03 de març 2013

Sud de Tunísia_16: Djerba


Tornem cap a Djerba, aquest cop hi arribem per carretera, per l’antiga calçada romana. Els que van iniciar la unió de la illa de Djerba al continent van ser els cartaginesos. Els romans van reforçar el dic i pel que he llegit hi van obrir alguns passos on van instal·lar-hi molins que aprofitaven l’energia de les marees per premsar la llana.
Calçada romana que uneix el continent i la illa
En el 1551 s’hi van obrir més passos i anys més tard va ensorrar-se i va quedar en ruïnes. Llavors calia passar amb camells i per això al pas se n’hi diu trik el jemel. Ho he llegit en una guia i em sorprèn força. La carretera que hi ha ara es va construir en el 1953 i té 7 Km de llarg i uns 12 metres d’ampla. Hi ha una gran canonada d’aigua que segueix tot el seu traç: porta l’aigua potable a la illa. La visat des de l’entrada és força interessant. Es veuen alguns flamencs roses, i en la llunyania el fort espanyol.
Homer a l’Odissea parla de la illa dels lotòfags (els que mengen flors de lotus) a la que va arribar Ulisses venint de Troia. Hi ha tres illes del mediterrani (Djerba, Mallorca i Menorca) que es disputen ser la illa dels lotòfags.  Djerba també s’identifica amb la illa Ogigia on la nimfa Calipso va tenir captiu a Ulisses. 
Djerba
Els primers habitants de la illa eren berbers i els seus descendents parlen, a més de l’àrab un dialecte anomenat shelha. A partir del segle X a. C. els fenicis instal·len emporis comercials a la zona de costa, on arribaven les caravanes amb esclaus negres i mercaderies d’Africà (metalls, ivori, pells...). Tenien el monopoli del comerç de teles tintades per les famílies nobles; el tint porpra que utilitzaven s’extreia d’un mol·lusc, el múrex.
Mercat del peix de Djerba
Amb la decadència de l’imperi romà la illa va patir la invasió dels vàndals, dels bizantins i dels àrabs. Els berbers es converteixen a l’islam. En el segle XI va ser devastada per una invasió hilaliana. Després de les lluites entre els habitants de Djerba, musulmans kharigites i els musulmans ortodoxes, venen els enfrontaments amb els que controlen el mediterrani en els diferents moments. Els ports de la illa eren molt atractius i al llarg dels anys hi va haver diferents conquestes, algunes de les que m’han cridat l’atenció són les perpetrades per Roger de Llúria en el 1284 i Raimon Muntaner en el 1331.
A mitjans del segle XV la illa era un refugi de pirates; per tal d’acabar amb ells i les seves incursions en el 1560 hi va haver una expedició de tropes espanyoles, franceses i napolitanes. La lluita era entre les tropes cristianes i les dels pirates dirigits per Dragut i recolzats per la flota turca. Van perdre els cristians.
La illa és molt plana, el punt més alt té 52 metres. No té rius i és per això que l’aigua es transporta a través de l’aqüeducte, des del continent. Hi ha cisternes on es recull aigua de pluja i també s’han construït pous però l’aigua és lleugerament salada o en algunes zones, molt salada i per tant de difícil utilització pel rec.
Les poblacions que es troben en els dos extrems de la carretera que uneix el continent amb la illa, s’anomenen al-Kantara i al-kantara continent. Així doncs, entrem a la illa pel sud, per al-kantara i creuem tota la illa ( 25 Km) per arribar a Houmt-souk, que és la capital. El seu nom vol dir el barri del mercat.
Els habitants de la illa son majoritàriament berbers que es van instal·lar aquí abans de la conquesta àrab, pel que sembla segueixen parlant el berber. Quan es van convertir a l’islam van seguir una via que no era l’ortodoxa, sinó que es van adherir a l’escissió dels kharigites. Ara be, hi ha també una petita població jueva. Abans d’arribar a Houmt-souk es troben dos poblets i un barri també a l’entrada de la ciutat. Abans havia sigut un poble apart, Hara Kbira, fundat en el segle VI d. C. però ara forma ja part de Houmt-souk. La comunitat jueva actual és molt reduïda, però no pel que em diuen no hi ha cap problema de convivència entre les dues comunitats religioses. Hi ha dues teories sobre l’arribada dels jueus a Djerba: pot ser que vinguessin en el 586 a. C. quan Nabuconodosor s’apodera de Jerusalem i destrueix el temple de Salomó o en el 70 d.C. quan és Tito, fill de Vespasià, qui conquereix Jerusalem i destrueix el segon temple de Salomó.
L’hotel està al centre. Hi ha moltes terrassetes, les cases blanques amb les portes blaves, el sol... tot plegat té un aire molt mediterrani i després de tants dies de veure les muntanyes de color terrós el canvi és molt agradable.
Com que és hora de dinar, anem al mercat del peix, escollim entre les diferents parades el peix que ens agrada i després ho portem a un restaurant a la plaça que hi ha al davant i ens el cuinen. Em compro en una de les parades unes quantes gambes i en una altra una sípia. Al restaurant m’ho preparen a la planxa acompanyat de verdures i patates fregides. L’única pega és que el restaurant no serveix vi; si n’haguessin tingut hagués sigut perfecte. En total, el peix i pagant després el cuinat i la beguda em costa 15 dinars, uns 7 euros. Hi ha bastant restaurants que no serveixen begudes alcohòliques i la cervesa que tenen és sense alcohol.
Fort espanyol
Després de dinar anem passejant cap a la costa, al fort espanyol. El seu nom és borj el-Kébir o també anomenat borj Ghazi Mustapha. En aquest lloc hi havia inicialment una fortalesa romana, sobre les seves ruïnes en el segle XIII s’hi va construir una altra fortalesa que va ser la base de la que hi ha actualment, construïda en el segle XV pel sultà Abbu Farès. En el 1560, quan hi havia les lluites entre els exèrcits cristians i musulmans, els espanyols es van refugiar en aquesta fortalesa, perseguits i assetjats pel corsari Dragut i els turcs. Els setge va durar 80 dies i quan es van fer amb el control de la fortalesa, per celebrar la seva victòria, Dragut va fer matar a 5000 presoners i va utilitzar els seus caps per construir una torre, que es va anomenar la torra dels cranis, borj er-Russ. En el 1848 el bei de Tunísia va fe enderrocar aquest monument.
No entrem a visitar la fortalesa sinó que gaudim del sol i el mar. M’agrada la vista del mar, el blau, les barquetes de pescadors i flamencs roses en petits grupets. Continuem per la costa fins arribar al port. És un passeig agradable i em sorprèn veure uns vaixells de vela, que no sé si son antics i restaurats o imiten l’antic, que els tenen pel turisme, tenen algunes excursions programades. Era ja una mica tard i estaven tots buits i no s’hi veia moviment. Suposo que surten als matins.
L’altre fet que em sorprèn és que hi ha moltíssimes àmfores apilades a tot el llarg de l’espigó, tenen un petit forat a la base i serveixen per la pesca, crec que del calamar o el pop. Estan marcades, suposo que per identificar el propietari o el pescador.
Tornem cap al centre; aquí la temperatura és agradable, deixar enrere els dies de fred és una gran cosa. Hi ha mercats i paradetes, terrasses... es veu gent però no hi ha massa moviment. No sembla que venguin gaire, i això que és un dels llocs turístics. Sap greu veure les botigues de records i d’artesania buides. A les 5 de la tarda la majoria de botigues del suk tanquen; no sé si és per ser dissabte o és l’horari habitual.
Port de Djerba
Tornem cap a l’hotel on ens han preparat la taula per sopar al jardí, però tot i que aquí fa millor temperatura, no és agradable estar assegut quiet a fora. O sigui que ens acabem enquibint en una sala petita que encara tenen lliure.

Aquests dies Tunísia torna a sortir a les noticies, dificultats per formar govern, els grups islamistes, els camps de refugiats libis que encara no s’han evacuat a altres països,... un munt de temes pendent que em temo mantindran al turisme allunyat. I sap greu ja que és una de les fons d’ingressos i el país be val una visita. Té molts racons bonics per descobrir i la gent és agradable i acollidora