Parem a Mareth per visitar el museu de la guerra. Mareth
es troba en la carretera que va cap a Gabes, un dels ports importants del sud.
Aquí hi havia l’anomenada línia Mareth que es va fer famosa durant la segona
guerra, tot i que a mi no em sonava de res. Els meus coneixements de la
historia de la segona guerra mundial al nord d’Àfrica son molt limitats. He
estat llegint diferents textos trobats a la xarxa, llibres, i els diaris de l’època,
amb el que he acabat fent una mica de pupurri de tot plegat.
La línia Mareth és una línia
defensiva natural de 35 Km que s’estén des de la costa fins a les muntanyes de
l’interior.
Des del 1881 fins a la independència en el 1956, Tunísia
era protectorat francès. En els anys 1930 Mussolini governa Itàlia; la regió
de tripolitana i cirenaica (Líbia) son
colònies italianes des del 1911 i Mussolini vol eixamplar el seu domini
conquerint Tunísia. Els francesos per protegir la seva colònia de la invasió
decideixen fortificar la regió del sud, creant la línia de Mareth que va des de
la costa fins a les muntanyes de Matmata. Aquesta línia defensiva es comença a
construir en el 1935, començant per Gabes. Té uns 30 0 35 Km i va des de la
costa fins a les muntanyes de l’interior. Quan comença la guerra encara no està
acabada. S’acaba en el 1940.
 |
| Museu de la guerra de Mareth |
El 10 de juny de 1940 Itàlia declara la guerra a França. Després
de l’armistici les forces franceses es dissolen i retiren tot l’armament i les instal·lacions
defensives de Tunísia per no deixar res als alemanys.
A començaments del 1943 les tropes italo-alemanyes de Rommel
fugen de Líbia perseguides per les tropes britàniques de Montgomery i
s’instal·len a la línia Mareth que posen a punt com a línia defensiva.
Construeixen foses antitancs, camps de mines, milloren els búnquers, connecten
les diferents foses entre si....
El febrer del 1941 Hitler va
enviar a Rommel amb el Africa Corps, per ajudar als italians que intentaven
expulsar les tropes britàniques del nord d’Àfrica i el canal de Suez. Al juliol
del 1942 els alemanys havien aconseguit empènyer als aliats a través del desert
Libi fins a l’oest d’Egipte, amenaçant a la ciutat d’Alexandria. El primer
ministre britànic, Winston Churchill, va encarregar al general Montgomery el
comandament del que es va anomenar “les rates del desert”.
Rommel tenia un problema amb
les línies per obtenir provisions, que eren massa llargues i no tenia tot el
suport dels alts comandaments alemanys que també tenien que centrar la seva atenció
al front de la URSS.
Montgomery va esperar a fer
la seva ofensiva a que l’hi arribessin a Suez 600 tancs. Rommel, estava seguint
un tractament mèdic a Europa, i havia deixat al general Georg Stumme al front
de l’Africa Corps. Montgomery disposava de més homes i més tancs. Quan hi va
haver l’ofensiva, Stumme va morir d’un atac de cor, el que va crear desconcert en les tropes
alemanyes i van trigar a respondre a l’atac. De totes formes, hi havia una
franja de mines i juntament amb la defensa alemanya van repel·lir l’atac.
Montgomery va continuar la seva ofensiva fins que va aconseguir obrir passadissos
en la línia de defensa de l’eix. Els combats van durar 12 dies abans de que es
trenqués definitivament la línia defensiva. El 4 de novembre, Rommel, ja de
tornada d’Europa, va ordenar la retirada de la línia Mareth.
De les memòries de Francesc Cambó: La lluita a la línia Mareth: ofensiva i defensiva. 25
març 1943.
Per fi després d’una llarga preparació i de moltes
proves, Montgomery amb les millors tropes que tenen els aliats ataca la línia
Mareth. Aquesta línia és forta ja que per una banda acaba al mar, i per l’altra
a una regió de difícil accés. Hi ha les fortificacions que havien construït els
francesos per protegir-se d’una agressió italiana des d’Algèria. Els alemanys
han millorat i reforçat la línia. A més, segons Cambó, les tropes alemanyes a
l’altra banda de la línia, estan ben preparades i ben armades, i comandades pel
millor general. La societat d’aquell temps estava pendent de les noves estratègies
militars. Qui venceria? L’ofensiva o la defensiva? Era un enfrontament entre
dos bons generals, apreciats per les seves tropes, amb molta experiència.
Segons la visió de Cambó, Rommel té l’avantatge de la línia Mareth, però Montgomery
té avantatge en l’aviació i més de tropes.
 |
| Museu de la guerra, Mareth |
A part de la batalla en si, en el conflicte a Tunísia
s’hi estava jugant la supremacia sobre el mediterrani, i el prestigi. Pels anglosaxons,
el prestigi davant Rússia, pels alemanys, el prestigi davant dels països amb
els que s’han aliat i davant dels pobles que han ocupat.
Segons
les memòries de Montgomery, a les onze de la nit van atacar la nova línia de
defensa d’Akarit, els combats van durar tan sols un dia però van ser molts
violents i salvatges. Els italians han patit un gran càstig i es veuen obligats
a retrocedir 250 km fins a Enfidaville, un altre punt fortificat, on hi va
haver la darrera batalla per l’Àfrica. Aquesta batalla es va iniciar poc
després de la d’Akarit. Els aliats es centren a atacar les tropes italianes que
resisteixen, i durant dos dies fan fracassar el pla de Montgomery que volia
obrir una via per Enfidaville. La
campanya a l’Àfrica acaba el 13 de maig de 1943.
 |
| Vista des del búnquer |
D’un escrit trobat a la xarxa:
“Jo estava a les batalles de Mareth I del wadi Akarit formant part de l’exèrcit
d’artilleria italià. Estava en un punt elevat controlant el Djebel Tebaga. Hi
ha altres llocs d’observació on hi ha alemanys però no els conec. Un mati vaig
veure per la plana que s’apropaven cotxes i tancs. Vam començar a disparar quan
ens van cridar enfadats dient que eren alemanys I no britànics, amb el que vam
parar de disparar. Rommel havia planejat un atac sorpresa encerclant I
destruint l’exèrcit britànic a Medenin i el fet que disparés va contribuir al fracàs
dels plans. Els alemanys no ens havien informat. Uns dies més tard, Rommel em
va venir a veure I a través d’un intèrpret, que em va parlar en anglès, em va
dir que abans d’obrir foc tenia que pensar-m’ho dues vegades. Jo tenia 21 anys
i havia format part de la divisió que havia estat a la batalla d’El Alamein i
havia sigut destruïda. Vam sobreviure gracies a que abans de la batalla ens havíem
separat per anar a l’oasi de Jalu. M’agradaria establir contacte amb algú de
l’altra bàndol que hagués sobreviscut per saber l’experiència des del seu cantó.”
 |
| Búnquers |
A l’abril del 1943 els alemanys i els italians estaven
bastant esgotats. Havien perdut molts homes i molt material. Tampoc tenien
medis per realitzar una evacuació ràpida. Els anglesos i americans tenien cada
dia més control de l’aire. Les defenses naturals eren bones; millors que les de
Mareth i El Alamein. La regió té djebels
(muntanyes o turons) que donen sobre els llacs salats, cobrint una regió de 30 Km
i era una barrera natural.
Cap a l’est, en uns 3 km, el territori és més obert, però
els alemanys i italians havien preparat una fosa antitancs molt amplia que
unien les ramificacions orientals del Djebel Fatnassa, l’altiplà d’El Meida i
el Djebel Roumana. Tot això creava una bona barrera.
Els anglesos només podrien passar a través de les gorges
del Djebel Fatnassa, del Djebel Roumana i el wadi Akarit. Van arribar a la
conclusió que la única possibilitat que tenien de trencar la barrera era amb
una acció coordinada. Uns escalaven el Djebel Roumana, altres anaven pel
litoral, Sfax i Sousse.
 |
| Wadi Akarit |
Els italians, que eren els que estaven al front, es van anar
rendint. Els alemanys que ja s’esperaven una cosa així, s’havien quedat en
segona línia, van contraatacar. Des d’un dels djebels van atacar als escocesos
que es van haver de replegar.
El museu te unes maquetes molt bones per explicar el
desenvolupament de les batalles a la línia Mareth. Pots fer que s’il·lumini el
moviment de les tropes dels aliats i de les tropes de l’Africa Corps. Hi ha un fragment
de tanc, que és bastant impressionant, si un s’imagina estar tancat allà dins. Darrera
del museu es poden visitar els búnquers, molt reforçats pels alemanys. Son
espais relativament amplis, amb finestres apuntant cap al riu, la vall. Ara es
veu un territori àrid i descuidat.
Anem a dinar a Gabes, en un gran hotel, però que esta una
mica descuidat. Prenem vi tunisià, crec que es deia Magot o una cosa semblant, de
raïms shiraz i merlot. L’ampolla val 10 euros. El menú és bufet lliure, on hi
ha cuscús, broquetes i alguns arrossos picants.
 |
| Wadi Akarit |
Després de dinar anem a l’oued Akarit, que també va ser
un punt clau en les batalles de la segona guerra mundial. La gent del país
al·lucinen quan diem que volem anar a veure el riu Akarit. Ens diuen que no hi
ha res allà.
Akarit es troba a la carretera que va de gabes cap al
nord, seguint la costa. És una carretera bastant transitada, i costa una mica
trobar el punt per entrar i arribar a la vora del riu, que en aquesta època
està sec. Caminem a la vora de la llera del riu. No te cap encant, com el que
es veia des dels búnquers de Mareth. Terreny ressec, algun matoll, pedregós...
però imaginar que aquí hi va morir tanta gent sí que m’impressiona.
Una mica
mes enllà hi ha una casa, que tot i que ara sembla una vivenda, fa setanta anys
devia ser un edifici militar ja que una de les parets està tota clivellada. Han
passat masses anys perquè es conservi res d'aquella etapa sagnant de la regió. En
acabar la guerra els francesos es van cuidar de retirar tot l’armament i les
restes del conflicte. Per una banda, per recuperar el material, ni que fos com
a ferralla, però també per evitar que els tunisians se n'apoderessin i es
poguessin girar en contra seu. Al país ja començaven a haver-hi aires de
revolta nacionalista en el 1944.
