03 d’agost 2023

Lituània. Vilnius - Barri d'Užupis i jardins Bernardins

La ciutat de Vilnius té dos rius: el Neris, que és el gran, separa el barri on teníem l’hotel de la ciutat antiga o centre històric, i un de més petit, el riu Vilnia que desemboca al Neris. El riu que separa el barri antic del barri d’Užupis és el Vilnia, o més popularment conegut com Vilnele.

Nosaltres accedim al barri pel pont que creua el riu Vilnele. La fama d’aquest barri és perquè fa més de vint anys es va declarar república independent de Lituània.

El nom d’Užupis en lituà vol dir “a l’altra banda del riu” i fa referència al riu Vilnele. Actualment és un barri d’artistes i barri de moda,; ha hi ha galeries d’art, tallers, bars... al matí ens van ensenyar el barri i ens van explicar el seu origen i a la tarda hi vam tornar per gaudir de la seva atmosfera asseguts en una terrassa.

Els primers ponts sobre el riu es van construir en el segle XVI; en aquell temps en aquest barri hi vivien molts jueus, fins a la seva exterminació durant l’holocaust. En aquest mateix barri hi ha el cementiri de Bernardine, un dels més antics de Vilnius. 

Els soviètics van destruir el cementiri jueu. Amb la desaparició dels jueus les cases del barri ban quedar deshabitades, el que va propiciar que les ocupessin grups marginals de la societat. Les cases es van anar deteriorant, algunes van quedar en runes, no tenien els serveis bàsics. 

Poc a poc s’hi van anar instal·lant artistes i gent bohèmia i l’any 1998 (en un altre lloc trobo que va ser en el 1997), el dia 1 d’abril, una data equivalent al nostre dia dels Sants Innocents (pel fet de que es fan innocentades), els habitants d’aquest barri van declarar-lo República Independent, la República d’Užupis. 

A l’entrada del pont hi ha un cartell en el que s’anuncia la república. En una cantonada hi ha el pas fronterer, on s’estampava el segell en el passaport. Tenien la seva pròpia bandera, la seva moneda, una constitució, un president i un exèrcit d’una quinzena de persones.

Cada any, en aquesta data, primer  d’abril, se celebra la independència i si passes pel lloc fronterer et segellen el passaport.

Llegeixo que el president actual d’aquesta mini república és poeta, músic i director de cinema.

Al costat del pont d’accés hi ha un bar amb uns gronxadors a sobre del riu, a una alçada en la que pots posar els peus en remull. Està sempre molt ple de gent.

A la plaça principal del barri hi ha una estàtua d’un àngel tocant la trompeta; s’hi va col·locar en el 2002. Simbolitza, segons llegeixo la llibertat i el renaixement artístic del barri.

En el barri hi ha també una plaça tibetana, amb les seves banderoles d’oració i referències a la visita que va fer-hi el Dalai Lama.

En aquests anys que han passat des de la fundació d’aquesta república mig de broma, el barri ha passat de ser un barri marginal i tirat de preu a un barri bohemi, alegre i força més car.

L’estàtua de la sirena, l’anomenen la soltera d’Užupis és un dels símbols del barri. També és un símbol lama foradada, en el sentit de que els seus habitants no retenen les coses, tot flueix, i indica que no s’admeten suborns, ni res similar.

En aquesta part del riu hi havia hagut molins. Ara és un lloc plàcid i ombrejat, on la gent hi va a passar una bona estona en família.

He trobat una traducció al castellà de la seva constitució. Té alguns punts interessants i d’altres graciosos. O sigui que la poso aquí en català. 

- Tothom té dret a viure a la vora del riu Vilna i el riu Vilna té dret a fluir prop de tothom.

-Tothom té dret a l’aigua calenta i a la calefacció a l’hivern i a tenir un sostre.

- Tothom té dret a morir, però no és obligatori.

- Tothom té dret a equivocar-se.


- Tothom té dret a ser únic.

- Tothom té dret a estimar.

- Tothom té dret a no ser estimat, però no necessàriament.

- Tothom té dret a ser insignificant i  desconegut.

- Tothom té dret a ser mandrós i no fer res.

- Tothom té dret a estimar i a protegir un gat.

- Tothom té dret a cuidar d’un gos fins que un dels dos mori.

- Un gos té dret a ser un gos.

- Un gat no està obligat a estimar al seu amo però l’ha d’ajudar en els moments difícils.


- Tothom té dret a no saber, de tant en quant, que té obligacions.

- Tothom té dret a dubtar, però no és obligatori.

- Tothom té dret a ser feliç.

- Tothom té dret a ser infeliç.

- Tothom té dret a guardar silenci.

- Tothom té dret a tenir fe.

- Ningú té dret a emprar la violència.

- Tothom té dret a adonar-se de la seva irrellevància i de la seva grandesa.

- Ningú té dret a usurpar l’eternitat.

- Tothom té dret a comprendre.

- Tothom té dret a no comprendre res.

- Tothom té dret a tenir més d’una nacionalitat.

- Tothom té dret a celebrar o no celebrar el seu aniversari.

- Tothom té l’obligació de recordar el seu nom.

- Tothom pot compartir el que posseeix.

- Ningú pot compartir el que no posseeix.

- Tothom té dret a tenir germans i pares.

- Tothom pot ser lliure.

- Tothom és responsable de la seva llibertat.

- Tothom té dret a plorar.

- Tothom té dret a ser incomprès.

- Ningú té dret a donar-lila culpa a un altre.

- Tothom té dret a ser subjectiu.

- Tothom té dret a no tenir cap dret.

- Tothom té dret a no tenir por.

Les nostres passes ens porten a l’extrem dels jardins Bernardins, on hi ha les esglésies de Santa Anna i la de Sant Francesc i Sant Bernard, coneguda com la dels Bernardins. En aquest punt s’iniciava la cadena bàltica, l’any 1989, que creuava els tres països bàltics, unint les seves capitals en una cadena humana per exigir la independència.

L’església de Sant Francesc i Sant Bernard és del segle XVII i XVIII; té una caracteristica a la façana un tant sorprenent. En un nínxol hi ha un crucifix; que jo recordi no n’havia vist mai cap en una façana.

El poeta del segle XIX que he comentat abans, que tenia una placa al carrer de la literatura, Mickevičiaus, té una esculturas davant d’aquest conjunt d’esglésies.

L’església de Santa Anna és d’un estil diferent: gòtic flamíger. Sé molt poc d’art i no havia sentit mai aquesta qualificació. Fa referència a la formade flama que tenen alguns dels elements decoratius; també se’l coneix com a gòtic florit, en referencia aque estàforça carregat i amb moltsmotius vegetals.

Tornant a l’esgléisa de Santa Anna, que llueix aquest estil arquitectònic i decoratiu: hi ha documents que indiquen que a finals del segle XIV aquí hi havia una església, probablement de fusta, dedicada a Santa Anna. L’any 1419 un incendi la va destruir iposteriorment se’n va construir una altra en totxana, que es va consagrar l’any 1501. L’exterior es conserva gairebé com l’original, però l’interior es va haver dereconstruir uns anys méstard per culpa dels danys provocats per un altre incendi.

Passejant per la ciutat vaig descobrint detalls i racons que m’agrden. És una ciutat per perdre-t’hi, per degustar-la amb calma.

Lituània.Vilnius - Centre històric

El que és el barri antic o centre històric és patrimoni de la Unesco. Hi ha més de 1.200 edificis medievals. Hi accedim per una de les portes de l’antiga muralla, la porta de l’albada (dawn).

La muralla de Vilnius tenia unes quantes portes (en un lloc he trobat que eren 5 i en un altre 10) de les que tan sols es conserva aquesta. Sobre la porta hi ha una capella amb una pintura de la verge Maria: Nostra Senyora de la porta de l’albada.

Aquesta imatge és molt venerada per la població de Vilnius. En aquell temps sobre les portes de les ciutats s’hi col·locava algun motiu religiós que pogués protegir a la població de possibles atacs i beneís als que passaven per la porta.

Aquesta pintura de la verge es va pintar al voltant de l’any 1630. Ben aviat es va considerar que era miraculosa. La capella on es troba ara sobre la porta, es va construir en el 1671. I sembla ser que devia ser en aquell moment quan seguint la tradició de l’església ortodoxa, es va cobrir amb plata i or, deixant tan sols al descobert la cara i les mans.

Segons la llegenda, quan l’any 1702 la ciutat va ser capturada per l’exèrcit suec, aquesta verge els va protegir: la porta de ferro es va trencar miraculosament i va esclafar i matar a quatre soldats suecs, el que va permetre a l’exèrcit polonès-lituà passar a l’atac.

Copies d’aquesta imatge es poden trobar a  Polònia i també en altres països degut a la diàspora d’aquesta població (lituana i polonesa) arreu del mon.

El papa Joan Pau II va venir a Vilnius i a aquesta capella l’any 1993, el que va augmentar el flux e peregrins, tant de Lituània com de Polònia. Aquesta imatge és venerada i considerada miraculosa, per catòlics, pels ortodoxes russos i pels ortodoxes grecs.

Aquesta porta se la coneixia com la porta de Medininkai ja que és la que dona al camí cap aquesta població. El primer cop que es menciona és en el 1514. La primera capella que s’hi va construir era de fusta, però va patir un incendi.

Actualment, al carrer prop de la porta, hi ha una església que connecta amb la capella dessobre la porta per medi d’un passadís.

Passejar per la part antiga de la ciutat és molt agradable. Està molt cuidada, amb petits detalls decoratius, flors...

Hi ha moltes esglésies, construïdes en diferents èpoques de la seva convulsa història. Hi ha esglésies catòliques, de cristians ortodoxes russos, i de cristians ortodoxes grecs. Em sembla que també alguna església luterana. 

Una de les moltes esglésies i edificis que destaquen és la portalada d’accés al monestir de la Santíssima Trinitat.  És la porta de Sant Basili. Aquí, o a la vora, hi havia el monestir de l’ordre de Sant Basili; l’església es va construir perquè poguessin anar-hi a resar els catòlics grecs que venien al monestir. L’any 1821 es va convertir en església ortodoxa, i després de la independència va tornar a ser catòlica grega. que vam veure va ser la porta d’entrada la de la Santíssima Trinitat, església catòlica grega.

La historia de les religions en aquestes terres va lligada a la historia política i sovint em costa de seguir.




Arribant a la plaça principal es troba una escultura de Jonas Basanivičius. Aquest personatge va ser un dels impulsors del renaixement nacional lituà. Va fundar el primer diari escrit en lituà.  

Em sembla que va ser a la regió de Samogítia a l’oest de l’actual Lituània, on hi ha Klaipeda, que va ser el centre del renaixement lituà. Tot i que ha patit els mateixos intents d’assimilació per part de Rússia, Alemanya i Polònia, una de les escoles d’aquesta zona va aconseguir donar classes de llengua lituana, quan a la resta del territori estava prohibit. Alumnes d’aquella escola, son els que després van impulsar el renaixement de la llengua i la cultura.

L’església de Sant Casimir i seu dels jesuïtes, és un edifici barroc, que com tots els de la ciutat ha patit diverses destruccions i reconstruccions. Un temps va ser la catedral ortodoxa russa, després aquí hi va haver el museu de l’ateisme i actualment torna a ser una església dels jesuïtes. És la primera església barroca de la ciutat, data del 1618.

L’escut de Lituània, que es veu en molts edificis i banderes, té in origen molt antic, apareix en el 1366 en el segell d’un dels ducs de Lituània i en el segle XV es va convertir en l’escut del ducat.

Com es pot veure en les fotografies, és una ciutat tranquil·la, amb molts edificis de començaments del segle XX, que trobo bonics.

Després el nostre passeig ens porta cap a carrers més estrets, i arribem al que era el call, hi havia dos barris jueus, el call petit i el call gran, molt propers un de l’altra.

Als jueus lituans se’ls coneix amb el nom de litvaks. A Lituània hi havia hagut una important comunitat jueva; abans de la segona guerra mundial representaven aproximadament un 7% de la població total. A Vilnius la població jueva va arribar a ser del 45%. Amb l’holocaust una gran majoria van ser exterminats.

El terme litwak en polonès indicava que erets procedent de Lituània; va deixar de fer-se servir abans del segle XIX. El seu derivat litvak que va sorgir després fa referència als jueus lituans.

Els jueus es van instal·lar a Vilnius cap a mitjans del segle XVI; el primer document que en parla és del 1567. En aquell moment no se’ls deixava comprar cases, només estar de lloguer i en uns espais concrets. 

No va ser fins al 1593 que van concedir-los el permís per construir-se cases en uns determinats carrers de la ciutat. Llegeixo que les finestres de les cases no podien donar al carrer. L’any 1784 en el barri jueu hi vivien unes 5.000 persones. En el 1897 ja eren un 38,8% de la població de Vilnius. Després de la primera guerra mundial la població jueva va disminuir i molt ,és encara després de la segona guerra mundial quan el percentatge es va reduir no arribant al 28%.

Hi havia una sinagoga, i la comunitat jueva va tenir gran prestigi en el segle XVIII, amb el Gaó de Vilnius, una figura clau en la historia del judaisme. Va ser un important centre espiritual i se l’anomenava la Jerusalem de Lituània.





El carrer de la literatura és un carrer estret i no massa llarg, que es caracteritza per la decoració de les seves parets amb plaques dedicades a diferents escriptors. 

L’any 2009 Vilnius va ser Capital Europea de la Cultura i per aquest motiu, un grup d’artistes va decidir fer aquest muntatge. Les plaques que es poden veure son variades en estil i forma i totes fan referencia a autors que han tingut alguna relació amb la ciutat.

Hi ha plaques que fan referencia a escriptors lituans, altres a russos que han visitat freqüentment la ciutat, l’escriptor francès Stendhal que va formar part de les tropes de Napoleó i va passar un temps a Lituània, un escriptor americà, Franzen, que va venir en els primers temps del període post-soviètic,...

Si ho tinc ben entès, el nom del carrer fa referència a que aquí hi va viure durant el segle XIX el poeta Mickiewicz; diuen que internacionalment se’l coneix com a poeta polonès, però ell reivindica com a Lituà i Bielorús. Escrivia en polonès, però va néixer en el que actualment és Bielorússia. Un dels seus poemes més famosos fa referència a Lituània com la seva terra. Cal recordar que el gran ducat de Lituània s’estenia fins a l’actual Bielorússia. Aquest escriptor va viure moltes temporades a la ciutat.

Lituània. Vilnius - Església de Sant Pere i Sant Pau

L'església de Sant Pere i Sant Pau es troba en el mateix barri que el cementiri. Diuen que és una de les esglésies catòliques més boniques del mon. No és de l’estil que a mi m’agraden, però reconec que té una decoració amb estucats impressionant. És una església d’estil barroc.

Es va construir entre els anys 1668 i 1676 i es va trigar uns trenta anys més en fer la decoració de l’interior. Hi ha unes 2,000 escultures agrupades per temàtiques, que van realitzar artistes italians. El púlpit, es de començaments del segle XIX.

En aquest lloc hi havia hagut primer un temple pagà, després una església de fusta. Al seu costat, en el 1638 s’hi va construir un monestir. Tant l’església com el monestir van quedar destruïts en la guerra entre Rússia i Polònia.  

L’any 1655 l’exercit rus va aconseguir ocupar la ciutat de Vilnius i s’hi va quedar sis anys. Llegeixo que aquesta derrota enfront les tropes de Moscou va ser un dels motius per la cessió del gran ducat de Lituània a Suècia.

En veure venir les tropes russos cap a la ciutat, cap al castell de Vilnius, que tenia una defensa molt pobre, part de la població va ser evacuada i els tresors de les esglésies es van traslladar a llocs més segurs. 

La batalla per la captura de Vilnius va durar un dia; els dies posteriors les tropes russes i cosaques, van saquejar la ciutat, cremant molts edificis i assassinant a la població. Els cosacs es van acarnissar amb el call, on van morir molts jueus. S’estima que podrien haver mort unes 20,000 persones en tota la ciutat. Els palaus i esglésies van ser saquejats. Només es van salvar quatre esglésies. També va quedar en ruïnes el palau dels ducs de Lituània.  

Un home piadós, i em sembla que formava part de l’exèrcit lituà, M. K. Pacas, en agraïment per haver salvat la vida en aquesta guerra, va fer construir la nova església. Aquest home es troba enterrat en una cripta en aquesta mateixa església. L’any 1864, els russos van tancar de nou l’església i el monestir.

He de reconèixer que, tot i que m’agraden més sòbries, els estucats son una meravella.






Lituània. Vilnius - Cementiri d'Antakalnis

Vam arribar a Vilnius a l’hora de sopar. Em va xocar que la ciutat es veia fosca, hi ha poca il·luminació i de color groguenc. Aquell vespre no vaig sortir, vaig menjar alguna cosa a l’hotel i me’n vaig anar a dormir.

A l’habitació vaig trobar un cartell en el que et comunicaven que degut ala covid no feien les habitacions. Que havia estat desinfectada i que entre un client i el següent es deixava un dia ventilant. En cas que volguessis que tela fessin calia avisar amb 24 h d’anticipació.

També a causa  de la covid, com que el menjador és petit, organitzen torns per anar a esmorzar: a cada client o grup l’hi assignen una hora. A nosaltres ens tocava ocupar el menjador de 8,30 a 9 h.  

Aquell primer dia pel Bàltic va ser l’únic en que vam poder gaudir del bon temps i vam passar força calor. El dia era net i clar i ben assolellat.

Vam començar la nostra visita de Vilnius anant al cementiri que hi ha al barri d’Antakalnis. Es troba en un turó, en un espai verd i arbrat. Se’l coneix també com el cementiri dels soldats ja que hi ha enterrats soldats de les diferents guerres que ha patit  el país. De fet, amb aquest cementiri ens van introduir en la historia del país.

L’origen del cementiri és del 1809, després es va anar ampliant. El primer que trobem son algunes tombes amb la creu amb doble travesser, típica del ortodoxes russos. Després hi ha una gran extensió de tombes de soldats polonesos, com es pot veure per la bandera que hi ha a sobre i la pedra amb l’escut. Són els soldats morts en els enfrontaments de 1919-1920. 

Més enllà, el memorial a soldats alemanys morts durant la primera guerra mundial, entre 1914-1915. Hi ha també una zona de tombes de musulmans, els tàtars. En l’època del gran ducat la part est era fronterera amb la terra dels tàtars. Bona part d’aquesta població es van integrar a Lituània. Les tombes que hi ha aquí, amb la làpida amb una mitja lluna i una estrella son dels soldats caiguts en la primera guerra mundial. 

També hi ha algunes tombes de soldats de l’exèrcit roig, caiguts durant la segona guerra mundial. 

L’any 1991, després de la declaració d’independència, la ciutat va patir un nou atac per part de l’URRSS i van morir 14 persones, dotze de les quals estan enterrades també en aquest cementiri, juntament amb els que van morir en les mateixes dates a Medinindkai, una ciutat fronterera. Els fets d’aquell 13 de gener del 1991 es coneix com el diumenge de sang.

La campanya de Rússia, duta a terme per les tropes de Napoleó 1er, l’any 1812, va donar peu al llibre de Tolstoi Guerra i pau. En el seu avança cap a Moscou van entrar a Vilnius, els russos ja havien marxat destruint-la. 

En la derrota de les tropes de Napoleó hi va influir el fred i les condicions climatològiques. Si no estic confosa, els botons dels uniformes estaven fabricats amb estany, un metall que pot presentar diferents estructures, segons la temperatura a la que es troba. Amb el fred pot passar de l’estany blanc al gris, que és més trencadís. Aquest canvi amb el fred en els estris fabricats amb estany s’ha observat també en orgues antics de països freds, que si la temperatura baixa molt afecta al seu so.

L’any 2003 es van trobar, prop de la ciutat de Vilnius, les restes de més de 3000 soldats d’aquestes tropes de Napoleó. L’any 2009 se’n van trobar alguns més. Les restes de tots ells estan enterrades també en aquest cementiri.

Una altra zona està dedicada als artistes. Hi ha escriptors, músics... en la tomba ho indica o hi ha algun símbol que en fa referència, com per exemple un llibre o un instrument.

El guia ens explica que el seu besavi va morir, o potser era la besàvia, i que per salvar als fills, els va van enviar a diferents poblacions o països veïns. El seu avi no es va retrobar amb la seva germana fins a la dècada del 1980.

 




 


Repúbliques Bàltiques

A l'agost del 2021 vaig fer un viatge per les Repúbliques Bàltiques, començant pel sud, per Lituània i vam anar pujant cap al nord fins arribar a Tallin, capital d'Estònia. 

Al llarg del viatge es poden anar veient les semblances i diferencies que tenen, així com les parts d'història compartida. 

Els llibres que vaig llegir i que em van permetre aproximar-me una mica a la història d'aquests països són:   

Entre tonos de gris, de Ruta Sepetys. És un llibre dur i alhora emotiu, basat en fets reals. Narra les peripècies d’un grup de lituans que van patir la deportació per part dels soviètics, la supervivència d’alguns d’ells a Siberia, les condicions de vida, tot el que van patir. Una historia que m’ha commogut i que no coneixia gaire. 

Vuelo estàtico, de Jaan Kross. És un llibre en un estil totalment diferent, sobre Estònia; en certa forma reflecteix moltes coses de la vida del seu autor, i permet conèixer una mica la historia d’aquesta nació.

La purga i Quan els coloms van desaparèixer són obres de Sofi Oksanen, una escriptora finlandesa, de pare finlandès i mare estoniana. 

Vam alternar les visites de poblacions amb passejades per parcs naturals. El temps no va acompanyar massa; vam tenir fred i pluja bona part dels dies. Malgrat això, en tenir més hores de llum es podia aprofitar molt més el dia. 

Viatjar en plena pandèmia va ser més farragos, però va valdre la pena. Feia un any i mig que no agafava un avió i tenia moltes ganes de sortir. 

Vam volar de Barcelona a Riga on vam fer escala per continuar després cap a Vilnius. L'aeroport de Riga em va semblar petit, suposo que en part era degut a que l'escala era llarga, 3 hores, i vaig tenir temps de recorre'l uns quants cops. L'aeroport de Vilnius encara és més petit. 

El recorregut que vam fer va ser creuant des del sud al nord: Lituània, Letònia i finalment Estònia.