Buscadors de safirs |
El poble de Ilakaka i els seus
voltants s’ha fet famós per les seves mines de safirs, ja que aproximadament
els 50% dels safirs del mon provenen d’aquesta regió. Ara be, el descobriment
de grans dipòsits de safirs és relativament recent, del 1998, i expliquen que
en un any la població es va incrementar de forma espectacular, passant de tenir
uns centenars d’habitants a tenir-ne uns milers. La base dels safirs és l’òxid
d’alumini, el corindó. Els francesos ja havien trobat dipòsits de corindó,
després de la segona guerra mundial, però la situació política del moment no
els hi va permetre explorar i buscar pedres precioses. El corindó dóna dos tipus de pedres precioses,
el robí quan és vermell i rep el nom de safir quan és blau o d’algun altre color.
Els safirs abans de tallar-los cal tractar-los per tal de millorar el seu
aspecte i potenciar el seu valor. El més habitual és fer un tractament tèrmic,
escalfant-los a 1700 o 1800 ºC per tal d’oxidar les petites impureses que poden
contenir. Aquest tractament pot potenciar o fins i tot canviar el seu color
respecte a quan està en estat brut. Els safirs de Madagascar contenen petites
impureses de titani i zirconi. Un altra país ric en safirs és Sri-Lanka, per
això quan es va conèixer l’existència de safirs a la illa, molts comerciants de
Sri-Lanka i Tailàndia es van desplaçar cap a Madagascar i van contribuir al
desenvolupament miner, ja que eren especialistes en el tractament d’aquests
minerals.
Els antics perses creien que
la terra estava assentada sobre un safir gegant i que el seu reflex era el que
donava color blau al cel.
Continuem per la RN7 direcció
oest, cap a la costa. La gent dels pobles que creuem és molt amable i somrient.
Com que parlen francès a més del malgaix em puc entendre amb ells. Tenen moltes
ganes de parlar i en general, però especialment als nens, els hi encanta que
els hi facis fotos. L’ambient és bastant rural, però en els pobles una mica grans
no hi falta l’església. Trobem una parada de venta de canya de sucre, molt
habitual en el continent africà i els puse-puse sempre a punt per portar a la
gent o traslladar coses.
El baobab de la discòrdia |
Pel camí veiem un baobab, el
primer baobab del recorregut, i ens aturem per fotografiar-lo. De seguida
apareix un noi d’uns 15 anys i ens demana diners, ja que hem fet fotografies de l’arbre. Intentem
raonar amb ell, de que no està en un espai tancat, que es un lloc obert, que
tenim tot el dret a fer fotos, que enlloc diu que estigui prohibit. S’enfada
molt, exigeix diners, diu que estem al seu país i que hem de pagar. Estava agressiu
i molt pesat, amenaçador, amb el que hem acabem marxant. Són situacions en les
que em sento malament.
Tomba mahafaly |
Més enllà vam trobar unes
tombes de la ètnia mahafaly. Hi havia un noi pintant-ne una. Són construccions de
base quadrada o rectangular, amb les parets decorades, explicant la vida del
difunt. A la part de sobre hi pot haver alguna altra decoració, banyes de
zebús, o alguna escultura significativa pel mort. El noi que n’estava pintant
una de nova ens deixa passejar per allà per contemplar els dibuixos i
decoracions.
He trobat dues interpretacions del que vol dir mahafaly,
una és els que fan feliços i l’altra els que tenen tabús. Són pastors i viuen
en grups petits. He llegit que en les seves tombes a sobre hi col·loquen uns
pals de fusta tallada, anomenats aloalo. Jo no els hi vaig veure en les que vam
trobar nosaltres. Ara pot tenir diferents dibuixos però antigament només hi
representaven zebús i només alguns clans tenien dret a col·locar aquests
aloalos.
Toliara o Tulear
Aquí s’acaba la RN7, a la
costa occidental, al canal de Moçambic, més o menys a l’alçada del tròpic de capricorn.
En el 1897 Gallieni, governador de Madagascar, trasllada els serveis
administratius francesos a aquesta població i és quan esdevé realment una
ciutat. Toliara era el nom abans de l’ocupació francesa.
És una ciutat gran, que té
molta vida, un gran bulevard, molts puse-puse, cotxes... però no massa cuidat,
al menys pels llocs per on vaig estar passejant. Hi ha un carrer que està ple
de botigues de petxines, conxes i closques. Hi ha algunes peces molt boniques,
estrelles de mar, esquelets i mandíbules de grans animals, i també molta cosa d’artesania
de tota mena. Un cop més, la gent molt agradable, tot i que una mica insistents
perquè compréssim.
Mercat de petxines |
Tenen força descuidat el pas
cap al mar. Tenia ganes de veure el mar, estàvem en una illa i encara no l’havíem
vist! Però el camí estava ple d’aigua estancada, i per tant, amb un núvol de
mosquits a sobre. La platja és molt gran i hi ha espai per tot, per jugar a
pilota, per buscar petxines, per passejar... era el capvespre i la marea estava
baixa. La llum era molt bonica i malgrat el mal olor i lo poc cuidat que
estava, em va agradar.
Hi ha els dos tipus de
puse-puse, els tirats per homes i nois o els que ho porten enganxat a una
bicicleta. Era un dilema quin escollir. Pateixes menys si vas amb el que va en
bici, ja que l’hi costa menys esforç, però els que ho fan a peu també tenen que
menjar! El primer que vaig agafar anava a peu. Era un noi fort, robust, però
així i tot, em sentia malament allà asseguda mentre ell corria agafat al carro
i tirant de mi. Per anar a sopar vam agafar un dels que anaven en bici. Ens
havien parlat d’un restaurant i vam voler anar-hi. Als nois dels puse-puse els
hi vam dir el nom del restaurant, el carrer, i com passa a vegades, diuen que
si, que saben on és, però no és així. Ens van portar a un altre lloc. Un
restaurant en el que ja hi havia alguns turistes sopant. Com que vam insistir
en que volíem anar on havíem dit, van haver de preguntar com anar-hi. Ens van
portar per carrerons foscos i al final vam arribar a una casa, en un carrer
sense llums, on es veia el rètol del restaurant. Una porta que donava a un jardí.
Els nois volien cobrar més del que havíem pactat perquè estava molt lluny...
vam donar el que havíem acordat i vam entrar. Ells van marxar de seguida
enfadats amb nosaltres.
Va sortir el propietari a rebre’ns.
Un francès afincat al país des de fa tres anys. Ens havien dit que en aquest
restaurant hi havia música, ambient agradable, bon menjar... el jardí estava
buit i a dins tampoc es veia a ningú. El primer que l’hi vaig preguntar era si
el que havíem pagat als del puse-puse era correcte i l’hi vam explicar el
problema amb els nois. Ens va dir que sí, que la quantitat estava be, i que no patíssim
que en acabar de sopar trucaria a un taxi que ens tornés a l’hotel. Ens va
explicar que actualment no és massa segur circular de nit, i que per això la
única gent que hi va a sopar és la del barri. Ens explica que amb la crisi i el
malestar polític no és massa segur ficar-se per aquests carrers a la nit. Però
abans d’anar-hi no sabíem que estava fora del centre i en un racó tant fosc! Vam
menjar molt be i ens vam prendre un bon vi blanc.