Lituània.Vilnius - Centre històric

El que és el barri antic o centre històric és patrimoni de la Unesco. Hi ha més de 1.200 edificis medievals. Hi accedim per una de les portes de l’antiga muralla, la porta de l’albada (dawn).

La muralla de Vilnius tenia unes quantes portes (en un lloc he trobat que eren 5 i en un altre 10) de les que tan sols es conserva aquesta. Sobre la porta hi ha una capella amb una pintura de la verge Maria: Nostra Senyora de la porta de l’albada.

Aquesta imatge és molt venerada per la població de Vilnius. En aquell temps sobre les portes de les ciutats s’hi col·locava algun motiu religiós que pogués protegir a la població de possibles atacs i beneís als que passaven per la porta.

Aquesta pintura de la verge es va pintar al voltant de l’any 1630. Ben aviat es va considerar que era miraculosa. La capella on es troba ara sobre la porta, es va construir en el 1671. I sembla ser que devia ser en aquell moment quan seguint la tradició de l’església ortodoxa, es va cobrir amb plata i or, deixant tan sols al descobert la cara i les mans.

Segons la llegenda, quan l’any 1702 la ciutat va ser capturada per l’exèrcit suec, aquesta verge els va protegir: la porta de ferro es va trencar miraculosament i va esclafar i matar a quatre soldats suecs, el que va permetre a l’exèrcit polonès-lituà passar a l’atac.

Copies d’aquesta imatge es poden trobar a  Polònia i també en altres països degut a la diàspora d’aquesta població (lituana i polonesa) arreu del mon.

El papa Joan Pau II va venir a Vilnius i a aquesta capella l’any 1993, el que va augmentar el flux e peregrins, tant de Lituània com de Polònia. Aquesta imatge és venerada i considerada miraculosa, per catòlics, pels ortodoxes russos i pels ortodoxes grecs.

Aquesta porta se la coneixia com la porta de Medininkai ja que és la que dona al camí cap aquesta població. El primer cop que es menciona és en el 1514. La primera capella que s’hi va construir era de fusta, però va patir un incendi.

Actualment, al carrer prop de la porta, hi ha una església que connecta amb la capella dessobre la porta per medi d’un passadís.

Passejar per la part antiga de la ciutat és molt agradable. Està molt cuidada, amb petits detalls decoratius, flors...

Hi ha moltes esglésies, construïdes en diferents èpoques de la seva convulsa història. Hi ha esglésies catòliques, de cristians ortodoxes russos, i de cristians ortodoxes grecs. Em sembla que també alguna església luterana. 

Una de les moltes esglésies i edificis que destaquen és la portalada d’accés al monestir de la Santíssima Trinitat.  És la porta de Sant Basili. Aquí, o a la vora, hi havia el monestir de l’ordre de Sant Basili; l’església es va construir perquè poguessin anar-hi a resar els catòlics grecs que venien al monestir. L’any 1821 es va convertir en església ortodoxa, i després de la independència va tornar a ser catòlica grega. que vam veure va ser la porta d’entrada la de la Santíssima Trinitat, església catòlica grega.

La historia de les religions en aquestes terres va lligada a la historia política i sovint em costa de seguir.

Arribant a la plaça principal es troba una escultura de Jonas Basanivičius. Aquest personatge va ser un dels impulsors del renaixement nacional lituà. Va fundar el primer diari escrit en lituà.  

Em sembla que va ser a la regió de Samogítia a l’oest de l’actual Lituània, on hi ha Klaipeda, que va ser el centre del renaixement lituà. Tot i que ha patit els mateixos intents d’assimilació per part de Rússia, Alemanya i Polònia, una de les escoles d’aquesta zona va aconseguir donar classes de llengua lituana, quan a la resta del territori estava prohibit. Alumnes d’aquella escola, son els que després van impulsar el renaixement de la llengua i la cultura.

L’església de Sant Casimir i seu dels jesuïtes, és un edifici barroc, que com tots els de la ciutat ha patit diverses destruccions i reconstruccions. Un temps va ser la catedral ortodoxa russa, després aquí hi va haver el museu de l’ateisme i actualment torna a ser una església dels jesuïtes. És la primera església barroca de la ciutat, data del 1618.

L’escut de Lituània, que es veu en molts edificis i banderes, té in origen molt antic, apareix en el 1366 en el segell d’un dels ducs de Lituània i en el segle XV es va convertir en l’escut del ducat.

Com es pot veure en les fotografies, és una ciutat tranquil·la, amb molts edificis de començaments del segle XX, que trobo bonics.

Després el nostre passeig ens porta cap a carrers més estrets, i arribem al que era el call, hi havia dos barris jueus, el call petit i el call gran, molt propers un de l’altra.

Als jueus lituans se’ls coneix amb el nom de litvaks. A Lituània hi havia hagut una important comunitat jueva; abans de la segona guerra mundial representaven aproximadament un 7% de la població total. A Vilnius la població jueva va arribar a ser del 45%. Amb l’holocaust una gran majoria van ser exterminats.

El terme litwak en polonès indicava que erets procedent de Lituània; va deixar de fer-se servir abans del segle XIX. El seu derivat litvak que va sorgir després fa referència als jueus lituans.

Els jueus es van instal·lar a Vilnius cap a mitjans del segle XVI; el primer document que en parla és del 1567. En aquell moment no se’ls deixava comprar cases, només estar de lloguer i en uns espais concrets. 

No va ser fins al 1593 que van concedir-los el permís per construir-se cases en uns determinats carrers de la ciutat. Llegeixo que les finestres de les cases no podien donar al carrer. L’any 1784 en el barri jueu hi vivien unes 5.000 persones. En el 1897 ja eren un 38,8% de la població de Vilnius. Després de la primera guerra mundial la població jueva va disminuir i molt ,és encara després de la segona guerra mundial quan el percentatge es va reduir no arribant al 28%.

Hi havia una sinagoga, i la comunitat jueva va tenir gran prestigi en el segle XVIII, amb el Gaó de Vilnius, una figura clau en la historia del judaisme. Va ser un important centre espiritual i se l’anomenava la Jerusalem de Lituània.

El carrer de la literatura és un carrer estret i no massa llarg, que es caracteritza per la decoració de les seves parets amb plaques dedicades a diferents escriptors. 

L’any 2009 Vilnius va ser Capital Europea de la Cultura i per aquest motiu, un grup d’artistes va decidir fer aquest muntatge. Les plaques que es poden veure son variades en estil i forma i totes fan referencia a autors que han tingut alguna relació amb la ciutat.

Hi ha plaques que fan referencia a escriptors lituans, altres a russos que han visitat freqüentment la ciutat, l’escriptor francès Stendhal que va formar part de les tropes de Napoleó i va passar un temps a Lituània, un escriptor americà, Franzen, que va venir en els primers temps del període post-soviètic,...

Si ho tinc ben entès, el nom del carrer fa referència a que aquí hi va viure durant el segle XIX el poeta Mickiewicz; diuen que internacionalment se’l coneix com a poeta polonès, però ell reivindica com a Lituà i Bielorús. Escrivia en polonès, però va néixer en el que actualment és Bielorússia. Un dels seus poemes més famosos fa referència a Lituània com la seva terra. Cal recordar que el gran ducat de Lituània s’estenia fins a l’actual Bielorússia. Aquest escriptor va viure moltes temporades a la ciutat.