que, amés de les condicions climàtiques idònies es necessita la presència d’insectes determinats o de colibrís perquè facin la pol·linització. Després de molts intents, en el 1836 es va aconseguir posar a punt un sistema de pol·linització artificial. Quan és l’època de floració, al novembre, es fa el procés de forma manual, utilitzant una tija de llimoner. En el 1871, sota la influencia dels de la illa de la Reunió, la vainilla apareix a la costa est de Madagascar, concretament en aquesta zona, on troba el clima idoni per arrelar. És una planta trepadora, i les flors s’obren a la matinada i duren 12 hores; el fruit adquireix la mida màxima al cap de 6 mesos, i pot tenir una mida d’uns 20 cm de llarg. La vainilla verda es tracta amb aigua calenta, uns minuts abans de posar-la a assecar al sol. A continuació s’enrotlla entre roba perquè transpiri, i eliminar-li la humitat. Després es col·loca en espais ben airejats i es va tornant de color marró. La vainilla de bona qualitat és de color negre brillant, ben seca i molt perfumada; conté també a la seva superfície petits cristallets blancs d’oli essencial de vainillina.

Quan havia fet un curs sobre olis essencials em comentaven que si vols vendre un pis, una bona idea es posar una mica d’oli essencial de vainilla a la cuina, ja que a molta gent, al menys de la meva generació, l’olor ens pot recordar olors d’infantesa, quan ens feien pastissos… i el fet de portar records agradables pot predisposar de forma positiva.

Els maies i els asteques tenien una beguda anomenada xocoatl, que contenia cacau i vainilla; aquesta beguda la consumien els nobles i els guerrers. Ara be, ni el cacau ni la vainilla creixien en la seva regió i ho compraven als totonaques, que vivien a les costes del golf de Mèxic, prop de l’actual Veracruz. Aquests cultivaven i produïen vainilla que exportaven. Aquest comerç va durar fins a mitjans del segle XIX. Els francesos que vivien a Mèxic van aprendre dels totonaques l’art d’inseminar les flors.

Els totonaques tenen una llegenda per explicar el naixement de la planta de vainilla. Hi havia un príncep i una princesa que estaven enamorats, per poder estar junts ell la segresta, però els sacerdots que es dedicaven al culte de la deessa de les collites els van perseguir i els van matar. El príncep es va reencarnar en un arbust i la princesa en una liana d’orquídia que es van enrotllar a l’arbust tot abraçant-lo.

La descoberta d’aquesta planta per part dels espanyols sembla que prové de la trobada entre Hernan Cortés i l’emperador asteca Moctezuma II que aromatitzava el xocolata amb vainilla. En el segle XVII el farmacèutic de la reina Isabel d’Anglaterra l’hi va presentar aquesta llavor aromàtica. Als francesos els hi va encantar la vainilla i Lluis XIV va decidir introduir-la a la illa Bourbon, que és l’actual illa de la Reunió. Però els intents que va fer durant el seu regnat no van tenir èxit.

La primera pol·linització artificial es va aconseguir en el 1836, però el que realment va crear el procediment que va permetre portar-ho a la pràctica, i que encara s’utilitza va ser un esclau de la illa de Reunió, Edmon Albius. Lo de Albius se l’hi va afegir al seu nom quan es va abolir l’esclavatge; alba vol dir blanc i aquest apel·latiu se li va donar en referència al color de la flor de la vainilla. Com ja he comentat, van ser els productors de la Reunió els que van introduir el cultiu de vainilla a Madagascar. La planta va arrelar molt be i de seguida la seva producció va ser molt més gran que la de la Reunió.

La casa coca-cola és una de les grans consumidores de vainilla. Pel que he llegit, en el 1985 van treure una nova variant de coca cola, que utilitzava la vainilla sintètica, i l’economia de Madagascar se’n va ressentir ja que les ventes que tenien de vainilla van minvar a la meitat. Per sort per ells, la nova variant no va tenir èxit i Però es va recuperar pel fet de que la nova variant de coca cola no havia tingut èxit. A part de la coca-cola i les xocolates, m’ha sorprès una mica saber que la vainilla també s’utilitza en perfumeria.

Vam dormir a l’hotel que hi ha en la reserva, i al matí següent vam continuar una mica més pel canal fins al poble de Manambato, en el llac Rasoabe. Com en tota la costa est, fa mal temps, i tot i que hi ha platges que tenen molt bona pinta, no ve gens de gust banyar-se. Aquí agafem de nou el vehicle per tornar cap a Antananarivo.

Vaig passejar una mica per la capital però no massa. Vam estar-hi només unes hores. Una ciutat una mica caòtica de cotxes, gent, soroll… potser perquè veníem de la tranquil·litat del canal. Pel barri per on em vaig passejar hi ha edificis cuidats i es veu envoltada de turons, per on s’enfilen les construccions. Tana, com l’anomenen col·loquialment, va quedar més o menys protegida per les muntanyes i els boscos, i fins al 1777 no hi va arribar el primer europeu, un francès. Va escriure sobre el seu viatge, les costums i tradicions de la gen de les terres altes.

El rei Andrianjaka va fer construir el seu palau al turó d’analamanga, en el 1610 desallotjant als vazimba que vivien allà. A finals dels segle XVIII Andrianampoinimerina va decidir que aquest turó seria la capital del seu regne i va fer construir dotze centres històrics més en altres turons, per les monarquies merina, i va considerar que eren turons sagrats.

Amb aquestes hores pel barri de l’hotel a la capital s’acabava el viatge per Madagascar. Un país que m’ha fascinat per la seva riquesa i diversitat. Una de les coses que m’ha impressionat és la quantitat d’espais protegits, les associacions i grups per protegir els ecosistemes però també a la població local. En anar de compres per la capital em vaig trobar que hi havia botigues d’artesania que venien productes de petites cooperatives.

M’ha encantat la gent, els seus somriures, la seva alegria i la seva curiositat. Qui més qui menystenia ganes de parlar amb mi, d’explicar-me coses del seu país, o preguntar-me coses sobre casa meva. Tinc la impressió que és dels llocs on he trobat més gent amb ganes de parlar. I en la major part dels casos, quan s’apropaven a parlar no era per vendre alguna cosa o demanar diners, sinó per curiositat, per saber més coses del que hi ha fora de la illa. Físicament són interessants, el mestissatge present en major o menor grau els fa molt especials. En general els he trobat de faccions agradables i ulls vius.

He trobat que és un país molt interessant i al que no em sabria greu tornar i poder explorar una mica més.

Durant el viatge vam conèixer un xicot que estava filmant un documental sobre el país,que es titula Misión malgache. Va ser interessant parlar amb ell. Ens va explicar que havia anat a Madagascar seguint el rastre d’un capellà del seu poble, i que va resultar que aquest capellà hi havia anat per seguir les passes d’un parent seu que va ser el primer bisbe d’una de les diòcesis del país. El xicot parlava molt emocionat de la història i del seu documental. És interessant donar una ullada a la seva web: http://www.misionmalgache.org/index.html. Si es posa al buscador mision malgache també es troba fàcilment.