6_Albània. Butrint

El camí fins a Butrint passa per valls molt verdes, direcció sud i propers a la costa. Vam arribar allà a primera hora de la tarda, el que ens va permetre veure-ho amb una llum molt bonica.

En l’altre viatge a Albània ja havia visitat aquest indret que vaig trobar molt interessant. No m’ha sabut gens de greu tornar-hi. I és que és un recinte arqueològic i monumental molt ric. Des de l’any 1992 forma part del patrimoni de la humanitat per la unesco. 

Butrint es troba en una península al sud d’Albània, que està banyada pel mar jònic, i a poca distància davant seu hi ha l’illa de Corfú. La peculiaritat d’aquesta península és que enlloc d’endinsar-se al mar, el seu istme és allargat i es corba sobre si mateix fent que la península quedi just davant de la costa separada tant sols per un canal, el canal de Vivari. I la zona d’aigua que queda entre la península i la costa és el llac Butrint. 

Tant en la península com en la part continental hi ha diversos turons, i ja en l’edat del ferro i del bronze estava habitada. Cap al 1200 a. C. la població vivia sobre els turons en recintes emmurallats, però no va ser fins al segle VIII a. C. que va començar a adquirir importància. En aquest recinte arqueològic, que es troba en l’extrem de la península, proper al canal de Vivari, s’hi ha trobat restes de ceràmica, tant autòctona com coríntia, ambdues del segle VIII a. C. Això indica que hi havia bones relacions comercials ja en aquell temps. 

El fet que aquesta zona estigués habitada ja des de tant antic es deu a la seva situació estratègica. Té el llac que proporciona peix i musclos, hi ha terres fèrtils a la vora, connexió marítima amb el mediterrani, i una sèrie de turons que ajuden a la seva protecció. 

En el segle VI a. C. Butrint era una de les ciutats més importants de la regió d’Epir. La ciutat havia crescut tant que ja es començava a construir fora de les muralles. Es d’aquesta època el temple dedicat a Esculapi, el deu de la medecina, el teatre, el passeig i diversos edificis públics.

El teatre s’utilitzava tant per celebracions religioses, com per assemblees i reunions públiques, com per espectacles. 

Durant aquest període hel·lenístic es van construir les muralles en pedra, de les que encara es veu una part, en la part de la ciutat que donava al canal i al llac. 

Quan en el 167 a. C. l’exercit romà va ocupar la regió d’Epir, destruint les poblacions i agafant a la gent com a esclaus, Butrint es va salvar ja que en aquell moment era aliada de Roma. 

En el segle II a. C. va desenvolupar-se molt més encara i era el centre d’un conjunt de ciutats que es van construir al seu voltant. La ciutat disposava d’una estructura política i administrativa, disposava de diverses institucions civils, religioses i militars. 

Donada la posició estratègica d’aquesta ciutat pel control del comerç marítim i la riquesa natural, els romans la cobejaven. Ja en temps de Juli Cèsar (en el 44 a. C.) van provar de posar el peu en aquetes terres, però la primera colònia romana no va arribar a instal·lar-se aquí fins a l’època d’August en el segle I d. C. Això va portar un flux significatiu d’italians a aquesta ciutat. 

La ciutat es va estendre cap a l’altra banda del canal de Vivari i es va construir l’aqüeducte que permetia creuar el canal i abastir d’aigua a la ciutat. La imatge d’aquest aqüeducte es representava en les monedes d’August i de Neró.

Cap a segle III a. C. sembla que hi va haver un terratrèmol i el centre de la ciutat va quedar gairebé abandonat, però no per massa temps ja que cap a finals del segle IV d. C. es van reconstruir molts dels edificis, com les termes, i es van pavimentar els terres amb mosaics.

Durant l’antiguitat Butrint va ser un centre de culte a Esculapi, el deu de la medicina. Els creients dormien en el temple amb l’esperança de tenir visions i somnis que els ajudarien a guarir-se de les seves malalties. A més, els sacerdots i metges realitzaven diversos rituals per explicar els somnis que havien tingut i els hi donaven els medicaments adequats.

Aquest temple atreia a molts creient de tota la regió, que portaven regals i ofrenes al deu Esculapi per venerar-lo i assegurar-se la seva cura. Moltes d’aquestes ofrenes es van trobar durant les excavacions realitzades l’any 1920 en la zona del temple. 

Ara be, a Butrint també s’adoraven altres deus, com Apolo, Artemisa, Atenea, Demetri i Zeus. S’han trobat algunes estàtues representant-los en aquest recinte. 

La situació estratègica de Butrint, al costat del mar i del llac era la porta d’entrada del comerç a l’interior d’Epir. Tot i que el mar era la millor via de comunicació, hi havia una bona xarxa de rutes terrestres que comunicaven la costa amb les regions interiors. Els objectes que s’han trobat en les excavacions mostren que hi havia intercanvi comercial amb altres regions mediterrànies i també que s’havia desenvolupat molt l’artesanat. 

Hi va haver un important desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia, així com de la pesca tant en el llac com en el mar Jònic.

Una de les descobertes més interessants van ser les inscripcions que es van trobar sobre pedres en les que es mencionava l’alliberament dels esclaus en honor a Esculapi. Aquestes inscripcions es van trobar en el teatre i també en unes pedres reutilitzades per construir una torre.

S’han trobat altres inscripcions que han permès veure que el paper de la dona en la societat de Butrint era més important que el que tenia en aquell mateix temps a Grècia. La llei a Epir garantia el dret de les dones a tenir propietats, a poder heretar i alliberar als seus esclaus. 

Una altra evidencia de les relacions comercials en el mediterrani, amb els grecs i romans, és que s’han trobat monedes diverses. Hi ha peces fabricades a Butrint, però d’altres a Corint, a Corfú, Macedònia, Il·líria i Itàlia. Les que s’havien fabricat a Butrint durant els regnats dels emperadors romans August, Claudi i Neró, commemoren la fundació de la colònia romana a Butrint per Juli César. En algunes monedes hi ha representat l’aqüeducte de la ciutat i en d’altres un toro, símbol de Butrint. El nom de Butrint pot derivar de Buthrotum que vol dir el toro que passa, en referencia una llegenda sobre l’origen de la ciutat. 

La historia de Butrint durant el període romà es coneix gràcies a la correspondència que va mantenir Ciceró amb Pompon Attis, que era un terratinent que vivia a Butrint. Attis tenia por de perdre les seves tres si la ciutat es convertia en colònia romana i per això va demanar a Ciceró que fes servir la seva influencia per evitar la creació de la colònia. La colònia es va establir a la ciutat, ell no va perdre la seva riquesa ni la seva quantitat d’esclaus. Tenia una gran vil·la a la ciutat. 

Durant l’època romana la ciutat va prosperar molt i la població tenien un bon nivell de vida; utilitzaven utensilis de vidre i objectes de luxe per decorar les cases. Es va construir l’aqüeducte que enllaçava el barri nou de la ciutat a l’altra banda del canal amb la ciutat antiga. 

Van construir-se diversos palaus, com el palau Triconche, amb una gran sala per les recepcions i les banquets. 

Però en el segle V d. C. la ciutat va patir diverses invasions que la van malmetre significativament i que van afectar a la forma de vida de la població. Les cases que es van construir després eren més petites i senzilles; ja no estaven construïdes totes en pedra, sinó que els pisos superiors era construïts en fusta. 

No està clar quan va arribar el cristianisme a la ciutat; la primera menció fa referència a Sant Terin (o potser es deia Terinus) que en el segle III el van matar en el teatre de Butrint llançant-lo a la plaça amb algun animal salvatge. Ara be, no hi ha cap evidencia clara de que hi hagués hagut algun edifici religiós cristià. 

L’any 451 és el primer cop que es menciona al bisbe de Butrint. Molts dels monuments cristines que s’han trobat son del segle V i VI d.C., com el baptisteri i la gran basílica. En aquesta època es feien servir símbols cristians com a talismans per protegir-se d’esperits malèfics i dels riscos en el dia a dia. 

La desfeta de l’imperi romà va portar canvis culturals en la població. Van sorgir noves estructures socials, però també va canviar la forma de vestir i les joies i complements. 

El mosaic del baptisteri ésel més gran i el més complet de tots els baptisteris del mon romà. Era un missatge dels beneficis de la vida eterna per aquells que es batejaven. Hi ha dos cercles concèntrics de vuit columnes i set anells de mosaic envoltant la creu central. El numero 8 pels antics cristians simbolitzava el bateig, la creació i la salut. Per preservar-lo està recobert de sorra. 

Entre els segle VII i IX no se’n sap gran cosa de la ciutat. No va ser fins a finals del segle IX que torna a aparèixer en els registres històrics. L’any 1081 la ciutat va ser envaïda pels normands. Hi va haver una important batalla naval entre bizantins i normands.

En el segle XII el geògraf àrab Ibn Al Idris parlava de Butrint dient que era una ciutat molt poblada. En canvi l’any 1191 Benedicte de Peterborough la descrivia com una fortalesa deserta. 

En el segle XII la ciutat va ressorgir de nou, A l’acròpolis s’hi va construir un castell, es van ampliar les muralles, es van construir noves esglésies i es van re-emprendre les relacions comercials amb les regions del mediterrani. En aquest període les cases es construïen en fusta sobre els fonaments d’antigues construccions romanes en pedra. 

L’any 1386 Venècia va comprar Butrint i l’illa fortalesa de Corfú. Durant 400 anys va servir de defensa de l’illa de Corfú. A més els hi subministrava aliments, de la pesca i de les seves terres fèrtils, i també empraven les seves terres per la pastura. En el període venecià es van reconstruir part de les muralles i es va construir el castell a l’entrada del canal de Vivari. 

La república veneciana va controlar el comerç naval entre el mediterrani i el llevant entre els segles XI i XVIII. L’any 1387 va comprar l’illa de Corfú i també Butrint per poder controlar el comerç i navegació en la costa del mar adriàtic. 

A partir del segle XV els otomans van assaltar diversos cops la ciutat, tot i que els venecians van reforçar la seva defensa. L’any 1797 quan Venècia va sucumbir enfront de Napoleó, Butrint va passar a mans del dèspota local Ali Paixà de Tepelena. 

En el segle XIX Butrint s’havia convertit en un petit poble de pescadors al voltant de la fortalesa triangular d’Ali Paixà, que controlava Epir des del seu castell de Ioannina. 

Ali Paixà va ser un personatge controvertit; per una banda era dominant i sense pietat, però per altra banda va aportar prosperitat a la regió. Es van obrir noves rutes i es van construir diverses fortaleses. Butrint era un dels llocs de caça preferits per Ali Paixà. Va fer construir el castell que hi ha a l’entrada del canal Vivari. Aquest personatge va ser retirat del càrrec l’any 1820 i un any més tard moria assassinat a Ioannina. 

En el segle XIX diplomàtics estrangers i viatgers de renom, com Lord Byron, eren visitants assidus a la cort d’Ali Paixà i van ser els primers en escriure sobre les ruïnes de l’antiga ciutat. Aquell segle diversos pintors van plasmar el paisatge de la zona i del que es veia de l’antiga ciutat. 

Gerald Durrell en la seva obra “La meva família i altres animals” recorda la seva infantesa quan anaven de cacera a Corfú i Butrint. 

Just a l’entrada del recinte arqueològic hi ha la torre veneciana, a la vora del canal de Vivari. Després es continua per un camí entre arbres ben condicionat i s’arriba a les restes més antigues. Que correspon al centre d’Esculapi i el centre de la ciutat antiga.

A l’igual que l’altre cop que vaig estar aquí, bona part de les estructures antigues estan plenes d’aigua. Suposo que degut a la seva ubicació, a tocar del mar, el llac i el canal és fàcilment inundable. L’hi dona un toc curiós però també les fa malbé. 

El camí que passa pel costat de diverses restes, devia ser un carrer i s’arriba al teatre. L’indret devia ser molt acollidor, té la muntanya al darrera i el públic està orientat mirant al canal.

Més enllà hi ha les restes d’una font. Segons diuen hi ha mosaics al voltant. Ara costa d’imaginar i veure, ja que hi ha aigua i vegetació. Tot i que ja ho havia vist, segueix impressionant-me les restes de la ciutat que va iniciar-se abans de la nostra era. Intento imaginar la vida de la gent, grecs, romans, en aquell temps, les mansions i edificis públics... De tot allò queden poc més que els fonaments, i el que s’ha anat trobant que ha permès conèixer que va ser una ciutat important. 

Allunant-se de la costa s’arriba a la part cristiana, començant pel baptisteri, que té una mica d’aigua i el mosaic està perfectament tapat. En aquell temps l’únic dia en que es podia realitzar el ritual del bateig era el diumenge de pasqua. 

Aquell dia al matí tota la població amb el capellà i els catecúmens feien la cerimònia al carrer, just en el moment en que el sol sobresortia per sobre de les cases i entrava per la finestra del baptisteri. Llavors tota la processó entrava al baptisteri. 

Els catecúmens s’asseien als bancs que hi havia tot al voltant i el capellà i el seu ajudant es situaven prop de la pila baptismal. Es cridava un per un als que tenien que ser batejats, que s’apropaven i baixaven per l’escala a l’interior de la banyera i els hi tiraven aigua per sobre el cap. Quan sortien es considerava que estaven regenerats. Es posaven una túnica blanca i passaven a la sala del costat, que també estava decorada amb mosaics. Segons diuen de pitjor qualitat que els del baptisteri. S’esperaven en aquesta sala fins que estaven tots batejats. Llavors tots junts anaven fins a la catedral de la ciutat per prendre la primera comunió. 

Una mica mes enllà hi ha la basílica paleocristiana. No sé si és aquí on venien els batejats o en una altra església. Curiosament aquesta església tot i ser molt gran i bonica no la feia servir l’episcopat de Butrint, ja que contenia tombes que no estaven autoritzades segons les normes d’aquella època. Es pensa que s’utilitzava pels funerals i també com a santuari dedicat als màrtirs. La gent que visitava la ciutat s’apropava fins aquí a visitar aquestes tombes. 

Des d’aquí vam tornar seguint la muralla que dona al canal de Vivari. Una de les portes, la del lleó, té un relleu més o menys ben conservat, en el que es pot veure un lleó menjant-se o atacant a un búfal. Diuen que potser no estava acabat. 

Hi ha el museu que és petit, i que aquest cop no vaig visitar. Però des d’allà a la vora hi ha bona vista sobre la plana i el canal. I hi ha una reproducció de la deessa de Butrint. Un cap en marbre que es va trobar en fer excavacions en el teatre. Hi ha qui diu que representa a Apol·lo. 

Un cop a fora del recinte arqueològic vam creuar el canal de Vivari amb una planxa metàl·lica que estiraven per medi de cables d’acer. Una mena de ferri un tant casolà. Vam passar nosaltres i vehicle.

5_Albània. Font de l’ull blau. Sarandë.

Vam continuar cap al sud, direcció Butrinto, però abans ens vam aturar a veure el que es coneix com Syri i Kalter o font de l’ull blau io senzillament forat blau. És un lloc molt apreciat pels albanesos. És un espai natural; un riu d’aigües molt clares, que s’obre pas entre boscos i que té un gorg de més de 50 metres de fondària, d’origen càrstic. 

El color de l’aigua en molts llocs és blavós, en altres un tant verdós degut a la vegetació aquàtica. Aquí hi ha gran diversitat de vegetació i també d’animals, tot i que no en vaig veure. 

Aquest riu descarrega més de 18 mil litres d’aigua per segons. Ho trobo impressionant, tot i que no en tinc ni idea de quants litres descarreguen altres rius de l’amplada d’aquest. 

L’entorn és molt agradable i no hi ha gairebé ningú. Prop del lloc d’aparcament hi ha alguns locals abandonats, que devien ser restaurants, o allotjaments. Això té el mateix aire abandonat de fa uns quants anys. No sé si a l’estiu cobra vida, però fa la impressió de que fa temps que no s’obre. 

Després vam continuar ruta fins a Sarandë, que no està massa lluny. Allà vam dinar. És un lloc molt turístic, amb molts restaurants i allotjaments turístics a peu de platja. Es troba en una badia que s’obre al mar jònic. Gràcies a les seves platges i a que està proper a Butrinto atrau a molt turisme local. A més esta comunicada amb Itàlia que queda just al davant. I la frontera grega està també a la vora, el que explica que un 17% de la seva població sigui d’aquest país. 

Vam dinar en un local amb vistes al mar, un dels molts que hi ha. És com estar en un altre país. Res a veure amb el que es veu per l’interior. Vam menjar be, però més car que a l’interior.

4_Albània. Gjirokaster

Vam continuar ruta cap al sud, direcció a Gjirokaster. Pel camí m’expliquen algunes coses sobre la vida aquí. Un dels temes és l’habitatge si compren o van de lloguer. En general la gent prefereix comprar, però no es demana hipoteca sinó que és la família la que et deixa els diners per tirar-ho endavant. L’altra tema que recordo és sobre el nivell econòmic. Les pensions són una desena part de les nostres, però també els sous i el nivell de vida, al menys els lloguers també son una desena part dels nostres. Evidentment tot es aproximat.

El trajecte fins a Gjirokaster és agradable, tot i que en alguns trams vam trobar molt embotellament. El que em va xocar va ser trobar ramats de galls d’indis. També de cabres, però això és habitual, lo dels galls d’indi em va sorprendre, sobretot quan anaven amb el seu pastor. 

Vam dinar pel camí, en una gasolinera on em vaig prendre un plat tant poc original com bistec amb patates. Quan vam arribar a Gjirokaster ja era fosc, com és habitual en aquesta època de l’any, que el dia no dura res. 

Tornava a ploure. Vam passejar una mica per la ciutat d’estil otomà, amb carrers empedrats, sempre en pendent. Aquí també cases amb les finestres tapades amb plàstic per fer una càmera protectora i evitar que es trenquin els vidres. 

Vaig sopar en un hotel amb estil soviètic però molt bon menjar. Vaig prendre una mena de mandonguilles amb salsa de tomàquet i formatge. Quan seus a taula et serveixen també olives i formatge. De postres la baclava d’aquí que no té mel, sinó almívar i és més lleugera. Per veure el vi i el raki no poden faltar mai. Ens va valdre uns 700 leks que equival a menys de 6 euros. Per aquí els cambrers, i la gent parlen italià i també una mica de castellà. 

Gjirokaster està al sud del país, a uns 200 Km de la capital i a no més de 35 Km de la frontera grega. Forma part de l’antiga regió d’Epir, que s’estenia entre el que avui és el sud d’Albània, el nord-oest de Grècia i em sembla que també agafava una part de Macedònia. 

Aquesta ciutat està a la vall del riu drin. La fortalesa es troba sobre un turó, el Mali Gjëre i la ciutat baixa de forma radial des de la fortalesa fins a la vall on hi ha la part nova. 

Hi ha diverses histories en referencia al nom de la ciutat, Gjirokaster o Gjirokastra. Segons una llegenda quan la ciutat patia l’últim setge per part dels turcs, la princesa Argyro, germana del senyor feudal de la ciutat, va preferir tirar-se al buit juntament amb el seu fill, des de dalt de la fortalesa abans que caure enmans enemigues. El nom provindria del nom de la princesa. Ara be, el primer cop que apareix el nom de la ciutat va ser durant elperiode bizantí que era anterior al setge otomà, o sigui que no sembla que el nom de la princesa fos el que donés nom a la ciutat. 

Molts autors expliquen que el seu nom prové de la paraula grega argyokastron, castell de plata. Com que tota la ciutat està construïda en pedra, incloses les teulades, quan plou brillen i recorda la lluïssor metàl·lica de la plata. 

Altres autors fan notar de que un clan que vivia aquí s’anomenava Argyiri i per tant el nom de la ciutat podria derivar del nom del clan. Sigui quin sigui l’origen del nom de la ciutat és una paraula que trobo curiosa. 

En algunes excavacions fetes en el que és la fortalesa, s’han trobat restes de ceràmica de diferents períodes, els més antics del segle V a. C. pel que es pensa que ja hi havia un nucli habitat en aquella època. A més s’han trobat restes del que podria ser una muralla de l’època pre-romana, anteriors al 168 a. C. 

Ara be, la primera referencia escrita que hi ha és la d’un cronista bizantí, que l’any 1336 parlava de Argyrokastron. Va formar part del despotat d’Epir, un estat grec de l’època bizantina. 

Amb l’expansió de l’imperi otomà cap a Europa, a finals del segle XIV Gjirokaster va quedar sota el seu control i els senyors feudals de la zona, que fins llavors controlaven la ciutat es van convertir en vassalls del sultà.

L’any 1419 la ciutat ja estava totalment controlada pels turcs. A la fortalesa hi vivien els militars i dignataris polítics i la resta de població vivia fora de les muralles. Segons els registres de pagaments de taxes se sap que l’any 1431 hi havia 163 cases a Gjirokaster. 

La ciutat va conèixer un període de creixement i prosperitat i en el 1583 el nombre de cases havia augmentat significativament (434).

L’any 1811 Ali Paixà de Tepelene era qui controlava la ciutat i va fer construir un aqüeducte de 12 km per portar l’aigua a la fortalesa. Aquesta construcció la van enderrocar en el 1932. 

Durant tot el període otomà va ser un important centre comercial i cultural. També era en aquesta ciutat que hi havia un gran sentiment nacional i patriòtic. Des d’aquí es va impulsar la resistència a l’imperi otomà, aquí es va obrir la primera escola de llengua albanesa, i poc després van sorgir clubs i societats patriòtiques. 

La independència d’Albània es va obtenir en el 1912. Però al ciutat de Gjirokaster va formar part, durant un breu període de temps, de la república autònoma d’Epir. Després va estar durant un temps en mans gregues, i va ser retornada a Albània en el 1921. 

Entre els anys 1928-1939 era un important centre econòmic i cultural, però també es coneixia a la ciutat per la presó que havien construït en el castell.

L’any 1939 els italians van apoderar-se de la ciutat que després va passar als alemanys. En el 1944 els partisans van alliberar la ciutat i van crear aquí el centre d’operacions per alliberar a la resta del país. 

En el període comunista hi va haver una gran industrialització de la regió, però es va contractar més gent de la que era necessària i les instal·lacions no tenien un bon manteniment ni renovació de les instal·lacions. Així que quan va caure el règim l’economia de la ciutat va caure també en picat. Milers de persones van perdre la feina i van haver de marxar, cap a Tirana o a l’estranger, per buscar-se la vida. 

La ciutat va patir un altre moment negre. Va ser l’any 1997. Unes eleccions fraudulentes i la crisi financera degut a l’estafa piramidal, en que milers de persones van perdre tots els seus estalvis. Va ser un temps de revolta i descontrol, d’anarquia total. Era la llei de la selva per poder sobreviure. Un període del que se n’avergonyeixen. Aquesta gran crisi va generar una nova onada migratòria. Molts edificis històrics van quedar abandonats i per manca de manteniment van anar caient. Aquesta ciutat va ser un dels focus de la rebel·lió contra el govern, aconseguint finalment la dimissió del president. Amb el caos que es va generar, cap a finals de l’any 1997 algú va destruir la casa del dictador. En els disturbis també es va cremar part del basar. 

Actualment sembla que la situació ha millorat. És una regió rica en agricultura, pel que han sorgit diverses empreses relacionades amb el processat d’aliments. També la universitat que porta gent de tota regió i el turisme han ajudat al creixement i recuperació de Gjirokaster. 

És en aquesta ciutat que va néixer el dictador comunista Enver Hoxa. Gracies a això es va preservar el patrimoni cultural de la ciutat ides del 2005 forma part del patrimoni de la humanitat.

Una altra personatge famós nascut aquí és l’escriptor Ismail Kadare. Aquest escriptor el vaig descobrir quan vaig fer el primer viatge per Albània. Els seus llibres em van ajudar a comprendre una mica la seva gent i la seva historia. 

La ciutat de Gjirokaster té una gran influencia grega, ja que aquí hi ha la comunitat grega més important del país, tot i que a començaments d’aquest segle molts dels grecs van marxar cap a Grècia. 

Un dels distintius d’aquesta ciutat son les seves cases, que com ja he dit son en pedra. Les cases tenen forma de torre i s’anomenen kules. Aquest estil de construcció és d’origen turc. La majoria d’aquestes cases son dels segle XVII i XVIII. Les posteriors, del segle XIX tenen interiors encara més decorats i elaborats que les altres. Em sembla que actualment hi ha unes 200 cases protegides. 

Aquestes construccions tenien dos o tres pisos. La planta baixa s’utilitzava a l’hivern i la de dalt a l’estiu.

Si no estic confosa la que vam visitar nosaltres era la de la família Zekati, que es va construir en el 1811. L’entrada passa molt desapercebuda i fins que no has entrat al pati no descobreixes les dues torres que conformen aquesta kule. Té tres pisos i per dins és sorprenent. Des de la galeria o balconada del pis de dalt és té molt bona vista sobre la vall. Prop de la barana hi ha posat un gos de peluix de mida natural per despistar als ocells. 

En la planta baixa tenen les habitacions de treball; si no recordo malament hi havia un moli, una premsa d’oli, cuina... fotografies antigues i estris de l’epoca en que estava en actiu. Per una escala de fusta s’accedeix al pis. El forat de l’escala es pot tapar amb una fusta per evitar el fred. 

En el pis hi ha diverses habitacions. Totes amb llar de foc. Hi ha una mena d’altell on jugaven les criatures i que també servia d’armari, on guardar mantes i altra roba de llit.. Si no recordo malament en l’habitació dels convidats des d’aquesta mena d’altell de fusta les dones controlaven si els homes a baix necessitaven alguna cosa. Jo vaig sorprendre’m molt. O sigui que veien tot el que feien els homes i podien seguir les seves converses. 

Una altra cosa curiosa era en una de les habitacions, tenia el bany al costat, però amb doble porta, una que donava directament a l’habitació i l’altre al passadís. Així no sorties directament de fer les teves necessitats davant de les visites, sinó que semblava que venies d’un altre lloc. 

Els armaris de fusta empotrats i molt treballats. Alguna de les llars de foc també tenia una decoració exquisida. Crec que era la de l’habitació de convidats i recepció. 

Després vam pujar cap a la fortalesa, que és una de les més grans del país. Des d’aquí també es té una bona vista sobre la ciutat i la vall. Aquesta ciutadella ha patit diverses ampliacions i restauracions al llarg dels segles. Com ja he comentat, aquí s’hi va construir una presó que també es va fer servir en el període comunista per tancar-hi els presos polítics. 

És un recinte molt gran, en el que queden diferents dependències, algunes de les torres i el més ben preservat és la torre del rellotge. Es pot veure aquí i allà artilleria dels alemanys i un avió de les forces aèries americanes.

3_Albània. Monestir d’Ardenica.

Vam sortir de Berat per anar al monestir d’Ardenica. Aquest monestir el va fer construir l’emperador bizantí l’any que hi havia en el 1282. Aquí es va celebrar el casament del líder albanes Skanderbeg, l’any 1451. L’any 1780 es va convertir en escola de teologia de l’església ortodoxa grega. Havia tingut una important biblioteca però es va cremar l’any 1932. 

Antigament aquí hi havia hagut un temple pagà dedicat a Artemisa, i es pensa que el nom d’Ardenica vindria d’Artemisa. 

Un dels monjos més importants d’aquest monestir va escriure una breu pregaria en forma de fresc l’any 1731. La importància radica en que la va escriure en 4 llengues: llatí, grec, aromanès i albanès, en alfabet grec.

L’any 1743 el monestir es va renovar i quan en el 1967 hi havia una campanya per destruir els llocs de culte, aquest monestir es va salvar gràcies a que aquí s’hi havia casat Skanderbeg. Això si, va deixar de ser un centre de culte i amb els temps es va anar deteriorant. L’any 1988 es va començar la seva reconstrucció amb finalitats turístiques i amb la caiguda del regim comunista, en el 1992 l’església ortodoxa va recuperar el seu control.

Actualment tan sols hi viuen dos monjos. És una llàstima que no deixen fer fotografies a dins. Els frescos són impressionants; van ser pintats en el segle XVIII. També el púlpit és molt elaborat. 

A dalt hi ha una sala amb el terra de fusta que és on dormien les dones que venien de peregrinació. Si duien criatures també dormien aquí amb les mares. 

Hi ha el baptisteri, que en la religió ortodoxa és per immersió. Hi ha la pila baptismal que es feia servir antigament, pels nens, però també hi ha un bidó on es bateja actualment als adults. Durant l’època comunista en estar prohibida la religió no es podien batejar, per tant ara molts adults demanen ser batejats.

2_Albània. Berat o Berati

Ens dirigim cap al sud, cap a Berat. Durant el trajecte plovia força i hi havia forces embussos a la carretera, especialment en passar prop de Durrës, una ciutat costera important. A partir d’aquest punt comença una vall molt fèrtil, plena de camps cultivats, que degut a les pluges dels darrers dies estaven inundats.

Diuen que en aquesta zona del país hi ha 300 dies de sol. És una llàstima que vam enganxar els dies de pluja. Però no em puc queixar, doncs en arribar a Berat ja no plovia. 

Era ja hora de dinar o sigui que abans de fer cap visita vam menjar en un restaurant al peu d ela ciutadella. Vam prendre un menú molt complet: sopa, amanida, una mena hamburguesa acompanyada de pebrot i albergínia escalivats, patates fregides, i per picar hi havia pebrot en vinagreta i formatge blanc d’herbes. De postres baclava (un pastis de pasta de full farcida i almivarada i poma. Per beure aquí no escatimen el vi, que en general està molt bo, i en acabar t’ofereixen el orujo. Aquest aiguardent el servien en unes tassetes de vidre tallat molt mones. 

A Berat se la coneix com la ciutat de les mil finestres. Té tres barris antics ben diferenciats i en molt bon estat de conservació: Kalaja, que és el castell o ciutadella, Mangalem, al peu del castell i Gorica a l’altra banda del riu Osum que separa els dos barris. Forma part del patrimoni de la humanitat. 

El seu nom vol dir ciutat blanca, i es trona en la muntanya anomenada Tomorr, que té una llegenda curiosa. Es diu que hi havia dos gegants, Tomorr i Shpirag que es van barallar per una noia i en el combat van acabar morint tots dos. La noia molt trista es va acabar ofegant en les seves pròpies llàgrimes, que van donar lloc al riu Osu, que és el que creua la ciutat. La muntanya tomorr és on hi ha la ciutadella i Mangalem i a l’altra banda del riu, Gorica es troba en la muntanya Shpirag. 

El dictador Even Hoxa va declarar Berat com a ciutat museu, l’any 1961. I és que aquest lloc ja estava habitat per una tribu grega en el segle VI a. C. Més tard, cap al 200 a. C. els romans van apoderar-se del lloc, el van destruir i van matar a tots els homes. 

Quan va caure l’imperi romà la ciutat es trobava en la zona fronterera de l’imperi bizantí i va patir diverses invasions. En el segle IX va ser capturada per l’emperador búlgar i va rebre el nom de ciutat blanca, Beligrad. Aquest nom va anar evolucionant fins al de Berat que tenia ja en el període otomà.

Va estar sota control búlgar fins a l’any 1018 en que va passar a mans de l’imperi bizantí, però el segon imperi búlgar la va reconquerir en el 1203. Al llarg dels anys la ciutat va ser conquerida per diferents imperis. Em perdo una mica amb la historia de la regió. En el 1417 la ciutat ja formava part de l’imperi otomà. 

En el segle XVIII, quan encara formava part de l’imperi otomà, era una de les ciutat mes importants d’Albània. 

Berat forma part del patrimoni de la humanitat degut a que reflecteix molt be la coexistència de diferents cultures i religions que hi ha hagut al llarg dels segles (des del IV a. C. fins al XVIII). Aquí es veu be l’estil de les cases tradicionals dels Balcans. Moltes de les construccions que hi ha son dels segles XVIII i XIX.

En aquesta ciutat s’hi poden trobar esglésies bizantines de diferents èpoques, a l’igual que les mesquites. 

Després de que els romans cremessin la ciutat en el 200 a. C. es va reforçar la muralla del castell. De fet, al llarg dels segles es va anar reforçant i reconstruint. Actualment esta força fet malbé però no deixa de ser impressionant. Els edificis que s’hi veuen son del segle XIII. La població que vivia aquí en aquell temps era cristiana i hi havia unes 20 esglésies. En canvi tan sols hi havia una mesquita que la feien servir els soldats del destacament instal·lat aquí. D’aquesta mesquite queda tan sols algunes restes i la base del minaret. Les esglésies que hi havia no han corregut millor sort, en queden poques en peu. 

L’església de Santa Maria de Blachernae és del segle XIII i té un mural del segle XVI pintat per Nikolla Onufri, que era fill del famós pintor albanès Onufri. L’església de la Santíssima Trinitat, del segle XIV, també està coberta per murals.

Fora de les muralles hi ha una altra església, aquesta del segle XIII, dedicada a Sant Miquel. I prop de l’entrada una petita església, la de Sant Teodor que està pintada per Onufri. 

L’església més important és la catedral de Sant Nicolàs, que està restaurada i és on hi ha el museu Onufri. 

Onufri va ser un gran pintor albanès del segle XVI. Era especialista en la pintura al fresc i també en la pintura d’icones. Aquest pintor utilitzava una tonalitat de vermell especial, que du el seu nom: el vermell d’Onufri. I les seves pintures es caracteritzen pel realisme en les faccions, va ser el primer en introduir aquest fet, cada cara era diferent amb expressions i faccions diferents. 

La primera inscripció en la que apareixia el nom de Onufri es va trobar l’any 1951, en una església de la població de Kastoria, que s’havia construït l’any 1547. Aquesta inscripció deia “Soc Onufri i soc de Berat.

L’estil de pintura d’Onufri el va heretar el seu fill Nicolas (Nikolla) però segons diuen els entesos no era tant brillant com el seu pare. En el museu de Onufri s’hi poden veure obres de tots dos, pare i fill, així com d’altres deixebles d’aquest mestre. 

En el museu hi ha a part de diverses icones, objectes de plata diversos. I en el que és la part de l’església impressiona l’iconòstasi de fusta i el púlpit. 

Sortint del museu vam anar a donar una volta per la ciutadella però ja s’anava fent fosc. Es veu la resta de la mesquita blanca i de la vermella, i algunes esglésies ortodoxes. Des d’allà dalt hi ha bona vista sobre la ciutat i el riu que separa els dos barris al peu de les muntanyes. 

Quan vam sortir de la ciutadella ja era fosc, cosa que no costa gaire per aquí en aquesta època doncs a les 5 ja es fosc. Una de les coses que em va xocar en baixar pels carrers empedrats és que moltes cases tenien les finestres tapades amb plàstic. Em van explicar que ho fan per evitar que amb el fred es trenqui el vidre. 

Un cop a baix vam anar a l’hotel a instal·lar-nos; estava al peu del castell, al barri de Mangalem. Després vaig sortir a passejar per aquest barri i vaig aprofitar a comprar un paraigües, el més barat que vaig trobar. 

Hi ha un passeig per vianants en el que hi havia força animació. Hi havia gent passejant, alguns tiraven petards, es veien decoracions nadalenques... Per aquest passeig es veien homes i dones, però en canvi als bars i pels altres carrers tan sols homes. Les botigues no tenien massa il·luminació, en comparació amb el que tenim a casa nostra. 

A l’hotel que estàvem, que era molt familiar, ens van dir que tenies que reservar taula per sopar, tot i que no estava massa ple. Vaig provar un plat típic de la ciutat: una pasta de full farcida amb patates, carn, verdures, formatge i un toc de menta. Estava molt bo. Acompanyat amb el vi em va costar 700 lekes (menys de deu euros). 

Al matí següent vam visitar el barri de mangalem; vam començar per una mesquita que hi havia al costat de l’hotel. És una de les més antigues del país. L’interior és senzill, pintat de blanc i sobre aquest fons destaquen decoracions en fusta i un sostre bellament decorat. En aquesta població són especialistes en el treball de la fusta. 

Molt a prop d’aquesta mesquita hi ha una tekke Helveti. Va ser construïda en el segle XV i reconstruïda en el 1782. Era el centre de culta de la secta Helveti dels sufís bektaixís. Hi ha un porxo a l’entrada i una sala de pregària amb frescos a les parets. El sostre és de fusta i també està pintat. La paret té alguns forats que serveixen per millorar l’acústica de la sala. Les columnes del porxo les van treure de l‘antiga ciutat d’Apolònia. 

Més enllà trobem les restes de l’antic palau del paixà de Berat, i a la vora la que es coneix com la mesquita dels solters. Es va construir a començaments del segle XIX i la feien servir els artesans solters que eren els que feien guardià a la nit, vetllant per la ciutat. Les parets exteriors tenen unes franges decorades que l’hi donen un cert encant.

Un cop a la vora del riu Orumi vam creuar a l’altra banda, per recórrer el barri de Gorica i tenir vista sobre els de l’altra banda, Mangalem i Kalaja. Havia deixat de ploure i es veien una mica les muntanyes nevades. Es veuen algunes esglésies enfilant-se per la muntanya, i també es pot veure la via que hi havia per pujar aigua del riu en cas de setge i que també servia per poder escapar. Suposo que arribava a dalt de la fortalesa. 

El barri de Gorica té carrers estrets, empedrats, les cases de parets blanques i totes amb flors a les finestres. Per aquest país és típic trobar cases en que són més estretes de la part baixa que les plantes superiors. M’expliquen que és una forma de guanyar espai, ja que hi ha poc terreny per edificar. 

Estava morta de set i en un bar vaig agafar una ampolla que em va semblar aigua. N’hi havia de diferent colors, però com que no entenia que hi posava no vaig fixar-m’hi gaire. Era aigua amb gas amb gust de fruites. No estava malament.

Vam tornar a creuar el riu pel pont Gorica. Un viatger turc dels segle XVII en els seus relats parlava del pont que unia els dos barris de la ciutat, dient que era de fusta de roure suportada sobre pilons de pedra. Més tard, en el 1777, el paixà Ahmet Kurt el va fer construir en pedra. Ara bé unes importants riuades el van destruir cent anys més tard. Es va reconstruir diverses vegades, fins que a començaments del segle XX es va recuperar la forma original del segle XVIII. Actualment el pont té 130 metres de llarg i nou arcades.