La ciutat de Tirana es troba a uns 100 metres sobre el
nivell del mar, i les muntanyes que es veuen al voltant, tenen uns 1600 m,
s’anomena Dajti, però com que està molt núvol gairebé no es veuen. Sortim a fer
una visita ràpida per la ciutat. És l’hora en la que els nens i nenes van a
l’escola, se’ls veu per tot arreu, amb les motxilles a l’esquena, en grups,
alegres, com en qualsevol racó de mon. Tot i que és un país de majoria
musulmana, molt poques dones van tapades. Suposo que és degut als anys de
comunisme i imposició de l’ateisme. La gent pel carrer ens mira amb curiositat
i simpatia, alguna persona gran s’atura a sentir-nos parlar, tot i que a la
ciutat i la gent va atrafegada amunt i avall.
Al costat del riu hi ha un pont de pedra l’època otomana,
anomenat també el pont dels curtidors, ja que es trobava en el barri dels
treballadors d’aquest ram. En el seu temps connectava Tirana amb les terres
altes de l’est, i s’utilitzava per poder transportat mercaderies diverses d’una
banda i l’altre del riu, cap als mercats. Em sorprèn que queda gairebé
paral·lel al curs del riu, o sigui que queda fora i mal orientat com perquè
actualment pugui servir de pont, però llegeixo que en els anys 30 es va desviar
el llit del riu i el pont va quedar en desús. Pel que diuen va passar uns anys
que en no utilitzar-se va acabar sent un niu de porqueria i escombraries. Actualment
està restaurat i net, és peatonal i en certa forma és la porta d’entrada al que
queda de la ciutat antiga. 
La ciutat va ser fundada en el 1614 per Suleiman Paixà,
un general otomà i tot i que per aquí hi passaven diferents rutes de caravanes,
la ciutat no va començar a créixer fins al segle XVIII. En el segle XIX tenia
ja una certa importància a nivell cultural. En el 1889 es va començar a
ensenyar la llengua albanesa. Ara be, quan va adquirir rellevància va ser quan
es va convertir en la capital, en el 1920. Com ja he comentat, la seva situació
és estratègica, més o menys al centre del país. La planificació i urbanització
de la capital va tenir una gran influencia italiana; en el 1925 Mussolini tenia
gran interès en controlar Albània, com el primer pas per tenir el control dels Balcans.
Es va anar infiltrant poc a poc, va aconseguir un tracte pel que podia explotar
els seus recursos minerals. I Albània va anar cedint-los-hi poder (banc
nacional albanès, fundat per italians, monopoli del transport de mercaderies i
gent, formació de la policia i militars...). El primer tractat de Tirana, entre
Albània i Itàlia, es firma en el 1926. Albània signa el tractat ja que en el
nord del país hi ha revoltes i necessita de l’ajuda d’Itàlia per mantenir el
control de les seves fronteres. El tracta no beneficiava a Albània, que va anar
acumulant deute pels préstecs fets per Itàlia per ajudar-la en el
desenvolupament. En el 1939 Itàlia els amenaça amb la invasió si no paga una
quantitat desorbitada. O sigui que Mussolini acaba entrant i annexionant-se el
país. Molts dels edificis del centre son d’aquella època.
Des del pont otomà surt un carrer peatonal que potser és
de les parts més antigues de la ciutat. Hi ha restes de muralla i d’edificis
més o menys antics. El carrer té una franja de colors variats per terra, amb bombetes
incrustades del mateix color que la franja de color de les rajoles. Jo no ho
vaig veure de nit però em van dir que queda molt bonic amb les llums de colors
difoses, sorgint del terra.
Hi ha un edifici baixet, que
és el Teatri Kombetar i Kukullave, un teatre infantil. El teatre el va
fundar en el 1950, un grup d’actors.
L’edifici on està ubicat és un edifici amb història, ja que abans de la segona
guerra mundial l’utilitzava el primer parlament albanès, entre el 1929 I el
1939. Després el va utilitzar l’assemblea feixista i es va utilitzar també com
a club d’amistat entre Albània i la Unió Soviètica. La utilització d’aquest
espai per instal·lar-hi el teatre de titelles i infantil va ser com a burla al
seu passat. Hi ha espectacles de titelles, de màscares, de mims… diferents
espectacles per nens, I va ser el primer teatre infantil que es va crear al
país.
La majoria de cases tenen subterrani, i durant la guerra aquests subterranis
servien de refugis.
En un dels parcs veiem un petit búnquer, el primer que veurem al llarg del
viatge. L’estaven arreglant per obrir-lo al públic. Even Hoxha tenia la obsessió
de que els poguessin envair i amb aquesta por mantenia el seu control sobre la
població i els va mantenir aïllats de mon.
Malgrat que fa mal temps, els colors a les façanes i decoracions de flors
als carrers l’hi donen un toc alegre a la ciutat. Els carrers molt amples, molt
espai per tot arreu. Però a la part del centre, que es per on passejo, està
molt cuidada. Els edificis dels ministeris són de colors pastel taronja i ocre,
i en forces llocs la bandera del país, vermella, amb una àliga bicèfala en
negre al centre. per tot arreu les banderes vermelles amb l’àliga bicèfala,
però sense corona ni ceptre, ja que no és una monarquia.
El centre de la ciutat és la plaça Skënderbeg, una plaça molt gran, enjardinada
al centre, amb una gran estàtua d’aquest senyor, a cavall, en el centre.
Skënderbeg és l’heroi nacional, ja que va lluitar contra l’imperi otomà per la
independència del país.
En una banda de la plaça hi ha el museu nacional d’història; a la façana i
ha un gran retaule, fet per la filla de Hoxha. Diuen que les faccions de les
diferents figures que hi apareixen no diferencien entre homes i dones, perquè
volia ressaltar que els dos sexes són iguals. Potser si que les figures
femenines no tenen faccions massa delicades. No massa lluny, a la mateixa plaça
hi ha l’edifici de l’òpera de fora no té gens d’encant, és molt quadrat i
modern.
La mesquita d’Etem Bey contrasta amb els edificis més moderns de la zona.
Es va construir entre el 1789 i el 1821 i és petitona però a mi em va agradar.
I sorprèn que diuen que és la més gran d’Albània. Actualment, que hi ha majoria
de població musulmana, reclamen la construcció d’una gran mesquita. Tant la
façana com l’interior estan decorades amb motius florals, en els que s’hi poden
veure les diferents plantes que es troben en la regió. A mi m’agrada, la trobo
senzilla i delicada. Des de l’interior hi ha una escala per la que es puja a la
galeria superior on resen les dones, però estava en obres pel que no hi vaig
poder pujar. Durant l’època comunista va estar tancada i no es va tornar a
obrir fins al 1991. Llavors van sorgir diferents centres de culte, de les
diferents religions. Ara el 70% de la població es musulmana però m’expliquen
que molts es van convertir perquè així gaudien d’avantatges fiscals.
En l’entorn de la plaça Skënderbeg contrasta la mesquita i sobretot el seu
minaret estilitzat i la torra del rellotge que està just al seu costat. Aquesta
torre la van pagar les famílies locals, en el 1928, i hi van posar un rellotge
alemany, però va espatllar durant els enfrontaments del 1944. Actualment la
maquinària és xinesa. Aquesta torre havia sigut, en el seu moment el punt més
alt de la ciutat.
Actualment a la ciutat hi ha diferents centres de culte; visitem la
catedral ortodoxa, és molt moderna (em sembla que van dir que fa dos anys que
va obrir les portes) i és de línies senzilles. Al del sostre hi ha un pantocràtor
i com en totes les esglésies ortodoxes hi ha d’iconostasi al front. La trobo una
mica freda i desolada, però potser és per lo nova que és, que es troba a faltar
una mica de vida a l’interior.
En un parc, hi ha una mena de piràmide mig destruïda, que havia construït
la filla de Even Hoxha i que va ser inaugurada en el 1988.La piràmide era una construcció
mausoleu-museu dedicat al culte al dictador que havia mort en el 1985.
Actualment el govern ha decidit destruir-la i en aquest espai
construir-hi alguna altra cosa.
Llegeixo una noticia del 2011 que va ser
aprovada la seva destrucció per 72 vots dels 140 diputats del partit democràtic
i perquè els diputats de l’oposició socialista no anaven a l’hemicicle en
protesta perquè consideraven que les eleccions del 2009 havien sigut
fraudulentes. No sé si actualment ja hi van…Aquesta piràmide després va ser una
discoteca, un centre cultural, un teatre… i ara esta abandonada a l’espera que
es decideixi que es construeix. Pel que sembla, hi ha ciutadans però que s’oposen
a que es destrueixi, ja que ho consideren un monument cultural. 
La persecució de les religions a Albània va començar en
el 1945. Es van expulsar religiosos i es van confiscar terrenys i edificis, i
en el 1967 Hoxha declara oficialment que l’estat era ateu. Pel que llegeixo,
sembla que en la constitució d’aquell any hi ha una frase que diu que està
prohibida qualsevol activitat religiosa i també està prohibit fomentar la
guerra. De les diferents religions els que ho van pagar més car van ser els
catòlics, que considerava estrangers i enemics. Algunes esglésies van convertir-se
en cinemes, una catedral en palau d’esports, des d’on predicava contra el catolicisme,
altres edificis van ser destruïts.
En el 1990 hi va haver una missa il·legal en un cementiri
catòlic i els 5000 feligresos que hi van anar van impedir que detinguessis al
capellà. Això va obrir una escletxa en la persecució religiosa. La següent
missa tenia ja 50.000 assistents. I després va caure el règim comunista.
 |
| La Piràmide |
L’aeroport de Tirana és l’aeroport Mare Teresa. L’hi tenen molta veneració
ja que era albanesa, nascuda a Skopje, que ara forma part de Macedònia, en el
1910. En el 1951 va obtenir la nacionalitat india després d’estar vivint i
treballant allà durant anys. A la seva mort i va haver un cert conflicte sobre
on devia estar enterrada, Albània reclamava les seves despulles i Delhi s’hi va
oposar rotundament.
Encara una última curiositat sobre la ciutat:
té un carrer amb el nom de George Bush, diuen que és l’únic país europeu en que
passa això.
