Albània_4: Berat

Vista de la vall del riu osum.

La carretera cap a Berat te trams molt bonics però com que hem dinat molt tard de seguida ha sigut fosc i no es podia veure el paisatge, a part de que la pluja dificultava que es pogués veure res.

L'hotel senzill, amb habitacions petites i el bany una mica mal dissenyat: sense plat de dutxa i per tant s’inunda tot. En canvi el menjador és espaiós i agradable. El menjar molt bo. Ens van preparar uns entrants variats: dolmades, crema de formatge blanc tipus feta, uns mini pans molt bons, una pasta de full amb espinacs i formatge i olives. Tenen una bona varietat d’olives i totes elles molt gustoses. De segon ens van portar un rotllo de filet de porc amb formatge i nous a dins. Per postres: pa de pessic i fruita: kiwi, taronja, plàtan i poma amb canyella. Potser em descuido alguna cosa. El cas és que era abundant i molt bo. Una copa de vi de la regió val un euro i està francament be. En acabar ens van donar una ampolla d'aigua a cadascú per endur-se’n a l’habitació.

Museu etnogràfic

El riu Osum creua la ciutat de Berat i l'hotel està situat sobre un turo amb vistes sobre la vall i el riu. Segueix plovent.

Una de les activitats estrella del poble és el ràfting per l’Osum. Pel vídeo que ens ensenyen el paisatge del canyó deu ser fantàstic, però amb el temps que fa passen les ganes d’anar-hi. No tenia cap interès en fer ràfting, però si que pensava que potser aniria a veure el paisatge. Ara be, plovent, amb boira, vaig tenir claríssim que preferia quedar-me per Berat.

Aquesta ciutat està considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Durant l’època comunista se la coneixia com la ciutat de les mil finestres. És el centre comercial d’aquesta regió, que es dedica a l’agricultura; els productes que destaquen són el tabac, vinyes, oliveres i arbres fruiters. A la vora hi ha les muntanyes Tomorri amb el seu pic més alt que s’anomena Partizanit i té 2416 metres.

Està ubicada en un antic emplaçament il·liri, del segle IV o VI a. C. (he trobat les dues informacions). La ciutat està construïda en terrasses sobre el riu Osum. És una de les ciutats otomanes millor conservades dels Balcans; es diferencien tres barris, a part del modern: la ciutadella medieval a la part alta de la muntanya i el barri que es troba a la seva vora (barri de kalajë), al peu de la muntanya o a la part més baixa hi ha el barri musulmà anomenat Mangalem, i a l’altra banda del riu hi ha el barri anomenat Gorica. Hi ha diferents mesquites, tant a l’interior de la ciutadella com a la ciutat de la part baixa. A més, algunes esglésies ortodoxes, a una i altra banda del riu.

Visita a les bodegues Çobo

Plovia molt i no era massa atractiu estar passejant pel poble, així que vam anar al museu etnogràfic. Com que la ciutat s’enfila per la muntanya els carrers son bastant empinats i com que son de pedra amb l’aigua rellisquen força. Em meravella la facilitat i agilitat de la gent gran d’aquí, per pujar aquests pendents sense bastó ni res.

Ciutadella

El museu està ubicat en una casa tradicional, que combina la pedra blanca, molt característica d’aquí amb al fusta. Per una escala exterior es puja al pis, que té com una balconada coberta de fusta, amb vistes a la vall i al poble, catifes al terra i unes taules baixes on devien seure a prendre el te i la fresca. Hi ha diferents habitacions al voltant de la sala distribuïdor; en una habitació hi ha un teler i al costat un bressol, ens ensenyen com les dones podien anar gronxant a la criatura mentre teixien. 

Hi ha sales on es rebien les visites, a la part alta de la paret es veuen unes petites finestres amb entramat de fusta, des d’on, camuflades, miraven i escoltaven les converses les senyores. Darrera l’habitació hi ha un petit passadís que els hi permetia pujar allà. Vaig mirar-m’ho i no tenien massa espai on estar, era una passarel·la no massa ampla. Les habitacions i salons estan decorats reproduint l’ambient del passat, amb diferents objectes i robes. Les habitacions tenen llar de foc, suposo que aquí l’hivern deu ser molt fred. Hi ha un alambí en metall, coberts de fusta, unes taules de bronze amb un cobert on es devia conservar el menjar calent... vaig trobar interessant la visita, ja que et permet veure com son les cases per dins, i intentar imaginar una mica la forma de vida.

Ara, que estic llegint algunes de les obres de Ismail Kadaré, les seves descripcions em fan recordar aquell paisatge i les cases que vaig visitar. 

Sortint d’allà vam anar a visitar les caves Çobo. Són les més importants de la regió. La família Çobo té tradició vinícola des del 1900 però amb el comunisme les empreses privades estaven prohibides i aquesta família, per tal de preservar la tradició va anar transmetent els coneixements de generació en generació, fins a la caiguda del comunisme. Durant el període comunista, cada família podia fabricar i consumir una ampolla de vi, el dia de la festa d’any nou. Era en aquesta ocasió quan es parlava en la família de la fabricació del vi i s’anaven transmeten els coneixements. A començaments dels anys 1990 un dels germans Çobo estava estudiant a Itàlia i va conèixer algú que es dedicava a la fabricació de vins. Això l’hi va permetre aprendre molt sobre el tema, i va poder recuperar la tradició familiar. 

Vam fer un tast de vins i vam provar un blanc afruitat (shesh i bardhë)  i un més sec, que és un dels vuits millors vins blancs (E Bardha e Beratit o blanc de Beratit) i d’un raïm d’aquesta regió. Vam provar també un negre boníssim, un Kashmer, que ve de  kabernet, shesh i merlot. Aquest vi només es ven a les caves. I per acabar un raki, de color fosc, molt perfumat, però amb gust a raki, el perfum era més olfactiu que de tast.

Dinem a l’hotel: una sopa, després una peça de pasta de full amb espinacs i carn de  porc amb patates. No estava malament. Després de dinar pugem cap a la ciutadella. Com ja he comentat, la ciutadella es troba a dalt del turó a 187 m d’alçada. En aquest indret hi havia hagut una fortalesa il·líria en el segle IV a.C. que va ser remodelada en el segle XII i utilitzada pels turcs. A l’edat mitja hi havia al seu interior 24 esglésies ortodoxes.

Minaret de la mesquita vermella

Comencem visitant el museu Onufri, un museu d’icones, on un dels autors més rellevants és el pintor Onufri que va viure en el segle XVI. Hi ha bastantes obres seves i també dels seus deixebles. Les seves pintures es caracteritzen pel pigment vermell utilitzat. Segons diuen, les anàlisis realitzades indiquen que és un vermell que no es troba en cap altre lloc. No sé si és per la tonalitat o per la seva composició química. Hi ha algunes icones molt boniques, i les obres d’Onufri trobo que tenen un encant especial. El museu està en una església del 1797, que havia sigut construïda sobre l’antiga catedral ortodoxa. Aquesta església té un iconostasi impressionant. 

Vista del riu osum des de la ciutadella

Hem passejat per la ciutadella; m’encanta, tot i que plou i és un incordi, però estem sols per allà, els carrers empedrats, del mateix color de pedra que les parets, silenci, la pluja... tot plegat em dóna una sensació de calma molt agradable. El recinte és força gran. Llegeixo a la guia que hi ha 24 torres. Es van trobant petites esglésies i restes de la mesquita blanca i la vermella. De la vermella només queda el minaret, i abans de que em diguessin què era, jo em pensava que era una xemeneia. Aquestes dues mesquites eren del segle XV i la mesquita vermella va quedar molt destruïda pels bombardejos alemanys durant la segona guerra mundial.

També es pot veure l’antiga cisterna, que subministrava aigua al palau dels governadors otomans. Passejant per l’interior del recinte es troben doncs esglésies ortodoxes i mesquites. Aquí conviuen sense problemes cristians i musulmans.  

La vista des de la ciutadella és molt bonica, sobre el riu osum, que fa moltes ziga-zagues, que semblen vuits, i diuen que el seu nom pot venir d’aquí. De baixada hem anat gaudint del passeig, observant les cases, la gent... i com que s’anava fent fosc han anat encenent-se els llums, i realment fa molt bonic. El que deia abans de la convivència de dues religions es posa de manifest en una mesquita i una església, que estan una al costat de l’altra. Hi ha molt gent pel carrer, especialment homes i sobre tot en els bars.

El riu osum en el seu pas per la ciutat està creuat per dos ponts. El més antic és el pont gorica, que és l’accés cap al barri del mateix nom. El primer pont, del 1780, era de fusta i més  tard va ser reconstruït en pedra, entre el 1920 i 1930. Té 129 m de llarg, i una alçada per sobre el nivell de l’aigua d’uns 10 metres. Té set arcs. Hi ha una llegenda local al voltant d’aquest pont. Quan s’estava construint el pont (no sé si el de fusta o el de pedra) no hi havia forma d’acabar-lo ja que sempre s’ensorrava. Van fer consultes per veure que podien fer per protegir el pont dels mals esperits i els hi van dir que havien d’enterrar-hi una dona per assegurar el pont. La dona escollida tenia un fill i va demanar que no l’enterressin del tot, només a mitges, així podria seguir veient créixer el seu fill i podria tocar-lo. Des d’aquell dia no hi va haver més problemes amb la construcció del pont i ha sigut sempre segur. Per això pels albanesos aquest pont té un valor especial. 

Aquí hi ha molta por al mal d’ull. Els ulls son el mirall de l’ànima, i les mirades d’enveja i gelosia consideren que te poden fer molt de mal. És per això que es protegeixen. A les teulades de les cases, a les parets, als balcons, hi ha nines de roba o peluixos penjats, o cranis d’animals; encara hi ha famílies que envien als nens a l’escola amb un all a la butxaca, perquè els protegeixi.

Esglèsia de san Spiridon

Berat o Berati, el poble de les mil finestres, una sobre l’altra, és un poble entranyable i malgrat la pluja m’ha encantat. I per com està tot, fa l’efecte de que aquí hi plou bastant. 

Ha plogut tota la nit però per sort al matí està ja serè. Hem creuat el pont gorica per arribar al barri cristià de l’altra banda del riu osum. Visitem una petita església dedicada al sant grec Spiridon, que es pot veure representat en una de les pintures de l’iconostasi. 

El barri es agradable, de carrers estrets i empedrats i cases també de pedra, pintades de blanc.  

Creuem altra cop el riu per un altre pont i passegem pel barri Mangalem; entre altres coses es pot veure la mesquita dels solters, construïda en el 1827. L’hi donen aquest nom perquè és la mesquita a la que acostumaven a anar els nois que treballaven allà a la vora.

Berati te diferents barris, i tant els d’un costat de riu com els de l’altra, estan molt animats. Les cases s'enfilen per la muntanya, i degut al seu estil de construcció dóna aquest aspecte de tantes finestres. La construcció de les cases és peculiar: la part alta està construïda en pedra blanca i té moltes finestres, mentre que la part baixa és de fusta i amb poques finestres. Així tenien una part de la casa més càlida i una més fresca, i segons l’època de l’any vivien en unes o altres habitacions. 

Aquí viuen al menys dues generacions juntes en la mateixa casa; la noia quan es casa va a viure amb el marit a la casa dels pares del noi. El problema és que a vegades la relació amb la sogre no es bona, i actualment la situació s’agreuja quan els homes van a treballar a l’estranger, i queden vivint juntes la sogre i la jove, sense el fill que ajudi a que la relació no sigui tensa. Ens expliquen que no fa massa dues joves van matar a la sogre perquè deien que era com a defensa ja que sinó acabaria matant-les ella.

Pont Gorica

Berati és una ciutat estètica i agradable. La gent ens mira amb curiositat, ens aturen per establir una mica de conversa, ens pregunten d’on som, quants dies ens quedem, què visitarem... una  breu conversa. Senten curiositat però tampoc s’entretenen massa a parlar. Actualment a les escoles estudien anglès, italià i francès i ara, poc a poc incorporen també l'alemany.

A Berat s’hi ha trobat diversos manuscrits antics, còdex, els més importants el còdex porpra i el còdex auri. 
El còdex porpra de berat està escrit en una tinta de color porpra especial i està escrit en grec. Va ser descobert en el 1868 i sembla que es devia escriure en el segle VI. El còdex auri és del segle IX i també està escrit en grec. Hi ha evidencies que indiquen que en aquesta regió eren habituals aquest tipus de manuscrits, ja que des del segle VI fins al segle XIX venien estudiants de la regió a estudiar aquí. Dels 100 còdex que hi ha a l’arxiu nacional de Berat, 70 eren originaris d’aquesta ciutat.