Tornem cap a Djerba, aquest cop hi arribem per carretera, per l’antiga calçada romana. Els que van iniciar la unió de la illa de Djerba al continent van ser els cartaginesos. Els romans van reforçar el dic i pel que he llegit hi van obrir alguns passos on van instal·lar-hi molins que aprofitaven l’energia de les marees per premsar la llana.
 |
| Calçada romana que uneix el continent i la illa |
En el 1551 s’hi van obrir més passos
i anys més tard va ensorrar-se i va quedar en ruïnes. Llavors calia passar amb
camells i per això al pas se n’hi diu trik el jemel. Ho he llegit en una guia i
em sorprèn força. La carretera que hi ha ara es va construir en el 1953 i té 7
Km de llarg i uns 12 metres d’ampla. Hi ha una gran canonada d’aigua que
segueix tot el seu traç: porta l’aigua potable a la illa. La visat des de
l’entrada és força interessant. Es veuen alguns flamencs roses, i en la
llunyania el fort espanyol.
Homer a l’Odissea parla de la illa
dels lotòfags (els que mengen flors de lotus) a la que va arribar Ulisses
venint de Troia. Hi ha tres illes del mediterrani (Djerba, Mallorca i Menorca)
que es disputen ser la illa dels lotòfags.
Djerba també s’identifica amb la illa Ogigia on la nimfa Calipso va
tenir captiu a Ulisses.
 |
| Djerba |
Els primers habitants de la illa
eren berbers i els seus descendents parlen, a més de l’àrab un dialecte
anomenat shelha. A partir del segle X a. C. els fenicis instal·len emporis
comercials a la zona de costa, on arribaven les caravanes amb esclaus negres i
mercaderies d’Africà (metalls, ivori, pells...). Tenien el monopoli del comerç
de teles tintades per les famílies nobles; el tint porpra que utilitzaven
s’extreia d’un mol·lusc, el múrex.
 |
| Mercat del peix de Djerba |
Amb la decadència de l’imperi romà
la illa va patir la invasió dels vàndals, dels bizantins i dels àrabs. Els
berbers es converteixen a l’islam. En el segle XI va ser devastada per una
invasió hilaliana. Després de les lluites entre els habitants de Djerba,
musulmans kharigites i els musulmans ortodoxes, venen els enfrontaments amb els
que controlen el mediterrani en els diferents moments. Els ports de la illa
eren molt atractius i al llarg dels anys hi va haver diferents conquestes,
algunes de les que m’han cridat l’atenció són les perpetrades per Roger de Llúria
en el 1284 i Raimon Muntaner en el 1331.
A mitjans del segle XV la illa era
un refugi de pirates; per tal d’acabar amb ells i les seves incursions en el
1560 hi va haver una expedició de tropes espanyoles, franceses i napolitanes. La
lluita era entre les tropes cristianes i les dels pirates dirigits per Dragut i
recolzats per la flota turca. Van perdre els cristians.
La illa és molt plana, el punt més
alt té 52 metres. No té rius i és per això que l’aigua es transporta a través
de l’aqüeducte, des del continent. Hi ha cisternes on es recull aigua de pluja
i també s’han construït pous però l’aigua és lleugerament salada o en algunes
zones, molt salada i per tant de difícil utilització pel rec.
Les poblacions que es troben en els
dos extrems de la carretera que uneix el continent amb la illa, s’anomenen
al-Kantara i al-kantara continent. Així doncs, entrem a la illa pel sud, per
al-kantara i creuem tota la illa ( 25 Km) per arribar a Houmt-souk, que és la
capital. El seu nom vol dir el barri del mercat.
Els habitants de la illa son majoritàriament
berbers que es van instal·lar aquí abans de la conquesta àrab, pel que sembla
segueixen parlant el berber. Quan es van convertir a l’islam van seguir una via
que no era l’ortodoxa, sinó que es van adherir a l’escissió dels kharigites.
Ara be, hi ha també una petita població jueva. Abans d’arribar a Houmt-souk es
troben dos poblets i un barri també a l’entrada de la ciutat. Abans havia sigut
un poble apart, Hara Kbira, fundat en el segle VI d. C. però ara forma ja part
de Houmt-souk. La comunitat jueva actual és molt reduïda, però no pel que em
diuen no hi ha cap problema de convivència entre les dues comunitats
religioses. Hi ha dues teories sobre l’arribada dels jueus a Djerba: pot ser
que vinguessin en el 586 a. C. quan Nabuconodosor s’apodera de Jerusalem i
destrueix el temple de Salomó o en el 70 d.C. quan és Tito, fill de Vespasià,
qui conquereix Jerusalem i destrueix el segon temple de Salomó.
L’hotel està al centre. Hi ha moltes
terrassetes, les cases blanques amb les portes blaves, el sol... tot plegat té
un aire molt mediterrani i després de tants dies de veure les muntanyes de
color terrós el canvi és molt agradable.
Com que és hora de dinar, anem al mercat
del peix, escollim entre les diferents parades el peix que ens agrada i després
ho portem a un restaurant a la plaça que hi ha al davant i ens el cuinen. Em
compro en una de les parades unes quantes gambes i en una altra una sípia. Al
restaurant m’ho preparen a la planxa acompanyat de verdures i patates fregides.
L’única pega és que el restaurant no serveix vi; si n’haguessin tingut hagués
sigut perfecte. En total, el peix i pagant després el cuinat i la beguda em costa 15 dinars, uns 7 euros. Hi ha bastant restaurants que no serveixen
begudes alcohòliques i la cervesa que tenen és sense alcohol.
 |
| Fort espanyol |
Després de dinar anem passejant cap
a la costa, al fort espanyol. El seu nom és borj el-Kébir o també anomenat borj
Ghazi Mustapha. En aquest lloc hi havia inicialment una fortalesa romana, sobre
les seves ruïnes en el segle XIII s’hi va construir una altra fortalesa que va
ser la base de la que hi ha actualment, construïda en el segle XV pel sultà
Abbu Farès. En el 1560, quan hi havia les lluites entre els exèrcits cristians
i musulmans, els espanyols es van refugiar en aquesta fortalesa, perseguits i
assetjats pel corsari Dragut i els turcs. Els setge va durar 80 dies i quan es
van fer amb el control de la fortalesa, per celebrar la seva victòria, Dragut
va fer matar a 5000 presoners i va utilitzar els seus caps per construir una
torre, que es va anomenar la torra dels cranis, borj er-Russ. En el 1848 el bei
de Tunísia va fe enderrocar aquest monument.
No entrem a visitar la fortalesa sinó
que gaudim del sol i el mar. M’agrada la vista del mar, el blau, les barquetes
de pescadors i flamencs roses en petits grupets. Continuem per la costa fins
arribar al port. És un passeig agradable i em sorprèn veure uns vaixells de
vela, que no sé si son antics i restaurats o imiten l’antic, que els tenen pel
turisme, tenen algunes excursions programades. Era ja una mica tard i estaven
tots buits i no s’hi veia moviment. Suposo que surten als matins.
L’altre fet que em sorprèn és que hi
ha moltíssimes àmfores apilades a tot el llarg de l’espigó, tenen un petit
forat a la base i serveixen per la pesca, crec que del calamar o el pop. Estan
marcades, suposo que per identificar el propietari o el pescador.
Tornem cap al centre; aquí la
temperatura és agradable, deixar enrere els dies de fred és una gran cosa. Hi
ha mercats i paradetes, terrasses... es veu gent però no hi ha massa moviment.
No sembla que venguin gaire, i això que és un dels llocs turístics. Sap greu
veure les botigues de records i d’artesania buides. A les 5 de la tarda la
majoria de botigues del suk tanquen; no sé si és per ser dissabte o és l’horari
habitual.
 |
| Port de Djerba |
Tornem cap a l’hotel on ens han
preparat la taula per sopar al jardí, però tot i que aquí fa millor
temperatura, no és agradable estar assegut quiet a fora. O sigui que ens acabem
enquibint en una sala petita que encara tenen lliure.
Aquests dies Tunísia torna
a sortir a les noticies, dificultats per formar govern, els grups islamistes,
els camps de refugiats libis que encara no s’han evacuat a altres països,... un
munt de temes pendent que em temo mantindran al turisme allunyat. I sap greu ja
que és una de les fons d’ingressos i el país be val una visita. Té molts racons
bonics per descobrir i la gent és agradable i acollidora
