Lituània. Vilnius - Cementiri d'Antakalnis

Vam arribar a Vilnius a l’hora de sopar. Em va xocar que la ciutat es veia fosca, hi ha poca il·luminació i de color groguenc. Aquell vespre no vaig sortir, vaig menjar alguna cosa a l’hotel i me’n vaig anar a dormir.

A l’habitació vaig trobar un cartell en el que et comunicaven que degut ala covid no feien les habitacions. Que havia estat desinfectada i que entre un client i el següent es deixava un dia ventilant. En cas que volguessis que tela fessin calia avisar amb 24 h d’anticipació.

També a causa  de la covid, com que el menjador és petit, organitzen torns per anar a esmorzar: a cada client o grup l’hi assignen una hora. A nosaltres ens tocava ocupar el menjador de 8,30 a 9 h.  

Aquell primer dia pel Bàltic va ser l’únic en que vam poder gaudir del bon temps i vam passar força calor. El dia era net i clar i ben assolellat.

Vam començar la nostra visita de Vilnius anant al cementiri que hi ha al barri d’Antakalnis. Es troba en un turó, en un espai verd i arbrat. Se’l coneix també com el cementiri dels soldats ja que hi ha enterrats soldats de les diferents guerres que ha patit  el país. De fet, amb aquest cementiri ens van introduir en la historia del país.

L’origen del cementiri és del 1809, després es va anar ampliant. El primer que trobem son algunes tombes amb la creu amb doble travesser, típica del ortodoxes russos. Després hi ha una gran extensió de tombes de soldats polonesos, com es pot veure per la bandera que hi ha a sobre i la pedra amb l’escut. Són els soldats morts en els enfrontaments de 1919-1920. 

Més enllà, el memorial a soldats alemanys morts durant la primera guerra mundial, entre 1914-1915. Hi ha també una zona de tombes de musulmans, els tàtars. En l’època del gran ducat la part est era fronterera amb la terra dels tàtars. Bona part d’aquesta població es van integrar a Lituània. Les tombes que hi ha aquí, amb la làpida amb una mitja lluna i una estrella son dels soldats caiguts en la primera guerra mundial. 

També hi ha algunes tombes de soldats de l’exèrcit roig, caiguts durant la segona guerra mundial. 

L’any 1991, després de la declaració d’independència, la ciutat va patir un nou atac per part de l’URRSS i van morir 14 persones, dotze de les quals estan enterrades també en aquest cementiri, juntament amb els que van morir en les mateixes dates a Medinindkai, una ciutat fronterera. Els fets d’aquell 13 de gener del 1991 es coneix com el diumenge de sang.

La campanya de Rússia, duta a terme per les tropes de Napoleó 1^er, l’any 1812, va donar peu al llibre de Tolstoi Guerra i pau. En el seu avança cap a Moscou van entrar a Vilnius, els russos ja havien marxat destruint-la. 

En la derrota de les tropes de Napoleó hi va influir el fred i les condicions climatològiques. Si no estic confosa, els botons dels uniformes estaven fabricats amb estany, un metall que pot presentar diferents estructures, segons la temperatura a la que es troba. Amb el fred pot passar de l’estany blanc al gris, que és més trencadís. Aquest canvi amb el fred en els estris fabricats amb estany s’ha observat també en orgues antics de països freds, que si la temperatura baixa molt afecta al seu so.

L’any 2003 es van trobar, prop de la ciutat de Vilnius, les restes de més de 3000 soldats d’aquestes tropes de Napoleó. L’any 2009 se’n van trobar alguns més. Les restes de tots ells estan enterrades també en aquest cementiri.

Una altra zona està dedicada als artistes. Hi ha escriptors, músics... en la tomba ho indica o hi ha algun símbol que en fa referència, com per exemple un llibre o un instrument.

El guia ens explica que el seu besavi va morir, o potser era la besàvia, i que per salvar als fills, els va van enviar a diferents poblacions o països veïns. El seu avi no es va retrobar amb la seva germana fins a la dècada del 1980.